10.12.07

Inoxidable

Hi ha qui diu que l'estat de l'ànim d'una persona segueix una evolució com les dents d'una serra. Jo això ho trobo massa regular. Potser una serralada, que ja trenca una mica més l'homogeneïtat (paraula impronunciable per tots aquells de la masia del 1907), seria una millor aproximació.
I els moments bons són les puntes d'aquestes serres. Són aquells intervals de temps (que mai saps quan poden durar) en què et sents més fort, més vital, com si anessis pel món amb una armadura indestructible. Em ve al cap ara aquell Excalibur, que et feia aclucar els ulls cada vegada que sortia a la pantalla, de lluent que anava. Era ben bé d'acer inoxidable.
I així estic jo ara, tot "inoxidable",sabent, però, que la punta de la dent té un vessant descendent on la meva armadura potser esdevindrà un pot de llauna, encara que, de moment, ben llustrós i brillant que vaig.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aprofiteu-ho el moment, mestre, que d'inorsidable no se n'està pas sempre, i cantem plegats allò de: we're going to see the Wizaaaaard, the wonderful Wizard of Oooooooozzzzz!! :D

vilapou ha dit...

Oooohhhhh yeeesssssss!!!!!