26.4.09

Mataró, Ciutat Pubilla de la Sardana 2009

Aquest cap de setmana s'han celebrat els actes de proclamació de Mataró com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2009.
I em sembla important que a dia d'avui no caiguem en allò tan fàcil de menysprear tradicions. El fet que siguin això, tradicions, els dóna un valor especial, un valor a mantenir. I nosaltres, precisament, ens estem tornant uns especialistes en confondre i barrejar d'una manera barroera el significat de termes com modernitat, progrés o multiculturalitat, per donar-ne alguns exemples....
És massa fàcil dir que la mitjana d'edat en alguns d'aquests actes és elevada per qualificar la qualitat de qualsevol manifestació artística. I més quan, al mateix temps, no ens amaguem d'admirar com en altres llocs es dediquen a expressar la seva cultura picant troncs d'arbres o aixecant pedres.
Jo us recomano que us deixeu de manies i pareu l'orella. La qualitat és qualitat i això no enganya.
Per cert, avui s'ha sabut que la Ciutat Pubilla 2010 serà... L'Escala, i no cal que digui que, per raons òbvies, des d'aquest blog se'n farà un seguiment especial.

23.4.09

Un poema, un llibre i una escala

Un poema:
Peluts per un dia
Una vegada vaig veure
un peluix pelat.
Em va agradar tant,
que el vaig acabar comprant.

L'endemà vaig veure,
que era tot pelut.
Em vaig espantar tant,
que quasi em quedo mut.

Autor: La meva nebodeta
.................................
Un llibre:
L'escola contra el món de Gregorio Luri
Ara farà tres anys vaig descobrir un blog anomenat "El cafè d'Ocata", de Gregorio Luri, a partir d'haver-hi trobat una escala, és clar... La veritat és que és un lloc d'aquells que s'ha d'anar visitant de tant en tant, sense perdre'l de vista, però guardant una mica les distàncies, per la densitat vull dir... Res, coses meves...
Fa uns dies vaig anar a veure la presentació del seu darrer llibre: L'escola contra el món. A la coberta posa: "Aquest llibre és un crit a l'esperança. Quan criticar l'escola i els mestres s'ha convertit en un esport, quan els profetes de la calamitat són venerats pels mitjans de comunicació, el llibre de Gregorio Luri desenmascara tòpics, asserena els ànims i predisposa a l'acció"
Ell em va regalar aquesta dedicatòria: "Per en Vilapou, amic de les escales, en record de la nostra trobada bloguística"
Us recomano el llibre i, sobretot, l'autor.

21.4.09

Bateig de Circuit

Aquest diumenge va ser la primera vegada que vaig entrar al Circuit de Catalunya. Ja sé que això no diu massa al meu favor, però la veritat és que fins aquest dia m'havia semblat que anar a veure encara que fos una cursa d'algun mundial, no em suposava cap negoci personal. M'explico; vull dir que sempre m'havia imaginat (i encara en tinc la sospita) que una jornada d'aquelles tan importants es resumien en arribar, trobar un lloc força incòmode i anar esperant com passen els vehicles pel davant dels teus ulls, a una velocitat més que considerable i amb un soroll estrepitós...
I és per això que el fet que em regalessin unes entrades per anar a veure no sé quines proves, em va decidir a fer un tomb pel Circuit i així poder parlar amb un mínim coneixement de causa.
El balanç no és ni positiu ni negatiu, és a dir, que si em tornen a regalar passis o em convida algú, segur que repetiré, però si no...
Allà em vaig trobar, per què negar-ho, molta gent que feia la mateixa cara que jo, la mateixa que fas quan vas a Can Barça o a un macro-concert per primera vegada, una cara de rap... perdut.
I també gent acompanyada de tres generacions familiars, cotxets sota la pluja, Jenyfers i Kevins amb xandalls blancs, amanides i entrepans de tonyina, moltes "màquines de retratar", molts Renaults (segur que la marca hi devia tenir a veure alguna cosa...), cues de gent, molts lavabos (això sí que em va sorprendre)... i el circuit més a la vora dels espectadors del que m'imaginava.
Heus aquí si en sóc d'ignorant...
Ah, i qui corria? Doncs ni idea. Només em va sonar el nom d'un tal Alguersuari (no era fotògraf?), Albert Costa (tennis?) i Sito Pons (motos, no?)...
I això sí, hi ha escales, moltes escales al Circuit.

19.4.09

Vaig a ser crític....

....d'una manera conscient i responsable.
El divendres vaig assistir a un "cafè tertúlia" sobre Participació Ciutadana organitzat per l'Ajuntament de Calella.
He de dir en primer lloc que ja tenia una doble sensació contraposada de bon principi. Per una banda tenia ganes de veure com es parlava i es debatia de Participació entre els ciutadans i els representants de l'Ajuntament, però per l'altra, no m'acabava d'atreure un format organitzat per una mena d'entitat externa que, fins ara, havia sigut incapaç de tirar endavant una pàgina o una xarxa anomenada Consensus que dubto que conegui pràcticament ningú a Calella.
I el balanç final, perquè començaré parlant del final, no puc dir que fos massa positiu. Parlo per mi, és clar... I és que en vaig sortir realment decebut d'aquelles tres hores de xerrada col·lectiva.
Per quins motius?
Doncs primer pel format. Cinc taules temàtiques, plenes de gent, a la vora de la vintena de persones cada una, de les que en principi podíes participar a tres però que, per problemes de temps, es va veure reduit a dues. Fins aquí res sembla negatiu. Però la veritat és que jo vaig trobar que la majoria de gent havia sigut convocada per la seva pertinença a entitats locals i no tant pel seu possible interès en el tema dels processos participatius, i això va provocar que tot anés a parar a parlar de Calella com a tema general i dels seus problemes específics.
Aquesta mateixa trobada sota el lema: "Parlem de la nostra ciutat", hagués estat igual de vàlid i hagués arribat a les mateixes conclusions.
I l'altre gran problema, des del meu punt de vista, és que estic segur que aquestes conclusions, que ens van assegurar que es faran públiques algun dia, tardaran uns mesos, seran generals i no donaran cap sortida innovadora i vàlida a les mancances que tenim avui mateix.
Quan surtin publicades aquestes conclusions, probablement ja no serem a temps de debatre sobre el Projecte de la façana marítima, o de la urbanització d'alguna determinada zona, o sobre els problemes del jovent i de l'educació, o del medi ambient, o potser la RENFE ja haurà decidit deixar-nos sense un passeig, o la Festa Major s'haurà convertit en un cap de setmana de meditació i silenci.
Si anem esperant que ens expliquin des de fora com millorar els canals de comunicació pràcticament inexistents entre l'administració i els administrats, com mobilitzar la ciutadania, com fomentar la "inexistent" (??) identitat calellenca, com impulsar els Consells Ciutadans formats sempre per les mateixes cares o haguem de saltar de taula en taula per esbrinar quins són els grans temes de ciutat, no anem pas bé.
Mentrestant estem perdent el temps, un temps preciós en què tot va evolucionant sense esperar a ningú. L'opinió de la ciutadania ha d'estar visible a tants llocs com sigui possible i no només a les (poques) cartelleres dels carrers cèntrics de la ciutat.
Jo, des d'aquí, encoratjo a tothom a que comenci a dir-hi la seva des del canal que vulgui. I si Internet ens dóna aquesta oportunitat, ja els obrirem aquests canals. Però haurem de ser primer nosaltres els que portem la iniciativa, perquè em sembla que si esperem a afegir-nos al camí que estan intentant obrir arribarem tard a tot arreu una vegada més.
Mea culpa: Vull entonar també el meu mea culpa personal perquè jo també en sóc partícep i culpable dels resultats d'aquella jornada. Jo també anava una mica amb la idea del "yo he venido aquí a hablar de mi libro" com vaig veure que van fer tants d'altres que parlaven de temes que portaven preconcebuts i que la veritat és que no tocaven. Però, sempre hi ha un però, jo vaig acabar sense parlar-ne... I això potser em fa més culpable... per omissió.

17.4.09

Tres feines a fer

Avui tinc tres coses concretes i importants a fer:
1. Portar el cotxe a passar la ITV. El dilluns (ja) farà 4 anys... el cotxe...
2. Assistir a un "cafè-tertúlia" sobre Participació ciutadana. Em sembla que no li puc calcular massa bé l'edat a això de la participació ciutadana, encara que jo diria que està una mica a les beceroles (he comprovat al diccionari que s'escriu així)...
3. Anar a un concert de Los Secretos. Aquets ja ténen uns 30 anys...
I vols que et digui la veritat?
Doncs que no sé en quin ordre de preferència posar-les...

12.4.09

Mmmm... xocolata!!

De fet, hi ha coses i situacions que et fan deixar de pensar en mal de caps, en problemes, en misèries, en cabòries, vaja. I una d'aquestes situacions és l'arribada de la Pasqua.
Estiguem com estiguem, hi hagi crisi o hi hagi bonança, s'acosti un ERO o no, quan arriba la Setmana Santa l'ambient comença a canviar amb aquella flaire barrejada i successiva de bunyols, tortells i mones.
Mmmm... xocolata!!
Quin final més feliç el de la Pasqua. Com retorno any rera any a aquella infància que, en el fons, no he acabat de perdre mai.
I com m'agradaria de ser capaç d'enganxar-me al vidre de l'aparador i deixar-hi marcats els deu dits i la punta del nas, mentres els ulls van repassant totes i cada una de les mones.
Mmmm... xocolata!!
I és que no hi ha res com tenir una nebodeta a qui poder-li regalar una mona de mmmm... xocolata.

10.4.09

Crisi... de segona...?

Sabates de segona mà?
Guants de segon peu?
Crisi de primera?
Solucions de segona?
País... de tercera?

7.4.09

Reflexió...

Una escala pot ser tantes coses...
Pot ser utilitat, servei, camí...
Hi podem seure, esperar, observar, festejar...
Hi podem perdre coses, guardar-les, ordenar-les...
Grans, petits, ancians, infants...
Bosses, globus, capses, papers...
Records, amors, sorpreses, desamors...
Arribes, puges, baixes, marxes...
Instant, hora, dia...

3.4.09

Em sobra 2, em falta . i tendeixo a 0

Aviat farà quatre anys que vaig començar el blog i des d'aleshores m'he anat interessant per totes aquelles aplicacions que ara per ara s'anomenen "2.0", és a dir, tots aquells espais d'internet que són participatius, on tothom pot donar la seva opinió i crear un debat, encara que sigui a la pàgina personal d'algú.
A part del blog vilapou, n'he obert algun altre, he iniciat perfils a twitter, a plurk, a facebook, a flickr, a blip, a ning, a xing, a... no sé quants llocs més. He fet servir last.fm, spotify, youtube, tumblr... He creat grups al facebook, un d'ells amb una trajectoria que ha anat a parar al Ple de l'Ajuntament, he parlat de participació amb l'administració i estic intentant mantenir iniciatives com la Llopasfera o la Maresmesfera...
I ara què?
He arribat a un moment que no sé ben bé on soc ni on vaig... Cada vegada m'és més complicat...
Aquella "facilitat" que hi havia per escriure s'està esvaint com el fum i el promig de visites (no ens enganyem, el meu ego és com és) va baixant dia a dia.
Aquesta setmana he anat a una presentació de dos llibres i n'he rebut un altre pel meu sant. Tres llibres... Quant fa que no he llegit tres llibres?
M'és pràcticament impossible planificar el temps (lliure) d'una manera prou raonable com per poder estar content amb mi mateix. Tinc una innata habilitat per posposar alguns dels meus deures amb l'excusa d'haver-ne de fer primer un altre de tant o més important. I així successivament... El blog, la lectura, estudiar, assajar, innovar, compartir... caminar, observar, viure...
És una qüestió de prioritats, diuen... Però qui i què marca aquestes prioritats? El temps... ese hijo de puta, que deia aquell...
Potser ja feia massa temps que havia de fer una mena de declaració de principis... o de finals...
....i mentres tant un ERO va planejant per sobre els nostres caps...