No mireu l'escala!

La reflexió d'aquest diumenge va dirigida, principalment, als músics, encara que es pot fer extensible també a tots els tècnics i persones relacionades directament amb el món de l'escena, de l'escenari, vaja.

Tenim avui una imatge per a la reflexió. Una imatge que val més que mil paraules, que mil i que dues mil.

Fent una petita immersió en la història d'aquest (humil) blog (amb g), puc recordar, sense massa esforç, que he sigut insistent en la seguretat de les escales dels enfustissats, en primer lloc, però de totes en general.

Avui em trobo que he d'aconsellar als músics que quan pugin aquesta escala no mirin els esglaons, no mirin on trepitgen, no mirin si es poden agafar a la barana, i no només perquè no n'hi ha, si no perquè poden quedar estampats al senyal de trànsit que hi ha al bell mig del camí que ha de recórrer el seu cap per arribar a dalt.

I al mateix temps voldria incidir (paraula no massa maca i que em deixa indiferent), en el fet que el senyal (per què el senyal si "la senyal" sona més bé?) és de direcció prohibida.

S'està ja coaccionant d'entrada la feina del músic?

Amb quins ànims i amb quin esperit han de pujar aquests homes a treballar?

Començar una actuació sabent que t'cabes de "saltar" una prohibició no és la millor manera de motivar a cap artista. Quin art i quines vibracions ha de transmetre l'home (o la dona, és clar)?

Bé, penseu-hi, amics, aquest diumenge, encara que sigui una estona, encara que sigui just quan us canvieu per anar a la platja, o al moment de preparar el vermut, el gel, les patatetes, les escopinyes (els "berberetxos", carai), o en el moment d'iniciar la siesta.

Feu-ho (feuu), si us plau.

Germans, aneu-vos amb la pau que pugueu!

Un altre atemptat

No sé per què, però de tant en tant algú entra a aquest blog després de buscar a ca la Montse la frase "esports de risc". Resulta que entre els 10 primers llocs d'aquesta recerca hi trobem un post que vaig fer amb aquest títol.
El cas és que això del risc és una cosa intrínseca a la naturalesa humana. Uns s'arrisquen ben bé sense voler (com els músics) i altres ho fan expressament.
A primers d'anys ens arribava la (desgraciada) notícia que a l'amic Pau se li havia acudit pujar i baixar les escales de la Catedral de Girona. Després ens enteràvem que aquest esport (de risc) ja estava inventat de feia anys i, fins i tot, amb efectes publicitaris.
El cas és que avui ens arriba la notícia que a Roma en Pau té un competidor. A ell no li agrada cap Catedral en concret, prefereix les places, i més concretament la d'Espanya que té unes escales força imponents.
Això sí, sembla que es va equivocar al girar una cantonada. Quina vista, noi!
A veure si hauré d'anar també fins a Roma a vigilar el personal...

Grease

Aquest diumenge vaig tenir l'honor de ser convidat per la Sra. Vilapou a veure un espectacle musical a la capital. Festa grossa que en diríem: un musical i un bon sopar de peix.

La funció en qüestió era la tan anomenada Grease.

Ja tinc clar que se n'han fet infinitat de crítiques d'aquesta obra, tant per part dels professionals com de cada espectador que l'ha vist i disfrutat (aquí en teniu una, per exemple), però jo també m'hi apuntaré.

Personalment, he de dir que el primer que em va impactar va ser l'escena en sí, el decorat que en deien abans. A cada costat de l'escenari hi ha un "altell" al qual hi accedeixen els actors en moments determinats de l'obra, i hi ballen fins i tot, i on hi té un paper especial el personatge anomenat Vince Fontaine. Però el que jo anava a destacar són les 2 escales d'accés a aquest nivell, escales de 14 esglaons, amb barana a un costat, metàl.liques, segures, modernes, impressionants.

I de l'obra en sí, hi ha una escena memorable i no crec que això sigui nomes una opinió meva. És un moment que em va posar la pell de gallina. Com sortint del mateix cel i d'una forma quasi inexplicable, apareix al bell mig de l'escenari una escala immensa que va de l'extrem superior dret fins pràcticament la diagonal contrària i de la que van baixant 7 angelets 7 (7, com les notes musicals, els colors de l'arc de Sant Martí, els nans de la Blancaneus,...) d'una finesa i bellesa inenarrables. Quina escala, senyors meus, quina escala! (I quins angelets, per què negar-ho!).

A partir d'aquí l'obra es pot donar pràcticament per acabada.

Qui podria millorar aquesta escena?

La p... antena

Hi ha vegades que penso si no té raó la gent (més) gran quan diu que abans, amb moltes menys comoditats i innovacions tecnològiques, es vivia millor. Amb un sol telèfon fix a casa i per a tota la família, per exemple, es podia subsistir perfectament, i la gent sortia més o menys igual, es desplaçava, treballava fora de casa, i tothom estava pràcticament igual de controlat.
La televisió és l'altre exemple paradigmàtic. Un canal i mig, i encara si el veies, aquell segon, el de "luacheefe".
Ara no. Ara, si tens una tele "encara" de les normals, veus com a mínim (1, 2, 3, 4, 5, 6, 33,...) 8 o 9 canals. Però això ja comença a ser antiquat. Un ha de tenir TDT, Digital, Ingenio, satèlit pagant o decodificador "tunejat" per veure-ho tot.
I aleshores resulta que el dia que es decideix la lliga, que juguen tots a l'hora, que podríes aprofitar per fer un zàpping elevat a la categoria suprema, que no arribaríes mai a veure cap gol en directe, o com a màxim els de l'Osasuna que, amb tot el respecte del món, avui m'importen un pebrot i mig, aleshores resulta que la p... antena parabòlica no funciona, que s'ha mogut, tu! Que aquests aparells són sensibles i la pluja i el vent (tot això amb la calor que fot) els afecten.
I al final et quedes mirant la tele on donen el Madrit, que maleïda la gràcia que em va fer veure'l guanyar, tot escoltant un Puyal histèric, que avisa dels gols mig minut abans que els facin.
Un autèntic desastre! Sobretot pel resultat final...
Això sí, dilluns vindrà "l'antenero" i amb un plis plas enfocarà la p... antena. Quina gràcia, veuré el Nàstic-Barça de la setmana que ve... i prou!
Abans que ningú s'avanci a dir-me que millor, que així no vaig veure el cataclisme en directe, els diré que jo tinc la meva teoria personal sobre la successió dels fets. Jo considero que un mateix fet, si no fos totalment en les mateixes condicions, no tindria per què haver passat exactament igual. I m'explico. Si jo hagués vist el Barça-Espaniol, per la tele, en directe, com que les condicions "universals i còsmiques" no haguessin sigut les mateixes, el resultat final no tindria per què haver sigut el mateix.
Aquí ho deixo dit.

Sant Efrem

No tornaré a començar el post,com altres vegades,dient que cada matí una de les primeres coses que faig és mirar el meu calendari de capçalera i bla, bla, bla...
Avui és Sant Efrem (què hi farem?) i la biografia que he llegit d'ell diu exactament:
"Sant Efrem, diaca i doctor, havia nascut a Nísibis el segle IV, de família cristiana. És un autèntic artista: poeta, cantor, músic...Composà molts himnes plens de sentit contemplatiu. Hom li aplica el títol de "cítara de l’Esperit Sant", per la seva inspiració. És el peta més gran de l’escola siríaca, fins i tot els seus sermons tenien una cadència musical.. Posà la seva cultura al servei de la contemplació".
D'aquesta explicació m'han atret moltes coses, potser cada frase i tot. En primer lloc el fet de ser poeta, cantor, músic i, fins i tot, compositor, és a dir artista (i per tant col.lega) fa que a partir d'avui em consideri un fidel seguidor d'aquest sant, perdó Sant. Tot això queda arrodonit encara més amb aquest sobrenom de cítara de l'Esperit Sant, que difícilment pot ser millorat.
En segon lloc, això de ser el peta més gran de l'escola siríaca és ja insuperable. Puc associar aquest nom de "peta" a moltes coses, encara que no acabi de trobar-li un significat massa exacte, però que un sant, perdó Sant, sigui considerat el peta més gran d'una escola de pensament em rendeix als seus peus.
Finalment, dir que els seus sermons tenien cadència musical, em porta en aquests moments a fer-me la gran pregunta, la del milió, la definitiva:
-Aquesta cadència, era picarda?

Era Corpus

(*)
Fa ja més d'una hora que s'ha acabat el dijous i encara estic pensant com és que no he escrit res ni sobre el Corpus, ni sobre la Patum, ni sobre l'ou com balla, ni sobre Sant Robert. Jo que soc un amant seguidor del calendari i del santoral. Res de res.
I el cas és que el tema m'ha agafat a contrapeu, despistat.
La data de Corpus és d'aquelles que acostumo a tenir present, i no per res especial, però suposo que és aquell encant dels dies que no se celebren directament però que ténen la seva història i la seva importància.
I, evidentment em tocava recordar les meves poques Patums. Després de la primera vaig dir que aquella gent no estava gaire bé del cap, que no era normal apilonar tanta carn i tant de foc en una plaça tancada, cap a quin centre es dirigien milers d'ulls entre el fum, tot esperant veure'n el resultat final, i trobar-ne el vencedor.
Però des del mig d'aquella plaça, tot aquest espectacle, barrejat amb una música engrescadora, el soroll de les explosions de la pólvora, la foscor, la llum del foc, l'olor, els cossos apretats i forçats, es tornava quasi addictiu. Després de la primera vegada ja res és igual.
Hi vaig anar-hi dos o tres anys i després no hi vaig tornar fins al cap de deu o dotze. Les sensacions primeres es repetiren. Res és igual després d'haver entrat al salt dels Plens.
D'alguna manera necessitava recordar les meves Patums. Qui sap si hi tornaré ja? Per mirar-les des de dalt de la plaça, evidentment.
Algú es preguntarà què hi té a veure aquesta escala amb Berga, amb la Patum o amb el Corpus. Doncs absolutament res de res, però ni de lluny. Tant lluny com Dinamarca. I és que aquesta era l'escala que havia previst posar avui, però al final tot s'ha complicat i barrejat. És la Patum, el foc, el soroll, la pólvora, la dança, el ball...En un altre moment ja parlaré d'on ha sortit.
(*)(Si llegiu aquest post amb la pàgina de La Patum oberta (després de clicar el corresponent idioma), tindreu la música de fons corresponent).

Cap a l'èxit

Mai m'hagués imaginat que aquest blog em podria portar a l'èxit, mai. I la veritat és que no m'hi ha portat. I amb això ja podria donar per acabat el post.
En el meu cas, vaig portant un cert desdoblament de personalitat, una certa esquizofrènia, entre el meu jo meu i el jo també meu, que fan que al davant de l'ordinador, els pensaments i els raonaments siguin els meus, per una part, però matitzats i modelats pels del meu altre jo.
Intentar pensar que d'aquí pot arribar l'èxit, ratlla l'agoserament.
Però de fet, el comptador, de qui no em puc desenganxar, corre una mica cada dia, i això és senyal que algú, i uns quants més que no em coneixen de res, vagin fent visites per aquestes pàgines.
Podria dir ja que he aconseguit les meves quotes d'èxit?
Sí.
Pot arribar això més enllà?
No té per què.
M'ha de preocupar?
No.
I doncs?

Digui, digui

Fa unes dies una amiga m'explicava que el seu fill de 13 anys no entenia com ella havia pogut viure la joventut sense mòbil. Ella va intentar-li fer entendre que existien uns habitacles amb telèfon incorporat anomenats "cabines", i que des d'allà es podia trucar, encara que fos estant-se quiet uns instants. L'intent de comprensió va resultar infructuós, evidentment.

Amb el pas dels anys, perdó, dels mesos o fins i tot dels dies, la tecnologia està avançant a una velocitat de vertigen, cosa que puc constatar perquè fa una setmana que m'he canviat el mòbil i en aquests moments no sé qui domina a qui.

I és per això que m'ha estranyat una mica veure aquesta fotografia. Dins les innovacions que contenen els mòbils hi ha millores en quant a so, a l'ús de l'altaveu incorporat, i en la connexió a aparells suplementaris. Però no m'hagués pogut imaginar mai que algú necessités ajudar-se amb un muntatge d'aquestes dimensions.

L'Aplec Pairal

Anava a començar aquesta reflexió, dient que noto que m'estic immiscuint força (o massa) en els darrers esdeveniments socials o sociològics de la ciutat (sí, ciutat) de Calella. I ho dic més que res perquè aquest blog no acostumava, fins ara, a agafar temes concrets massa dies seguits.
Quan estava començant a perfilar aquesta reflexió he decidit fer allò que ja faig sovint, i que és utilitzar el diccionari. He buscat la paraula immiscuir-se i, a part de dir-me que modernament es fa servir immiscir-se, he trobat que la definició venia a dir: "mesclar-se, ficar-se en un afer sense tenir-hi dret o sense esser-hi demanat".
I això m'ha fet pensar que potser sí, potser sí que m'estic ficant allà on ningú m'ha demanat, i que potser sí que he de tornar al meu estil més habitual, i deixar Calella pels que la viuen i treballen, és a dir i fent un eslogan electoral, Calella pels calellencs i ... aquest blog pel que el treballa, que és un servidor. Bé, i els que el llegeixen, i els que el comenten, i els que no ho fan perquè no ténen temps, i...sembla aquell anunci de la Coca-Cola.
Per tant he decidit, en tot cas, immiscir-me (sí, immiscir-me) una mica en l'Aplec de Calella, i més que res perquè sí que hi tinc dret (com a músic de cobla) i sí que hi he sigut demanat (perquè sempre hi soc convidat) (rodolí).
El cas és que només deixaré la fotografia de l'escala de l'enfustissat i, amb ella, quasi tot està dit. Vaja, que no m'hi vull immiscir més.
I és que si m'hi immiscís una mica més hauria de dir, per exemple, que van ser vistos els 3 principals "números 1" de les llistes electorals ballant sardanes a l'hora (no juntets). I que hi havia moments que semblava que per entrar en alguna rotllana havíes de tenir carnet d'algun partit. I que si les mirades matessin el dissabte a la nit hi hagués hagut una veritable carnisseria al Passeig de Mar. I que hi havia gent molt afectada per un tema que encara no està acabat i que potser algú s'haurà d'empassar algun insult. I que no tothom és capaç de deixar dinar els demés tranquils sense parlar de política. I que no van ser vistos alguns futurs regidors molt concrets i això queda lleig. I que la soledat també va estar present entre tanta gent.
Però és que no em vull immiscir més en tota aquesta temàtica.
Visca Catalunya!

L'Aplec

Un diumenge d'aquests de primavera estava jo, entre sardana i sardana d'un aplec, passejant una mica, que és el que es fa durant la mitja horeta que pots tenir entre sardana i sardana (repetició necessària). En això estava, com deia, quan vaig veure un cartell de propaganda d'un altre aplec, però no d'un aplec qualsevol sinó de l'Aplec de Calella, l'Aplec Pairal de Catalunya, com se l'anomena.
Però he de confessar que el que em va cridar l'atenció no va ser el nom de la ciutat (sí, ciutat), amb la que tinc un emotiu vincle d'unió, sinó que em vaig dir:
-Goita (sí, goita), una escala.
La meva ment, una mica esbiaixada ja, cap a aquelles formes i imatges, va veure en aquella "A" majestuosa una escala posada de costat.
Vaig tornar però, ràpidament a la realitat i em vaig dir:
-Què dius ara? Si és una pila de botes (sí, botes) de vi, vistes també de costat (o del davant?).
I vaig fer esforços per baixar al món dels humans d'una vegada. I vaig recordar que havia dormit poc. I em vaig fixar que feia sol, molt de sol, i no portava gorra (bé, sí, a aquella hora ja començava "a portar gorra").
I vaig decidir que tot allò que estava allà imprès era voluntat del dissenyador i que ell sabria si volia que ens vingués al cap una escala, unes botes de vi, una A d'aplec o tot era, senzillament, un joc cromàtic.
Això sí, vaig pensar que l'Aplec de Calella se celebraria amb gran èxit de públic i envoltat de gran qualitat musical i interpretativa. (Veieu aquí el programa i ja m'ho sabreu dir).
Us deixo també una escala escala, la que haureu de pujar abans d'arribar al Pati de l'Os i després d'haver pagat la corresponent entrada, que això de fer-s'ho pagar sí que ho ténen els de Calella. I ben fet que fan!

Cap a l'Ajuntament

Portem aquests dies parlant i sentint parlar a totes hores dels Ajuntaments. Que si aquest sí i l'altre no, que si ara no m'ajunto amb tu, que si ja vindràs si vols, que si jo m'ho mereixo més que tu, que si bla, bla bla.

Jo mateix ho he fet des d'aquest blog. Per si algú no s'hi ha fixat, només cal que miri una mica més avall de la pàgina i hi trobarà algunes "profundes anàlisis".

El cas és que he recordat que el passat febrer vaig rebre una escala que em va enviar la Musa. Entre d'altres coses em deia:

"A finals de gener vaig anar a Sitges, a un simposi de costellada sobre en Rusiñol, i tot passejant pels voltants del Cau Ferrat i el Palau de Maricel, vaig trobar aquest passatge, que duu fins a la Plaça de l'Ajuntament".

Potser que ho aprofitem i ens relaxem una mica.

Matemàtiques post-electorals

Després d'haver llegit uns quants articles sobre els resultats de les eleccions municipals i d'haver escoltat algunes tertúlies, he decidit que no sóc menys eixerit (prefereixo dir, "axurit") que cap d'aquelles llumeneres dels massmedia i m'he posat a fer la meva següent freda anàlisi.

He agafat un poble (o ciutat) a l'atzar, Calella, i una calculadora. Després de unes quantes sumes, restes, multiplicacions i divisions he arribat a les següents conclusions (mira, un rodolí).

-L'any 2003 el PP va treure 607 vots. Si tenim en compte que la participació aquest 2007 ha baixat d'un 6,1%, aquells vots representaríen avui 570. Com que el PP n'ha tret 552, això dóna una pèrdua "relativa" de 18. Per tant, si la seva meta era mantenir el seu regidor, podem dir que han fet bé els deures. Pel contrari, si esperaven augmentar a 2 o 3 regidors, encara que s'hagin quedat a uns 70 vots del segon, com fa 4 anys, els cal fer una reflexió i començar una auotocrítica.

-ERC partia de 2384 vots (i l'alcaldia) que una vegada rebaixats per l'augment de l'abstenció quedaríen en 2239. De les urnes n'han sortit 1257, és a dir una pèrdua "relativa" de 982, un autèntic fracàs. Això mereixeria que rodessin caps i els que quedessin sencers anessin pel carrer mirant a terra un llarg temps. Evidentment que hi ha explicacions per aquesta pèrdua, però ERC aspirava a l'alcaldia. Per tant, i ho repeteixo, fracàs total. No cal donar-hi més voltes "matemàtiques".

-El PSC en va treure 926 l'any 2003, que una vegada regularitzats serien avui 870. N'ha tret 1832, és a dir, ha tingut una pujada "relativa" de 962, el doble. Un èxit i un premi per la seva campanya, agradi o no. Aquí estem parlant de números i d'on li vénen està prou clar.

-I finalment tenim CiU. Els 1886 del 2003 els reconvertim en 1771 i els comparem als 2420 del diumenge. Tenim un creixement "relatiu" de 649 i la victòria electoral.

Un èxit, em pregunto? Doncs...NO! I aquí si que cal reflexió i autocrítica.

Anem a pams. L'any 2003 es van presentar a les eleccions el GIC (574 vots) i el CDS (40 vots). Una vegada actualitzats quedaríen en 577. On han anat a parar aquests vots? A tot arreu, evidentment, però una gran part (posem un 75%?) són vots de Ciu, vots que se n'havien anat de CiU quatre anys abans. És a dir, uns 430 d'aquells 577 són vots recuperats però ja de la mateixa ideologia.

On és l'èxit de la gran campanya de CiU? Aconseguir 140 vots de més? La campanya de CandinixCalella porta molts mesos al carrer i els resultats reals no s'han vist. No hi ha alcaldia. L'eufòria desmesurada que es desprenia en determinats sectors s'ha quedat en un regidor (que torna a casa, com els turrons) i prou.

A això jo n'hi dic FRACÀS, així, en majúscules. I cal autocrítica. Primer autocrítica, després ja criticarem la Llei Electoral i el 5+4 o el 8+1.

No he guanyat la porra, però...

Fa uns dies vaig fer "una porra" sobre els resultats de les Eleccions Municipals a l'Ajuntament de Calella.
Jo havia dit: Ciu (7), ERC (6), PSC (3) i PP (1).
La cosa ha quedat: CiU (7), PSC (5), ERC (4) i PP (1).
Per tant no he guanyat la porra, però...tampoc m'he equivocat de tant.
Perquè amb aquells resultats ja afegia que 6+3=9 i per tant es renovava el pacte, i amb els reals tenim que 5+4=9 i, igualment, continua el pacte, però amb canvi d'alcalde. Calella amb alcalde socialista!!!
A partir d'aquí es pot començar a dir allò que qui ha guanyat les eleccions és CiU (veritat), que el poble ha votat perquè governés CiU (dubtós), que la llei està mal feta (mes o menys veritat), que s'ha castigat als que governaven (a uns sí però als altres no) i 347 opinions més.
El cas és que a mi em sembla que CiU, i més concretament Montserrat Candini, han perdut les eleccions. Perquè només han pujat un regidor que, fent una anàlisi molt simple i simplista, és el del GIC. És a dir, només s'han reajustat els resultats. Jo ja havia comentat que potser hi influiria l'efecte "foraster" (és políticament incorrecte parlar-ne, però som de poble), i em sembla que tenia una part de raó. L'altre element de pes que hi ha hagut crec que és la "superioritat" que s'ha mostrat (prepotència?) de principi des de CiU. És una opinió.
ERC ha pagat el "pato". En primer lloc pel desgast del govern (tan repetir que per culpa d'ERC s'està perdent pistonada ha fet forat) i en segon lloc, perquè la imatge pública d'en Jaume Puig no és la que va tenir en el seu moment Josep Basart.
El guanyador "real" de les eleccions ha sigut en Josep M. Juhé, el futur alcalde (algú encara pensa que no?) que si juga fort ho serà per 4 anys i si vol recordar "vells favors" ho serà per 2. EL debat a 4 dels candidats crec que li va acabar de donar l'empenta. Ha recollit els vots que no volien anar a ERC però no tenien clar recolzar a Montserrat Candini. Això no vol dir treure-li cap mèrit. (Em sembla també que hauria de pagar un sopar a Xavier Gaset i Josep Basart per no haver-se presentat).
Ah, i el PP?. Doncs el que els hi tocava. Un i a esperar que CiU els necessités. No ha sigut així.
I ara a passar els propers 4 anys, que feina hi haurà, perqué tot no és tan senzill com ho he pintat. Un govern amb PSC (atenció a les possibles tensions internes PSC-PSOE) i ERC (no deixa de ser el perdedor), i una forta pressió de l'oposició de CiU, que sempre els recordarà que va guanyar de llarg les eleccions (i a veure si tothom aguanta els quatre anys), poden donar molt de joc en un moment en el que Calella ha d'anar conformant el seu desenvolupament urbanístic i social.

Reflexió i urnes

Quan participes en un Aplec (de sardanes, és clar) tens força temps per passejar. Si a l'aplec hi participen 3 cobles, cosa bastant normal, el fet d'anar tocant d'una forma alternada et dóna una mitja horeta entre sardana i sardana que has d'interpretar.

Tot aquest paràgraf en segona persona el poso perquè és com una explicació "magistral" (de magisteri), no t'estic (a tu) obligant a res. Tanco parèntesi virtual.

El cas és que un dia, pels voltants de l'escenari, alguna cosa interna em va portar a mirar al darrera d'una tanca de pedra. Era, evidentment, una escala, bé dues, i estaven allà al mig d'un munt de coses, apilades i desordenades, allò que en diríem un racó dels "malsendressos". I en el moment de fer la pertinent fotografia vaig veure que al costat mateix de les escales hi havia...dues urnes. Les urnes llençades allà, a l'intempèrie, a disposició de qualsevol malfactor i de les inclemències del (mal) temps.

En aquell moment vaig començar a entendre el que volia dir allò de "diada de reflexió". Perquè aquella va ser la meva primera jornada de reflexió real.

Hem arribat a aquest punt? Tenim l'exercici del dret de vot tan mal considerat com això?

Raons no en falten, és clar, però nosaltres ens hem de donar la força per mantenir aquest dret en actiu.

Personalment crec que el més important és la reflexió personal, tan raonada com es pugui, que fa un mateix. No hem de deixar-ho tot de banda. No s'hi val allò de "ja s'ho faran", perquè tots hi estem, volguem o no, implicats.

Si a partir d'aquí un decideix no votar, té tot el meu respecte. Però sempre amb "raons raonades".

Els altres abstencionistes, els que "passen" i no saben per què, i després sempre es queixen sense implicar-se, aquells no em preocupen. Millor pocs i ben avinguts.

Un record final per als pobres membres (amb perdó) de les meses (taules) electorals. Això sí que pot ser un argument per maleir les diades de les votacions. Els desitjo de tot cor que avui agafin forces i dormin bé, no fos cas que demà a tres quarts de vuit haguessin de passar per "urgències", encara que fos un moment, i no es puguessin presentar a la constitució de la taula. Aleshores el seu substitut passaria a ocupar el seu lloc i ja no podríen cumplir el seu deure ciutadà. Quina mala sort! (No estic donant cap idea).

Ah, i pels votants, fixeu-vos bé en la cara dels membres (amb perdó) de la taula abans de votar. Penseu i sapigueu que si en el moment d'exercir el vostre vot, al president li ve un "telele", el seu lloc el passa a ocupar... la persona que en aquell moment està votant! I no es broma!.

Bona jornada electoral!

Debat electoral

Ahir al vespre, a Calella se celebrava un debat entre els quatre alcaldables locals. Si jo ja havia fet una petita anàlisi fa uns dies, què millor que assistir en directe a un debat a quatre?
En primer lloc voldria dir que a mi em sembla que els debats entre els números 1 no serveixen per gaire més que per confirmar les opinions que cadascú ja té preses de principi. Sí que és interessant però veure com es mouen en el "cos a cos" dialèctic.
La primera impressió que em va arribar en entrar a la sala va ser molt positiva. Al costat de l'escenari on s'esdevindria l'acte s'hi havia colocat una escala. Una escala exclusiva per aquell acte, com si, a més dels polítics, m'esperessin a mi: Com que avui vindrà en Vilapou, li posarem una escala en primer terme.
(Aquesta emoció és una de les raons que van fer que la fotografia em surtís borrosa).
Bé, tornem a l'escenari. Estava presidit per una taula llarga on se situarien els quatre candidats i la moderadora. Fent un càlcul aproximat, l'allargada de la taula en qüestió vindria a ser d'uns 6 o 7 metres. Tan difícil era trobar uns cavallets de les mateixes dimensions? El cas és que al bell mig, hi havia un petit desnivell d'uns tres dits. Quedava lleig, la veritat.
Com ja era d'esperar, l'estructura del debat era d'un "encotillament" important. Una primera exposició dels quatre candidats de 2 minuts i a continuació tres blocs temàtics dividits en tres torns de dos, dos i un minuts. L'ordre d'intervenció anava canviant per a la primera exposició de cada bloc i les altres dues eren de menor a major. I al final dos minuts més per a les conclusions. S'ha entès? Doncs els mateixos protagonistes van tenir algun entrebanc i tot...
Ah! I res d'intervencions per al.lusions, ni res de preguntes del públic.
Per aquesta raó, els treballadors d'aquesta casa avui no signarem el post i bla, bla, bla...
La conseqüència principal, per a mi, que va provocar aquesta distribució és que els candidats i la moderadora diguessin la paraula "gràcies" unes (11x4 + % ....) 60 vegades.
En quant als candidats, estaven situats per ordre de número de regidors i, tornant a allò del desnivell al mig de la taula, una mica separats en dos grups de dos. He de suposar que era culpa de les potes de la taula, els cavallets, però això feia que la tendència dels dos del mig (PSC i CiU) fos de més "complicitat" que no pas amb els dels dos extrems (de la taula), PP i ERC.
I el debat? Doncs bé, tothom va exposar com va poder el seu programa i la sang no va arribar al riu ni enlloc. Tampoc hi va haver temps.
Diguem que qui semblava que guanyaria "per pallissa dialèctica" no ho va fer i qui semblava que seria el perdedor se'n va sortir prou bé (i al final s'ho va creure i sort que la cosa es va acabar). Els dos "comparses" van sorprendre a més d'un. L'un perquè no és tan dolent, parlant, com això, i l'altre perquè va acabar com a vencedor "moral", dialècticament parlant.
I així va anar el debat del candidats a l'alcaldia de Calella.
Dues coses per acabar:
L'escala que poso avui és la primera que surt borrosa i desenfocada. No l'hauria de posar. Però el directe és així, i la dificultat, els nervis i l'excitació del moment van fer que quedés la cosa com va quedar. Gràcies.
Segona cosa: A hores d'ara, només en Josep Maria Juhé (PSC) parla en el seu blog del debat d'ahir (de fet hi ha pràcticament totes les seves intervencions). Jaume Puig (ERC) i Montserrat Candini (CiU) només anuncien els actes de final de campanya com a màxim. El Sr. Vila (PP), "no sabe, no contesta".
Au, tots a votar!

Els mapes i el català

A mi m'agraden els mapes. Suposo que deu venir de petit, quan, per cert, no vaig lograr tenir mai una bola del món. O potser no hi té res a veure, però m'apassiona aquella imatge del "mapa físic", de veure tota la geografia real, de veure el nostre petit espai que trepitgem en relació a la immensitat que s'extén més enllà.
Per això, quan vaig descobrir el Google Earth, vaig veure aquell somni meu fet realitat. Em podia moure per tot el món, podia acostar-m'hi tant com vulgués, podia arribar a tots els detalls i tots els racons dela terra, assegut a casa meva, és clar.
A partir d'aquí i a partir de tenir el meu blog he anat trobant altres "mariconadetes" per l'estil que em diverteixen molt. Si us moveu per aquesta pàgina mateix, a la dreta i cap a baix, a continuació d'on posa "Arxiu", trobareu el Geovisitors, el Mapstats, i al final de tot de la pàgina, les estadístiques del Webstats4u. Els tres enllaços marquen les visites rebudes al blog i les situen (una mica a la seva manera) en un mapa. Tot recorda el Google Earth o el Google Maps. Tot ve a ser el mateix.
Però des de la setmana passada, i des de l'ordinador de casa, no aconseguia visualitzar aquests mapes, excepte el G. Earth. Vaig intentar tot el que sabia, el que m'indicava l'ajuda del Google Maps, netejar "caché", trobar nosequè a noseon i canviar-ho, encomanar-me a tots els sants de dalt i de baix... i res, des de casa res. Només podia obrir el Google Maps des del Google Earth, que és una opció de la seva darrera actualització. Tot molt estrany.
Ahir i no sé per què ni per quins mals pensaments que em van venir al cap, vaig intentar un cosa totalment absurda: canviar l'idioma del Google a l'espanyol... Toma ya!!! Van aparèixer els mapes de Google Maps(?!) Aleshores vaig anar a les "Herramientas" del navegador i allà a "Opciones de Internet" i a una pestanya "Idioma" on pots posar l'ordre en què et trobi les pàgines editades en diverses llengües. Situant al capdavant l'idioma "español", s'han acabat els problemes. I això amb els dos navegadors...
Ara ja he tornat a posar el Google en català, però el primer idioma d'aquella altra llista és l'español.
Ho he provat en un altre ordinador i m'ha passat més o menys igual, i això fa una setmana no era així.
Algú em pot explicar què ha passat amb el català i els mapes a la xarxa?
És part de la campanya electoral?
És un d'aquells preus que hem d'anar pagant mica en mica?
Són conseqüències del pas de catalans pel Ministerio de Industria.
Sóc jo que dormo poc i tinc problemes de visió geogràfica?

3-0 electoral

En aquests moments ERC va per davant de 3 escales a 0. I això que només he parlat de Calella.

En dos escrits anteriors els vaig trobar primer a les escales de la Catedral de Girona i després en una altra escala que crec que també era a Girona. Em faltava trobar-ne una tercera que havia vist en un "cartell", i avui en Pere me l'ha enviat. Ja en tinc 3.

No voldria pas que semblés que hi tinc res a favor d'aquesta formació, que això meu va d'escales, però amb el material que tenia a mà (internet) la diferència és aclaparadora...de moment.

Des d'aquí animo a que algú m'envïi més informació electoral i a veure com acaba el resultat.

Llàstima de no haver-hi pensat fins ara, però podia haver fet una competició entre els diferents partits amb imatges dels candidats a les escales de cada poble.

Qui hauria guanyat?

Ho deixarem per les properes eleccions municipals.

Fent un 69

El resultat d'aquest cap de setmana el podem resumir en què els dos grans, els cracks, les vedettes, les joies de la corona, les guapades, han acabat apilonats en un 69 impressionant.
Parlo de futbol i parlo de 69...punts, és clar.
Mira que hi havia combinacions possibles en tantes jornades i resuta que en aquest punt, en el 69, el Madrid (Real) i el Barça (cada cop més irreal) estaran 7 dies en aquesta postura.
I el pitjor és que els d'allà són els que estan en la millor situació, en el millor moment, controlant el ritme de l'acció, imposant el moviment i el compàs.
Set dies així, marededéusenyor.
Prefereixo canviar de tema i no tenir més mals pensaments.
L'escala que deixo aquí és precisament la de Can Madrid, per mortificar més. Apa!

Municipals a Calella

Després d'haver posat ahir l'escala de la Catedral de Girona plena de candidats a alcaldies del país, i d'haver trobat una altra imatge de representants de ERC de Calella fent-se la foto de família al mateix indret, vaig decidir fer avui el meu comentari i donar la meva visió de les eleccions a l'Ajuntament de Calella.
Plantejant una regla de tres (poc seriosa) diria que si la Mireia Galindo pot tractar la campanya de Sant Pol de Mar, per què a Can Vilapou no podem fer el mateix amb la de Calella?
Per començar he de dir que vaig trobar una altra fotografia amb els d'ERC en una escala, cosa que m'ha impactat molt, i més sabent que en un dels seus cartells electorals els membres (amb perdó) de la llista estan en una escala del Parc Dalmau. Prometo intentar trobar aquesta imatge. En relació a les altres llistes, sento molt informar que no he trobat cap escala tot i furgar intensament en la seva informació. Agraïré qualsevol donatiu infogràfic al respecte.
Però començaré presentant primer els quatre (només quatre) candidats a l'Alcaldia de Calella (per ordre alfabètic dels noms de pila): Jaume Puig (ERC) que té un bloc, José María Vila (PP) que no té bloc, ni blog, ni me l'imagino fent-ne cap, Josep Maria Juhé (PSC) que té un blog , i Montserrat Candini (CiU) que també té un bloc. Ténen més coses, però a mi m'interessen els blogs (i els blocs).
L'Ajuntament actual està governat per ERC (7) i PSC (2) amb alcalde republicà, i a l'oposició hi queden CiU (6), PP (1) i GC (1).
Les esquerres han manat els 8 derrers anys després d'estar CiU al capdavant des de les primeres eleccions democràtiques.
La perspectiva del moment electoral actual és molt interesant ja que no està clar com anirà la cosa. En principi, Montserrat Candini ha fet una gran feina d'oposició i de preparació d'aquesta campanya. Després dels mandats de Bagó i Rey s'ha de fer notar que a les dues eleccions següents la federació nacionalista (amb perdó) va tenir greus problemes en trobar unes llistes ben compensades i amb suficient suport intern. Això ha portat a que es donés a Montserrat Candini tot el pes i la confiança, sense limitacions, per tal de recuperar un feu convergent de sempre. Caldrà veure si el terme "forastera" impactarà en algun sector.
ERC presenta a Jaume Puig, històric, no pas per edat, militant, i regidor incansable. El seu "handicap" és que no té ni la imatge ni el discurs de l'actual alcalde Josep Basart. Però Calella és una plaça on els republicans han tret sempre bons resultats en tot tipus d'eleccions. Falta veure si es farà pagar a ERC el "cansament" que dona a molta gent veure 8 anys seguits la mateixa cara al poder, sense analitzar massa la feina realitzada.
El PSC és el 3 en discòrdia i pot ser el que reculli uns vots que no volen anar a cap dels dos principals candidats. Allò de dos es barallaven i el tercer...es va emportar la noia.
Per acabar el PP crec que aspira a conservar (tranquilament) el seu lloc, que pot ser el que tombi la majoria absoluta. Ni Vila, que encara enyora la seva etapa de regidor al poder, ni Candini, que vol manar com sigui (per recuperar tot allò que Calella ha anat perdent aquests 8 anys, és clar), hi farien escarafalls.
Personalment he de dir que crec que totes les llistes presenten uns equips i uns noms d'un nivell menor que els anteriors. És una apreciació molt personal, ja ho dic, que segur que no tindrà res a veure (segur) amb el treballs dels regidors que surtin.
Finalment faré la meva "porra" personal: CiU 7 (8), ERC 6 (5), PSC 3 i PP 1.
La primera "forquilla" donaria l'alcaldia a Puig (ERC), perquè en Juhé no s'atrevirà a regalar el poder a CiU, sota pena de ser expulsat del Gran Temple.
La segona opció tornaria Calella a l'òrbita convergent, amb l'alegria i el reforçament de les posicions del PP, i a l'espera de nous horitzons en un futur canvi de color de la Generalitat.
La tercera via, la impossible, donaria un govern nacionalista (amb perdó) de concentració a la ciutat amb 13 regidors i/o regidores. Però aquesta batalla ja fa anys que la vam perdre.
--------
(Si voleu una anàlisi més seriosa i rigurosa podeu llegir el bloc d'en Saül Gordillo).

Escales de candidats

Des d'aquell dia que l'amic Pau va decidir pujar i baixar amb el seu 4x4 les escales de la Catedral de Girona, he tingut una preocupació quasi paternal per aquest indret.
He comentat ja que aquestes escales han estat "atemptades" per un Jeep Wrangler, per unes bicicletes, per un Lada Niva, per uns manaies, i, ara...per uns candidats a les eleccions municipals. Bé, això no sé si ho he de definir com un atemptat a la pedra, o al gust en general.
El cas és que un determinat partit polític , del qual no diré el nom ni per bé ni per mal, va reunir els seus aspirants a les diverses alcaldies del país i va fer-ne la foto de família a les escales de la catedral de Girona.
He de confessar que aquesta vegada no he anat a veure els resultats sobre el terreny, però he de suposar que no deuen haver sigut greus.
Siguent una mica "malintencionat" diria que actualment potser el pes global ha pujat respecte uns anys abans. Ja se sap que el poder engreixa...
Però també estic content perquè si els candidats fossin del PP, per exemple, l'impacte de les sabates, o de les seves soles millor, seria més greu. Aquests xicots que hi van anar són més de wamba, d'espardenya i de sandàlia, i això és una sort per aquesta suferta pedra.
De tota manera però, hi ha una altra cosa que sí que em preocupa una mica. El cas és que després es van anar fent un nombre indeterminat de fotos en petits grupets, i la majoria als mateixos esglaons. Esperem que no hi haguessin conseqüències.
El grup reduït de qui he trobat la imatge correspon a la candidatura de Calella, ciutat a la que m'uneix un sentiment més que especial, i de la que aprofitaré demà mateix per donar la meva visió de cara a les eleccions seguint l'exemple de l'amic Saül.

Post extemporani

(1) Extemporani, atemporal, intemporal...Senzillament, a hores diverses. Si ahir vaig escriure cap al vespre, avui no ho puc pas fer a primera hora del matí, i, per tant, com que em sento moralment(?) obligat(?) a fer referència a la final de la UEFA, aniré fent la "reflexió diària" així, durant el dia.
(2) De moment (ja m'ho han preguntat dues persones) no desitjo que perdi l'Espanyol. La veritat és que m'estic curant en salut i encara no he sentit a parlar cap soci ni cap directiu. Això vol dir que encara no he sentit a parlar del (contra el) Barça. Molts "equips" tindríen més seguidors si no fos per les tonteries que s'arriben a sentir. De directius, periodistes i aficionats, per aquest ordre.
(3) He sentit un escocès que diu que ells ténen dues seleccions nacionals: la seva i la que juga contra Anglaterra. Nosaltres, de moment, només en tenim -1. M'apunto, però, la frase per parlar-ne algun dia, de la tristor d'aquest tema.
(4) Mira, sense voler-ho he sentit a parlar (és un dir) el president del Sevilla. Quin crack! Encara em faran anar a favor dels pericos...
(5) Tinc amics, coneguts i saludats (poc original, ja ho sé) que són de l'Espanyol. Pocs però cridaners, que ja ho ténen això. Algun ha anat a Glasgow i espero que l'emoció del dia no li fagi oblidar-se de portar-me alguna escala. De moment he anat a "lo" fàcil i he trobat aquesta vista de l'estadi de la final, el Hampden Park, des de l'escala de la graderia.
(6) Avui és Sant Honorat, patró dels flequers. Recordo un personatge memorable que surtia en un programa de la Sardà, l'Honorato. L'actor, com es deia?, l'havia vist en algun programa de sardanes, de les que n'era una mena d'"activista", en companyia d'en Galindo. Sé que fa un temps va morir.
(7) He dinat tranquil. Només he tornat a sentir el del Sevilla que està com un llum (per això deu ser president de futbol) i les misèries passades per una pila de seguidors dels dos equips. És brutal la cara que ténen totes aquestes empreses relacionades amb els viatges...
(8) Sembla ser que a un tal Sarkozy l'han fet president de no sé quin altre equip.
(9) Són 2 quarts de 10 i arribo a casa. He anat a classe com si res. No he sentit cap cohet, no he notat res extraordinari, ne sé com va el futbol. Vaig a pujar l'escala i...(continuarà, o no).
(10) 23h 15' Uuuuuiiiiiiii........penals. Hosti en Gorka.
(i 11) 23h 30' Doncs s'ha acabat. I tal dia farà un any. Però ves, m'ha sapigut greu.

De decisions

Fa un parell de dies parlava de les decisions, de la dificultat de pendre-les, de les conseqüències. "Casualment" aquest tema és una de les constants d'aquests dies. Estem en època electoral, en campanya que en diuen, i ens torna a tocar decidir sobre què decidir.
Cada vegada que arriben elecions, de les que siguin, he de fer aquesta doble pirueta. Jo no en tinc prou en agafar una llista, més o menys propera a les meves idees, posar-la en un sobre i llençar-me literalment sobre l'urna. No. Jo, primer, he de decidir què vaig a decidir, què vaig a votar. Després ja vindrà la "verbalització" o, millor, la "nominació".
Quan un (hom) ha decidit anar a votar, que ja és prou difícil, arriba aquell segon procés de discernir entre els noms i les persones.

-Es pot votar un grup o una ideologia que no és exactament el teu, si les persones que la representen et mereixen tota la confiança?
-Sí, i tant!
-Sí, però...
I sempre estem igual.
A la meva altra feina hem fet eleccions sindicals. Dues llistes. Les típiques. Gran èxit de participació.
Em continua semblant molt curiós que tots els candidats s'hagin d'"identificar" en aquests dos grups. I més encara que tots els electors introdueixin al sobre una papereta que porti una d'aquestes dues sigles, que en molts casos estan ben lluny del seu ideari. Curiós.
Però em queda el consol de pensar que s'ha votat a les persones.
Però no tinc (no, no, gens) clar que els amos de les sigles ho tinguin igual de clar.
Eleccions...

Països...de parla catalana

"Ni Espanya, ni França, Països Catalans!".
Aquest crit reivindicatiu (o obvi) l'he sentit moltes vegades al carrer. L'he llegit en panflets, en publicacions. L'he considerat, com deia abans, una obvietat de principi.
Certament que es podríen fer moltes consideracions i matitzacions sobre els seus límits, tant físics com sociològics, és a dir, si l'extensió és de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, o agafa més o menys extensió, i si la voluntat política momentània passa per damunt de les realitats històriques o científiques. Però la idea "general" d'aquest concepte em sembla que ens queda clara.
Això fa que en determinats sectors, sobre tot del País Valencià, aquesta denominació sigui molt mal considerada, per dir-ho d'una manera entenedora i, fins i tot, perseguida ideològicament.
Jo considero que després de posar com a moneda de canvi el concepte de País Valencià en l'afer de TV3, el nom i el "mapa" dels Paisos Catalans serà el següent pas. Crec que aquella imatge de la Mònica López, per exemple, informant de la previsió del temps, té els dies comptats. Però...temps al temps.
El que em comença a fer una mica de por és que darrerament he sentit a Catalunya Ràdio i a Tv3 parlar dels "països... de parla catalana".
És també part del preu que estem començant a pagar?
Ha canviat el llibre d'estil de la Corporació Catalana?
Qui té por de què?
És la campanya electoral?
Qui marca aquests canvis?
Jo deixo avui una escala de la ciutat de València. He de dir que aquesta pertany als Països de Parla Catalana?
"Ni Espanya, ni França, Països ... de Parla Catalana" (?!)

Rockefeller 7/10

Avui al migdia tornava de tocar sardanes en allò que en diuen un "aplec d'ermita", és a dir, sardanes en algun lloc perdut a dalt d'alguna muntanya també més o menys perduda. El cas és que al cotxe la ràdio deixava anar el programa d'en Xavier Solà "El Suplement".
En aquells moments algú ens explicava la millor manera de pendre una decisió. No entraré ara a discutir els arguments que es donaven, més que res perquè tampoc estava massa atent al tema. Sóc home, i conduir i concentrar-me en escoltar la ràdio suposa fer dues feines a l'hora (i ja se sap...).
En un moment de la secció aquella, el col.laborador del programa ha explicat una "anècdota personalitzada", cosa que sempre dóna una mica més de credibilitat. El cas és que una vegada algú va preguntar a "algun" Rockefeller o a en Rockefeller mateix (si és que existeix en Rockefeller), si ell s'equivocava mai al pendre una decisió. La resposta va ser determinant, ell s'equivocava 7 de cada 10 vegades. Per tant l'important era centrar-se en els 3 encerts.
A mi, això m'ha deixat una mica "planxat". Com podem els vulgars "mindundis", permetre'ns 7 errors abans d'aconseguir el primer èxit? Quin coixí es pensa que tenim per anar-nos "fotent" 7 hòsties (amb perdó) seguides?
És com pujar (o baixar) aquesta escala de 10 esglaons. Es pensa en "Rocky" que em puc arriscar a entrebancar-me en els 7 primers esglaons abans de posar un peu en el seu lloc correctament?
Els que estem "a baix", en un altre nivell, hem d'esforçar-nos més a l'hora de pendre decisions i reduir al màxim el marge d'errors possibles... i jugar-nos-la.
Què més voldria jo que poder subsistir a 7 errors seguits!

Don José

Porto uns dies que la connexió ADSL em fa una mica el què vol. És a dir, em "puteja". Cada vegada la cosa anava a menys. He anat fent tot allò que la ciència aconsella: parar i engegar, tornar a parar, tornar a engegar, fer baixar uns quants sants, tornar a parar i engegar, recitar les lletanies...
Al final he trucat al "Gran Hermano que todo lo sabe".
-Buenos días, si quiere...1...si quiere...2...recuerde que...si le interesa...espere...llame al 902...
Tornem a començar.
-Buenos dias, que desea?
Li explico que no funciona i em demana el número de telèfon. Aquesta dada ja me la sé de memòria però, per qualsevol cas, ja tenia diverses factures i informes i carnets preparats.
- Su nombre, por favor? Es para dirigirme a usted.
Uufff! M'he evitat aquell ridícul de dir el nom del titular (que no soc jo i és femení).
Aquí he dubtat unes micromilèssimes de segon i he decidit donar, a l'atzar, un nom una mica sonor (pel meu gust): José.
M'explicaré. Sempre dono el meu nom en català, evidentment, que és el meu. Aleshores comencen a dir, per exemple, señor iordi, señor iuzé, i hi ha dies que això em cansa (potser és l'edat). Avui he decidit dir José (i he encertat).
-Muchas gracias, Don José...
Caram, com sona. Don José, Don José Vilapou... No, millor, Don José de Vilapou. (Guai, que diria la nebodeta).
-Debe usted parar todos los equipos, Don José, esperar 5 minutos, volver a conectarlos y si todavía persiste el problema nos vuelve a llamar, Don José. (He recordat que la trucada val no-sé-quants-cèntims-per-minut).
No m'hi he pogut negar, tot i que suposava que la cosa fallaria igual, però davant del Don José ...
Al cap de 13 minuts (no me n'he refiat dels 5) he engegat "todos los equipos" i la cosa ha funcionat, i funciona, a la perfecció (dins d'un ordre).
Caram, Don José...
Don José de Vilapou... (Guai)

Políticament incorrecte?

-Ostres, diu que el PSOE va perdre una votació al Congrés.
-Sí, 149 a 140.
-Una proposta del PP.
-Ah! CiU va votar amb el PP, és clar. Sempre igual. I després diuen.
-Aquí diuen que no, que si van al notari, que si la identitat, bla, bla, bla. Però a Madrid, cul i merda...
-No ténen el que s'ha de tenir.
-Però els 140 només eren del PSOE.
-Tots els altres van votar junts?
-Sí, hi havia una esmena d'IU.
-Ah!
-És que no és el mateix. Sort en tenim que hi ha qui els marca als socialistes. Quina valentia!
-Però mira que votar junts CiU i el PP, quina vergonya!

La soledat del contrabaixista

He comentat més d'una vegada que la personalitat del contrabaixista (dins la formació de la cobla) em resulta entranyable, si més no més que la resta.
És una mica diferent, una mica diferent en tot.
Només cal començar veient que un instrument de corda està en mig d'un grup de vent (salvem l'excepció del tamborí, només faltaria). Però la principal característica és aquella personalitat, aquell volum, vaja, que marca el primer contrast amb els demés.
Sempre dret, amb unes alçades més o menys aparellades entre el músic i l'instrument, se'l prèn com a referència quan s'entra en una plaça on hi toquen sardanes. És una mica aquell campanar que divises quan ja arribes a un poblet amagat darrera mil revolts.
A més, mai queda clar si toca a la filera del darrera o al davant, encara que m'inclino per considerar-lo de l'entremig, de terra de ningú.
Musicalment, porta el ritme, des de sota, greu, constant, a vegades imperceptible però imprescindible (mira, un rodolí).
Si mai us fixeu amb aquest personatge una mica detingudament el veureu una mica distant, al seu aire, amb altres preocupacions que els demés, en altres núvols diria jo. (Faig un parèntesi perquè he constatat que tot això també es pot observar amb els baixistes (elèctrics); normalment se'ls pot distingir només mirant la fotografia de la banda. Proveu-ho).
Els que som una mica diferents "a la resta del món" tenim tendència a que ens agradi allò que se surt una mica (o dues) de la normalitat. Probablement és per això que tinc aquesta atracció-admiració pel contrabaixista... i la seva soledat.

El Sr. Aznar ha begut

"Déjeme que beba tranquilo, mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás".

"Déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad".

"Los que hemos defendido siempre la libertad y creemos que es buena, defendemos también que la gente pueda tomar sus decisiones".

Si no sabéssim qui ha dit aquestes frases ens podríem imaginar que s'han pronunciat en una taula, després d'un sopar ben regat i per alguna persona que començava a estar en no massa bones condicions. I realment la cosa ja va per aquí, però amb la salvetat que el protagonista és l'ex-president del govern espanyol, el Sr. Aznar (li diré Sr. Aznar per respecte i educació, com em van ensenyar a escola, gràcies a la bona inversió que van fer els meus pares).

Tot això em sona a aquella típica frase, "tranquil, que jo controlo", que es diu quan un comença a anar ja una mica "pillat", sinó és que ja ho va del tot.

A mi, aquest tema em fa molt respecte, considero que no es pot jugar ni amb l'alcohol, ni amb la salut, ni amb la seguretat dels demés. La llibertat, la llibertat individual, és molt més que poder decidir què fa un amb la seva vida. La societat, la comunitat, l'ecúmene, el clan, la tribu, la gent som un conjunt d'elements inter-relacionats. No s'hi val a dir que jo decideixo perquè ja controlo, si al final, del que jo faci se'n derivaran sempre conseqüències pels demés.

Dir tot això (i més) a un jove de setze o disset anys em sembla educatiu i necessari. Dir-ho a una persona de vinti-trenta em comença a preocupar, però haver de fer aquestes reflexions a una persona de més de cinquanta vol dir que ja hi ha algun problema a tractar.

No puc acabar de creure que això ho digui un ex-president d'un govern per més que hagi posat els peus al damunt de la tauleta del despatx de "l'amo del món". Si però que puc pensar que aquesta persona necessita ajuda, i aviat. D'això no en faria cap broma.

Deixaré avui una escala amb una "fffarol.la", un fanal, vaja. La relació de la beguda amb els fanals és un tòpic més que conegut. Espero (m'agradaria) no acabar trobant al Sr. Aznar agafant-se o penjant-se dels fanals.

--------

P.D.: Quina vergonya si el Sr. Aznar llegís això que he escrit... Vergonya per a ell, és clar.

La invenció de la creu

No puc començar l'escrit d'avui dient allò de "he quedat sorprès aquest matí al consultar el meu calendari de capçalera...", perquè no m'ha passat. No m'he sorprès gens. No només això, si no que ja no recordo quin sant hi posava.
Ha sigut aquesta tarda, quan he passat pel costat d'un calendari que té un company de feina a la paret del seu despatx que ho he vist. Avui (segons aquell santoral) se celebra la Invenció de la Creu, bé, de la Santa Creu.
Un, dins el seu imaginari personal, té aquella imatge d'una roda de pedra, mig boteruda, amb un forat al mig, observada per un grup de persones (homes, dones, nens i nenes) mig vestits mig tapats per unes pells, i la té considerada com la representació de l'invent de l'objecte més "vulgar" i imprescindible de la Història de la Humanitat (HH, a partir d'ara).
Doncs resulta que a la HH (Història de la Humanitat, des de fa una estona) hi ha un altre invent més que destacable: la creu. I no només això sinó que aital descobriment el festeja l'església catòlica amb el mateix fervor que la Immaculada Concepció, el naixement de Jesús o la santedat de San Josemaría Esrivá.
La veritat és que a la creu li reconec infinites utilitats com a objecte, com a utensili domèstic, fent combinacions amb la roda fins i tot, però com a invent religiosament venerable no ho tinc massa clar.
Encara que ben pensat, l'Església Catòlica (aquesta vegada en majúscules) no sé si hauria arribat fins on ha arribat si no s'hagués inventat la creu (quina Passió més estranya, no?).
Celebrem-ho doncs!

Oques i escales sota la pluja

Le-sooooques van descalces, des-cal-ces, descaaalces,
leeesoooooques van descalces, des-cal-ces, descaaaalcesss...

El matí era plujós i l'aire era d'aquells que fan olor de terra. Mirant enllà semblava que l'horitzó fumegés. La veritat és que la tranquilitat ho envaïa tot. Només el soroll d'uns cotxes a molta distància trencaven aquella harmonia.
Però per sobre del murmuri a civilització se sentien unes veus que feien dubtar si estaven cridant alegria o plorant tristor. Semblaven felices però...

Leeesoooooques van descalces, des-cal-ces, descaaaalcesss...

Ocells palmípedes lamel·lirostres del gènere Anser, i probablement de l'espècie Anser anser, semblants a l'ànec, però més grans, de plomatge gris cendrós per damunt i blanc per sota, domesticables i comestibles.

Leeesoooooques van descalces, des-cal-ces, descaaaalcesss...

Les gotes, poques gotes, que queien es desdoblaven rítmicament en unes circumferències concèntriques que s'anaven perdent mentres topaven les unes amb les altres en aquell minúscul llac.
Era una pluja de primavera, de matí, de llàgrimes...

I els ànecs tam-bé.