Una nova barra

Des de que em vaig introduir en aquest món dels blogs m'ha agradat anar provant i experimentant les noves aplicacions que he anat descobrint, tant en altres blogs com en informacions que he pescat de la xarxa. La veritat és que algunes m'han servit i d'altres no m'han durat ni tres minuts.
La conseqüència d'això, o una de les conseqüències, és que, quan em miro el blog, hi ha vegades que em recorda una mica un arbre de Nadal, amb tantes coses "penjades".
I la veritat és que, darrerament, ja estava pensant en fer algun retoc a la plantilla del blog, però com que ara resulta que, i ho diré amb la boca petita i la lletra també, aquesta casa és finalista als Premis Blocs Catalunya, a l'apartat de Blocs Personals, potser millor no remenar res, no fos cas que quan algun membre (amb perdó) del Jurat ens visiti es despistés...
Ah, i per què serveix aquesta nova barra que veieu aquí a baix (wibiya)? Doncs, més o menys, vol servir per ajuntar els accessos a diverses aplicacions d'aquestes que fem servir i fer-ho tot més proper. No ho sé bé, però amb el temps es veu que serà la...

Crònica 2.0 d'una amença

Ahir, quan tornava de tocar sardanes i ja entrava a Calella, em va avançar un camion de bombers a tota la velocitat que donava i amb la sirena engegada. En arribar a casa, la Sra. Vilapou em va preguntava si havia sentit moltes sirenes al mateix temps que m'ensenyava un apunt al Facebook de la Carme on qüestionava si algú sabia què passava a la platja de Calella que estava sent desallotjada.
La reacció immediata, a casa nostra, va ser la de col·locar l'ordinador com a centre d'informació, amb la televisió en segon pla.
En aquests casos, per més que es vulgui minimitzar l'efecte de les xarxes socials, la velocitat de la informació es multiplica per mil. I així va ser. Els comentaris de la Carme, que viu davant mateix de la platja, d'en Gabriel, de mi mateix, buscant el que deien els diaris digitals, i d'altres "informadors" virtuals des de diversos llocs ens va anar actualitzant els fets molt abans que les informacions oficials.
Facebook i Twitter, i potser aquest darrer és millor en aquests casos, són eines de participació col·lectiva que són molt útils en moments en què els esdeveniments són més propers.
Dues coses per acabar... Una és que l'alcalde de Pineda, Xavier Amor, amb perfil molt actiu al Facebook, va opinar des d'allà sobre l'amenaça de bomba que també va afectar a un sector de les platges del seu municipi, fet que està a anys llum de la mentalitat dels membres del Consistori calellenc (i qui em coneix ja sap que no m'agrada alabar massa coses del poble veí...).
I en segon lloc, em penjaré una medalla... A les imatges que es van donar al 3/24, es connectava amb una webcam que oferia la platja de Calella en directe. Aquell enllaç el vaig oferir jo mateix des del meu twitter (el Diari Maresme també la va enllaçar).
------------
La imatge del camion de bombers (i de les seves escales) me la va enviar la Carme ahir, des del seu balcó, mentres hi havia la moguda a la vora de la platja.

És possible?

És possible que un metge sigui escèptic sobre una malaltia i en dubti?
És possible que un metge venci el seu escepticisme relatiu a la veracitat dels símptomes d'una malaltia?
És possible que una persona enganyi a un metge per treure'n benefici propi?
És possible que un grup de gent s'aprofiti d'uns malalts per treure'n benefici... polític?
És possible que un malalt se senti menyspreat per culpa del desconeixement d'una malaltia?
És possible que un malalt se senti utilitzat enmig d'una lluita política?
Si heu contestat SI a totes les preguntes... penseu-hi.
En cas contrari... també.

Quanta feina per fer...

Avui, 8 de març, és el Dia de la Dona Treballadora. Quanta feina queda per fer, senyor, quanta!

El primer litre

El proppassat cap de setmana la llar dels Vilapou es va veure alegrada amb l'arribada d'un nou membre (entenent per membre "la part o el constituent d'un tot o d'una cosa organitzada").
Feia temps que la família sencera (de dos) estava perseguint aquest esdeveniment.
A casa considerem que ja estem bé sols, però que la tradició, la història i la naturalesa mateixa demanen que aquest cercle obert que constitueix, en primer moment, la parella, s'ha d'anar tancant, no de cop, no de qualsevol manera, ni a empentes ni a cops de geni, sinó amb mesura i cura (m'ha sortit una rima consonant).
I el lloc destinat a aquest nou "personatge" no podia ser un altre que el balcó, peça fonamental de l'habitatge i de la seva projecció a la societat mateixa. Maleïda sigui l'hora que la malanomenada modernitat arquitectònica i/o urbanística va posar fre a la presència dels balcons.
Jo ja n'he fet difussió del que es pot veure des del balcó de casa, i no serà pas avui que no en faci una mica més, però ara, cada vegada que surti a immortalitzar una imatge d'una escala des d'allà, compartiré el moment amb el nostre pluviòmetre (del llatí pluvia i del grec metros).
Podeu veure aquí al costat el resultat del seu primer treball com a membre (entenent per membre....) de casa nostra, la seva primera aportació al pòsit familiar. La matinada del diumenge va mesurar el seu primer litre de pluja.
Llarga vida al nostre pluviòmetre!

Avui fa un any

Avui fa un any era dimarts, dimarts 23 de gener "del" 2007. No en recordo massa coses d'aquell dia. De fet no en recordo cap.
Però, encara que no ho recordi, puc assegurar que a les 3 i onze minuts de la tarda jo era al balcó de casa. Suposo que ja havia dinat... Però no pot ser, perquè jo entro a treballar a les 3...
És clar, fins avui no se m'havia acudit que la càmara no canvia d'hora tota sola.
(M'aixeco, ho vaig a comprovar i...efectivament, va una hora endavant)
Doncs rectifiquem. Avui fa un any, a les 2 i onze minuts de la tarda jo era al balcó de casa. Acabava d'arribar i, com que havia vist el cotxe de la Telefònica al davant, amb dues escales al sostre, vaig pujar depressa i vaig tirar la foto.
Avui fa un any no feia massa sol, i els arbres estaven ben pelats, sense cap fulla, com cada hivern, és clar. I just quan jo vaig sortir al balcó, el veí de la cantonada acabava d'escombrar i havia anat a buidar el recollidor al contenidor...
Avui fa un any, des del balcó de casa tot semblava normal, els cotxes aparcats, la moto, la carretera. Suposo que després de fer la fotografia vaig haver de córrer a fer-me el dinar per arribar a les tres i un minut a la feina...i marcar.
I ja ha passat un any.

Us presento en Borja

Aquest matí quan llegia el Punt digital he trobat una notícia de la que en trec un extracte:
"Es diu Borja, viu a l'exclusiva urbanització Bellaterra de Cerdanyola del Vallès i condueix un Ferrari F-355 acabat de comprar. Els Mossos d'Esquadra van enxampar el jove de 23 anys diumenge a la matinada a l'autopista C-16, la dels túnels de Vallvidrera, al volant del seu bòlid a 201 km/h, en un tram limitat a 90 km/h. Es va negar a fer les proves d'alcoholèmia i poc abans havia passat un peatge sense pagar. Els agents van comprovar que tenia el permís de conduir retirat, la tercera vegada".
Mira Borja, què vols que et digui? Jo a la teva edat, si hagués tingut els teus "possibles", un Ferrari i la teva cara, potser també hagués fet alguna animalada d'aquestes, però em sembla que no, que jo tenia altra feina... A veure, no em sembla malament que t'agradin els cotxes, ràpids, luxosos i cars, ni que t'agradi la velocitat, però no massa lluny de "ca teva" téns un circuit que te'l pots llogar per a tu solet i donar-hi totes les voltes que vulgui, panxa amunt i panxa avall, tu mateix.
Mala inversió la d'aquells calés que s'han gastat en col.legis, cars, però col.legis.
Bé, no n'he de fotre res jo, però m'emprenyaria molt trobar-me amb tu a la carretera quan vagi tranquilament a fer la meva audicio de sardanes amb el meu Focus i fer-te nosa, ja m'entens.. Ep, jo vaig molt per l'Empordà, vull dir que no cal que hi vinguis...
Dues coses per acabar:
La primera és que si vols et presento un altre xicot que li agraden els cotxes, els 4x4, i pujar i baixar escales. Es diu Pau, és una mica més gran que tu, en té 28, i és advocat, que també us pot servir. I tu, quin ofici tens?
I la segona, proposar-te que et compris una "furgona" com aquesta, amb escala incorporada (en Pau la disfrutarà). Potser no corre tant però segur que la pots aprofitar per anar-te'n ben lluny.
De res.

L'Esperanceta

La senyora Esperanza Aguirre Gil de Biedma ja té la seva biografia. I en un raconet d'ella, de la biografia, hi diu el que segueix:
"No tener pagas extra me tiene mártir, las he tenido toda mi vida y las echo de menos en Navidad y en verano. No es que haga números a final de mes, ¡es que muchas veces no llego!"
La veritat és que he estat intentant fer una petita reflexió sobre això i no me n'he sortit. És de les poques vegades que he començat a escriure i a esborrar successivament el post d'una manera quasi compulsiva. Ara mateix ja torno a estar bloquejat. Diria tantes coses a la vegada que unes es trepitgen amb les altres i al final no surt res.
Deixaré aquí un enllaç d'una gent que sí que han trobat què fer, si més no, perquè no li tallin la llum.
També deixo aquesta imatge d'un operari que sembla que ja s'està preparant per si ha de connectar "l'acometida" de ca l'Esperanceta amb l'enllumenat públic per tal que no es quedés, pobreta, a les fosques.
Ajudem-la entre tots que "triste es de pedir pero más triste es de robar"

Des del balcó de casa

Un dia vaig comentar que tenia pintors a casa, i vaig posar la fotografia del balcó de casa amb una escala que hi havíen deixat els pintors. Em va fer gràcia, una escala al balcó de Can Vilapou, com un símbol.

Ara m'he fixat que des d'aquest balcó mateix he immortalitzat alguna escala que voltava per la zona. I per això, i aprofitant que ara el Blogger em permet posar categories, he decidit encetar-ne una de nova que es dirà "des del balcó". Suposo que amb el temps no serà massa extensa però de moment ja en tinc 3 per penjar. Aquí deixo la primera.