Sobre la façana marítima

Llegeixo al blog de Ràdio Calella que hi ha hagut el primer contacte oficial entre responsables de l’Ajuntament i el Ministeri de Medi Ambient per perfilar el projecte de remodelació de la façana marítima a partir d'un document d’actuació que han consensuat els partits i alguna entitat local.

I es torna a produir aquell doble sentiment contradictori davant d'aquest fet. Per una part em sembla molt important que s'engegui ja aquest procés tan necessari per Calella i a partir d'un cert consens, però, per altra, torno a sentir-me decebut perquè s'ha perdut una nova oportunitat per deixar opinar als ciutadans d'una manera oberta i participativa.

No nego cap dret ni a l'Ajuntament ni als partits polítics, al contari, però els temps ens estan dient que el funcionament tancat dels centres de decissió no porta enlloc. Hi ha mitjans i procediments per deixar opinar a qualsevol persona encara que no sigui especialista en res (com jo).

Seria tan greu utilitzar aplicacions accessibles a quasi tothom com poden ser blogs, Facebook, Twitter i d'altres, on tothom hi digui la seva i després s'analitzi la viabilitat de totes les opinions? Considero que hi ha alguna experiència recent que ens diu que no.

I tampoc es podria dir que la gestió de tots aquests procediments portaria unes despeses ni dineràries ni humanes gaire exagerades. Si cal m'ofereixo jo mateix per endegar qualsevol inicitiva en aquest sentit.

Seguiré sent molt pesat, ho ben asseguro!

Doble via i Festa Major

Els pobles de la costa del Maresme fa un temps que tenim un problema afegit. El problema, l'inicial, és que tenim la via del tren que ens separa el poble de la platja, en el millor dels casos... El problema afegit es que volen desdoblar aquesta via, és a dir, ens volen duplicar l'amplada del problema i de la barrera i, al mateix temps, ens volen destrossar la part proporcional del nostre territori que, en tots i cada un dels pobles, ja té la seva funció.

De totes maneres, i com que amb l'edat un va entenent allò de que quan et diuen que potser es farà una cosa vol dir que et vagis preparant, jo ja vaig intentant buscar el que en podríem dir la "vaselina" per anar "paint" la introducció d'aquesta segona via en el nostre "cos".

I va ser aquest dissabte mateix quan vaig veure ben clar quina hauria de ser la campanya que hauria de fer l'Estat (de moment, perquè d'aquí uns dies serà el trpar... perdó, el nostre mateix govern qui ens farà publicitat de la vaselina), de cara a treure'n el màxim profit d'això de la segona via.

El dissabte, deia, vaig anar de Festa Major a Sant Pol (i vaig disfrutar d'allò més, igual que el diumenge que hi vaig tornar i aquesta vegada a tocar). Doncs si mai aneu a Sant Pol us podeu fixar que al costat de l'estació hi ha un pas a nivell. Un pas que és d'allò més concurregut ja que separa dues parts del mateix poble. El vespre del dissabte em vaig adonar que la gent aprofita l'espai que donen les dues vies per parar-se a fer la xerrada. Sí, sí, tal com ho dic, els grups de vilatans parats allà al mig de les vies del tren per comentar com anava la festa, com havia anat el sopar i com es preparava la nit de ball (molt bé la Metropol, com sempre).

Senyors dels governs, feu-me cas, si us plau. Només heu d'anunciar els beneficis socials i col·lectius que donarà a cada poble l'espai guanyat amb la construcció de la segona via. I, si voleu, es poden convocar xerrades i taules rodones, o cinemes a la fresca, o cursets de ioga o tai-chi al mig de les dues vies del tren.

I vosaltres, conciutadans poc solidaris, no feu mala cara al progrés i aprofiteu aquesta nova via... a la relació social.

Focs latents

Ahir em vaig assabentar que les investigacions sobre un dels darrers i terribles incendis forestals que estem patint havien arribat a unes importants conclusions. L'incendi va ser produit per causes naturals, per un llamp concretament. El que em va sobtar més, i suposo que no sóc l'únic, és que aquest llamp va caure el dia 14 de juliol, és a dir, sis dies abans. Les brases haurien aguantat d'una manera latent fins que el canvi de condicions meteorològiques van provocar la revifada de les flames.

Està clar que la meva ignorància supina(*) no té límits però no puc deixar de preguntar-me si aquest cas és excepcional o es pot donar i es dóna amb certa freqüència, perquè jo, si més no, em sembla que és la primera vegada que ho sento, sobretot amb aquest espai de sis dies de diferència entre el llamp i l'incendi.

Suposo que l'explicació deu estar en l'evolució dels sistemes d'investigació que fan que actualment s'hagi pogut precisar, inclús, l'arbre en el que va caure el llamp.... i abans es parlava de causes naturals "en general". Deixem-ho així.

I, profunditzant amb la meva supina(*) ignorància, m'estic preguntant, jo a mi mateix, quants arbres deuen estar, en aquest moment, cremant d'una manera latent? O durant tot l'estiu? I es podria evitar algun incendi coneixent això?

En tot cas està clar que a la naturalesa no se la pot dominar.

----------------

(*) Quan jo era petitó, a la classe de "gimnàsia" em feien fer el "tendido prono" i el "tendido supino". Des d'aquell moment el meu vocabulari va adquirir una nova paraula emblemàtica.

Quina calor!

Aquests dies fa molta calor; tinc molta calor. Ja sé que és un raonament lleuger, trist, banal, inconsistent, poc original, gris fins i tot...

Però potser és aquesta l'explicació. La calor m'afecta i em deixa sense esma...

Fa dies que vull escriure i no puc. Precisament he de fer el post corresponent a la trobada de la Llopasfera en el qual volia introduir el concepte de la dispersió d'idees, potser una mica entrat amb calçador, això sí, però en tinc els meus arguments. I el cas és que passen els dies i la calor segueix fent els seus estralls.

Perquè la calor és el motiu, no?

Mitja vida

Intentar posar mesura a termes com la vida és una de les coses amb menys sentit que hi pot haver.
Quants anys dura una vida?
Cada persona veu com el temps li passa pel davant a una velocitat diferent que a un altre. Fer plans en aquest món és estar jugant sempre amb l'atzar i els designis. No val la pena.
Jo, pensant en quan anava a col·legi, que són coses que es van fent quan s'arriba a certes edats, recordo que havia estudiat allò de les bases, base deu, base set, base dos... (Servia per alguna cosa?)
A mi me'n van agradar dues: base deu i base dos. La primera perquè és la que estem acostumats a fer servir i tot està relacionat amb els números rodons, 10, 100, 1000..., no com ara, que sembla que pensem en base 6: 12€, 60, 120.000... La base 2 potser també m'agradava perquè només hi havíen zeros i uns, ves a saber...
I quina relació té la vida, la meva vida, amb la base 10, amb els zeros o amb els uns? Doncs no ho sé, però sempre hi penso i hi dono voltes.
I sobretot avui. Avui és 20 de juliol, i tal dia com aquest van néixer, per exemple, Carlos Santana, Natalie Wood, Giselle Bündchen o Mahmut II. I un 20 de juliol van morir Federico Chueca, Guillermo Marconi, Bruce Lee i Antonio Gades. I un 20 de juliol, també, va ser assassinat Pancho Villa, un Zeppelin va fer el seu primer vol i l'home va trepitjar la lluna.
Quin dia més guai és el 20 de julio, no?

3a Trobada de la Llopasfera

Convoca: La Llopasfera
Dia: divendres, 17 de juliol de 2009
Hora: 2 quarts de 10 del vespre
Lloc: Cal Tio Joan
Menú:
Pica-pica:
Amanida de carxofes amb pernil d´ànec, Carpaccio de salmó, Espàrrecs verds amb parmesà, Raviolis de butifarra negre amb salsa de bolets, Pastís de ceba
De segon a triar:
Vacio marinat a la brasa, Sípia amb pèsols, Arròs de bolets "Rissoto" o Roastbeef de vedella amb puré de patata
Postres:
Maduixes ensucrades amb gelat de vainilla
Preu: Raonable... (20€ + beguda...)
(des)Ordre del dia:
1.- Benvinguda i presentacions (records per als absents...)
2.- Blogs vs. Facebook vs. .....? On som? On anem? Què fem?
3.- Noves (i velles) aplicacions. Què fem servir?
4.- Novetats (o no) sobre la dissipada vida de Jan Laporta...
5.- Possibilitat de preparar una jornada pública i oberta a Calella sobre blogs, xarxes, etc, amb algun taller i alguna-es xerrada-es amb personalitats relacionades amb el tema
6.- Precs, preguntes i comentaris
7.- Comiat i foto de grup (s'ha de buscar una escala a la vora del Restaurant... hi estic treballant
8.- Entrada al Dublin's, copetes i demés....
9.- .....zzzzzzzz.........

P.D.: Imprescindible llegir aquest post (hi haurà examen i comentari de text al respecte)

El meu paisatge favorit

Ahir al vespre vaig veure aquell programa que escollia, per votació "popular", és a dir pagant 1,2€ + IVA per cada missatge, el paisatge favorit de Catalunya.

La veritat ha de ser dita, i a casa nostra tenim un conjunt de paisatges, des del desert fins als cims nevats i des de la plana a totes les varietats de costa que no cal que envejem res a ningú. I les imatges ho han demostrat. Bé les imatges i el photoshop, perquè jo aquells contrastos de colors i aquells blaus i verts a la Mediterrània, encara els estic buscant. Però és igual, que una mica de maquillatge ben repartit mai fa mal a ningú...

El cas és que el meu paisatge favorit és... qualsevol de tots aquells. Però, sempre hi ha un però, amb escala inclosa. I això no és gens difícil.

A qualsevol racó de la Costa Brava hi trobarem un desnivell, molts pobles "fan baixada" cap a mar i qui no ha vist la imatge de les escales que ens porten a totes aquelles cales meravelloses?

Ep, Cuní, ja has explicat com s'hi arriba a aquella, de cala?

De tota manera el meu vot va anar pel Delta, més planer sí, però a mi em va robar el cor fa un parell d'anys quan hi vaig anar a passar uns dies... I hi tornaré, segur.

Qui diu que no hi ha escales al Delta? I els miradors? I el far, la Faroleta? Sempre, sempre hi ha una escala...

Torna l'hora de la foto

Encara que l'Estatut estigui pendent de consideració legal i encara que no s'hagi completat cap de les principals funcions bàsiques com, si més no, el finançament, aquests 3 anys que portem amb Estatut ens donen ja una certa perspectiva històrica.

Aquesta perspectiva ens permet, per exemple, adonar-nos que l'intent, moltes vegades desesperat, de sortir a la fotografia (final) ha sigut determinant en tot el seu procés.

Així va començar, així ho van arribar a incloure tots en el seu programa i així va acabar. Només s'anava tractant de veure qui jugava més bé les cartes per aconseguir la foto final. I així en cada capítol... I així fins el darrer moment...

Ara, amb el finançament, tornem a estar igual. Qui aconseguirà sortir el darrer a la foto?

Que s'aprovi la proposta que vingui de Madrid només és qüestió de dies, o d'hores. Però en aquests moments hi ha qui va mirant a tots costats per tal que no se li avancin amb la maleïda foto.

De la mateixa manera que tothom volia sortir com el determinant en l'aprovació de l'Estatut, ara s'ha de veure qui queda com el que "l'endevina" més i s'acosta més a les valoracions previstes, sigui en positiu o en negatiu.

No es tracta pas d'uns centenars de milions més o menys, ni de models, ni d'acompliments de la norma, no. Es tracta de veure qui queda a la foto-finish. I qui queda amb un cap per davant dels altres...

Encara que no tots ho miren, o ho mirem, des de la mateixa perspectiva.

Ai, quina por em fan...

Mal endreçat

Hi ha dies que sembla que tot plegat no acaba de estar situat al seu lloc. Des de la primera hora del matí que es nega a coincidir amb la que està marcada al despertador, fins a la darrera, que ja saps que tampoc serà la que havíes previst, i tot això passant per tots i cada un dels esdeveniments que tenìes programats...

És allò tant "comú" d'arribar a creure que els déus s'han alineat en contra teva o, potser, s'han alienat en favor de ves a saber qui.

La quotidianitat hauria d'estar acostumada a conviure amb els desigs dels pobres mortals que no volen res més que fer una passa darrera l'altra, sense estridències ni crits.

Si no, és com el que acabo de sentir ara en una sèrie que estan fent per la tele:

-"Bon dia. A tots aquells que encara esteu al llit, ja us hi podeu quedar una bona estona més...."

Els "escalonets" del Sr. Camps

(Si us plau, pronuncieu "escalonets" en valencià, amb dues es, una a i una o tal com són, res de neutres, ni àtones, ni tebieses...)

El president de la Generalitat valenciana, Francesc Camps (o Francisco, o Paco, que el català és molt ric i permissiu...) va dir ahir que la veritat "està més a prop que mai" i que queden "un o dos escalonets i llavors tota esta qüestió tan estranya, absurda i estrafolària haurà passat al passat".

Bonica metàfora, sí senyor. I bonica redundància final, hi afegiria jo...

Era evident que davant d'unes declaracions tan buscades i importants, el fet de fer servir la comparació amb l'escala m'obligava a comentar-ho i, a més, a buscar una imatge adient que ho acompanyés, el Sr. Camps amb "traje" i "escalonets" (si us plau, pronuncieu "escalonets" en valencià...).

Jo no entraré ara a valorar les actuacions d'un President de la Generalitat (sigui la que sigui), ni els seus gustos en el vestir, ni la seva capacitat de bon pagador, ni l'import de les seves comandes, ni res de tot això. Qui sóc jo per fer-ho?

Jo, l'única cosa que li voldria dir al Sr. Camps, és que vigili i tingui cura amb aquest tema de les escales i els "escalonets" (si us plau, pronuncieu...), que un servidor té una certa experiència tant en el pujar com en el baixar, i que no sempre s'arriba a dalt o a baix en l'estat que un pretén. Que són una mica traidores, vaja.

Miri Sr. Camps, sigui una mica més modest i no tempti la sort. Li ho dic amb respecte i bona fe. Dos "escalonets" (si us plau, pronuncieu "escalonets" en valencià....) poden representar el final de l'escala i el reconeixement de la "veritat" o la trompada més sonada i el conseqüent reconeixement de l'estructura òssia a l'hospital de la Fe.

Jo li dono el meu consell... i gratis.

Duplicitats

Cada vegada més em sembla que la majoria de tasques s'estan despersonalitzant.

No només no estem anant a la simplificació sinó que, molt al contrari, les feines es repeteixen d'una manera aberrant.

Un cas qualsevol estaria en l'Administració (en majúscula, sí) i la seva constant petició de formularis, impresos, peticions, sol·licituds, còpies, fotocòpies... en paper, és clar. És insultant, i sobretot en aquesta era d'Internet en la que ells mateixos ens ofereixen "oficines virtuals" i úniques.

(Tot això ho puc afirmar i constatar perquè estic immers en la tramitació d'un ERO...).

Fins i tot en el món de la sardana ho estic comprovant. Ara, ja no només no hi falten escales als enfustissats, sinó que les dupliquen...

Això sí, a les baranes encara no hi hem arribat...

(In)congruències polítiques

La setmana passada llegia, i no en pocs llocs, que ens havíem de rebel·lar davant determinat president d'un país sudamericà, perquè intentava fer un referèndum per perpetuar-se en el poder polític. I tot això en nom de la salut i la higiene democràtiques.

Ara llegeixo, en els mateixos llocs i en més, que ens hem de rebel·lar davant determinat grup de militars que han pres el govern a aquell president sudamèrica que intentava... bla bla bla..., perquè la sobirania és del poble i aquell president té tots els drets a manar el seu país. (O potser era menar el seu país... a l'abisme). I tot això en nom de la salut i la higiene democràtiques.

Una altra (in)congruència, aquesta més propera, més casolana i molt més insignificant. Fa un parell de setmanes hi va haver una votació en el Parlament d'un determinat Estat. Entre tots els vots em vaig fixar que els diputats dels partits representants d'un govern autonòmic tripartit d'aquell Estat van votar de les tres maneres possibles: els d'un partit a favor, els del segon en contra i els del tercer es van abstenir. D'això se'n diu estabilitat...