31.3.08

Curs de ball

Em sembla que puc posar la mà al foc sense por de cremar-me si asseguro que per la vida d'un home (masculí) en un moment o altre es creua un curs de balls de saló. És un peatge que s'ha de pagar al progrés i a la modernitat, i una conseqüència de la degradació de la nostra educació cultural i tradicional, o, dit d'una altra manera: abans això no passava!
Per tant, com a membre masculí d'un col·lectiu de parelles heterosexuals (i entenent membre com integrant), al final vaig, o millor vam, haver de sucumbir a unes dures negociacions amb la secció femenina i claudicar en el tema.
Ja hem fet el curset d'allò que anomenen "balls de saló" o "balls en parella". Han sigut 8 dures sessions en lluita contra el ritme, el "un, dos, tres, un dos, tres...", el "escolta que sóc jo qui mana...", el Soldadito español, el Bailemos un vals i els ritmes caribenys en general.
Però com que tot té un final, el dissabte vam rebre la graduació, és a dir, sopar de parelles i profe (que és la meva germaneta, una altra raó de pes per haver sucumbit...), i després espectacle a la pista de ball.
Com que no val la pena donar detalls, només faré algunes consideracions:
a) Ves si la cosa anava de nervis que ni la càmara de fotos va ser capaç d'enfocar bé l'escala de l'entrada...
b) El gran èxit de la nit va ser el Chiki, Chiqui que van posar en una pantalla a la mitja part...
c) S'està més bé a la sala de fumadors que a la de no fumadors.
d) He decidit donar-me una segona oportunitat.
e) Veure 8 "veterans" de més de 60 fer un ball en línia té el seu "encant".
I un comentari final: Si mai aneu a una d'aquestes sales, no em busqueu al mig de la pista...

28.3.08

Escala antimonàrquica

He llegit avui que l'Assemblea de Joves de Gràcia ha realitzat una acció de protesta contra la presència de carrers amb noms de simbologia monàrquica i franquista.
Així, ha canviat les plaques de la Plaça del Cinc d'Oros, del carrer de Pau Alsina i de la riera de Cassoles, alliberant-los dels seus antics noms.
Un servidor està doblement content: en primer lloc per la desaparició (fins quan?) d'aquests gens populars (de poble) noms i, en segon, per la utilitat i el protagonisme que han tingut en aquests casos les escales.

27.3.08

Récord personal

Ara quan venia de la feina en cotxe, m'he proposat, jo a mi mateix, de fer un post ràpid. Tinc ganes de fer-ne un però no tinc temps, i per això intentaré batre un récord.
De fet vaig amb la caçadora mig penjada d'un braç i ja estic començant a escriure amb l'índex de la mà dreta, que és un dels tres dits que faig servir en total.
És tan absurd això que estic fent que no soc capaç d'articular les frases amb la coherència que hauria de tenir un escrit incoherent com aquest.
I, per acabar, encara hi he de trobar una escala...
Agafaré la cinquena carpeta començant per sota de l'Image Tr. i peti qui peti.
Ja està. Un dels problemes que començo a tenir ara és que dubto si he fet servir o no les fotografies que tinc. Suposo que com que les vaig mirant de tant en tant, les imatges ja es superposen i, no ens enganyem, la memòria no és la que era.
Em sembla que ja puc donar per acabat aquest "article".
D'aquí un temps, si el torno a llegir, segur que em poso vermell de la vergonya que em faré a mi mateix...
(I per fer "això" he estat 14 minuts i mig...)

26.3.08

I tornem a començar...

No soc pas d'aquells que reneguen de la política, jo. Ni dels polítics... en general. Rara avis, ja ho sé. Fins i tot tinc la mania de deixar anar, de tant en tant, una frase del tipus:
-Doncs no crec jo que cobrin massa, els polítics. Al contrari... pel que els arribem a dir i a pensar d'ells...
Però tot té també els seus límits i, de vegades, cansa una mica.
Tornem a ser al principi d'una nova legislatura. D'on sigui, però d'una nova. I tot s'ha de tornar a negociar. Altra vegada la mateixa cantarella.
-Que si jo... que si tu... però sí, però no...
I en mig de tot això, ara un partit, ara l'altre, han de fer el seu congrés. I torna a repetir i a negociar exactament el mateix que fa dos, tres o quatre anys.
És l'eterna sensació d'observar unes escales en construcció constant. Tenim els esglaons, però mai acaben d'estar acabats. Tot serveix, tot funciona, però tot és provisional.
Podrem tenir algun dia unes escales ben sòlides i fonamentades a les que només els haguem de fer algun petit retoc de tant en tant?

25.3.08

Càlcul ginecològic

a) Suposem que tenim un nen nascut el 25 de desembre (fum, fum, fum).
b) Sabem que els embarassos duren 9 mesos.
Pregunta: Quin dia va ser concebuda la criatura?
Resposta: El 25 de març.
En menys d'una setmana hem parlat de passió, mort, resurrecció, concepció...
Un cicle vital únic.

23.3.08

Dolça dolçor

Com si fos el resultat d'una revolta o, millor dit, d'una resposta popular a l'austeritat i al recolliment que ha de representar la celebració de la Setmana Santa, la gastronomia esdevé un dels protagonistes d'aquests dies. I el camp de les postres n'és encara el principal.
El diumenge de Rams, el tortell; per Pasqua, la mona, i, entremig, bunyols.... Un plaer.
Com que el tortell toca a la padrina i la mona al padrí, jo, com a bon padrí, em concentro en l'artesania de la xocolata (mmmmm!!!). Quines autèntiques meravelles!
I no cal que siguin d'aquelles monumentals ni res, des de casetes a castells, de futbolistes a animalons, d'escenes marines a cases de nines, de cotxes a tractors o avions, tot, absolutament tot, pot acabar representat en xocolata (mmmmm!!!).
Si no fos que qui ha de triar el motiu és la nebodeta, un servidor podria fer autèntics estralls a l'hora d'encarregar la mona. Però davant de les criatures encara em puc contenir, de moment.
I lligant amb el que deia al principi, i per esperar l'arribada de la mona i de la xocolata (mmmmm!!!), aquest any he gaudit d'una troballa espectacular. Em van fer arribar que una pastisseria de nom reconegut per la zona, que havia tancat la seva activitat, es dedicava ara a fer només "alguns" articles però en quantitats més industrials. Els bunyols només es poden comprar a capses d'una seixantena. Observeu la imatge on s'apilonen 32 bunyols dels "normals" i 23 farcits de crema...
No em queden més paraules.

21.3.08

Sant... divendres

Una fixació que tinc cada any per aquestes (variables) dates és la de pensar si realment són de recolliment i reflexió, o tot només és una dita clàssica i repetitiva...
De fet, la resposta ja la tinc clara, però vulgui o no, acabo veient per la televisió tota aquella gentada participant a les processons, emocionats, plorosos, transportats...
I no puc deixar de pensar que el dia abans, la gran majoria feia la seva vida normal, sense pensar en res massa transcendental, sense acostar-se a una església, fent anar el nom de Déu amunt i avall com si fos un paper arrugat...
I demà?
Però això sí, avui només em parlen de la fe...

19.3.08

Sant Pancari

Per allà el segle IV Roma estava dominada per l'emperador Dioclecià, famós per les anomenades reformes de Dioclecià precisament, el qual tenia un amic senador de nom Pancari. Aquest, que era cristià, es va adonar que la seva vocació vital no anava per aquests camins i es va "desconvertir" cap al paganisme. Un temps després però, i a partir d'uns fets familiars poc coneguts, va tornar cap a la senda del cristianisme, cosa que havia esdevingut molt mal vista, i després de fer pública la seva renovada condició va acabar martiritzat, mort i, amb el temps beatificat.
Avui, 19 de març celebrem la seva onomàstica. Felicitats a tots els Pancaris (que no pencaires... ui, perdó).
A més, avui també podem felicitar a tots aquells que s'anomenen Laudoald, Amanci, Bertulf, Alkmund, Adrià, Apoloni, Leonci, Gemus, Lactali o Leoncí, per exemple (amb totes les versions femenines, és clar) i, si per casualitat algú coneix algun Josep, Pep, Fina, Pepi, Josepa o Finita, també.
Jo, que no em dic ni Laudoald, ni Amanci, ni Alkmund, ni... ni..., he decidit que avui aniré a fer un bon vermutet, un bon dinar i un millor sopar.
I és que ja se sap: de Joans, Pancaris i ases, n'hi ha a totes les cases.

18.3.08

Dies d'assuet

No és perquè els que estan treballant em mirin amb mala cara, o fent una mueca d'aquelles que en un "tebeo" aniria acompanyada d'uns símbols com serps, bombes, llamps, X majúscules (mai he entès per què)...
Senzillament és que tinc uns dies d'assuet.
Sí, sí, he dit assuet, a-s-s-u-e-t, amb totes les lletres. I està ben dit. Apa!
Bé, segons el Diccionari valencià-català-balear, de l'IEC, que potser per alguns és una mica passat, però a mi m'agrada més que l'altre, el de l'Enciclopèdia.
Diga'm clàssic, si vols, però té més... solera? No, aquesta no val. Tradició? No, massa grandiloqüent. Pòsit? Aquesta és millor. Sí, el diccionari valencià- cat..... té més pòsit.
Per cert (ja cansa una mica això de... per cert, no?), aquesta escala no toca a terra...

16.3.08

Feng Shui (IV)

"A les cases amb escales estretes difícilment hi viuen persones adinerades. Tant si una escala és recta com si gira, quan és estreta, angosta i fosca el flux d'energia es bloqueja i la zona es torna molt yin. Per corregir-ho, remodeleu tota l'escala o instal·leu llums potents i una barana sòlida per impulsar el chi cap amunt amb bons auspicis. Pinteu l'escala de blanc i decoreu-la amb quadres vistosos".

Lillian Too
El llibre minúscul del Feng Shui
Traducció: vilapou

Feng Shui I, II, III

14.3.08

100€ al dia

Ahir al matí, a aquella hora en què m'estava vestint i fent tot allò que es fa de bon matí, anava sentint la ràdio de fons. La veu d'en Bassas acostuma a acompanyar-me mentres vaig treient algunes lleganyes dels ulls i de les orelles.
En un moment determinat es van referir a la vaga de conductors d'autobusos de Barcelona...
(Jo, en principi i per principis, acostumo a posar-me a favor de la posició dels treballadors. Considero que és la part feble, en principi, del conflicte i que probablement té més raons per discutir que la patronal, en principi. Després, intento mirar-m'ho més objectivament i en trec les meves conclusions...)
...Ahir era dia de vaga i la informadora parlava amb el president del comitè d'empresa. Però el que em va cridar més l'atenció va ser que...
(Jo, en principi i per principis, tinc un fort respecte per qui fa una vaga que dura uns quants dies. Sempre penso que a més dies sense treballar, menys salari que va cap a casa, i això, en principi, em mereix un respecte, perquè allò de les "caixes de resistència" em sembla que ha passat a millor vida)
...cada dia que un conductor fa vaga deixa de guanyar 100€ bruts. És a dir, continuava dient la informació, que els que porten 15 dies de vaga han deixat de cobrar 1.500€, quantita més que respectable.
Per tant, si els meus comptes no fallen, quan treballen 30 dies, un mes, vénen a cobrar uns 3.000€, bruts, però 3.000€... No tinc clar si aquests 2 dies que demanen de festa (algú em va dir que ara en fan 1,8 de promig) els deixen de cobrar, però em sembla que...
(Jo, en principi, i en final, no cobro 3.000€ bruts al mes, però sí que faig 2 dies seguits de festa. Soc afortunat? No ho sé. En tot cas, aprofito els dies de festa i les hores que no treballo per si he d'anar a tocar (sardanes) i, així, acostar-me als 3.000€ bruts... en 2 mesos)
Vaig apagar la ràdio i vaig sortit de casa per anar a portar la meva nebodeta a escola. Quan el sol em va tocar la cara vaig aclucar una mica els ulls mentres em considerava un home afortunat per no haver d'arriscar 100€ cada dia; 100€ bruts, però 100€. Cada dia.

12.3.08

Calella té Senadora

El diumenge al vespre vaig anar seguint els avanços dels resultats electorals amb força interès. Però hi havia un resultat que es feia esperar i que m'interessava particularment. Era l'escrutini del Senat per Barcelona. Com era d'esperar, en quarta posició va quedar Montserrat Candini (CiU), amb un resultat de 601.523 vots que, per cert, superava el nombre de vots de la mateixa CiU al Congrés, cosa que no passava amb cap dels altres tres senadors respecte al seu tripartit...
A l'actual cap de l'oposició de l'Ajuntament de Calella la coneixia fins fa poc d'uns "hola" i "adéu" respectuosos, que van canviar (a millor, és clar) des de la 1a trobada de Blocaires calellencs. La
Candini (com se la coneix més popularment) té un blog (sí, finalment i en plena campanya
electoral, va fer una demostració de seny i bon gust i es va passar a Blogger), que per al meu gust li falta un toc més personal, però en el que no s'està de combinar escrits planers de temàtiques locals amb altres de més específics i complexos (cadascú a casa seva fa el que més li agrada, ja se sap...).
No pretenc pas fer un perfil biogràfic de la Montserrat Candini, que per això ja hi ha gent més preparada com en Saül, ni vull que sembli que combrego totalment amb l'ideari de la nova senadora, si no fer un petit acte testimonial a aquest membre del loby blocaire calellenc, encara que si és calellenc hauria de ser lloby... o llopy (si a nivell de Catalunya tenim la Catosfera, a nivell de Calella serà, a partir d'ara, la Llopasfera). El dia de la trobada em va quedar clar que la seva personalitat et recorda el pas d'un tren, un tren barreja d'Ave (per la modernitat) i de mercaderies (per la contundència). Espero veure aquesta força i aquesta empenta des del mateix Senat.
Una cosa, a partir d'ara comenceu a fer sumes i restes amb els resultats al Senat. Ves que la cosa no s'acabi amb un pacte que dongui la presidència a algun(a) senador(a) català(na). Jo aviso...
I, personalment, espero rebre alguna donació d'imatges d'escales de la "capital"...
El que deia, que enhorabona!

10.3.08

El primer gest d'en Zapatero?

La tarda d'ahir es va complicar per moments. Una "urgència musical" de darrera hora va fer que tot quedés més apretat del que havia planificat. I així, vaig arribar corrent a casa, mullant-me, amb ganes d'anar a veure el meu pluviòmetre i començar la maraton informativa.
Al cap d'uns instants estava mirant al mateix temps: les motos, els avanços dels resultats de les eleccions, el Barça i la televisió local del meu poble (perdó, ciutat). I en mig d'això, feia viatges a l'ordinador que està al pis de baix per recollir opinions de diaris, twitter i blogs... Una bogeria. Evidentment vaig quedar-me sense veure dos dels tres gols, la cara de la dona d'en Rajoy, els adelantaments del Lorenzo, la "distància" entre la Mayol i en Saura, la tonteria de la Díez, els resultats del Senat... Bé, ho vaig veure tot, però a destemps.
Però avui ja ha començat una nova època. El país té una perspectiva totalment diferent a la de fa 48 hores. El president del Govern espanyol ha d'obrir nous horitzons: els números canten. Ja ho deixava clar en Duran: aquí estem i qui vulgui alguna cosa ja pot començar a fer punta al "llàpit".
Jo, si una cosa he tingut clara de sempre és que la política és plena de simbologies, de discrecions (i d'indiscrecions), de negociacions encobertes, d'intermediaris desconeguts, etc. I dic això perquè aquest matí m'he quedat una mica sobtat quen he rebut els següent SMS:
"Se ha ordenado el pago de su devolución del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas del ejercicio 2005"
Precisament avui? (He d'aclarir que fa uns 9-10 mesos vaig fer una reclamació sobre l'esmentada Renda)
Precisament avui a les 8.00 hores, deia, s'ha desbloquejat la caixa dels pagaments? O és aquest el primer gest del Sr. Zapatero cap a Catalunya? O millor cap a CiU? És un senyal encobert per iniciar alguna negociació?
He d'entendre que m'he convertit en un interlocutor entre ZP i DiLL, amb la meva Renda (la meva butxaca) com a garantia?
Algú sap algun telèfon directe d'alguna personalitat?
Un servidor només té un humil blog farcit d'escales i bones intencions, però si algú considera que puc aportar alguna cosa més que això a l'estabilitat d'aquest país i del del costat, no em penso pas espantar.
Sr. Zapatero, Sra. Chacón (els Srs. Blanco i Zaragoza no, que fan por), si volen discreció, han trobat la persona indicada.
Sr. Duran, Sr. Mas, Sr. Madí (clac! cop de talons), President Pujol, pel país, a la seva disposició.
-----------------------
Per si fes falta, jo ja hi poso aquesta escala, unes cadires, un sofà, més cadires.... el que faci falta, vaja. Que no sigui dit!

8.3.08

Quanta feina per fer...

Avui, 8 de març, és el Dia de la Dona Treballadora. Quanta feina queda per fer, senyor, quanta!

6.3.08

Vigileu a qui voteu

Encara que aquest diumenge les votacions siguin per al Congrés i el Senat espanyols, i que a cada poble hi pot manar un de diferent, i que tothom arriba on arriba, i que qui pot fer lleis les fa i els demés a complir-les, i que "cada uno baja las escaleras como quiere", i que al meu poble jo deixo passar per on em sembla i com em sembla, i tots els is que vulgueu, vigileu, vigileu si us plau a qui voteu aquest diumenge.
Que després passa el que passa i comencen a sortir els "jo em pensava...", "això no és el que deien...", "si ho arribo a saber...", "tan bona gent que semblaven...", "és que no en ténen ni idea...", "me l'han fotut pel...", etc., etc.
Que es comença tenint una mica de poder i s'acaba restringint l'accés de vehicles per les escales. I, a sobre, amb horaris de dilluns a divendres, de dissabte i... i el diumenge? El diumenge, campi qui pugui.

4.3.08

Trist final

Me la vaig trobar una tarda de dissabte que anava passejant per un poble d'aquells de Girona que et conviden a caminar. Jo no en soc gaire de caminar, però quan ho faig ho disfruto.
I ella era allà, a sota la porta metàl.lica plena de pols. Segur que tota la setmana havia estant fent la seva feina, patint-la, quasi diria jo.
Me la vaig imaginar de jove, acabada d'estrenar. Quin goig devia fer. I, ves a saber, potser alguna època havia servit als músics perquè pugessin a algun enfustissat.
Qui deu recordar ara el seu passat?
El temps (ese hijo de puta, que deia aquell), no perdona...

2.3.08

Frases de campanya: Zp

Als informatius de televisió fan uns resums dels actes de campanya dels que ells mateixos ja avisen per endavant que no se'n fan responsables del contingut. És una mena d'incongruència o de paradigma de la informació: l'informador informa però no se'n fa responsable d'allò que informa...
Suposo que deu ser una conseqüència lògica del sistema mateix. Per això les grans batalles dels repartiments de poder i de carteres estan centrades en saber qui "controlarà" la llibertat... d'informació.
I seguint aquest mètode són els mateixos partits els que verifiquen els talls pronunciats pels seus líders que sortiran en les nostres pantalles.
Avui mateix algun aixorit ha triat un tros d'un míting del Sr. Zapatero on, mentres es referia a les mentides del Sr. Rajoy, deixava anar una frase lapidària:
No se puede engañar a todos al mismo tiempo
Home, m'agrada aquesta sinceritat. Ja era hora! Jo reivindico el meu espai i el meu temps en els que ser enganyat. Vull exclusivitat en l'engany, ja vingui dels uns o dels altres.
I com a escala dedicada els deixo, tant al Sr. Zp com al Sr. Rj, aquesta que sembla inofensiva però enganya. Després del derrer esglaó... no hi ha res. Bé, sí, el buit, un gran forat, una bona patacada, però això només ho sé jo. Pugin pugin...