Déu n'hi do!

Aquest matí, la Sra. Vilapou i un servidor hem sortit de casa cap a tres quarts de vuit per anar cap a la feina. Ho fem en cotxe, que normalment està aparcat a la vora de casa. Avui ens hem trobat amb una parella de coneguts que a aquella hora havíen anat a passejar el gos i que també estaven ja a punt d'agafar el seu cotxe.

El primer comentari que se m'ha acudit era més o menys:

-Ja se'n necessiten de ganes per llevar-te (jo soc de llevar-me, no d'aixecar-me) abans de les 7 del matí per passejar el p... gos, però allà cadascú.

El cas és que a continuació han passat pel nostre costat i amb la finestreta abaixada han dit:

-Bon dia. Adeussiau...

I, a continuació ella, la del gos, ha afegit, entre somrient i suspirant:

-Déu n'hi do...

No me n'he pogut estar i tot seguit li he comentat a la meva senyora:

-Déu n'hi do ... què?

M'he mirat a mi mateix, camisa verda amb unes ratlles prou discretes, texans no estripats, sabates negres, una cartera també negra penjada a l'espatlla... Déu n'hi do...què?

A continuació m'he mirat a la meva esposa, tan correcta ella, he suspirat, i he dit:

-Déu n'hi do ... què?

Era potser l'hora? No faig cara d'anar a treballar a les 8 del matí?

No fem bona parella, després de tants anys? Pobre d'algú que faci aquest comentari...

Ja sé que no estic en el millor pes, però "estoy en ello" i no crec que ara per ara n'hi hagi com per dir "déu n'hi do".

Quina manera de comencar el dia! Déu n'hi do!

I, per cert, ara que m'hi fixo, què me'n dieu d'aquesta escala?

-Déu n'hi do, oi?

El final de l'escala

Hi ha una opinió bastant generalitzada que considera que les escales estan fetes, bàsicament, per pujar. És a dir, que el fet de baixar és sempre una conseqüència; que no es pot baixar sense que prèviament ens haguem desplaçat cap a dalt. Així, si ens hi fixem bé, veurem que no es comença mai res baixant. Ni que visquis al cap de munt d'una muntanya i habitis a sota la teulada, el fet de començar el dia baixant escales i camins, no és si no la conseqüència directa d'una pujada anterior.
Es podria dir que un sòtan n'és l'excepció d'aquesta teoria, però tampoc seria el cas. No té cap sentit construir un indret en un nivell inferior per no haver-ne de sortir pujant. Bé, excepte un sol cas, en el que la baixada ja no té retorn.
La imatge d'avui, però, m'ha fet rumiar (1.Pensar, considerar lentament i amb atenció, segons el diccionari, i 2.Remugar). Hi veig tres trams d'escala, que estan menys desgastats segons els anem pujant. La vida ja ho té això. Ens costa anar conquerint els nivells superiors.
Però una cosa m'ha deixat intranquil, quan m'hi he fixat bé. Hi ha un petit rètol que diu: "FI", a baix de tot, precisament.
És estrany, oi?

Un altre powerpoint

Ja vaig parlar un dia d'aquests "pauerpoins" que la gent va enviant, muntant unes cadenes inacabables, amb unes advertències i penalitzacions finals carregades de sorts i desgràcies.

En aquell cas em va servir, evidentment, per posar una escala més o menys original, cosa que repetiré avui.

He de dir també que darrerament els miro molt depressa aquests muntatges, i només amb paro en aquells que són imatges "maques", de vegades una mica "enganxifoses" i tot. Serà l'edat, o el temps, o la lluna...

Ahir me'n va arribar un anomenat Tourdumonde, així, tot junt, i amb un .pps al final. "Pesa" 1,73 MB, que vol dir que té unes quantes fotografies.

Amb la que em vaig quedar era una de Sénégal, de l'Île de Gorée, que portava el títol de Grande porte "sans retour". Aquesta illa es va convertir en un dels principals mercats d'esclaus que proveïa Amèrica. Les escales servien per mostrar-los i després, una vegada passaven la porta, ja no tornaven. El seu futur era travessar l'oceà i desembarcar en l'esclavatge.

In fraganti

Quan em va arribar aquesta imatge, em va venir al cap la frase: "Us he pillat!". Però resulta que aquest títol ja el vaig posar fa temps en una altra entrada.
I avui, una vegada l'he rellegit, he estat a punt de fer un "copy-corta-pega-enganxa-paste" i engegar-ho tot.
Peró tu ho has vist?
No només n'hi ha un de músic que fa dressera i puja per una cadira, no, n'hi ha quatre, i fan cua i tot!
A l'extrem de l'escenari hi havia una escala, segons m'assegura el meu "enviat especial", però els meus col.legues músics no podíen caminar tant.
Després, si passen coses, si algú cau i pren mal, quina excusa tindrem?

Una Scala

El post que vaig escriure el dimarts passat, que per cert era Sant "Rumualdu", acabava dient que si després de fer la teva vida normal no et creuaves amb cap escala, quan anessis a dinar en podíes trobar una allà al fons mateix del menjador.
Això va donar peu a un comentari d'en Dessmond, un blocaire (o blogger, o ...) actualment (i malauradament) retirat, que en els seus 7 mesos d'activitat es va convertir en una referència (si més no per a mi, i puc assegurar que val la pena anar recuperant els seus escrits de tant en tant).
Al comentari em deia que podia trobar escales fins i tot a les sopes i jo li contestava que a les sopes o ... al vi. Tot va ser una associació d'idees d'aquelles que apareixen sense buscar-les. De les sopes me'n vaig anar al vi i a un anomenat Scala Dei, d'aquí a la Cartoixa de Scala Dei al Priorat i, finalment, vaig recordar unes fotografies que m'havia enviat la Srta. Tarambana, amb escales incloses. Una cadena.

Nit de Rollings

Alguna vegada ja he comentat que jo sóc de Rollings, no de Stones, què hi farem. Però si he de ser sincer del tot, el que he de recordar és que jo havia dit que era de Beatles i no de Rollings. Però tampoc ve ara d'aquí la cosa.

El cas és que tocaria fer la crònica del concert d'ahir, però ho sento (i de veritat), però no hi vaig anar.

Volia esperar a parlar aquesta nit amb uns amics que sí que hi van anar, però ja veig a venir el que em diran...i jo ni hi vaig anar.

Per tant, millor parlar d'escales. En tinc!

La primera és de la graderia i amb el "macro" escenari al fons. Sembla un bloc de pisos.

I la segona és de l'escenari. Hi veig una passarel.la amb unes escales que pugen a cada costat. I allà al fons a la dreta, a sobre els caps de la gent, diria que també se'n veu una que baixa de l'escenari.

Tinc uns enviats especials que no me'ls mereixo.

Dia de la música

Ostres, una mica més i me'n descuido! ;-)

Al fons

Més d'una vegada, i de dotze, algú m'ha preguntat com trobo les escales. Això implica, evidentment, que en Vilapou no és un personatge anònim del tot, però déu n'hi do; encara que hi ha qui creu que el que faig és una mena de col.lecció d'imatges i no sap que les "penjo" enlloc.
Jo sempre contesto que hi ha escales per tot arreu, que no cal buscar-les, elles ja hi són allà. Si vas per la carretera et pots creuar amb furgonetes que porten escales a la "baca", trobes passos elevats de vianants, veus cases amb la seva escala d'entrada exterior. Si vas pel carrer t'entrebanques amb aquells que netegen vidres o col.loquen un rètol. A casa dels amics, no en parlem, o quan vas a passejar pel Parc Municipal, i això si no estàs visitant qualsevol poble o ciutat d'aquells que fan pujada.
I si encara no n'has vist cap, ves a dinar i la trobaràs allà al fons.
(Gràcies C. per la foto i gràcies P. per posar-hi la mitja cara).

No mireu l'escala!

La reflexió d'aquest diumenge va dirigida, principalment, als músics, encara que es pot fer extensible també a tots els tècnics i persones relacionades directament amb el món de l'escena, de l'escenari, vaja.

Tenim avui una imatge per a la reflexió. Una imatge que val més que mil paraules, que mil i que dues mil.

Fent una petita immersió en la història d'aquest (humil) blog (amb g), puc recordar, sense massa esforç, que he sigut insistent en la seguretat de les escales dels enfustissats, en primer lloc, però de totes en general.

Avui em trobo que he d'aconsellar als músics que quan pugin aquesta escala no mirin els esglaons, no mirin on trepitgen, no mirin si es poden agafar a la barana, i no només perquè no n'hi ha, si no perquè poden quedar estampats al senyal de trànsit que hi ha al bell mig del camí que ha de recórrer el seu cap per arribar a dalt.

I al mateix temps voldria incidir (paraula no massa maca i que em deixa indiferent), en el fet que el senyal (per què el senyal si "la senyal" sona més bé?) és de direcció prohibida.

S'està ja coaccionant d'entrada la feina del músic?

Amb quins ànims i amb quin esperit han de pujar aquests homes a treballar?

Començar una actuació sabent que t'cabes de "saltar" una prohibició no és la millor manera de motivar a cap artista. Quin art i quines vibracions ha de transmetre l'home (o la dona, és clar)?

Bé, penseu-hi, amics, aquest diumenge, encara que sigui una estona, encara que sigui just quan us canvieu per anar a la platja, o al moment de preparar el vermut, el gel, les patatetes, les escopinyes (els "berberetxos", carai), o en el moment d'iniciar la siesta.

Feu-ho (feuu), si us plau.

Germans, aneu-vos amb la pau que pugueu!

Un altre atemptat

No sé per què, però de tant en tant algú entra a aquest blog després de buscar a ca la Montse la frase "esports de risc". Resulta que entre els 10 primers llocs d'aquesta recerca hi trobem un post que vaig fer amb aquest títol.
El cas és que això del risc és una cosa intrínseca a la naturalesa humana. Uns s'arrisquen ben bé sense voler (com els músics) i altres ho fan expressament.
A primers d'anys ens arribava la (desgraciada) notícia que a l'amic Pau se li havia acudit pujar i baixar les escales de la Catedral de Girona. Després ens enteràvem que aquest esport (de risc) ja estava inventat de feia anys i, fins i tot, amb efectes publicitaris.
El cas és que avui ens arriba la notícia que a Roma en Pau té un competidor. A ell no li agrada cap Catedral en concret, prefereix les places, i més concretament la d'Espanya que té unes escales força imponents.
Això sí, sembla que es va equivocar al girar una cantonada. Quina vista, noi!
A veure si hauré d'anar també fins a Roma a vigilar el personal...

Grease

Aquest diumenge vaig tenir l'honor de ser convidat per la Sra. Vilapou a veure un espectacle musical a la capital. Festa grossa que en diríem: un musical i un bon sopar de peix.

La funció en qüestió era la tan anomenada Grease.

Ja tinc clar que se n'han fet infinitat de crítiques d'aquesta obra, tant per part dels professionals com de cada espectador que l'ha vist i disfrutat (aquí en teniu una, per exemple), però jo també m'hi apuntaré.

Personalment, he de dir que el primer que em va impactar va ser l'escena en sí, el decorat que en deien abans. A cada costat de l'escenari hi ha un "altell" al qual hi accedeixen els actors en moments determinats de l'obra, i hi ballen fins i tot, i on hi té un paper especial el personatge anomenat Vince Fontaine. Però el que jo anava a destacar són les 2 escales d'accés a aquest nivell, escales de 14 esglaons, amb barana a un costat, metàl.liques, segures, modernes, impressionants.

I de l'obra en sí, hi ha una escena memorable i no crec que això sigui nomes una opinió meva. És un moment que em va posar la pell de gallina. Com sortint del mateix cel i d'una forma quasi inexplicable, apareix al bell mig de l'escenari una escala immensa que va de l'extrem superior dret fins pràcticament la diagonal contrària i de la que van baixant 7 angelets 7 (7, com les notes musicals, els colors de l'arc de Sant Martí, els nans de la Blancaneus,...) d'una finesa i bellesa inenarrables. Quina escala, senyors meus, quina escala! (I quins angelets, per què negar-ho!).

A partir d'aquí l'obra es pot donar pràcticament per acabada.

Qui podria millorar aquesta escena?

La p... antena

Hi ha vegades que penso si no té raó la gent (més) gran quan diu que abans, amb moltes menys comoditats i innovacions tecnològiques, es vivia millor. Amb un sol telèfon fix a casa i per a tota la família, per exemple, es podia subsistir perfectament, i la gent sortia més o menys igual, es desplaçava, treballava fora de casa, i tothom estava pràcticament igual de controlat.
La televisió és l'altre exemple paradigmàtic. Un canal i mig, i encara si el veies, aquell segon, el de "luacheefe".
Ara no. Ara, si tens una tele "encara" de les normals, veus com a mínim (1, 2, 3, 4, 5, 6, 33,...) 8 o 9 canals. Però això ja comença a ser antiquat. Un ha de tenir TDT, Digital, Ingenio, satèlit pagant o decodificador "tunejat" per veure-ho tot.
I aleshores resulta que el dia que es decideix la lliga, que juguen tots a l'hora, que podríes aprofitar per fer un zàpping elevat a la categoria suprema, que no arribaríes mai a veure cap gol en directe, o com a màxim els de l'Osasuna que, amb tot el respecte del món, avui m'importen un pebrot i mig, aleshores resulta que la p... antena parabòlica no funciona, que s'ha mogut, tu! Que aquests aparells són sensibles i la pluja i el vent (tot això amb la calor que fot) els afecten.
I al final et quedes mirant la tele on donen el Madrit, que maleïda la gràcia que em va fer veure'l guanyar, tot escoltant un Puyal histèric, que avisa dels gols mig minut abans que els facin.
Un autèntic desastre! Sobretot pel resultat final...
Això sí, dilluns vindrà "l'antenero" i amb un plis plas enfocarà la p... antena. Quina gràcia, veuré el Nàstic-Barça de la setmana que ve... i prou!
Abans que ningú s'avanci a dir-me que millor, que així no vaig veure el cataclisme en directe, els diré que jo tinc la meva teoria personal sobre la successió dels fets. Jo considero que un mateix fet, si no fos totalment en les mateixes condicions, no tindria per què haver passat exactament igual. I m'explico. Si jo hagués vist el Barça-Espaniol, per la tele, en directe, com que les condicions "universals i còsmiques" no haguessin sigut les mateixes, el resultat final no tindria per què haver sigut el mateix.
Aquí ho deixo dit.

Sant Efrem

No tornaré a començar el post,com altres vegades,dient que cada matí una de les primeres coses que faig és mirar el meu calendari de capçalera i bla, bla, bla...
Avui és Sant Efrem (què hi farem?) i la biografia que he llegit d'ell diu exactament:
"Sant Efrem, diaca i doctor, havia nascut a Nísibis el segle IV, de família cristiana. És un autèntic artista: poeta, cantor, músic...Composà molts himnes plens de sentit contemplatiu. Hom li aplica el títol de "cítara de l’Esperit Sant", per la seva inspiració. És el peta més gran de l’escola siríaca, fins i tot els seus sermons tenien una cadència musical.. Posà la seva cultura al servei de la contemplació".
D'aquesta explicació m'han atret moltes coses, potser cada frase i tot. En primer lloc el fet de ser poeta, cantor, músic i, fins i tot, compositor, és a dir artista (i per tant col.lega) fa que a partir d'avui em consideri un fidel seguidor d'aquest sant, perdó Sant. Tot això queda arrodonit encara més amb aquest sobrenom de cítara de l'Esperit Sant, que difícilment pot ser millorat.
En segon lloc, això de ser el peta més gran de l'escola siríaca és ja insuperable. Puc associar aquest nom de "peta" a moltes coses, encara que no acabi de trobar-li un significat massa exacte, però que un sant, perdó Sant, sigui considerat el peta més gran d'una escola de pensament em rendeix als seus peus.
Finalment, dir que els seus sermons tenien cadència musical, em porta en aquests moments a fer-me la gran pregunta, la del milió, la definitiva:
-Aquesta cadència, era picarda?

Era Corpus

(*)
Fa ja més d'una hora que s'ha acabat el dijous i encara estic pensant com és que no he escrit res ni sobre el Corpus, ni sobre la Patum, ni sobre l'ou com balla, ni sobre Sant Robert. Jo que soc un amant seguidor del calendari i del santoral. Res de res.
I el cas és que el tema m'ha agafat a contrapeu, despistat.
La data de Corpus és d'aquelles que acostumo a tenir present, i no per res especial, però suposo que és aquell encant dels dies que no se celebren directament però que ténen la seva història i la seva importància.
I, evidentment em tocava recordar les meves poques Patums. Després de la primera vaig dir que aquella gent no estava gaire bé del cap, que no era normal apilonar tanta carn i tant de foc en una plaça tancada, cap a quin centre es dirigien milers d'ulls entre el fum, tot esperant veure'n el resultat final, i trobar-ne el vencedor.
Però des del mig d'aquella plaça, tot aquest espectacle, barrejat amb una música engrescadora, el soroll de les explosions de la pólvora, la foscor, la llum del foc, l'olor, els cossos apretats i forçats, es tornava quasi addictiu. Després de la primera vegada ja res és igual.
Hi vaig anar-hi dos o tres anys i després no hi vaig tornar fins al cap de deu o dotze. Les sensacions primeres es repetiren. Res és igual després d'haver entrat al salt dels Plens.
D'alguna manera necessitava recordar les meves Patums. Qui sap si hi tornaré ja? Per mirar-les des de dalt de la plaça, evidentment.
Algú es preguntarà què hi té a veure aquesta escala amb Berga, amb la Patum o amb el Corpus. Doncs absolutament res de res, però ni de lluny. Tant lluny com Dinamarca. I és que aquesta era l'escala que havia previst posar avui, però al final tot s'ha complicat i barrejat. És la Patum, el foc, el soroll, la pólvora, la dança, el ball...En un altre moment ja parlaré d'on ha sortit.
(*)(Si llegiu aquest post amb la pàgina de La Patum oberta (després de clicar el corresponent idioma), tindreu la música de fons corresponent).

Cap a l'èxit

Mai m'hagués imaginat que aquest blog em podria portar a l'èxit, mai. I la veritat és que no m'hi ha portat. I amb això ja podria donar per acabat el post.
En el meu cas, vaig portant un cert desdoblament de personalitat, una certa esquizofrènia, entre el meu jo meu i el jo també meu, que fan que al davant de l'ordinador, els pensaments i els raonaments siguin els meus, per una part, però matitzats i modelats pels del meu altre jo.
Intentar pensar que d'aquí pot arribar l'èxit, ratlla l'agoserament.
Però de fet, el comptador, de qui no em puc desenganxar, corre una mica cada dia, i això és senyal que algú, i uns quants més que no em coneixen de res, vagin fent visites per aquestes pàgines.
Podria dir ja que he aconseguit les meves quotes d'èxit?
Sí.
Pot arribar això més enllà?
No té per què.
M'ha de preocupar?
No.
I doncs?

Digui, digui

Fa unes dies una amiga m'explicava que el seu fill de 13 anys no entenia com ella havia pogut viure la joventut sense mòbil. Ella va intentar-li fer entendre que existien uns habitacles amb telèfon incorporat anomenats "cabines", i que des d'allà es podia trucar, encara que fos estant-se quiet uns instants. L'intent de comprensió va resultar infructuós, evidentment.

Amb el pas dels anys, perdó, dels mesos o fins i tot dels dies, la tecnologia està avançant a una velocitat de vertigen, cosa que puc constatar perquè fa una setmana que m'he canviat el mòbil i en aquests moments no sé qui domina a qui.

I és per això que m'ha estranyat una mica veure aquesta fotografia. Dins les innovacions que contenen els mòbils hi ha millores en quant a so, a l'ús de l'altaveu incorporat, i en la connexió a aparells suplementaris. Però no m'hagués pogut imaginar mai que algú necessités ajudar-se amb un muntatge d'aquestes dimensions.

L'Aplec Pairal

Anava a començar aquesta reflexió, dient que noto que m'estic immiscuint força (o massa) en els darrers esdeveniments socials o sociològics de la ciutat (sí, ciutat) de Calella. I ho dic més que res perquè aquest blog no acostumava, fins ara, a agafar temes concrets massa dies seguits.
Quan estava començant a perfilar aquesta reflexió he decidit fer allò que ja faig sovint, i que és utilitzar el diccionari. He buscat la paraula immiscuir-se i, a part de dir-me que modernament es fa servir immiscir-se, he trobat que la definició venia a dir: "mesclar-se, ficar-se en un afer sense tenir-hi dret o sense esser-hi demanat".
I això m'ha fet pensar que potser sí, potser sí que m'estic ficant allà on ningú m'ha demanat, i que potser sí que he de tornar al meu estil més habitual, i deixar Calella pels que la viuen i treballen, és a dir i fent un eslogan electoral, Calella pels calellencs i ... aquest blog pel que el treballa, que és un servidor. Bé, i els que el llegeixen, i els que el comenten, i els que no ho fan perquè no ténen temps, i...sembla aquell anunci de la Coca-Cola.
Per tant he decidit, en tot cas, immiscir-me (sí, immiscir-me) una mica en l'Aplec de Calella, i més que res perquè sí que hi tinc dret (com a músic de cobla) i sí que hi he sigut demanat (perquè sempre hi soc convidat) (rodolí).
El cas és que només deixaré la fotografia de l'escala de l'enfustissat i, amb ella, quasi tot està dit. Vaja, que no m'hi vull immiscir més.
I és que si m'hi immiscís una mica més hauria de dir, per exemple, que van ser vistos els 3 principals "números 1" de les llistes electorals ballant sardanes a l'hora (no juntets). I que hi havia moments que semblava que per entrar en alguna rotllana havíes de tenir carnet d'algun partit. I que si les mirades matessin el dissabte a la nit hi hagués hagut una veritable carnisseria al Passeig de Mar. I que hi havia gent molt afectada per un tema que encara no està acabat i que potser algú s'haurà d'empassar algun insult. I que no tothom és capaç de deixar dinar els demés tranquils sense parlar de política. I que no van ser vistos alguns futurs regidors molt concrets i això queda lleig. I que la soledat també va estar present entre tanta gent.
Però és que no em vull immiscir més en tota aquesta temàtica.
Visca Catalunya!

L'Aplec

Un diumenge d'aquests de primavera estava jo, entre sardana i sardana d'un aplec, passejant una mica, que és el que es fa durant la mitja horeta que pots tenir entre sardana i sardana (repetició necessària). En això estava, com deia, quan vaig veure un cartell de propaganda d'un altre aplec, però no d'un aplec qualsevol sinó de l'Aplec de Calella, l'Aplec Pairal de Catalunya, com se l'anomena.
Però he de confessar que el que em va cridar l'atenció no va ser el nom de la ciutat (sí, ciutat), amb la que tinc un emotiu vincle d'unió, sinó que em vaig dir:
-Goita (sí, goita), una escala.
La meva ment, una mica esbiaixada ja, cap a aquelles formes i imatges, va veure en aquella "A" majestuosa una escala posada de costat.
Vaig tornar però, ràpidament a la realitat i em vaig dir:
-Què dius ara? Si és una pila de botes (sí, botes) de vi, vistes també de costat (o del davant?).
I vaig fer esforços per baixar al món dels humans d'una vegada. I vaig recordar que havia dormit poc. I em vaig fixar que feia sol, molt de sol, i no portava gorra (bé, sí, a aquella hora ja començava "a portar gorra").
I vaig decidir que tot allò que estava allà imprès era voluntat del dissenyador i que ell sabria si volia que ens vingués al cap una escala, unes botes de vi, una A d'aplec o tot era, senzillament, un joc cromàtic.
Això sí, vaig pensar que l'Aplec de Calella se celebraria amb gran èxit de públic i envoltat de gran qualitat musical i interpretativa. (Veieu aquí el programa i ja m'ho sabreu dir).
Us deixo també una escala escala, la que haureu de pujar abans d'arribar al Pati de l'Os i després d'haver pagat la corresponent entrada, que això de fer-s'ho pagar sí que ho ténen els de Calella. I ben fet que fan!