31.12.07

La darrera factura de l'any

-Hola, bon dia. Vinc perquè m'ha arribat la factura de l'aigua, veu? Resulta que cada trimestre tinc un consum de 30, 32 metres cúbics i aquest m'ha arribat amb 53. I és clar, em sembla una mica estrany...
-A veure, comprovarem la lectura que van fer, però, en principi...
-Sí, sí, la lectura és correcta. Potser ténen una petita fuita... O, depèn de la gent que convisqui...
-Petita fuita? Escolti que això representa més d'un 60% més d'aigua. I a casa som dos! Com si ara ens dutxéssim el doble, o rentéssim els plats dues vegades. Ens en donaríem compte, no?
-Buenu, buenu... Però la lectura és aquesta i és correcta.
-I, escolti, tampoc és una diferència excessiva. De vegades ja es considera un salt del consum exagerat, però en aquest cas...
-Un 60% no és una diferència exagerada?
-I el comptador? No podria ser un problema del comptador?
-No acostuma a passar mai. I si volen una verificació, s'haurà de desmuntar, enviar a Barcelona, comprovar. I això costa com a mínim uns 65€.
-... ....
-Miri, cada vespre abans d'anar a dormir faci la lectura del comptador i l'endemà, quan es llevi, comprovi si hi ha hagut alguna diferència. Eh? Cada vespre i cada matí.
(Això! li pendré "la temperatura" al comptador cada nit... Quin començament d'any!)
-----------------------
Qualsevol semblança amb un fet real és pura casualitat o mala fe del lector....Feliç Any Nou!!!

29.12.07

Vigileu aquesta nit

La nit té la seva màgia, el seu encant, el seu misteri. Què ens amaga la nit, que no ens esperem?
Ara fa un any, exactament va ser la nit de demà a demà passat, encara que algun diari s'equivoqui, la nit ens va portar una juguesca i unes conseqüències, en forma d'escala malmesa.
En Pau va decidir pujar i baixar les escales de la catedral de Girona amb el seu cotxe. Va ser una decisió personal, voluntària, conscient...
El diari ens diu avui que el mes que ve començarà la reparació. Ha passat un any. Els 28.336 € en què es van peritar els danys ja van ser pagats, que en Pau sí que ho té això de no deixar deutes pendents.
Aquesta nit, per ser dissabte, i la de demà, hem d'estar pendents d'en Pau. Els que el coneixen el miraran de reüll i els que no, el tindrem present. Segur que li xiularan les orelles.
Encara que a mi, em preocupen més altres Paus-Pablitos-Pabletes que potser vulguin emular l'exemple en qualsevol escala del país.
Anava a fer una arenga més llarga i al final he pensat que potser no val la pena. Esperem que les obres deixin el monument com estava abans. Girona, la immortal, la dels quatre rius, la dels no sé quants ponts, la del barri vell, del call, la que m'enamora mereix un final d'any tranquil.

28.12.07

El meu amic

Jo tinc un amic que és de Calella, però de Calella de tota la vida, que deien abans. Sempre em diu que va néixer a l'habitació vint-i-ú o cent dinou, mai he lograt memoritzar el número, de l'hospital vell, el de tota la vida, és clar. I que mentres ell encara estava intentant obrir els ulls, se sentíen uns crits que veníen de l'habitació del costat: -"Hem tingut un Jordi! Hem tingut un Jordi!" Em sembla que en Jordi, que és de Sant Pol, va néixer a la seva dreta i una neta d'un alcalde de ves a saber quin any, a l'esquerra. O potser de tant sentir-ho, jo ja m'ho he fet així.
El meu amic sempre em diu que ell, en el fons, no és res més que un egoista. Que només li interessa viure tranquil. I que per això no li agraden els problemes ni les complicacions, ni les avaries dels electrodomèstics, que només serveixen per trasbalsar la tranquilitat. A ell li agradaria que tot es resolgués seguint la lògica més elemental, sense cap alteració...
El meu amic és molt de la terra, del país; sense portar espardenyes ni barretina, però sense fer-ne fàstics, que les tradicions són la base de la cultura i de l'evolució, diu ell.
Després de molt dubtar va decidir aferrar-se a un "-ista" i es va declarar nacionalista. Just aleshores va ser quan van començar a desprestigiar aquell concepte. Que si catalanistes, sobiranistes, independentistes,...romanços! A la terra se l'estima! I és aleshores quan se li escapa algun "visca la terra!".
Ara, el meu amic està desconcertat amb el seu Ajuntament. Un dia es va adonar que al balcó no hi havia cap bandera. Feia cinc o sis anys que només n'hi havia una, la catalana és clar, i ara, de cop, el balcó s'havia quedat orfe. Es veu que l'alcalde havia rebut unes cartes demanant la presència de la bandera espanyola (l'estanquera en diu ell, el meu amic) al costat de la senyera i que, com que la llei així ho mana, i per evitar "conflictes", havia decidit guardar tota la roba al calaix.
El meu amic no va entendre res i va pensar que si tot venia d'unes cartes, ell faria el mateix. Va redactar-ne una, molt ben escrita, i la va posar al correu, dirigida al Sr. Alcalde, és clar.
Fa uns dies s'ha trobat que la bandera catalana, la de les quatre barres, no la de cinc, torna a onejar ben sola presidint la plaça gran. Està content, el meu amic, perquè li sembla que, aquesta vegada sí, la lògica s'ha imposat. La seva carta, encara que no ha sigut resposta per ningú, deu haver fet l'efecte corresponent. Així de senzill.
A mi tampoc m'agraden els problemes, ni els conflictes, ni les discusions gratuïtes. I per això no sé com dir-li al meu amic que, quan passi el Nadal, el balcó tornarà a quedar buit. Que la seva carta ves a saber si ha arribat a algun lloc, tal com van "les infraestructures". I que, si ha arribat al seu destinatari, tampoc li contestaran, perquè la seva no té cap força. La seva és d'un pobre noi del poble i això, avui dia, serveix de ben poc. S'han de tenir padrins, encara, fins i tot les cartes han de tenir padrins...
Però a mi m'agrada parlar de tant en tant amb el meu amic. És un bon jan, una mica bona fe, una mica "feliçoi" a vegades, però és bona gent. I quan el deixo parlar, quan logro que s'embali, sense que el rellotge ens empenyi, veig que ho té tot molt clar, potser massa i tot.

26.12.07

L'endemà del 25

Ahir, 25 de desembre, es commemorava l'aniversari de la mort, el 74è, del President Macià. No es tracta ara, en el meu cas, d'entrar a valorar la vida i el llegat de l'Avi Macià, només en volia fer una petita referència. En tot cas, sempre se'm fa estrany que els representants de tots els partits polítics coincideixin en sentir-se'n hereus d'una o altra manera...
I quan es parla de commemoracions, o aniversaris o homenatges, ens vénen al cap els monuments que es fan per honorar les personalitats. Precisament el que Barcelona ha dedicat a Macià és un exemple de com es poden pervertir aquests homenatges. No crec que hi hagi cap altre monument més polèmic. Des de l'estètica en sí, a la personalitat de l'autor, Subirachs, a la desconsideració i permisivitat col.lectiva o l'ornamentació nadalenca...

23.12.07

No m'ha tocat

Com la majoria dels mortals, encara que avui en trobarem milers i milers que negaran haver-ho fet mai, jo també jugo a la Loteria.
Soc de ciències i conec mínimament la teoria de les probabilitats i també soc ambiciós i, per tant, sé la manera de desbaratar qualsevol teoria racional. Jugar contra 85.000 és una quimera, encara que siguin 100 contra 85.000. Sempre hi perds. I si un any guanyes quatre duros, tranquil, que l'any que ve i l'altre i l'ltre hauràs retornat amb escreix tot allò que havies recuperat i que als dos dies igualment ja t'havies pulit.
Però en el meu cas la cosa encara fa una mica més de ràbia. On hauria d'haver comprat jo la loteria?
Quina localitat hauria de ser el meu punt natural de referència?
Doncs per què no hi vaig cada any? Per què no faig la meva pelegrinació particular, com aquell que se'n va a Sort, on, per càlcul de probabilitats, hi ha l'administració que ofereix les possibilitats mínimes de què et toqui res?
Aquest any a L'escala han repartit més de 3 milions d'euros, i jo, jo n'he recuperat 2, no milions, 2 euros.
A veure si l'any que ve...
Perquè no tindré ara la pretensió que "em toqui el Nen", frase incorrecte on n'hi hagi...
L'única sort d'ahir va ser veure una gran actuació de jazz amb Javier Juanco, Sandra Ortega, Lluís Escuadra, Dani Forcada, Toni Pujol i César Martínez.
Sant del dia: Sant Joan de Kety, que ja em diràs també...

20.12.07

Preparant les festes

Ningú pot negar que cada any mira com cauen les festes de Nadal. El dia 24, el 25 i el 26 ja fan quasi mitja setmana, i la gràcia està en veure on queda el dissabte i el diumenge més propers.
Aquest any tenim divendres (darrer dia de feina), dissabte, diumenge, el 24, Nadal, Sant Esteve i ja tornem a ser dijous. Déu n'hi do!
Per tant, és qüestió d'administrar bé les forces, les físiques i les mentals. I les econòmiques, per què no dir-ho?
Que ens passa pel cap tot allò dels bons propòsits, les bones intencions, els bons desitjos, la pau espiritual, la consciència neta, el propòsit d'esmena (d'"enmienda"), el dolor dels pecats, l'autoimposició de la penitència, etcètera, està molt bé, però en el fons, en el fons en el fons, o no tant en el fons, el que fem és seguir el (la) corrent, les massificacions, la trivialitat, la facilitat, l'autocomplaença o, millor, l'autocontemplació...
És a dir, repetim el Nadal una vegada i una altra...
Seria bo, però, que intentéssim treure'n alguna cosa positiva, algun resultat. No fa falta que sigui res espectacular, però ja que aquests dies són així, son com són, a veure si els passem un xic més contents que la resta de l'any.

19.12.07

Ressaca de la Trobada

-Què, anem a fer un kiki?
-Com diu?
-Que si anem al Kiki's a fer una copa?
-Ah, doncs som-hi!
..................................................
-Vosaltres sou de Calella?
-No, jo soc de Canet. Soc el quart de la Trinca. És clar, quasi ningú em coneix. Som de l'Ajuntament. Jo soc tinent d'alcalde, ell és conserge i ells dos regidors.
-Sí, aquí governa Convergència. El PSC en va treure dos només...
-Aquest és el teu xicot? L'has conegut avui? Doncs sembla que no li fas massa cas.
-És músic? De l'Uruguai? Està bé. Jo soc de la Trinca. Ja t'ho havia dit, oi?
.................................................
-Si ara vas així, d'aquí cinc mesos no se't podrà aguantar!!!
.................................................
-I ara un Billi Jean? O millor la Quadra?
-Una ampolla de xampany i una coca-cola. La grana és obsequi de la casa.
-Uuualaaaa, quin detall!
-Són 50€.
.................................................
-Has vist la de Vuitton?
-Aquesta? Vols dir? Ara vindrà la de Canet. Hem quedat. Bé, ella segur que ve...
-Quin nivell. Reggeton! Reggaeton!
.................................................
-Al Billi Jean. Som-hi!
-Ho sento, però demà toco. Sardanes, és clar. Vull dir que d'aquí quatre hores m'he de llevar i vosaltres no.
..................................................
L'endemà, mirant el comptador del blog, vaig veure que hi havia hagut una visita a les 5,38 del matí. Algú d'ells, quan va arribar a casa, potser?

17.12.07

Sobre la Trobada de Blocaires

El dissabte va ser el dia de la Trobada. Un dia que va començar amb sol i va acabar amb fred, vent i pluja. Vaig creuar els dits tot esperant que el sopar no agafés el rumb de la climatologia.
La veritat és que jo hi havia posat molta il.lusió en aquesta trobada. Els blogs em ténen molt captivat i tenia ganes de parlar-ne amb altra gent. Que jo arribés a signar la convocatòria i ser una mena d'amfitrió n'és una prova (excepcional).
(...He de lograr dissimular els nervis i que ningú se senti descol.locat...)
El primer cop d'efecte va ser quan m'acostava al lloc de la trobada (amb el fred, qualsevol anava a fer un vermutet a la plaça...). S'hi acabava d'apuntar el setè. Després de dir tantes meravelles del sis, ja estava clar que la cosa no podia acabar així!
(...Ostres, set en una taula de vuit! Algú quedarà despenjat. Uuff, no, deixant un lloc al mig, la cosa ha quedat prou bé...)
Una vegada coneguts i reconeguts tots vaig fer una mena de presentació dels blogs localitzats, fins a divuit, i vaig comentar les respostes que s'havíen deixat a la convocatòria. Començava ja la "tertúlia" i començava el sopar.
Com que això no era cap jornada oficial de res, era evident que l'ordre del dia, de la nit, era ben lliure. Que si els comentaris, l'anonimat, la dedicació, ... Era important (per a mi) que no es perdés el fil.
De totes maneres, una taula amb l'alcalde, la cap de l'oposició i guanyadora en vots de les eleccions, el coordinador del blog del partit soci de govern i un dels periodistes de referència del país, tenia moltes possibilitats de anar a petar a una xerrada amb la política com a referència. El nivell era alt en qualitat i ha de quedar clar que els altres tres blocaires no desmereixíem en res el to de la vetllada (que consti en acta).
(...Merda, hem anat a parar a on no volia: només parlem de política.)
Primer plat, segon plat, neules, turrons i cava pel brindis. La tertúlia continua, però.
(...Doncs si ells no acaben el tema, també hi entraré jo... I vosaltres creieu que s'ha de donar tanta importància als abstencionistes...?...)
Vam aixecar la taula (vull dir que ens vam aixecar de la taula) perquè el rellotge va començar a manar. Només faltava una cosa: la fotografia de grup...amb escala.
-Si ens arribem a la Plaça de l'Església, allà hi ha un enfustissat.
Com que mancava qui fes el fet, vam "atracar" a una pobra parella que passava (gràcies Albert Biosca i Sònia) i que ens devien pendre pel que no érem, però semblàvem.
(...Amb aquesta foto jo (en vilapou, el de les escales) ja he quedat ben satisfet...)
La nit va continuar encara (ja en cauran detalls), però el primer pas, allò de trencar el gel, ja s'havia fet. Jo diria que ja hem donat un pas important en el descobriment d'aquest nou model comunicatiu i participatiu. Sense que perdem les nostres personalitats i els nostres anonimats, hem començat a demostrar o, si més no, a demostrar-nos que les distàncies "virtuals" entre les persones es poden escurçar tant com es vulgui.
I aquest ha sigut el primer pas.

Reaccions a la Trobada de Blocaires

Enric.es I quedada de blocaires de Calella
El tros 1a trobada blocaire calellenca: l'apunt
Montserrat Candini Després de la trobada blocaire
vilapou Sobre la trobada de blocaires

15.12.07

La Marató

Cada any per aquestes dates arriba La Marató (que també té el seu blog) i això vol dir començar a parlar de solidaritat.
La Marató de TV3 no deixa de ser un programa de televisió destinat a recaptar fons per a la investigació de malalties incurables (càncer, síndrome de Down, sida, diabetis, malalties mentals..., malalties del cor), però això ha provocat un efecte dominó entre la gent que mobilitza la seva solidaritat personal per aportar el seu ajut.
Ja està clar que la majoria d'aquesta feina hauria de ser realitzada directament per l'administració, però també és veritat que si tots formem part de la comunitat també podem col.laborar amb les nostres accions solidàries que ajudaran en la tasca comuna.
Paraules, moltes paraules, per dir, senzillament, que cada any es convoca un dia per pensar una mica en els patiments dels demés (o en els nostres...).
Tots podem ajudar.
Tots podem aportar-hi alguna cosa.
Ja ho saps: col.labora!

14.12.07

Que entrin d'una vegada!

Sí, sí, que entrin, que passin, seguin a la butaca del menjador, es fumin els puros, es beguin el conyac tot mirant el plus piratejat i comencin a remenar els armaris i els calaixos.
Suposo que si la façana està així, a dintre ho deuen tenir tot ja ben preparat per als visitants, amb les claus de la caixa fort inclosa i un plànol "ben fet" de les habitacions, amb tots els seus racons i amagatalls ben assenyalats.
Ja m'ho imagino. Ara aquest armari, ara aquell calaix, a sota els llençols al fons de tot, dins el gerro horrible de la tieta, al darrera el quadre aquell del bodegó...
La saca ben plena, és clar.
Però és que de qui jo estic parlant no és dels Pares Noëls, no. Jo parlo dels "altres", dels de carn i ossos. Perquè més fàcil ja no els hi poden posar. Una escala de veritat a sota la finestra.
Doncs a mi, plim! Jo ja porto temps avisant i si el personal no està pel que ha d'estar i va fent gracietes als "altres", allà ells!
Au, vinga, home, ja!

13.12.07

Convocant per la trobada

(3r. correu)

1a. TROBADA DE BLOCAIRES CALELLENCS
15 de desembre de 2007
Ca la Nuri - a 2 quarts de 10
S'acosta el dia!
Us dèiem a l'anterior correu que ja hi havia 5 confirmacions pel dissabte. Ara ja us podem avançar que la xifra ha aumentat. No d'una manera espectacular, però ha aumentat.
Ja
som 6. I sis sobre 18 és...quasi...un 50%? Bé, no, però quasi.
Però tampoc ens queixarem ara. El 6 també és un número maco. Mitja dotzena de blocaires (blogaires) reunits pot donar per molt.
I què carai! Sis també eren els genets de l'Apocalipsi, o els Beatles, o els apòstols del Sant Sopar. Sis són les notes musicals, els colors de l'arc de sant Martí, els costats d'un pentàgon, les cares d'un icosaedre o les simfonies d'en Mahler. Sis vegades va cantar el gall, sis eren les filles d'Elena i sis són els Reis de l'Orient.
El 6 és el número màgic per excel.lència, però tampoc cal que ens quedem aquí. Superem qualsevol mania! Anem a conèixer el 7, el 8, o el 13 si cal. Quantes meravelles podríem dir del 13! Torneu a repassar l'agenda i retoqueu-la si cal. Ho passarem bé tot fent-la petar (la xerrada).
I si sou "anònims", no patiu. Veniu com a anònims:-"Hola soc un blocaire calellenc anònim..." El diumenge, tots tornarem a la "normalitat".

Us programo el dissabte si voleu:
Al migdia, aneu a donar una volta pel Passeig de Mar i feu un vermutet.
Després, dinar familiar i migdiada.
A 2 quarts de sis us acosteu al Museu i assistiu a la inauguració del seu Pessebre.
Després de donar un tomb per alguna sala del Museu, us arribeu a la Plaça de l'Església on s'inaugura el Pessebre de la Ciutat (ep, que Calella és ciutat!).
Allà, al davant del Pessebre, podreu seguir la cantada de nadales que us faran els alumnes i professors de l'Escola de Música de Can Llobet.
Amb tot això ja seran cap a les 8 del vespre com a mínim. Repasseu uns quants aparadors, mireu l'enllumenat dels carrers, compreu alguna tonteria de Nadal i acompanyeu la família a casa (si és el cas).
Si encara no són les 9 i el fred ho permet, podeu fer una paradeta en aquelles terrasses de la Plaça de l'Ajuntament, on si tot va bé m'hi trobareu, i enfilem cap a Ca la Nuri.
Allà, presentació, intercanvi de banderins i obsequis, primer plat, segon plat, postres, cafès i tertúlia final.
Fotos de record i després cada ovella al seu corral (o no, que no n'hem de fer res).

Segur que encara som 6?

11.12.07

Trobada de blocaires calellencs

Des que vaig entrar en aquest meravellós món dels blogs pateixo i gaudeixo al mateix temps d'una certa schizo de la meva phrenia o, dit d'una manera més entenedora, d'un cert desdoblament o desorganització de la meva personalitat primera.
Pot semblar molt estrany el que dic, però una persona que cada dia escriu amb un nom que no és el seu, que es relaciona amb altres amagant la seva personalitat real, que s'atreveix a "dir" certes coses només quan és "l'altre", segur que té alguna desorganització "allà a dalt".
Però així hi estic la mar de bé i puc assegurar que aquesta teràpia és efectiva de veritat per solucionar moltes coses internes...
El cas és que el dissabte he decidit complicar encara més la cosa i sortir de la meva doble (com a mínim) personalitat durant unes hores i m'he embolicat en la "1a. trobada de blocaires calellencs".
Conseqüències? Déu n'hi do!
Podré parlar amb altra gent de blogs i de blocs, de com els veuen, com els fan, què en pensen, com els valoren, dels comentaris, les qüestions tècniques i tàctiques, l'ètica i l'estètica, els estils, el sopar i, per què no? de futbol, de cinema, de música, de dones i d'homes.
Serà aquest dissabte dia 15, a Ca la Nuri, a l'hora de sopar.
Qui ho havia de dir, però a Calella, com a mínim hi podem trobar quasi una vintena de blocs: vilapou, Saül Gordillo , El tros , No em barrufa... , Estimo Catalunya!!! , Montserrat Candini , El blog d'un caminant , Jaume Puig , Carrasclet61, 08370, Mitjons desparellats , Barri de mar , Blog de l'Enric , Sergi Cardó , Raquel Xiberta: el meu racó , Parlem de tot una mica, Fòrum Ciutadà, Bloc d'Esquerra de Calella...
I quan acabem, buscarem una escala per poder fer la foto de grup (o millor, de grupet) i l'endemà, tothom al seu lloc (i a la seva personalitat) una altra vegada.
-------------------
Saül Gordillo: Sopar de blocaires de Calella, amb alcalde i cap de l'oposició
No em barrufa...1a trobada blocaire calellenca
El tros: 1a. trobada blocaire calellenca
Montserrat Candini: Trobada de blocaires calellencs

10.12.07

Inoxidable

Hi ha qui diu que l'estat de l'ànim d'una persona segueix una evolució com les dents d'una serra. Jo això ho trobo massa regular. Potser una serralada, que ja trenca una mica més l'homogeneïtat (paraula impronunciable per tots aquells de la masia del 1907), seria una millor aproximació.
I els moments bons són les puntes d'aquestes serres. Són aquells intervals de temps (que mai saps quan poden durar) en què et sents més fort, més vital, com si anessis pel món amb una armadura indestructible. Em ve al cap ara aquell Excalibur, que et feia aclucar els ulls cada vegada que sortia a la pantalla, de lluent que anava. Era ben bé d'acer inoxidable.
I així estic jo ara, tot "inoxidable",sabent, però, que la punta de la dent té un vessant descendent on la meva armadura potser esdevindrà un pot de llauna, encara que, de moment, ben llustrós i brillant que vaig.

8.12.07

Descansant

La veritat és que el ritme de feina, la de músic (de cobla) és clar, a aquesta època de l'any ha baixat molt. I encara que la butxaca ho noti, poc però ho nota, ha arribat un punt en què ho agraeixo.
Potser és allò de l'edat, sempre l'edat...
Dijous festa del tot, ahir pont, avui més festa, però amb botigues amunt i avall, i demà a tocar (matí i tarda) perquè no sigui dit. Un bon balanç de la setmana.
No sé si és el temps o allò que deia abans de l'edat, però em va bé aquest ritme relaxat.

7.12.07

Endevinalla

Aaavuuuiii faaaaiiig ......

5.12.07

I ara els Reis

Fa uns dies la Srta. Tarambana em va deixar un comentari al blog que deia (sic) (obro un altre parèntesi per comentar que m'agrada molt més posar (sic) que ..."textualment", per exemple; ja tanco el parèntesi):
-"M'han arribat veus (de fora i no de dins meu, eh?) que afirmen que aquest any a la campanya de Nadal podrem gaudir de REIS MAGS enfilant escales! Crec que la campanya contra els pares noels grimpadors s'hauria d'ampliar i incloure-hi els REIS MAGS. Perquè, d'acord, són més "nostres" però queda "orrendo" igual!"
(I és que ella hi entén molt de reis i reiets. Fins i tot en té un de propietat pròpia i privada...)
Li vaig contestar que ja estava sobre la pista i que desseguida que els veiés enfilats en una escala començaria la meva feina de seguiment ("acoso y derribo").
Doncs ja hi som... Ja els he enxampat!
Ahir els vaig trobar en una botiga fent els seus exercicis de pre-escalfament, abans de començar el fort de la temporada. Com d'entrenament, vaja.
De tota manera, quan m'hi vaig acostar, em va semblar que portaven unes tùniques una mica estranyes, massa llargues. Com si amaguessin alguna cosa a sota, un altre vestit. No serien pas els mateixos Pares Noels que ja vam denunciar altres temporades (a la "sèrie" Nadal)?
De moment no us puc assegurar res. Els dependents d'aquella botiga, un amb cara de suec, l'altre de xinès i el tercer com de paquistanès, em van està vigilant molt de la vora.
Tranquils, jo seguiré investigant!

3.12.07

Pobres 6.900.000

Des del dissabte al vespre podem trobar moltes opinions, moltes reaccions sobre la (gran) manifestació que hi va haver a Barcelona. Cada persona té la seva pròpia visió, tant els que hi van anar com els que no, tant si, aquests, hi estaven a favor o en contra; i totes aquestes opinions són ben respectables.
Avui, tot fent una mica de repàs "virtual" de l'actualitat, m'he trobat amb un article que esmentava un post del diputat Joan Ferran, tot ressaltant-ne la frase: "6.900.000 catalans no es van manifestar".
La veritat és que, apart de que no enllaçaré el post que ja deu haver batut el seu propi récord de visites, he de dir que sí que l'he llegit i la frase, ben bé no va així, no és tan taxativa. Però sí que introdueix aquesta idea.
El primer moment ho vaig trobar molt simple o, millor dit, simplista. Quin argument més trist, no?
Però després, la idea en qüestió em va anar semblant cada vegada més dura, fins arribar-la a considerar perillosa.
Això arriba a qüestionar la democràcia en sí mateixa. Donar el poder de la raó a aquells "que no hi eren" treu el valor a qualsevol elecció, a qualsevol fòrum representatiu. Quanta gent no va votat al PSC? O a CiU? O a tots junts? A partir d'aquí, quina representativitat té el MHP Montilla? O qualsevol dels anteriors?
Quina força moral té aquell veí d'un bloc de pisos que es queixa que li deixin les bosses de la brossa al davant de la seva porta, si els altres 48 no s'han queixat? No té raó d'estar emprenyat, Sr. Ferran?
I qualsevol denúncia, si només la fa una persona o dues, o cinc, quina credibilitat té, si hi ha més de 7 milions de persones que no han badat boca?
Per cert, 6.900.000 no hi eren, però sobre quin cens es mou aquest senyor? Suposo que 7 milions com a màxim, no fos cas...
Si aquest és un dels principals arguments que ens han de donar o treure la raó, anem bé. Però a partir d'ara m'hi fixaré més amb això de la representativitat que s'otorgui el PSC, i calcularé cada vegada quin percentatge de raó té davant els ulls dels més de 7 milions de catalans que existeixen.
I ara hauria de posar aquí una escala que representés alguna cosa, però he quedat molt fotut. Tenint en compte els milions i milions d'escales que existeixen al país, quina autoritat tinc jo per posar-la aquí, davant els ulls dels meus benvolguts i soferts lectors? O els meus propis ulls?
Estic a punt d'acabar el meu primer post sense escala...
Però no. En deixaré una perquè vegi com em fan pujar als enfustissats a tocar sardanes. Ja ho veu, Sr. Joan. Em puc queixar? Quants hem de ser per tenir dret a ser escoltats? N'hi hauria prou amb 3.412.523? No, és clar, no representaríem la majoria de catalans, perdó, de ciutadans.

2.12.07

Feng Shui (III)

"Si la porta de casa teva s'obre directament a l'escala, l'energia negativa envaeix el cor de casa teva. Bloqueja-la posant una planta, un llum potent, un mòbil o un biombo entre la porta i l'escala.
Però el millor és girar els tres darrers esglaons de l'escala perquè no quedin al davant de la porta".

Lillian Too
El llibre minúscul del Feng Shui
Traducció: vilapou

30.11.07

Decidim!

Demà toca manifestar-se. En tots els sentits. I toca també tenir clar que nosaltres decidim.
No és el moment de pendre ni cap gran determinació, ni cap dràstica solució. No. Senzillament ens hem de fer sentir. Tots els que puguin des de Barcelona, i els que no, des d'on siguin, encara que només facin una concentració íntima i personal.
No sé si cal fer cap relació de greuges, ni cap repàs a la història recent per seguir-nos adonant que cada vegada més ens van disminuint la nostra capacitat de reacció.
El tema de les infraestructures, de les comunicacions, de la modernització tecnològica és vital per al desenvolupament d'un país. I això se sap. No cal ser cap eminència. I és per això que el constant retard en l'execució d'aquestes grans àrees va minvant la nostra força.
Aquesta és la gran raó perquè cal que tots expressem el nostre rebuig demà. I sobretot l'anomenada societat civil, és a dir, les persones com a tals. Els partits polítics no són més que el que les persones individuals volguem que siguin. I si no, doncs fora...
Demà hi haurà molta gent i moltes sensibilitats al carrer. No cal que tots anem agafadets de la maneta, ni que tot siguin flors i violes. Que tothom digui el que cregui, però mirant endavant, al futur.
Hi ha responsabilitats per part de molta gent, dels d'abans i dels d'ara. Uns per no haver apretat prou, i els altres per no apretar ara. Uns per no haver invertit prou, i els altres per no saber optimitzar les inversions existents.
I també cal mirar qui no hi és a la manifestació, qui no vol queixar-se en públic. Perquè si tinguéssim clar que ho fa en privat, ho podríem entendre, però els fets em demostren (a mi) que tot és un poti-poti de solidaritat mal entesa. Jo puc ser solidari amb aquell que ho és amb mi, però en aquest cas no veig per enlloc la reciprocitat. Ells sabran... (però nosaltres en patim les conaeqüències).

28.11.07

No en parlaré pas

Ahir hi va haver una votació al Congrés de Diputats espanyol a una proposició que demanava la reprovació (déu n'hi do amb la parauleta) de la Sra. Álvarez, ministra de Foment. A un servidor, que és de ciències, i més aviat de "numbrus", li va semblar que el resultat final no havia de suposar cap sorpresa, ja que tants més tants fan tants i, en democràcia, així s'aproven les lleis i es trien els alcaldes i els MHP de la Generalitat. L'única possibilitat de (morbosa) sorpresa podia ser algun incident als carrers de la capital, alguna intoxicació alimentària o algun embaràs mal portat, que provoquessin unes baixes no esperades. Si no, res de res.
Com que tot va anar com era lògic, vaig decidir que no en parlaria pas avui.
Després vaig sentir unes declaracions del representant del PSC (Daniel Fernández, potser?) que deia que el realment ressenyable d'ahir era que CiU havia votat al costat del PP.
Ostres! La meva lògica per terra.
Quan a mi em semblava que a aquell senyor li havia de preocupar que el seu soci de govern a Catalunya era qui impulsava la proposta i que el seu altre soci era el segon en eufòrica emprenyamenta, resulta que ens havíem de fixar en la coincidència CiU-PP.
Vist això em vaig reafirmar en què avui no en parlaria pas. I a sobre, perquè em comencessin a dir de "convergent" cap amunt!
Aquest matí he llegit que tots els partits de l'arc parlamentari català, tots (veus que n'és de fàcil lograr una posició unitària?), retreuen a CiU que el resultat de la votació d'ahir és culpa del poc "domini" que té sobre els seus socis gallecs i bascos. És a dir que és més greu que aquells votin el que els sembli més convenient que no pas que vint-i-no-sé-quants d'aquí-però-d'aquí votin en contra de la ministra responsable del desgavell que patim...
Una altra vegada la meva lògica tocada en un flanc. Raó de més per no parlar-ne avui.
Però el moment clau per decidir-me a no tocar el tema ha estat quan he sabut que avui, al Parlament de Catalunya, els Srs. Montilla, Saura i Carod havíen votat junts contra TOTS els demés, per error és clar: 112 a favor, 17 abstencions i 3 en contra. Com és posible equivocar-se els tres a l'hora? Que badaven? I això no ho faran també algun dia quan elaborin qualsevol llei? M'he de refiar més d'aquests que dels altres?
Decididament, avui no parlaré d'aquella votació d'ahir.
Al final, jo només volia parlar de lògica.

27.11.07

Escoltant López Tena

Ahir vaig assistir a una conferència (o millor una xerrada-col.loqui) d'Alfons López Tena a Calella, organitzada pel Fòrum Ciutadà d'aquella ciutat, i que portava com a títol: "L'encaix de Catalunya i Espanya dintre d'un mateix Estat". Un tema i un personatge prou apassionants com per deixar-ho passar de llarg.
-Hola, tu ets ..., oi? Ens coneixem "virtualment". Jo soc ...
-Ah, doncs has llegit mai ...? Mira, és aquí al meu costat.
Un bon començament. Conèixer i reconèixer blocaires més o menys anònims és sempre un plaer. Hi eren també ... o ...?
Primera frase: Poden encaixar Catalunya i Espanya en un mateix Estat?
Resposta (del mateix conferenciant): No, i per tant aquí ja podríem donar per acabada la xerrada...
El que probablement em va agradar més va ser l'estil directe i al mateix temps "desdramatitzador" del senyor López Tena.
Parlar d'independència no cal que sigui parlar de grans heroicitats, ni de moments contundents de la història. Hi ha maneres i hi ha possibilitats. Potser només ens ho hem de creure. O potser, com molt bé deia ell, potser només cal aconseguir el 50%+1 dels votants del dia que hi hagi aquell referèndeum.
Fins aquí, la democràcia és això.

25.11.07

Estressant l'ordinador

Els ordinadors ténen aquella virtut que fa que de vegades, o quasi sempre, s'assemblin als humans. Fan el que els sembla bé quan els ve bé. Però tot dissimulant. Sembla o, millor dit, et fan creure que obeeixen les teves ordres. S'engeguen, obren els programes, van d'una pantalla a una altra, segueixen les consignes que els dones, però... sempre hi ha aquell però.
Cada dos per tres et recorden que van al teu costat, al teu pas, però no seguint un camí totalment paral.lel al teu. Quan tu et comences a despreocupar d'ells, et donen aquell copet, aquell clatellot, et llencen aquell avís que et torna a posar els peus a terra: ets tu qui depèn d'ells, no ells de tu!
I aleshores surt aquell imprevist, es descontrola aquella icona, es repeteix aquell missatge, i comences a patir.
Portar l'ordinador a "reparar" seria assimilable a anar al pediatra o...no, no, al psiquiatra. No saps per on van els trets, no entens què pretén dir el "metge". Parla de tu, del teu malalt, però no acabes d'assimilar res. Estan parlant amb tu?
I sempre hi ha aquell altre, l'especialista, l'informàtic que li diuen. És allò més semblant a un autista que t'has tirat mai a la cara, sense saber com és realment un autista...
Parla, balbuceja frases inconnexes que no ténen cap mena d'estructura. Són monosílabs seguits, impossibles d'escriure com una oració simple.
I al final tot és miraculós i l'ordinador esta bé. Però hauria de passar la nit allà, o, si vols, te'l pots emportar, sempre que et comprometis, per prescripció facultativa és clar, a que estigui tota la nit engegat i connectat a un joc (quak, querk, quake?)... per estressar-lo. Sí, sí, l'ordinador necessita ser estressat! A veure com passa la nit.
L'endemà ell, ell i tu, és clar, heu superat la prova d'estrès...

24.11.07

Sant Tong Viet Buong

Tong Viet Buong, Tran Van Thong, Nguyen Van Hieu, Dinh Van Thanh, Nguyen Duy Khang o Andreu Dung-Lac, que és el que posa el santoral, són uns quants dels 117 màrtirs del Vietnam que es van beatificar en el seu moment, i quina diada se celebra avui.
Per què no hi ha d'haver sants de qualsevol part del món? O tots han de ser italians, espanyols i francesos?
Que potser la tasca evangelitzadora no es va desenvolupar arreu del món?
I la capacitat de fer miracles... que potser és exclusiva de les terres occidentals?
Doncs no, amics meus. Tenim sants vietnamites, que ja és dir, ja...
Si en aquesta vella i atrotinada, però "civilitzada" Europa, això dels martiris ja em sembla prou despietat i bestial, com em puc arribar a imaginar els suplicis infligits en terres tan llunyanes i misterioses?
Em sembla que aquells sants són més sants, o, si més no, s'ho ténen més merescut, que els d'aquí.
Amén.
Per trobar una escala adient al tema o la localització d'avui, he fet una mica d'investigació i he trobat un blog anomenat Saigon Today i allà aquesta foto. Gràcies Simon Kutcher.

23.11.07

Amics de qualitat

Ara fa una setmana estava passejant pel Penedès amb al meu grupet d'amics habitual. Un plaer.
Per la vida s'hi pot anar sol, amb la parella (quan és el cas), amb amics, amb coneguts o sense companyia, que és diferent que no pas anar sol.
A mi m'agraden més les tres primeres modalitats, encara que en modificaria l'ordre. Amb la parella, sol i amb amics.
Però trobar un grup de bons amics tampoc és fàcil. Es necessita sort i temps, sobretot temps.
Jo considero que en el seu moment vaig tenir sort. Ara amb el pas del temps puc dir que ha sigut un plaer.


22.11.07

Santa Cecília

Avui és la diada de Santa Cecília, patrona dels músics i, per tant, patrona d'un servidor de vostès.
Com que ja és referència obligada de cada any, no insistiré ara en repetir la gloriosa vida i mort d'aital senyora, si no que intentaré aplegar unes quantes patums homònimes a la santa.
-Evangelina Sobredo Galanes, Cecilia, cantant mítica, que va deixar els rams de violetes en el lloc que es mereixen per la resta dels segles i amén.
- La Cecília, així, sense més presentació, o Ceci pel "balandro" del seu marit, el Paco. Podrà arribar a ser considerada algun dia també santa i màrtir, per haver pogut aguantar aquell home.
-Cecilia Bolocco, "artista", ex d'un president i per tant, dama.
-Cécilia María Sara Isabel Ciganer-Albéniz...de Sarkozy, una altra ex de president i, per tant, dama. Molt coneguda per no votar el seu marit, portar-li la contrària i anar a la seva, fins ara. Probablement també arribi a aconseguir els "galons" de màrtir per haver aguantat el seu marit.
-Cecília Mary Fischer Rubira, associate professor. Ja està tot dit.
I, per acabar, una foto d'una escala, d'una escala musical, és clar (gràcies, Lluísssss).

20.11.07

Sensacions

Aquest cap de setmana passat vaig (vam) estar al Penedès, una zona amb molta història, amb molta riquesa, cultura, tradició, etcètera, però ben desconeguda per mi i que ja tenia ganes de visitar, encara que només fos en plan turisme-més-o-menys-rural.
Però abans de fer-ne la meva ressenya o el meu resum, tinc la necessitat de deixar anar unes quantes sensacions que m'han quedat "enganxades" d'aquesta visita. Necessito espolsar-me del damunt uns quants records tot sacsejant els braços i les mans d'aquella manera impulsiva i enèrgica que es fa quan et queda alguna cosa enganxifosa als dits.
Potser el primer error va ser nostre al triar una casa que en el moment de trepitjar-la vam veure que era més de "turisme" que no pas de "rural", cosa que ja li va treure una mica d'encant. La llar de foc era d'enganyifa, els setrills, el morter, la mà ... on eren? I la carn a la brasa amb all i oli? Mal presagi!
I l'element determinant va ser el fred. Però no per ell mateix, no, que el fred és una cosa natural, que ja hi era abans que s'inventés el turisme rural o, millor, el negoci del turisme rural.
Les instal.lacions d'una casa d'aquesta mena han d'aguantar les inclemències del temps, han d'aguantar els efectes de les baixes temperatures. No pot ser que saltin "els ploms" deu vegades i que l'endemà no tinguis aigua. No pot ser. No pot ser...al Penedès, home!
Bé, matem-ho.
El cap de setmana, ens ho vam passar bé, molt bé.
Ara ja m'he espolsat els mals esperits.
L'escala d'avui ha de ser així, borrosa, desenfocada, com la primera (i la segona) impressió de la casa.
------------
I del dia d'avui, què en podem dir? Que fa no sé quants anys que es van morir aquell, i l'altre, i el de més enllà? Que avui refundarem no sé ben bé què?
Jo només tinc clar que avui no és Sant Faust (Fost), ja que segons el meu calendari de capçalera, ho va ser ahir i ho serà demà. Avui no.

15.11.07

Quina fred carda!

Vosaltres cardeu?
Perdó, em sembla que no començo pas bé. Tornem-hi.
Feu servir expressions amb el verb cardar com a sinònim de fer?
Ara he quedat molt millor, més ... diplomàtic.
El cas és que al meu poble (perdó, ciutat) es carda, cosa que no passa a tot arreu. Hi ha llocs on es carda i llocs on no es carda, així de clar. Per exemple, a Olot, ni en parlem, qui no carda a Olot* no carda enlloc.
Peró ja anava per un altre vessant del cardar. Em volia referir a l'us indiscriminat d'aquest verb en tota mena de frases gens sospitoses d'obscenitat. I d'entre totes elles, la que avui em ve primer al cap és aquesta:
-Carda un fred que talla el forro dels ous!
Torno a demanar perdó, perquè em sembla que no estic massa fi.
Per cert, carda un fred o una fred?
Només de mirar aquest escenari tan estiuenc encara me'n ve més...
-------
(*) De la llista, és la frase nº 15.

14.11.07

Un altre dels "Principales"

Estic comprovant que en això dels 40 prinsipales, l'escala és un bon recurs per fer promoció d'èxits.
Ahir teníem l'Antonio i avui l'Alex.

Ah, i avui, o demà, o d'aquí deu dies, segons el calendari, és Sant Josep Pignatelli. Que dius, i què?
-I què?
Doncs res.

13.11.07

Gràcies Antonio

No cal que connecteu el volum. Només mireu.

Dimarts i 13 (4) ... és clar

Que sigui dimarts i 13 i que a un (hom) se li acudeixi escriure sobre això, és tan real, com lògic, com tòpic i com fàcil. Què hi farem!
I si a més el blog et permet buscar què has escrit sobre el tema, doncs feina feta. En vaig parlar el 13-12-2005, el 13-06-06 i el 13-03-07...
I avui no sé ja què dir. No els he llegit per no repetir-me i, al mateix temps, per no veure com ja em vaig anar repetint les vegades anteriors. Millor que no m'hi encaparri, no tindria sort.
He trobat una escala que m'ha semblat adient per la diada. Una escala que millor no arriscar-se un dia com avui. No temptem la sort ... encara que aquesta escala la trobeu a Venècia. Us podria espatllar el dia.

11.11.07

Feng Shui (II)


"Procura que no hi hagi buits entre els esglaons, perquè fan que la sort surti volant. Tanca aquests espais amb fusta massissa per a salvaguardar el futur familiar".


Lillian Too
El llibre minúscul del Feng Shui
Traducció: vilapou

9.11.07

Que torni la senyera al balcó!

"Benvolgut Sr. Alcalde,

vaig llegir fa uns dies que la senyera havia sigut retirada del balcó de l'Ajuntament de Calella. La veritat és que la notícia em va provocar, en primer lloc, una gran sorpresa per inesperada, i, després, un sentiment de forta indignació. Encara avui no acabo d'entendre els motius que el poden haver portat a prendre tal determinació.
Si faig cas al que publicava el diari, he d'entendre que el que vostès, els membres de l'actual govern municipal, van pretendre és "no ferir sensibilitats", "no entrar en una guerra de símbols" i "no generar crispació allà on no n'hi ha". Doncs li ben asseguro que en el que a mi respecta l'han ben clavat, perquè m'han lograt tocar en els tres punts: han ferit la meva sensibilitat, m'han creat un conflicte amb altres símbols i m'han crispat. Gràcies.
Sembla ser que aquest Ajuntament que vostè presideix ha rebut un seguit de cartes de veïns del municipi i d'entitats on es reclamava al consistori que "acatés la llei" i pengés la bandera espanyola al balcó, i que això els ha portat a reconsiderar una situació que ha sigut normal durant un munt d'anys. Entenc que no tots els ciutadans ténen les mateixes opinions respecte a aquest tema però em sembla prou greu que algú se senti ferit en veure una senyera penjada al balcó de la Casa de la Vila, ja que això pressuposaria que hi veu algun sentit excloent a la nostra bandera. Però més greu trobo que la seva reacció, la de vostès, sigui la de retirar-la i no la d'intentar defensar i reivindicar el lloc presidencial que es mereix.
Tret que al darrera d'aquest fet hi hagi, senzillament, la claudicació a unes imposicions ideològiques que van més enllà del meu pobre entendre. No caldria afegir aquí que aquesta darrera suposició hauria de ser inacceptable, al meu parer, per part del seu soci de govern.
Vostè ha dit que formen un govern que treballa per la totalitat dels ciutadans de Calella, i per això li envio aquesta carta, per ser considerat en la mateixa mesura que aquells altres que li han fet canviar la posició de la nostra senyera en aquesta, la seva i nostra, casa, i demanar-li humilment que la retorni al lloc que es mereix.

Atentament,"

7.11.07

Gràcies per la pedra

Darrerament no em puc pas queixar. Em refereixo al tema de les escales, en aquest moment. No em puc queixar perquè diversos amics i coneguts m'han fet arribar una bona quantitat de fotos. Del nord, del centre, del sud, d'oceà enllà..., ves si n'hi arriba a haver d'escales per tot arreu!
I el que tinc ara és molta pedra, molta escala de pedra. Realment tinc més pedra que paraules.
Per exemple aquesta imatge d'avui. La trobo molt original, especial. Pensava reservar-la per un dia que ho fos d'especial. Però quin? Quin tema cridarà aquesta escala?
I si la miro ara, tampoc sé a què em puc referir que sigui excepcional.
Però, per una altra banda, no em puc estar d'ensenyar-la, l'escala.
Aquí la teniu. És pedra, pedra. Sense enganys.
Li faig un homenatge avui a la pedra.

5.11.07

La severitat de Sant Sever

Coincidint amb els primers dies del mes, no me n'he pogut estar de fer un repàs al meu calendari de capçalera i hi he trobat algunes dades i algunes dates interessants. Les anirem veient quan vagin sortint.
Però per començar, he vist que avui és Sant Sever. I demà ... també. Per tant he deduit que estem davant d'una personalitat prou important o, si més no, davant d'un nom prou imponent. Una vegada fetes unes consultes, puc afirmar que se celebra Sant Sever els dies 11 de gener, 1 i 15 de febrer, 29 d'abril, 8 i 20 d'agost, 1, 15 i 22 d'octubre, 5, 6 i 8 de novembre i 2 i 30 de desembre. 14 diades per un sant o 14 sants per un nom, no ho tinc clar. I això per no afegir-hi Santa Severa (20 i 21 de juliol, també seguits), Sant Severí, (11 celebracions, dues d'elles el mateix dia) o Sant Severià, amb 5 celebracions més. Un total de 32 celebracions entre "la severa família"...
Destacaré però Sant Sever, bisbe de Barcelona i màrtir, a qui li van clavar un gran clau al cap, per la qual cosa se l'invoca contra "las jaquecas y las neuralgias". Quina mala llet, no?
Refrany del dia: "Per Sant Sever, faves a fer". Per a més informació, llegir sobre la trobada entre el bisbe Sever i el pagès Medir, a resultes de la qual trobada, aquest darrer va esdevenir primer pres, després màrtir i finalment sant.

4.11.07

Feng Shui (I)


"L'escala ha de pujar dibuixant una corba suau d'un pis a l'altre i ha d'estar molt il.luminada per a incitar al chi a pujar als pisos superiors d'una manera suau i lenta".

Lillian Too
El llibre minúscul del Feng Shui
Traducció: vilapou

3.11.07

Encaixonat

Aquestes dates són d'aquelles en que sembla que tot va més lentament. És una opinió, sense cap dada que ho constati. L'arribada del novembre, de la tardor, o del que a mi em sembla ja tardor, perquè trobo que aquest temps és més tardor que el setembre i l'octubre, i que l'hivern arribarà a finals de desembre, com a mínim...
I, de la mateixa manera, això d'escursar el dia tot de cop, que a cap hora ja és fosc, fa que el ritme, el tempo de tot plegat es desacceleri, ralenteixi (paraula que no he trobat a cap dicionari català, però que em permeto emprar, ja que el seu significat es pot intuir fàcilment).
I musicalment, parlo de la meva feina ara, també és un moment que va evolucionant, andante, adagio, larghetto, largo ... poca feina, vaja.
Però tot i això em noto encaixonat, potser perquè encara no els he assimilat aquests canvis de tempo, aquesta arribada de la tardor, de l'hivern, aquests canvis de colors al paisatge.
És la fredor de l'ambient potser.

2.11.07

Retorn a Vilapou (i IV)

Tots els viatges s'han d'acabar, tant els llargs com els curts. Les meves dues visites a Vilapou no ho han sigut massa de llargues, tampoc hi ha tant per visitar, només el realment just i necessari...
I la millor manera de preparar la tornada cap a casa és fent un bon àpat. L'any passat vaig aprofitar per anar a veure el timbaler del Bruch i aquest, com que no sabia bé què fer, vaig pensar en anar a conèixer algun lloc des d'on algú visités aquesta pàgina.
Per això vaig mirar el meu comptador de visites que té el detall de situar-ne l'origen. La veritat és que no el crec massa fiable, ja que mai endevina d'on soc jo mateix, però, si més no, m'agrada pensar que sí que ho fa amb els demés.
Un dia vaig veure que algú havia obert la pàgina des de Castellolí, que no queda massa lluny de Vilapou. Qui deu ser d'allà? En daixòs, en dellòs, o la dallonsis?
Doncs bé, que el poble paga prou la pena, i, a més, té un munt d'escales per retratar i contemplar. I per dinar, com que sóc de ciències i m'agraden els números, ho vaig tenir fàcil per triar el restaurant en aquesta pàgina. ;-)
I l'any que ve, si els déus ho volen farem el re-retorn a Vilapou. O potser ja estarem muntant l'Ateneu. Qui ho sap?

31.10.07

Retorn a Vilapou (III)

En aquest viatge toca ara acostar-se una mica a la natura. El paratge natural de Vilapou és una zona situada a la vora d'un riu, el Llobregat que, malgrat tot, també és un riu.
Quan arribem allà podem gaudir dels dos "extrems". Si ens situem de manera adient, ens quedarà, a l'esquerra, la indùstria, el malanomenat progrés, i, a la dreta, la vegetació, aquella natura de la que parlàvem.
Tot amb les seves acotacions, és clar, que ni aquí hi ha un polígon d'aquells de tres parells de dellonsis, ni el Llobregat és l'Amazones. Les imatges valen més que aquestes lletres...
No voldria ara ser repetitiu explicant una altra vegada el mateix que l'any passat, i, per tant, només em quedo amb el fet d'haver-nos creuat allà al mig amb una noia que corria, fent esport, és clar.
I això em va fer adonar que encara estávem en un espai prou digne. Les fàbriques no se'ns estan menjant la terra (de moment) i els pescadors encara poden anar a fer els seus concursos.
Qui no es conforma és perquè no vol...

29.10.07

Retorn a Vilapou (II)

Un dels motius, si no el principal, que em va moure en el seu moment a "descobrir" Vilapou va ser la notícia d'un incendi que hi havia hagut. I allà hi vaig trobar una nau mig cremada, mig abandonada, però amb el seu encant i ... la seva escala. I entre l'un i l'altre va començar a sortir la idea, o el somni, que allò podria esdevinir algun dia un Ateneu, un Ateneu Blocaire, o, i perdó per la immodèstia, l'Ateneu Blocaire Vilapou (ABV, ja!).
Per això aquest dia que hi vaig tornar, i després de veure les plaques dels carrers, vaig decidir baixar l'escala que m'obria el pas davant meu i acostar-m'hi.
La sensació va tornar a ser d'emoció, per què negar-ho. Mentres, la Sra. Vilapou es quedava al costat del cotxe i em deixava fer el retrobament a mi sol. Una lleugera llàgrima va relliscar per la meva galta esquerra...
La nau continua estant com estava, o pitjor, suposo que és la voluntat del seu propietari, un tal Sr. Ajuntament, em sona que es diu, ves quin nom.
Aquella escala que hi havia el primer moment ja no hi era, però a mi ara em va semblar trobar-ne una enmig de l'estructura. Ves a saber, potser només era això, una part de l'estructura...
Al darrera meu em seguien dos vailets. Bé, la veritat és que els dos xicotets, que anaven jugant amb una bicicleta i em miraven de refiló, el que feien era "controlar-me". Jo vaig seguir amb la meva, observant tots aquells vidres trencats, mobles estavellats i runes apilades.
Vaig pensar que potser algun dia ells podríen gaudir d'un Ateneu com cal, però després de repassa-los de dalt a baix, em va semblar que encara queda molta feina per fer.
Res, coses meves...