31.12.09

2009: 6 Copes i 1 Riera

Si avui s'acaba l'any, toca fer un comiat. I aquest comiat, aquest fals balanç, el faré amb dues referències que, per a mi, són prou clares i significatives.
El 2009 serà recordat per l'any que el Barça va guanyar les 6 Copes. Aquesta fita, no lograda per cap equip fins avui, i que la història i el pas del temps ens donarà la seva real dimensió, em sembla que se la pot situar en un lloc principal. I potser no és per la importància que ténen els títols esportius, i sobretot els de l'esport professional, en relació als problemes de la vida quotidiana, sinó per la manera i el tarannà que se n'ha desprès del grup de gent que ho ha aconseguit. Segueixo dient que potser ara sembla frívol donar tant valor a "les gestes" d'uns homes que viuen exgeradament bé de la seva feina, però també d'aquestes coses viu el nostre maltractat esperit.
I l'altre fet important, sobretot des d'un punt de vista personal, d'aquest any 2009, és la remodelació de la Riera Capaspre de Calella. Els calellencs hem aconseguit un espai nou, un espai important, que dóna al nostre poble (perdó, ciutat) un eix sobre el que pot girar gran part de la vida, la imatge i la vitalitat local.
I per a mi és important perquè representa el fet d'haver iniciat un procés de resposta i queixa a l'administraió local sobre la seva manera d'entendre la participació. I dic entendre per dir-ho d'alguna manera. Un grup al Facebook, un blog, opinions, alguna entrevista, tot ha anat posant granets de sorra a noves maneres d'obrir diàleg amb la ciutadania. I aquest és el bon camí, no ens enganyem, o que no ens enganyin. Jo no puc entendre ara ja la política sense obrir-se a la participació real i directa dels ciutadans. Internet ens està donant eines, moltes i diverses, i som nosaltres els que les hem d'utilitzar per fer-nos sentir i per "apretar" els nostres representants. Aquest camí, que deia abans, ja no té retorn.
I el 2010: participació
I per l'any que arriba un desig que ja s'està fent realitat: participació. Participació i implicació de tots en la vida pública, la local i la nacional. A Calella tenim molta feina a fer, molts projectes oberts, encara que no ens deixin fer arribar l'opinió si no és quan les decisions ja estan preses. Però de nosaltres depèn que això canvïi.
I a nivell nacional també tenim la nostra oportunitat: a Calella, el 25 d'abril, tots decidim!

30.12.09

Dèria de liquidar

A mesura que s'acosta el final de l'any i de la mateixa manera que fa ja uns mesos, no passa un dia que no trobi al diari alguna referència a la Llei de Successions. El debat no és nou d'ara sinó de fa anys, el que passa és que, finalment, s'ha instal·lat a casa nostra. De fet era qüestió de temps. Al final, el sentit comú i la contínua pre-campanya electoral han guanyat la partida.
Però el que "em fot", sí, em fot, no és que ningú es plantegi el cost real que tindrà aquesta mesura, és a dir, d'on sortiran a partit d'ara els milers i milers d'euros que no s'ingressaran i que, evidentment, haurem de pagar amb algun altre impost sota l'amenaça de disminuir els nostres beneficis socials, sinó aquesta mena de persecució que fem de la defunció dels nostres progenitors i familiars diversos. Perquè sembla que ningú s'ha parat a pensar que estem parlant d'un impost a liquidar a partir de la mort dels nostres familiars...
Hi ha gent que sembla que està empenyent els seus grans a morir-se, però a fer-ho a partir de gener...

28.12.09

El Cor... Capítol 1906

Aquests dies tenim un recurs molt fàcil a l'hora d'escriure alguna cosa al blog: les festes, els excessos, els excessos de les festes, etc. I això es el que hagués fet, si no fos (ai, el si no fos...) que ahir diumenge va ser un dia molt especial, especialment complet diria jo.
La cosa va començar el matí i d'una manera cerimoniosa, protocolària i festiva a la vegada. El dia d'ahir, diumenge 27 de desembre de 2009, passarà a la història per la inauguració de la remodelació de la Riera Capaspre de Calella. Tots drets, si us plau... Gràcies. Seguim.
Però no va ser aquest el fet més transcendental del dia, no puc enganyar a ningú... Ahir vaig passar la tarda veient els 10 darrers capítols del Cor de la Ciutat. Sí, sí, 10 capítols, un darrera l'altre, van anar passant davant meu mentres s'anaven tancant els temes pendents, des del carnet de conduir de la Roser, a la foto del Fede i el Marcel, el Sàhara, el nou fill del Beni, la mort d'en Tomàs, després de pujar una escala i la caiguda (forçada) de la Marta escales avall. Les escales sempre han d'estar presents en els moments importants.
No sé jo si la Riera podrà reconduir aquesta rutina diària de gravar cada capítol del "serial" de sobretaula per veure'l al vespre o, més probablement, per veure'ls de quatre en quatre o de cinc en cinc. El temps ho dirà...
Ah, i per acabar la jornada, després d'uns minuts de lliçó magistral de bàsquet, un capítol de Ventdelplà.
Quin diumenge, senyors, quin diumenge!!!
(I mentres escric això, escolto que l'Àlex Gorina, al programa "Tot és molt confús", analitzarà, precisament, el final del Cor de la Ciutat. Quina casualitat...
I tot això en 28 de desembre?... Ningú s'ho creurà)

20.12.09

El Far, en Kiko Ledgard i jo

Fa no sé quants anys jo anava als Escolapis (aleshores es deia així, ara és l'Escola Pia) i un dia, tampoc puc recordar quin curs feia, va entrar a classe el Padre Huerta i em va fer sortir de l'aula. Em va explicar alguna cosa d'un programa de televisió i del Far (de Calella, és clar) i que jo i un parell més de nens hi participaríem. No em voldria equivocar, però els altres dos eren en David, una mica més gran que jo, i una nena de les Monges, la germana d'en Solà, no puc ser més exacte...
I d'alguna manera devíem arribar al Far, on hi havia un equip de rodatge de Televisión Española (l'única) que es disposava a gravar una part d'un programa infantil que donaven els dissabtes al matí i que protagonitzava un tal Kiko Ledgard, un personatge que amb el temps esdevindria un famós presentador.
Bé, no puc ser més precís perquè la memòria no perdona (jo tenia nou o deu anys i ara ja he complert mitja vida), i d'aquella emissió ningú, apart de nosaltres tres, els nens, i potser algun familiar, en deu recordar res... però aquell dia vaig entrar al Far de Calella.
Ara, aquest Far, no jo, acaba de complir 150 anys.

12.12.09

Aneu a votar, home!

Cada vegada que s'acosta una votació, del tipus que sigui, i a mida que ens anem apropant al dia marcat, el tema de l'abstenció va agafant protagonisme. Hi ha veritables especialistes en calcular els percentatges d'aquesta abstenció i la seva influència directa en els resultats. Ens arriben a afinar els pronòstics fins a dir-nos a partir de quin tant per cent d'abstenció, o entre quin i quin, donaran la vistòria o el fracàs als candidats. A mi aquest tema em cansa, la veritat, perquè al final sembla que els veritables protagonistes siguin els que no voten; els fidels, els constants, els preocupats, aquests no ténen relevància.
Davant d'això jo m'he plantejat proposar un carnet de fidelitat electoral, és a dir, el meu vot, que acostumo a fer servir, no pot tenir el mateix valor que el d'aquell ciutadà que només hi va quan està emprenyat per algun tema que li toca personalment. Però, és clar, això torpedeja la mateixa definició de democràcia, i aquest és el menys dolent dels sistemes i bla, bla, bla.... És un sistema que permet que se n'aprofitin els que no hi creuen, però bé, ara per ara, l'accepto i el defensaré.
Amb tot això, demà, 13 de desembre de 2009, hi ha una consulta popular a més de 160 pobles (i ciutats) de Catalunya, cosa que ens hauria de fer sentir orgullosos (i jo me'n sento). I, una vegada més, l'abstenció, aquells que no aniran a votar, tornen a ser uns dels principals protagonistes, no els principals, faltaria més.
I, precisament, una bona part d'aquests que no hi aniran són d'aquells que després de totes les altres votacions s'omplen la boca de que "prenen nota d'allò que el poble a dit i del que no ha dit...". I, a més, es veu que ara pensen començar a "creure" en les consultes sobre temes poc o molt rellevants i que potser quedaran en l'alçada dels pisos, les taulades en punxa d'alguna mena de torres, el  model d'arbres a plantar al passeig del poble o alguna cosa per l'estil. Però benvinguda sigui la consulta popular.
Al meu poble (perdó, ciutat) votarem el 25 d'abril i jo penso lluitar tant com pugui perquè tothom entengui que es tracta d'opinar, ara sobre aquest tema concret, però que tots tenim el dret de decidir.
No he pogut dir res sobre la Riera, la façana litoral, el nou model de creixement, res que no hagi delegat als meus representants a l'Ajuntament, però res directament, en debat públic, viu i directe.
Ara ho intentarem fer, fins el 25 d'abril.
Els que teniu la possibilitat d'expressar-vos demà, feu-ho, home, feu-ho, per dir que sí o que no, però aneu a votar!

9.12.09

La finestra de l'habitació

Una de les primeres coses que es fa quan s'arriba a una habitació d'un hotel és anar cap a la finestra. I allà es mira l'horitzó o, millor dit, s'esbrina si n'hi ha d'horitzó, perquè el més decebedor que hi ha dels hotels és que et toqui una finestra amb vistes a... una paret.
Però una vegada ja hem donat per bo el paisatge que ens ha tocat, sempre comencem (fixeu-vos-hi bé la propera vegada) a buscar referències entre la nostra finestra i algun punt concret de l'exterior. És com si vulguéssim mirar a l'interior, com si vulguéssim trapassejar la nostra mateixa intimitat.
El dissabte passat jo també vaig fer aquest procés i, l'endemà al matí, vaig anar vorejant el castell on em vaig hostatjar fins arribar a trobar les finestres de la meva habitació. I allà hi vaig trobar, evidentment, una escala.

6.12.09

Nou atac del "pensament únic"?

Fa una estona, i estic escrivint això a mig matí, m'acaba de trucar un conegut des de la capital, la d'allà, no la d'aquí, i em preguntava sobre una nova campanya d'això que alguns n'anomenen el pensament únic.
Sembla ser que s'han assabentat que avui hi ha un grup de diaris, igual que l'altre dia, que fan una mena d'acció conjunta. Segons m'explica aquest conegut meu, aquesta vegada han arribat més lluny, massa lluny, i no s'han limitat a fer un editorial sinó que ho han presentat en un CD que, a sobre, fan pagar a 9€.
Algú en sap alguna cosa?
Ah, m'ha dit també que estan esperant a veure si aquí algun diari en publica alguna cosa (no sé per què m'ha anomenat el Punt, que es veu que els seus titulars els són molt útils...).
Insisteixo, algú en sap alguna cosa? Jo no he pogut esperar a arribar a casa i escric des de la Plaça de la Fira de Cardona, tot fent el vermutet mentres la gent disfruta del mercat...
I aquesta escala impossible de baixar m'ha semblat molt adient.

3.12.09

La Marxa i el dret de decidir

El diumenge, poc abans de les 8, del matí, és clar, ja estàvem, amb la Sra. Vilapou, passant pel davant de la pancarta de sortida de la 1a Marxa pel Montnegre, que es va celebrar a Pineda de Mar i rodalies. Els darrers mesos, qui ho havia de dir?, hi hem agafat una certa afició a això de caminar.
I he de dir que aquestes hores que es passen caminant per boscos, camins, pujades (massa), baixades, corriols, viaranys i dreceres em donen temps a reflexionar i a trobar paral·lelismes amb la vida quotidiana, la "normal", vaja.
Perquè, precisament, aquesta és una d'aquelles marxes que, en un moment donat, et donen l'opció a triar entre un trajecte curt i un de llarg, et deixen exercir el teu dret de decidir. I ho has de fer conscient i amb responsabilitat, convençut de que és un moment important del que n'esdevindran conseqüències importants per la teva vida; encara que, en aquest cas, aquestes siguin el carregament de cames, el mal de peus o el cruiximent general.
I el diumenge això va passar en dues ocasions: hi va haver una segona oportunitat. Quan s'acostava el final de "l'agonia", física, i és que a mi m'havia semblat que aquella Marxa era de les que en diuen "populars", aptes per a tots els públics, preparats i aficionats; doncs quan s'acostava el final deia, va aparèixer davant nostre un cotxe de l'organització que ens proposava un camí alternatiu, més fàcil, més curt i planer. Ens posaven el caramel a la boca invocant el nostre cansament i les dificultats que s'apropaven. Era el dret de decidir però emmascarat, manipulat, "tutelat"... No hi vam caure.
El camí és llarg, però la pancarta d'arribada ja la veiem allà al fons. Hi ha, com deia al principi, moltes pujades i baixades, revolts i dificultats. No hem de defallir ni ens hem de deixar enganyar, tot depèn de nosaltres.
Ah, i als senyors organitzadors de la Marxa pel Montnegre: si l'any que ve mantenen el nivell de dificultat, jo ja l'exerciré el dia abans el meu dret de decidir, i em quedaré a casa a dormir (mira, m'ha sortit un rodolí).

28.11.09

Sí que decidirem!

Aquest dijous es va presentar a Calella la Plataforma Calella decideix!, a la qual tinc l'honor, i ho dic amb tot el valor d'aquesta paraula, de pertànyer i d'estar-hi implicat en la seva Comissió Organitzadora.
Si hi ha una qüestió, a nivell polític i social, que sempre m'ha motivat és el saber fins a quin punt hi estem d'acord, els ciutadans d'aquest país, en la voluntat d'avançar cap a la plena sobirania i independència. I per això, només per això, m'hi he involucrat. La possibilitat de fer una consulta el més estricta, seriosa i legal que sigui viable, m'omple d'energia i de motivació.
I d'aquell acte només en puc dir que va ser un èxit impressionant. Veure la sala plena i veure la taula de ponents n'és el seu reflex. A baix, més de 200 persones, i a dalt, el representant de la Plataforma, Xavier Ponsdomènech, la vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir, Carme Forcadell, i els tres ex-alcaldes de l'època democràtica, que hi ha hagut fins avui, Ramon Bagó, Joaquim Rey i Josep Basart. Aquesta reunió de les tres altes autoritats locals és un fet que constata la importància que el mateix poble està donant a la consulta. Evidentment, la no assistència de l'alcalde actual, ni de cap dels regidors del seu partit, és un fet a lamentar (però a respectar).
Jo, personalment, em quedaria amb dues imatges de l'acte. La primera, és la del grup de gent que hi havia dalt de l'escenari però al darrera de la taula, el grup de persones que han (hem) iniciat aquesta tasca, compromesa i amb fermesa. I la segona, la més important, és la que jo veia des d'allà, la de les cares, la de les mirades de la gent. Per copsar el grau d'il·lusió d'una persona li has de mirar la cara, li has de mirar els ulls. I us puc ben assegurar que des d'on jo estava (malgrat que a la meva vista també li passen els anys) veia perfectament uns ulls, molts ulls, que brillaven,
Aprofitem aquest moment!

26.11.09

Editorial conjunt: La indignitat d'Espanya

"Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.
La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.
Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.
Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell".

23.11.09

Habitació amb escala

Per més que passi el temps, per més que la meva vista vagi sempre a parar a qualsevol escala, per amagada que estigui, que hi hagi enmig del paisatge, per més que les casualitats apareguin en els moments més inesperats, les escales, elles, mai deixaran de sorprendre'm.
Perquè un pot anar a passar un cap de setmana a l'Empordà i, allà, desconnectar del dia a dia, encara que sembli que les tensions són patrimoni d'altres. I aquest fet, carregat de petits moments intranscendents i d'altres transcendències més vitals, no t'acaba d'allunyar mai d'allò que et voreja sempre, com si fos un núvol etern.
Tots els actes, per insignificants que semblin, segueixen aquella guia dibuixada amb mà magistral. I tots els quadres que ens acompanyen van difuminant els seus colors per no sortir-ne.
I és que, per més que no hi pensis, quan has triat una habitació a l'atzar i et gires per fer-li una lleugera repassada, la teva mirada acaba ensopegant amb una escala...

19.11.09

Quatre reflexions per a un debat

"Se'ns veu desorientats, a tots. Parlem en veu baixa i escrivim en veu baixa. Colpits per imatges que no esperàvem, preocupats per saber on ens porten... I passem de la indignació a la pena. De la ràbia a la sospita". (Vicent Partal)

"Per al ciutadà mitjà, el govern ha de ser una font d’estabilitat, un lloc on dipositar la confiança, especialment en els moments més durs i inestables, com l’actual. Ha de ser el garant, algú en qui creure i a qui pressuposar seny en les seves decisions. En definitiva, creure que hi ha algú que sap com funciona tot això, que té respostes i que posa en marxa la seva acció de govern per aconseguir resultats". (Albert Medran)

"La societat catalana s’ha d’involucrar, participar i parlar de com abordar aquest procés (el de creure que una nova manera de fer política és possible), i les institucions ens hem de comprometre a escoltar-los i tenir en compte les seves aportacions". (Ernest Benach)

"Arribar a la conclusió que el sistema està acabat, col·lapsat o superat és perfectament lícit i lògic, però la impotència de veure que més enllà no hi ha res és el que em deixa més decebut. Es pot fer alguna cosa per dignificar un estil de fer política i negocis que, d'una manera o altra, tots acceptem com a habitual i "normal"? Sóm a temps a redreçar... res?" (vilapou)

Resum de l'acte

video

(Info Ràdio Calella)

18.11.09

S'ha acabat el somni

(....i ha continuat)
Han hagut de passar unes quantes nits per tornar a recuperar aquell somni... Però ja no és el mateix.
Sempre que intento tornar a continuar un somni, mai és el mateix. Suposo que és normal; només faltaria que poguéssim viure i reviure els moments bons dels somnis en capítols, o en fascicles...
Però sí, m'hi he concentrat i m'he imaginat allà a dalt dirigint-me a tothom, tal com havia pensat en el somni anterior, és a dir, al primer fascicle.
Sort que allà dalt de la muntanya hi havia un faristol enorme, amb una escala digna d'aital moment (llàstima de barana...).
I en el millor moment, quan el personal, perdó, el públic, s'havia de decidir a aplaudir o a ignorar-me, m'he tornat a despertar.
I ara, ja no continuarà més...

12.11.09

He tingut un somni

Aquesta nit he tingut un somni. Sí, un somni...
I com era el meu somni?
Doncs he somiat que em llevava i sortia de casa, en direcció a la llum. I la llum em portava cap al mar. I del mar he pujat cap a la muntanya. He caminat per valls i carenes, he trepitjat boscos i planes, he olorat arbres i plantes, he vist el sol i els núvols.
I quan era al cim, la ciutat em quedava als peus. I m'he imaginat que des d'allà em podia dirigir a tots aquells que manen i els podia parlar, els podia dir tot allò que, des de sempre, m'ha semblat tan evident. I ells m'escoltaven....
Després m'he despertat.
(continuarà)

9.11.09

Dinant a Torruella

Ja he dit més d'una vegada que, de tant en tant, participo a algun concurs dels que proposen els suplements de La Vanguardia. No és una cosa habitual, però dins la seva "esporadicitat" puc dir que ja m'han tocat alguns regalets (un parell de concerts, un CD, una obra de teatre...). I el derrer ha sigut un àpat a Lo Mirador de Torruella de Montgrí que vam aprofitar i gaudir aquest dissabte. Serveixi aquest post com una publicitat regalada a ambdós (a canvi d'un bon dinar per a un servidor de vostès i senyora).
No m'estendré gaire ni donaré massa detalls dels plats, dels sabors, dels colors, de les textures, dels contrastos, del restaurant, de la decoració, de l'edifici, dels jardins, de les sensacions, de l'ambient, del servei, del tracte, de la pluja, de res...
Aneu-hi, de veritat, val la pena!

3.11.09

No ens quedem a baix

Encara que sembli un tòpic (i ho és), voldria advertir que s'acosten temps de canvi, temps d'atreviment, temps de ràbia i temps de seny i de rauxa.
Ja poden intentar els "de sempre" de dir-nos que no és ara el moment, que no cal iniciar aventures que no porten enlloc, perquè tots anem veient que alguna cosa està fallant, que calen nous aires i nous plantejaments.
Però que estiguin tranquils, que no es tracta de trencar les baralles, ni de barallar-nos, només hem de tornar a agafar les cartes, i repartir-les bé. Hi ha jugadors que ja els ha caducat el passi, que s'haurien d'aixecar de la taula i dedicar-se a altres jocs.
Que ens deixin decidir i que ens deixin parlar... Bé, no cal que ens deixin, és el nostre dret.
(http://www.calelladecideix.org)

1.11.09

I si marxéssim(n)?

Tot i haver arribat el novembre i poder estar parlant tranquilement del bon temps, de la temperatura exagerada que fa, dels anys que no havíem pogut anar a la platja aquests dies, del canvi climàtic, etc, tot i això, resulta que hem d'acabar parlant d'escàndols, corrupció, presumpcions, malversacions, robatoris (perdó, apropiacions indegudes), presons incondicionals o condicionals (pagades) i molts més etcèteres.
Arribar a la conclusió que el sistema està acabat, col·lapsat o superat és perfectament lícit i lògic, però la impotència de veure que més enllà no hi ha res és el que em deixa més decebut.
Es pot fer alguna cosa per dignificar un estil de fer política i negocis que, d'una manera o altra, tots acceptem com a habitual i "normal"?
Sóm a temps a redreçar... res?
Hem patit, i estem patint, una crisi a nivell mundial que, teòricament, ens ha(via) de canviar molts conceptes fins ara bàsics del nostre lifestyle més bàsic i preuat, però em sembla que quan ja veiem que alguns estan albirant la sortida del malanomenat pou, les coses no estan canviant gaire.
Haurem d'acabar pensant en marxar? I cap a on?
O hauríen de marxar ells?
Però és que ells són tants....

25.10.09

II Premi Blocs del Maresme

Ahir vaig assistir a Can Comas de Pineda de Mar a l'entrega dels Premis Blocs del Maresme, però aquesta vegada, a diferència del dia dels Premis Blocs Catalunya, ja no em vaig preparar cap discurs d'agraïment. I no perquè no em fes il·lusió guanyar res, no, al contrari, sinó per veure si així trencava cap possible malefici... Doncs res...
La veritat és que la "meva" Maresmesfera ja va tenir el seu premi en ser proclamada finalista i, des d'aquí, així ho vull fer palès al mateix temps que en dono les gràcies a la gent del Diari Maresme.
I deixem-nos de romanços, perquè el nivell actuals dels blogs (permeteu-me aquí la "g") maresmencs és molt elevat i la totalitat dels que van arribar a la final dels quatre grups deixen el llistó ben alt.
Els guanyadors van ser (una tasca dífícil triar entre tots els finalistes): Maresme Medieval a l'apartat de Societat, Un bloc sobre rodes, com a bloc polític, del bon amic Ivan Aranda, L'home cactus a Cultura i el Jabalí Bikers a Esports. I com a Premi Especial del Jurat, Malgrat Confidencial, un autèntic "diari digital i independent", tal com el defineixen els seus autors.
La festa, la celebració del 3r aniversari del diari, l'ambient, tot en general va ser molt agradable, així com, a nivell personal, les converses mantingudes amb l'Ivan, amb en Toni Hernández, amb la Montserrat Candini, l'Albert Lladó, en Ramon Teixidó, la Carme Guri, la Sra. Vilapou (evidentment), l'Emili Pacheco, la Noemí Guillén o l'Albert Serrano (un autèntic crack).
Gràcies Diari Maresme, enhorabona als guanyadors i esperem que els blocs maresmencs segueixen a l'alçada i al nivell que ténen actualment. Com a mínim, és clar...

20.10.09

Enyor... hivern

Enyor.- Melangia. Tristor per l'absència
Enyorança.- Tristor causada per l'absència
Enyorament.- Tristor causada per l'absència
Tristor.- Tristesa
Tristesa.- Qualitat de trist, estat del qui està trist
Trist.- Mancat d'alegria. Pobre, digne de compassió. Insuficient, ineficaç
Absència.- L'acte d'estar absent, no present
Absent.- Que no està present, sinó separat i lluny d'un lloc o d'una persona, i especialment d'allà on podria o deuria ser
Se'n va l'estiu... arriba l'hivern

14.10.09

...i em quedaré a dalt del meu pedestal


...i em quedaré dalt del meu pedestal, dalt de la meva columna, observant, preparat per a qualsevol que em necessiti, quiet, impassible, amb la mirada perduda...
...però et veuré passar, i et seguiré, i et vigilaré, i et guardaré de tot...
...i arribarà el dia, al final, que tu, i que jo, i els nostres passats, i els nostres records, obriran el camí que ens portarà al sempre més llunyà

12.10.09

Llit de reglament

Una de les coses que marca una estada de vacances és el llit de l'habitació (de l'hotel). Jo no sóc un home excessivament viatjat, ni excessivament exigent (en quasi res), però la veritat és que dormir a gust a l'hotel, i sobretot la primera nit, sempre m'ha resultat difícil.
Però aquesta vegada ha sigut diferent, sí senyors, aquesta primera nit (i espero que la segona sigui igual) he dormit de p..., perdó, la mar de bé. I deixem apart el cansament, les emocions, etc. Tot ha estat el llit.
D'unes bones dimensions (9'5 x 8'5 pams dels meus) i ni massa dur ni massa tou, ha donat per poder descansar bé, per les curtes distàncies i per les llargues... Jo ja m'entenc...
No acabaré dient el nom de l'hotel, ni de quina cadena és, ni quantes lletres té, ni si són Nous Hotels, ni res, però el recomanaré a qui el vulgui conèixer.
Moltes gràcies, senyor hotel!

7.10.09

A Calella ja tenim una Llopa...

"Temps era temps, explica la llegenda, els pagesos de Calella van veure que un llop es passejava per les seves terres i provocava destrosses. Es van unir tots plegats i van sortir amb les escopetes fins que van aconseguir matar aquella fera. La van exposar a l'entrada del poble i el veterinari va complir el deure d'analitzar l'animal. El primer que va descobrir és que no era un mascle, sinó una femella. L'animal, però, semblava una lloba i així s'ho va creure tot el poble. Heus ací, però, que va aparèixer una dona de Sant Pol cridant indignada que li havien matat la gossa que més estimava, que s'havia escapat de casa i, perduda, va fer cap a Calella"
.............................................................................
"Temps era temps, explica la llegenda, els pagesos de La Sénia van veure que una lleona es passejava per les seves terres i provocava destrosses. Es van unir tots plegats i....
....i la resta ja la sabeu....

5.10.09

La meva Challenge particular

Ahir vaig presenciar, amb molta emoció, la veritat sigui dita, unes bones estones de la Challenge que es va disputar al Maresme, amb inici i final a Calella: 3.8 km. nedant, 180 km. en bicicleta i 42 km. corrent.
Avui, sense cap mena d'escrúpol, n'he fet la meva versió particular:
Hora de sortida: 19,45 h.
5 km. caminant (55 min.)
3 km. de bicicleta estàtica (6 min.)
13 min. sota la dutxa (0,010 km.)
Transicions: 6 min.
Hora final i tancament de control: 21,05 h.
Estat físic: acceptable
Constants vitals: lleugerament alterades.

3.10.09

Premis Blocs Catalunya 2009

I el guanyador del Premi Blocs Catalunya 2009 a la categoria de Blocs Personals és:
··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ···
"Molt Honorable President del Parlament, autoritats, Presidenta de Stic.cat, amics, coneguts, nous amics i nous coneguts, moltes gràcies!
Avui fa 7 anys i 26 dies que vaig caure al baixar d'un enfustissat de sardanes per culpa d'una escala que no hi era. I des d'aquell moment va néixer, entre les escales i jo, una intensa relació que es va començar a visualitzar l'agost del 2005 quan vaig conèixer el món dels blogs.
Voldria fer extensiu aquest premi a tots aquells altres blogs que ténen, com el meu, poques pretensions; només dir en cada moment allò que em surt, no sé si de dins, de fora o del voltant, però sense cap mena d'aspiració.
I vull també fer una dedicatòria, és clar. A la Sra. Vilapou, que des del primer dia ha "patit" aquest blog i a qui sempre que he pogut he mirat de reüll quan llegia els meus escrits, a veure si se li escapava algun somriure... i de vegades ho ha fet...
I acabar agraïnt a tothom el fet de ser en aquests moments aquí a dalt, amb un record especial a en Zinc, la Tarambana, el Perdedor, la Marlene, en Karbeis, en Toni de Sant Pol, en Dessmond.... i en Roi, i la Mireia, la Bluff, la Núria, en Saül, en Jordi...

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .<<__p_l_o_p_s_s__>>. . . . . . . . . . . . . . . .

...és:
-"La volta dels 25" de Marc Serena

Moltes felicitats als guanyadors!!!!!

2.10.09

A Vic hi ha un carrer...

A Vic hi ha un carrer que es diu el carrer de les Escales...
Em sembla que avui, divendres, a la tarda, m'arribaré a Vic; bé, no, segur que hi aniré...
En tot cas, no sé si hi faré cap, al carrer de les Escales, però dono la meva paraula que, segons com vagin les coses allà a les vuit, quarts de nou, fins i tot seria capaç d'anar-m'hi a fer una foto...
Però vaja, només el fet de ser avui a Vic i sentir-me una mica protagonista, ja és un Premi (en majúscula) per a mi.

30.9.09

75 dies després

Ahir va jugar el Barça, i va guanyar, és clar... Però aquest no era el tema... Avui, a tots els diaris, televisions i ràdios se'n parlava. A ningú li passaria pel cap de fer-ne la crònica uns dies després, i menys encara, 75 dies després...
Però si un avantatge té això de tenir (posseir, editar, etc.) un bloc (per què serà que darrerament estic escrivint cada vegada més bloc i no blog?), és que ets amo d'escriure el què i de decidir el quan i el com.
I així he arribat, 75 dies després, a fer la petita crònica de la 3a trobada de la Llopasfera.
Com totes aquestes trobades "informals", la tercera va ser diferent de la segona i de la primera, però no per millor o pitjor. Aquí, més que mai, s'hi escau l'expressió: ni millor ni pitjor, diferent...
Vam ser 12 els escollits, com una escala (sempre una escala): do, do#, re, re#, mi, fa, fa#, sol, sol#, la, la# i si. I ben harmonitzats....
I què dir-ne de tot el que es va parlar al voltant d'una taula? Doncs potser ho podríem resumir en una paraula: dispersió. No sé si és una conseqüència de la crisi general, o una influència d'en Punset (present en esperit a la trobada), o, senzillament, la reunió de dotze criteris diferents, però va ser quasi impossible lligar una conversa que captés més de dos minuts l'atenció de tots a l'hora: ràpidament es partia en dues o tres. D'això també se'n diu riquesa.
La meva valoració és totalment positiva i avui, 75 dies després, encara ho tinc més clar. Ja estic pensant en la quarta, allà a mig juliol de l'any que ve, en la que intentarem tornar-nos a retrobar els que hi hem sigut les tres primeres vegades i, evidentment, ampliar el grup.
Gràcies a tots: Montserrat Candini, Carme Guri, Jordi Sitjà, Enric Sivianes, Alfred Lieury, Christian Negre (Applejux), Lorena Sanchez, Dolors Lieury, Quim Lloret, Ferran Muñoz, Pilar Mas i Josep Barri (vilapou).

28.9.09

Ahir vaig anar a ciutat

Ahir vaig anar a ciutat, encara que, de fet, potser hauria de dir que vaig anar a la capital; i, si ara fos abans, hi podria afegir que vaig anar-hi a fer-los ballar.
Però la veritat és que ara ja no és abans i tot ja no és com era.
Ahir vaig anar a ciutat, que era Festa Major. I vam anar a tocar i a posar música a la gent que ballava, perquè la festa crida gresca i la tradició no és quieta. Les dances eren de molts llocs, dels nostres, però de molts llocs, encara que no sé si ens podem atrevir a "desuniversalitzar-les" i és aquests dies quan la música i la dansa ens fan perdre les distàncies.
Em va agradar veure, sense treure un ull de la particel·la, com les cares de la gent, grans i petits, i sobretot aquests, canviaven i es tornaven alegres, i em va agradar veure com els caps es movien acompassats en uns saltirons intuitius.
I al final, poder fer ballar a més de mitja plaça, a tots aquells que ho van voler, fou la recompensa més ben rebuda.
Després, de tornada a l'aparcament, vaig haver d'esperar una estona a entrar-hi perquè hi havia un grup de gent enganxada a la paret de vidre que intentaven que "no-sé-qui", que actuava en un altre escenari, els mirés...
Bé, estils diferents... però Festa gran!
I us deixo també una "escala" de set:

25.9.09

Observant balcons

Aquest matí, aprofitant que tenia festa, he anat a passejar una mica. I mentres ho anava fent m'he dedicat a mirar com estaven allò que anomenen "brots verds" en quant a l'activitat immobiliària. És a dir, he intentat apreciar si veia algun senyal de moviment en aquells edificis que ja fa temps que estan acabats però que sembla que no s'acaben de vendre...
-"En venda. Des de 175.000€. Acabats..... etc., etc."
El primer que he fet és "convertir" els euros, perquè jo, quan parlo de quantitats grans, prefereixo les pessetes. Per tant no arribava a 30 milions . Deuen ser petits, és clar, en aquest lloc i aquest preu...
I sí, he vist un balcó que demostrava que ja hi vivia algú, perquè ja hi havien desplegat l'estenedor de roba. Quina mania, quina dèria, en això dels estenedors amb tota la roba interior a la vista. I si fos un pati interior, encara, però és que ho fan a qualsevol carrer, per principal que sigui...
Següent promoció: "En venda. Des de 192.000€..."
És a dir, ja passem dels 30 kilos. A veure els balcons....
Sí, també hi ha un balcó estrenat. Però aquest només té testos; es nota que ha augmentat la "categoria".
I així he anat passant l'estona mirant balcons, de més nous, de més vells, amb estenedors, amb bombones de butà, amb armariets, i amb escales.
I de fons anava sonant una musiqueta....