29.10.08

Anagrama d'escales

A mi, a casa, de petit, em deien que m'havia de fixar en aquells que en saben de les coses i, si fora possible, treure'n quelcom de profit. La veritat és que això m'ho van continuar dient mentres passaven els anys i jo, tot s'ha de dir, ja ho feia això de fixar-m'hi.
Fixar-m'hi, m'hi vaig fixar (excepte els sis mesos de la mili, és clar) i treure'n profit..., doncs d'aquella manera...
Ara, que ja soc gran, encara em ressonen aquelles sàvies paraules i, per posar-ne un exemple, ahir mateix vaig quedar impressionat del post del bon amic Zinc Piritione. Aconseguir trobar tretze (bonic número) anagrames del títol (insinuant paraula) del seu bloc, La iaia té caspa, és per treure's el barret (i no llençar-lo al foc...).
Com que el meu blog és humil i només té 7 lletres al títol, els resultats no han sigut gaire espectaculars:


Avi, plou! (molt adequat avui mateix)
l'avi Pou (a qui no vaig tenir el gust de conèixer)
vi al pou (que ja em diràs què hi fa...)
piu... vola (d'ocellets, però una mica pillat)
Vila!... Pou! (el crit de guerra a Can Vilapou)
...........
Ara bé, avui, casualment (i ho dic de veritat), m'han arribat unes imatges que s'adiuen perfectament amb el tema. I és que jo, del que hi entenc, és d'escales... anagrama d'escales.

27.10.08

Recerca cúbica

Avui a Vilaweb he trobat aquesta notícia sobre el cercador SearchCube, que et dóna els resultat en forma de cub tridimensional.
És realment curiós i divertit veure segons quines pàgines posades de costat. Feu proves...

26.10.08

Twits des de l'ascensor

Una de les principals crítiques i advertències que es fan a les xarxes socials i a algunes de les aplicacions participatives, com podria ser el twitter, és l'expansió incontrolada de les nostres dades personals, cosa que pot tenir un efecte contrari al desitjat i que pot arribar a greus riscos de la privacitat dels usuaris. És per això que el que cal és fer-ne un bon ús conscient.
Per altra banda, tampoc és massa difícil trobar-hi utilitats, que poden anar des de la satisfacció personal a la utilització professional o a la comunicació a temps real de qualsevol esdeveniment o al seguiment d'importants notícies.
Ahir mateix, a la tarda, la meva pantalla podia anar seguint els següents "twits":
-Encallats a l'ascensor des de fa 15 minuts. Ai, ai, ai
-I ara els nens volen anar al wc
-La veïna truca a Can Serra i res de res. Que vinguin els bombers!
-El matrimoni de vellets s'impacienta
-Han trobat el presi. Cinc minuts, diu la veïna a l'altra costat de porta
-Free
Havia passat quasi una hora entre el primer i el derrer... i aquí al mig, un missatge d'un altre "seguidor" que deia:
-Vols que fem res? teniu assistència?
Bé, a part del "valor" d'estar escrivint en aquells moments de certa angoixa, l'autor i twittaire mereix, des d'aquí, tot el meu reconeixement i em confirma la vàlua de totes aquestes eines.
Tampoc voldria deixar passar l'ocasió de demostrar com la majoria d'aconteixements reals ens porten, a la curta o a la llarga, a acabar parlant o pensant en escales... Si haguessin pujat per l'escala no haguesin tingut aquell trasbals...

23.10.08

Mai és tard

El meu primer ordinador va ser un... un dos-vuit-sis, si no m'equivoco. I em sembla que no vaig errat perquè la Laietana feia una oferta d'un 286 i d'un 486, i jo segur que em vaig inclinar pel preu més baix.
La veritat és que, en aquell moment, la primera pregunta que et feien i et feies quan t'interessaves per un aparell d'aquests era inevitable:
-I per què el vols, tu, un ordinador?
Jo, si més no, tenia l'excusa de què portava algunes comptabilitats i que amb un programet no massa car (o sí) podria millorar molt en la meva feina i, a més, en el fons del fons del meu interior, ja veia a venir que en aquells moments començava una relació personal amb el futur que no podia deixar passar.
Ara, encara que no tingui cap estri de l'altre món, veig que arribat fins aquí on soc, i tinc un blog, m'atreveixo amb eines 2.0, jugo a muntar projectes esfèrics, engego grups que volen ser participatius i, al mateix temps, intento anar aprenent coses (que "prouta" falta em fa).
I això em ve al cap perquè un bon amic, en X. (amb X deXicu, és clar) em va enviar un correu fa uns dies que deia, més o menys:
"Mai havia tocat un ordinador i ara començo. T'he enviat algunes escales. Bé, te n'he volgut enviar algunes, però segur que no t'han arribat. No en sé, encara, però ja tinc la meva adreça de correu"
Mai és tard per començar, X.
I entre ahir i avui ja he rebut 19 escales, 6 fotos de quan tocava en la cobla anterior i 3 correus més interessant-se en saber si tot havia arribat bé. Un exemple de tenacitat.
Jo us deixo aquí la primera de les escales que m'ha enviat en Xicu. Gràcies.

20.10.08

Feng Shui (V)

"Les escales de cargol són molt del gust dels arquitectes, però pel que fa al feng shui porten males vibracions, sobretot si són al centre de la casa. El buit entre els esglaons permet que els diners fugin a raig i la forma espiral desestabilitza la casa. En un racó, les escales de cargol són menys nocives".

Lillian Too
El llibre minúscul del Feng Shui
Traducció: vilapou

Feng Shui I, II, III, IV

18.10.08

L'empresari i l'empresària

Aquest matí he sentit per la ràdio unes declaracions del Sr. Puigcercós en les que parlava de quines condicions havíen de complir els Pressupostos de la Generalitat per tal que ERC hi doni suport.
He de dir que de bon principi m'ha semblat curiós això de posar condicions als Pressupostos quan el seu partit és al Govern i, per tant, és part implicada en la seva confecció. O no?
Però tampoc pretenc ara anar gaire lluny en aquest tema. El que m'ha fet certa (maleïda) gràcia és quan ha dit allò de que s'havia de recolzar a l'empresari i... (després de dubtar uns microinstants) l'empresària.
Ja he tret aquest tema més d'una vegada, fins hi tot quan vaig parlar de l'article 69 de l'Estatut, però allò que al principi tenia certa gràcia, de "los vascos y las vascas", a mi, ja em cansa.
No crec que es faci un gran favor, més aviat es fa un flac favor, a la causa femenina i igualitària, posant el masculí i el femení a cada moment, sobretot quan hi ha paraules, femenines si es vol, que reuneixen els dos gèneres en una i fan la lectura i la comprensió molt més àgils i entenedores. No cal arribar, és una opinió, a parlar del Grup de Geganters i Geganteres i Grallers i Gralleres, com passa al meu poble (perdó, ciutat), perquè potser els nens, i les nenes, reivindicaran els seus (merescuts) drets i aleshores hi haurem d'afegir: ...i Nens Geganters i Nenes Geganteres i Nens Grallers i Nenes Gralleres. Exagerat, no? O no?
No estic reivindicant res més que no sigui intentar jugar amb la riquesa del llenguatge, res més que això.

16.10.08

El temps passa, però...

...hi ha coses que no canvien.
Avui toca refermar posicions, sacsejar (com m'agrada aquesta paraula!) la memòria, punxar l'amor propi, treure la pols a tot allò que hem (he) anat dient des de fa més de tres anys.
Avui toca mirar amb detall aquesta imatge.
Per on comencem? Per dalt o per baix?
Podeu clicar a sobre per veure una mica més els detalls i després, com si fos un exercici de redacció escolar, començar a enumerar els "desastres": l'escala sencera, és dreta, és insegura, perillosa, està recolzada sobre... sobre dues fustes que no ténen perdó de Déu, l'enfustissat en sí mateix fa "por", els taulons estan lliures i segur que "ballen" (ho puc assegurar), és estret, curt...
Bé, és igual, tampoc cal fer llenya de... o potser sí que el que caldria fer és llenya de tota aquesta fusta.
Ai, senyor, que no n'apendran mai...
I els músics tampoc, perquè hi continuaran pujant...
Però és que la feina és la feina...
(prou de posar punts suspensius...)
... ... ...

14.10.08

...i el dissabte, I Premi Blocs del Maresme

El dissabte a la tarda tocava una altra jornada de blocs premiats, però ara a nivell de Maresme, de Maresmesfera, vaja, i va ser a l'Auditori de Can Comas, organitzat per Diari Maresme que, a més, celebrava el seu segon any d'existència.
No cal parlar de nivell, perquè aquest ja es dóna per suposat, però potser sí que aquí, i a diferència dels Premis Blocs Catalunya, tots els finalistes eren blocs més personals, potser no tan "sotisficats" com els que varen guanyar a Girona. Probablement sigui la diferència que hi ha entre una comarca i un país sencer, i entre uns convocants i els altres. Nivell a part, repeteixo. Espero que de cara a la propera edició logrem, entre tots, situar la popularitat d'aquest esdeveniment on realment ha d'estar.
Avui sí que faré, però, menció a dos dels guanyadors, en Saül Gordillo i en Joan Dàvila. Al primer per calellenc i perquè és una referència (quantes vegades li deuen haver dit això?). I al segon perquè parla de bàsquet, però del d'abans, del que va jugar ell, i en aquesta zona on visc jo, parlar dels Dàvila és parlar de Bàsquet en majúscules. Queda dit. Bé, aclarim que els altres dos premis van anar per a Tu ets Cabrils i Magnòlia en mà.
L'acte va ser senzill i àgil, sense excessives pretensions i potser amb una mica de nervis... però torno a dir que a partir de l'any que ve això ha d'agafar volada.
I dels assistents que hi érem... per què deu ser que, a primer cop d'ull, em va semblar que la mitjana d'edat era superior aquí que a la capital? És l'envelliment de la gent de comarques? Els blocaires maresmencs som més veterans? Misteris de la sociologia catosfèrica...
Menció especial per a aquells amb qui vaig conversar: en Bernat Costas que és com "Ell", omnipresent a tot arreu quasi a la mateixa hora, l'Albert Lladó, director de Diari Maresme amb qui vaig tenir una xerradeta i vam quedar per fer alguna col·laboració i el canetenc Ivan Aranda, persona inquieta amb la que compartim relació amb les escales, jo intento caçar-les i ell, eliminar-ne totes les que dificultin l'accessibilitat dels que ho necessiten.
Resum final: espero amb moltes ganes l'edició de l'any que ve. La Maresmesfera és imparable!

12.10.08

El divendres, Premis Blocs Catalunya...

Des de que vaig conèixer la convocatòria per part de STIC.CAT dels Premis Blocs Catalunya, em vaig proposar seguir el fil d'aquest aconteixement. No negaré que en "algun" moment no m'hagi vingut al cap que el meu humil i particular blog pogués ser d'interès o d'estudi, però tampoc soc tan descerebrat com per pensar que es pugui competir amb la qualitat i la preparació que corre per aquest país. Per tant, la qüestió s'havia convertit més en curiositat que no pas res més.
L'arribada a l'Auditori de Girona, les acreditacions, el "penjament" al coll de les mateixes, les carpetes, les hostesses... tot em semblava que em venia una mica gros al principi. He de confessar que mai no havia estat en una acte d'aquests tan oficials i especialitzats, i el fet de no conèixer, en principi, quasi a ningú em va fer sentir una mica desplaçat. Sort de la Sra. Vilapou que no es va separar del meu costat en cap moment. Gràcies.
Cares conegudes... doncs no gaires. No ens enganyem, les fotografies dels perfils dels blogs, twitter o facebook no acostumen a fer justícia a la realitat, i si un no és gens llençat a presentar-se, com un servdor, pot acabar la nit amb les mateixes amistats de quan ha sortit de casa. De tota manera, parlar amb en Roi Marphille, la Mir i en Manel i en Saül Gordillo no està gens malament per començar. I al final sí que em vaig anar a desvirtualitzar a la Trina Milan, a qui tenia moltes ganes de conèixer en persona real i a qui torno a felicitar per l'èxit de la nit, i, de rebot, em vaig saludar amb el President Benach en una curiosa escena que em va recordar aquell acudit d'en Fernandes, que va un i diu "i qui és aquell que hi ha al costat d'en Fernandes...?" Perdó, coses meves...
L'acte, que és del que s'ha de parlar, em va agradar, va ser lleuger, àgil (gràcies a en Roger de Gràcia... redundant...), amè, entretingut i molt interessant. Només amb els agraïments dels premiats ja es notava el nivell que hi havia. Un plaer per les orelles.
Podria criticar alguna cosa dels premis? Doncs si vull ser just... no. Per això ja hi ha altres opinions més especialitzades. Dels 25 blocs finalistes jo no havia entrat mai al 92%, i encara sóc generós, i per tant no sé si hi tindria massa dret.
Una cosa, això sí. Dels 5 blocs premiats,només n'hi ha un que passa dels 2 anys d'existència. M'agradaria que ens poguéssim assegurar la constància en aquests nivells, perquè començar un blog és fàcil, la gràcia és mantenir-se en el temps.
I per a tots aquells que al final van deixar passar l'ocasió, només els diré que es van perdre un "piscolabis" digne d'un banquet de categoria.
Espero veure com evoluciona aquesta iniciativa, de veritat.
Ah, perdó, i felicitats als organitzadors, als guanyadors i als premis especials. Que "lo" cortès no treu "lo" valent.

11.10.08

Es busca..

Es busca casa rural aïllada per passar un cap de setmana el proper mes de novembre.
Capacitat: 8 persones en 4 habitacions. Mínim 2 banys complets.
Imprescindible calefacció en tota la casa engegada des del dijous (l'arribada serà la tarda del divendres).
Imprescindible també connexió wifi accessible en totes les estances i l'exterior.
Sofàs còmodes per un mínim de 6 places (2 persones estirades fent la "siesta" al mateix temps).
Accès en condicions per a Porsche i garatge per a 3 vehicles.
Raó: aquí mateix
Gràcies.

9.10.08

Preparant la subhasta

Ha arribat a les meves orelles, i als meus ulls, la notícia que el proper dia 20 sortirà a subhasta un tros d'escala de la Torre Eiffel.
No cal que us digui que des del moment que me n'he enterat, només faig que números i més números. Es veu que és un tram de 3,5 metres i uns 700 kilos de pes i que surt a un preu estimat de 100 € el kilo.
La veritat és que el primer problema seria veure on ho poso, perquè el balcó de casa no acaba de donar la mida (a part de que ja hi ha un ocupant privilegiat), la veritat, encara que també he pensat que potser aquest seria el moment de tirar endavant l'Ateneu Blocaire (ABV) del que ja havíem parlat fa temps (mapa) i així tindríem espai suficient per començar a fer patrimoni.
I l'altre qüestió "principal" és anar recullint una mica de "circulant", que en diuen ara, és a dir, metàl·lic, diner, euros, pasta...
Jo, de moment ja he mirat la guardiola familiar, la rajola, la caixa fort, les cèdules hipotecàries i les llibretes a termini, i en tinc per fer una oferta per un esglaó...
Des d'aquí faig una crida a qualsevol possible soci inversor que estigui interessat:
-Eeeeooooooo!!!! (crit)
Qui vulgui participar a l'aventura només ha de contactar amb aquest humil blogaire, o blocaire, o blogger, o bloguer, o....

8.10.08

Sant Ev(rib)odi

Fa uns anys, uns... 1600 més o menys, va néixer un nen al que van posar el nom d'Evodi. Com ja es veia a venir, els demés nens, que teníen en aquells temps una crueltat igual o pitjor que els d'ara, es passaven tot lo dia fent mofa i befa d'un nom tan ridícul. Però va ser enmig d'aquelles rialles que, tot fent ganyotes i sorolls estranys mentres donaven voltes al seu entorn, va sortir un sobrenom: Evribodi.
A partir d'aquell moment la cosa va canviar com de la nit al dia.
-Evribodi, Evribodi!!
Només sentir aquells crits, la gent sortia, l'envoltava i el seguia entre crits i cançons, sempre hi havia música en aquelles trobades...
Anys més tard encara es recordava que uns forasters arribats de terres llunyanes cada vegada que sentien cridar el nom d'Evribodi, es posaven a cantar una cançó que feia més o menys:
"Evribodi nids sombodi, evribodi nids sombodi", i es vestien de negre i es posaven com uns vidres també negres al davant dels ulls i una mena de barrets.... Mai ningú va entendre de què anaven aquells nouvinguts...
Bé, com no podia ser d'una altra manera, aquell infantó va esdevenir una persona santa i va pujar als altars amb el nom reduït de Sant Evodi, que és com avui se'l recorda i venera.
Una darrera gesta d'aital persona va ser la seva aparició, bé, la del seu esperit, fa pocs anys a l'entrada del Museu Vaticà. Només va treure el cap va ser reconeguda aquella fesomia i tothom va començar a cridar:
-Evribodi, Evribodi!!!
A l'instant tota la gent que allà hi havia congregada es va sentir empesa cap on sortíen aquells crits (sobretot els anglesos i nordamericans, no se sap per què...) i el fotògraf oficial vaticà només va poder prendre aquesta imatge que ens il·lustra el text. És impossible apreciar tant l'escala com el sant...
Quina llàstima, no?

6.10.08

Regaleu mirades africanes!

El juliol passat, el dia de la trobada de la Llopasfera, i quan quasi ja érem a taula, va aparèixer en Quim Fàbregas, dels Fàbregas de Calella, qui no els coneix? Podríem parlar del bar, del Barça, de l'actor, del fotògraf, del bàsquet... de moltes coses relacionades amb ells (totes bones).
Doncs en Quim és fotògraf i, evidentment, està relacionat amb els blogs, els fotoblocs, el Facebook, etc. i, per tant, va venir a aquell sopar i jo vaig tenir la sort de seure al seu costat i poder parlar de les seves expèriències a Mali, a Xile i a altres llocs. La veritat és que haguessin fet falta unes quantes hores perquè em pogués explicar tot el que tenia al pap. Jo, per la meva part, només li vaig parlar de les meves pobres escales...
Un temps després vaig rebre una nota seva al Facebook que ara s'ha repetit en forma d'esdeveniment.
Es tracta, pels que no pugueu accedir al Facebook, d'una oferta d'un regal solidari: el seu llibre "MIRADAS AFRICANAS", un recull de 80 retrats intensos realitzats a Gàmbia i Senegal. El preu ara és de 20€, dels quals una part va a projectes solidaris en aquells països.
Crec que és un bon regal solidari de cara a Nadal.
Si el voleu aconseguir només li heu d'enviar un missatge a quimfabregas@gmail.com o al Facebook i ell us donarà el compte i la manera de fer-vos-el arribar. (I si no, m'ho dieu a mi, i jo mateix faré els tràmits o us el portaré a domicili ;-))
Val la pena que mireu els enllaços que us deixo en aquest post, de veritat.
L'escala d'avui me la va enviar ell l'endemà mateix del sopar. La va fer a l'Índia i és d'accés a un temple. Hi podem observar les cares de cansament de la gent... (ell no s'hi va fixar però a l'esquerra de la imatge n'hi ha una altra d'escala...)

4.10.08

L'altar dels sacrificis

Ahir al vespre la Dolors em va donar un CD amb fotografies d'escales que m'havíen portat del viatge que van fer amb en Miquel a Roma (Miquel, recupera't d'una vegada, home!). Els estic molt agraït, com sempre, perquè em porten uns reculls exhaustius i ben documentats d'escales d'allà on visiten.
Ara fa una estona les he estat mirant i, entre elles, n'hi havia una que portava com a peu de foto: Zona altar dels sacrificis als déus - Pompeia. Ves a saber per quina associació d'idees m'ha vingut al cap el debat de la Nació d'aquests dies al Parlament i les negociacions per a la financiació.
Potser seria necessari fer alguna mena de sacrifici o d'ofrena als déus perquè ens ajudessin, no? A mi em sembla que en aquests moments i, la veritat sigui dita, ja fa uns anys que anem així, ens cal més que la bona voluntat, l'habilitat i l'estratègia negociadora. Ens cal algun cop d'efecte des del nostre costat(*), però més cap a nosaltres que no pas cap als "contraris".
I si ho provéssim això de fer algun sacrifici als déus, a tots, als coneguts i als desconeguts...?
---------------------
(*) Anava a posar "bando" però abans ho he volgut comprovar al diccionari. Busqueu aquí les dues primeres acepcions; són realment curioses en aquest cas...)

2.10.08

Riu i salta

Diuen (o dic jo) que una de les finalitats principals de la música és transmetre sentimensts; sentiments i sensacions. I un músic, encara que sigui de cobla, intenta que el seu públic rebi totes aquestes intencions. Sembla clar que a ningú no li agrada que després d'acabar qualsevol feina se'l mirin amb indiferència, com aquell que hagués estat picant ferro fred...
I a què treu cap tot això?
Doncs que l'altre dia vam anar atocar en formació de... diem-ne, "xaranga", i, lògicament (que diria el Nadal "polac"), no vaig passar-me l'estona fent anàlisis profundes de la interrelació músic-públic, però sí que vaig observar que, de principi, la gran majoria de gent ja estava predisposada a disfrutar del moment. I això, encara que sembli una tonteria, em va fer disfrutar el moment també a mi.
La música pot ser igual de seriosa tant si és per a escoltar-la en butaca com si és per saltar i riure. I aquest diumenge vaig saltar i riure, i vaig veure que, al meu entorn, també ho feia la gent.
Mireu si n'es de fàcil de fer-me feliç.

(Per cert, si necessiteu una Xaranga competent, només m'ho heu de fer saber. Gràcies)