31.7.07

Avui no


Avui no escriuré pas cap post, i això que ho tenia fàcil, perquè quan he passat pel davant del meu calendari de capçalera, el de la cuina, és clar, he vist que hi posava que avui és Sant Ingasi L.

30.7.07

Les tres velocitats

Un dels grans avenços en la mobilitat urbana és l'adeqüació dels elements als problemes que puguin tenir determinats grups de persones per a la seva utilització. Les barreres arquitectòniques no són, en aquest sentit, un problema menor. És per això que en els darrers anys hem anat veient l'evolució de les escales, per exemple, situades en el context urbà per tal que puguin ser utilitzades sense cap problema per tothom.
Així, podem observar com s'han afegit rampes al costat mateix de les escales, tan per poder pujar i baixar carrets i cotxets com per les mateixes cadires de rodes.
De totes maneres, cada vegada que en veig alguna d'aquestes m'entra un no sé què de preocupació. Si observo la fotografia i m'imagino la situació des d'aquesta banda, és a dir en pujada, la cosa no sembla massa complicada, encara que el fet d'haver-hi dues rampes amb diferents inclinacions pot portar a riscos innecessaris.
Què passa quan a mitja ascensió un (hom) s'adona que no té prou força?
I si ens situem ara des del carrer, tot venint del pas de vianants, cal crear aquest dubte entre quina rampa agafar? A qui no li ha passat que davant de dues opcions a dreta i esquerra, al final va directe pel mig? Fixem-nos-hi bé que el mig, aquí, és l'escala!
I la velocitat que es pot agafar en baixada per la rampa més accentuada? Ja compleix les normes? Perquè no és el mateix baixar un carret de la compra ple, que un cotxet amb un nen petit, o que una cadira de rodes.
Si us plau, arquitectes, enginyers, dissenyadors i urbanistes en general, tingueu cura amb les escales i les rampes.

29.7.07

Benvolgut Sr. Capraf:

Benvolgut Sr. Capraf:
Un servidor, junt amb la meva esposa, som uns humils clients seus i usuaris de la seva magna xarxa de supermercats. D'entre ells tenim el costum ocasional de sovintejar el que està situat a Blanes (futura capital de la Selva!). Amb això, que sembla una contradicció, vull dir que cada mes acostumem a fer una compra important i que és aquest supermercat on solem anar.
Després d'aquesta breu introducció, passaré a exposar-li una queixa d'un fet que em passa cada vegada que vinc a fer-li la compra mensual.
Si vostè recorda bé, tindrà present que a la sortida (o entrada,segons es miri, però jo em situo ara al moment de marxar) del seu establiment hi ha dues màquines expenedores de productes de la marca Coca Cola. Una ofereix ampolles de plàstic de 50 cl. i l'altra llaunes de 33 cl.
Suposo que vostè sabrà que no tots els productes ténen exactament el mateix gust i, per tant, no és el mateix la llauna, el vidre o el plàstic. Personalment considero que si està ben freda, l'ampolla de plàstic és la millor quan es té molta sed, cosa que em passa sempre que surto de fer una compra de les característiques que aquí ens referim.
Haurà deduit doncs que cada vegada, al sortir, em dirigeixo a aquesta màquina en qüestió i segueixo el mateix procediment. Introdueixo primer una moneda de 1 o 2 euros que, automàticament, rebota en aquell petit recipient on es retornen les monedes. El següent pas és buscar moneda fraccionària fins arribar a la quantitat justa que marca la màquina. El tercer pas es veure com m'indica que el producte està exhaurit en tots els indicadors possibles. Finalment he de prémer el botó que torna les monedes, m'he de girar a l'altra màquina i comprar una llauna. Cada vegada el mateix, sigui primera hora del matí o darrera de la tarda.
Senyor Capraf, tan difícil és reomplir la màquina esmentada?
Vol que siguem socis? Jo em comprometo a tenir-la sempre plena d'existències a canvi d'arribar a un acord en les condicions. No seria massa difícil, li ho garanteixo.
Si us plau, no em trenqui la girada cada vegada que surto de casa seva suat, cansat i amb la butxaca força més buida, després d'haver fet la meva compra mensual. Sigui generós amb els seus clients-vassalls.
Suposo que ara deu estar preocupat perquè no sap si aviat es dirà Kaprafogorrigoitiasistiaga o
mantindrà el seu nom, però no ens ho faci pagar a nosaltres, soferts clients.
Sàpiga que tots els meus escrits van acompanyats d'una fotografia d'una escala relacionada amb el tema. Sento molt dir-li que després de quedar-me amb les ganes de beure la meva ampolla de plàstic de 50 cl. de Coca Cola normal, no he trobat (ni m'he esforçat massa) cap escala que, directament, es relacionés amb el seu establiment, i per tant, he decidit colocar-ne aquí una de l'edifici del costat, amb el qual vostè comparteix aparcament, i que és d'una multi-sala de cinemes. Vostè no em deixa beure el que jo vull i jo no li retrato les escales de casa seva, ja ho veu!

Atentament, es despedeix de vostè un usuari descontent.
Suyo que lo es,
Vilapou

27.7.07

Necessito vacar!

Fa quasi dos anys que vaig conèixer la pàgina de Rodamots. Més que una web és una mena de servei. Cada dia (de dilluns a divendres) pots rebre, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió, amb el seu significat, alguna ressenya etimològica i algun exemple d'ús. La veritat és que cada divendres quan rebo el resum setmanal, hi trobo coses curioses i interessants.
Avui aquest resum contenia: ressol, a l'estiu tota cuca viu, fer l'agost, gandula i ... vacar.
Evidentment que aquesta darrera és la que m'ha frapat més.
Vacar vol dir, senzillament, no estar ocupat, ja sigui una persona o alguna cosa.
I ara, en aquests moments, necessito vacar, així, tal com sona. Som als darrers dies de juliol i, encara que "només" em falta una setmana per començar les vacances (de l'altra feina), hi ha massa gent que em va recordant que ells ja estan vacant, com el Puji, en Zinc o el Substitut, per posar uns (mals) exemples.
Intentaré passar aquests propers dies sense atabalar-me massa ni atabalar als del meu costat.
Ara, per entretenir-me una mica recordaré les conjugacions:
Jo vaco, perdó, jo encara no vaco, jo vacaria, tu no vaques però vacaràs, ell vaca, nosaltres vacarem un dia o altre, vosaltres voleu vacar, ells vacaren ...

25.7.07

Trencar la girada

Algú em podria explicar d'on ve aquesta expressió?
Perquè un (hom) que és més aviat cartessià, s'imagina que el que espot trencar, d'una manera ostensible, és una recta, dit això d'una manera metafòrica, és clar. Tot es pot trencar, però, una girada? I què és una girada?
El cas és que a mi ahir em van trencar la girada.
Sí, perquè jo ja tenia tots els meus plans fets després de la feina. A saber: arribar a casa, acabar un treballet que tenia pendent (des de feia sis mesos i avui era el darrer dia) i després escriure el meu post del dia. Un post que ja tenia preparat mentalment, amb la foto pensada, i que havia de ser entretingut, amb una certa dosi d'humor (del meu), que parlava de festes, de vacances, de feina pels músics i ball pels demés... Però em van trencar la girada.
Sí (em repeteixo), perquè quan ja només em faltava prémer (bonica paraula) el botonet virtual d'impressió, el programa, que no feia res més que constatar el funcionament de "la llei", em va dir que no, que no i que no, que avui això no ho acabaria, que no es feia així i que m'espabilés per donar explicacions després a qui corresponia.
Total, que la dosi d'humor (del meu) va quedar reduïda a un no res i el post va sortir una mica "macarrònic" (lletja paraula, però no me'n ve cap més al...cap).
Potser aquest és el sentit de "trencar la girada", una mena de trencar-te els esquemes i capgirar-los de dalt a baix.
Com aquesta escala, no? Un (hom) arriba tan content a tocar i quan va a pujar a l'enfustissat es troba amb una escala també "macarrònica", vull dir, estreta, però estreta de veritat (no sé si la podeu comparar amb la cadira de dalt, però encara era més estreta), sense barana, és clar, i, si encara teniu humor i ganes de remirar la imatge, veureu que el primer esglaó fa una certa corba que d'aquí poc serà una "corba perillosa".
Vaja, que només veure el panorama també em van trencar la girada...
---------------------------------
Llegit al diccionari:
"Trencar-se la girada a les ovelles: no poder aquestes iniciar el fluxe de la llet després del part (Pirineus)".

Preparant festes

Relacionar estiu, calor i festes és tot una cosa. Ja està clar que això de que caiguin en aquestes dates no és perquè a la majoria dels sants se'ls ocorregués néixer o morir-se just entre juliol i agost, sinó que té relació amb les feines del camp, el solstici, la calor mateixa, la vida de la gent normal, vaja.
Jo només sé que ara de feina n'hi ha, i no només per fer les típiques audicions d'estiu i prou. Molts dies arribes al poble (o ciutat) que toca i l'ambient de Festa Major ja t'envaeix només d'acostar-te a la plaça. Sempre s'agraeix que el públic estigui ja una mica content d'entrada.
Qui més qui menys, té alguna festa a la vora: Sant Zenon, Sant Jaume, les Santes, els Focs...
Estem doncs tots preparats. L'escenari a punt i no només amb una escala, amb dues. Sense barana, és clar, però mira, a l'estiu tothom està més àgil. Bé tothom no, que hi ha qui se la fot a vegades.
Escenari, escales, cadires, què més necessitem?

23.7.07

Atrapats

En aquesta societat en la que vivim, cada vegada més tenim la sensació de sentir-nos atrapats, en el sentit aquell que posa el diccionari: "estar en mala situació, en perill de pèrdua total". Sona dràstic això de perill de pèrdua total, però en alguns moments tots ens hi hem trobat així.
Vaig reflexionar sobre el tema quan vaig veure aquesta parella de la foto. Analitzem-la.
Una escala de tres trams que sembla que ens porta a dalt d'un edifici, a la teulada o a alguna mena de superfície de pas. Però si ens hi fixem bé, a la part final hi falten esglaons. Què deu passar?
Probablement per això s'han quedat aturats a la meitat. Estan pensatius, parlant pel mòbil (faltaria més!) i, m'hi jugaria algun pèsol, demanat ajuda.
Jo els veig atrapats, atrapats enmig de la ciutat (o no), sense poder pujar més enllà (per què no s'arrisquen una mica?), però sense tenir clar de tornar a baixar, de tornar a l'inici...
Sembla una escena preparada, però no ho és.
És un reflex de la vida mateixa. Mireu el terra...
Va passar molta estona i quan vaig tornar a passar per allà, encara hi eren. Ara ja no parlaven pel mòbil, ja no parlaven entre ells. Estaven quiets, amb la mirada perduda, buscant qui sap què, quina solució, quin camí...

20.7.07

Nació.cat

Fa uns dies vaig rebre un correu de l'amic Saül Gordillo en el que em convidava a la presentació a Calella del seu llibre Nació.cat. El correu incloïa un targetó "virtual" com aquells que abans es feien en paper, però això, virtual.
Com ja em suposava, ahir dijous al vespre, un servidor tenia una audició cap allà dalt a l'Empordà, i per tant, m'era impossible anar-hi.
Qui sí que hi va poder anar va ser la Sra. Vilapou, a la qual li vaig encarregar (cosa que ella ja hagués fet igualment) un exemplar del llibre, dedicat si fos possible.
Cap a dos quarts d'onze em va sonar el mòbil:
-Hola, com anem? En Saül t'ha anomenat en el seu parlament...
-Ho sento, però anem a començar i no puc parlar ara. Ens truquem després.
Tot cofoi per aquest detall, vaig fer la primera part de l'audició, esperant que durant la mitja part podria parlar amb la meva senyora.
-Hola, ja tinc l'exemplar dedicat. Ha estat molt bé. Hi havia molta gent, blocaires inclosos, autoritats, amics, coneguts i poble en general, però això, que ha anomenat alguns blocaires de la zona i entre ells en Vilapou, de qui ha dit que n'hi havia "una part" allà...
-Molt bé, doncs, fins després que ja hi hem d'anar una altra vegada.
També vaig rebre un missatge de mòbil amb una fotografia de l'escala de l'escenari de l'acte (by CG). Voldria fer saber que aquests peus amb sandàlies són d'en Vicent Partal, participant també a la presentació del llibre i al llibre mateix.
L'arribada a casa va ser a les dues tocades. Només mirar a sobre la taula de l'ordinador, vaig veure el llibre i vaig buscar la dedicatòria: Gràcies Saül! (Això li ho dic jo, no ho posava la dedicatòria).
La Sra. Vilapou ja dormia, evidentment, però tocava donar la bona nit.
-Hola com ha anat tot. Ja has vist el llibre?
-Sí ja l'he vist. Bona nit.
-Bona nit i per molts anys*.
-Gràcies, "inyu".
Avui, ella s'ha aixecat una hora abans que jo, i només ens hem creuat unes petites frases com les anteriors. (Qualsevol es posa a parlar en aquells moments de gaires coses).
-Bon dia i per molts anys*.
-Gràcieees. Adéu.
I així estic ara fent la crònica d'una presentació a la que no vaig anar, però que em semblava que havia de fer. Em sento una mica com aquells "periodistes" que fan un reportatge sencer d'un esdeveniment i, al final, veus que t'han parlat de tot menys de l'acte en sí.
Ho sento, però prometo llegir el llibre (sencer) i dedicar-li un altre post.
-----------------------
(*) És que avui ja tinc un any més que ahir

19.7.07

Ahir era 18 de juliol

Fa un temps em va venir un amic músic (de cobla) i em va dir:
-Mira què t'he portat. Segur que t'agrada.
Era la partitura editada d'una sardana, harmonitzada per a coral. Em va fer gràcia, perquè la coneixia i savia que aquell títol ja era, de per sí, una mica polèmic.
La partitura anava, però, dins d'una mena de llibret, mida foli, format per una portada i uns fulls interiors, i tot això protegit amb unes cobertes com de paper fi, que en dèiem.
Vaig començar a llegir: "De la primogénita Cataluña a su querida...".
Vaig apartar aquell full fi i em va aparèixer la portada, amb aquella barreja insultant de símbols: Franco, la Moreneta, Catalunya, la senyera, la bandera española.
Que fort, que fort i que trist...

Vaig pensar que algun dia publicaria aquestes fotos, pèrò amb el pas dels dies em va semblar que no feia falta.
Ahir era el 18 de juliol, potser el dia adequat, però també vaig creure que no s'ho mereixien, que encara des d'algun lloc de l'infinit, a algú li faria gràcia.
Ahir, en tot cas, i segons el meu calendari de capçalera, el de la cuina, era un dia per celebrar Sant Frederic, i això em va fer recordar que existeix una sardana anomenada "l'amic Frederic", molt airosa i balladora, amb una música que recorda un galop o un ball d'envelat, digne de ser cantat per la mateixa Núria Feliu.
Bé, fora malastrugances (no ho dic per la Feliu, eh?).
Ara, toca trobar-hi una escala adeqüada, i em sembla que aquesta s'hi adiu força.
És, com ho diria, fosca, estreta, trista, lúgubre, fúnebre, tètrica, bruta, destartalada, fastigosa, com aquell maleït 18 de juliol.

17.7.07

Thinking blogger award

De la blogosfera (bloquesfera, catosfera, ionosfera,...) m'ha arribat en forma de guardó aquest "meme" (o n'hauria de dir mem?). Consisteix en "premiar" 5 blogs que et facin "pensar".
En Zinc ha tingut l'acudit (ocurrència) d'anomenar aquest, i això em dóna el dret a exhibir el "award" i a escollir-ne 5 que a mi em produeixin el mateix efecte.
D'entre els 15 o 20 o 97 que esmentaria, us deixo aquests que, a més, em sembla que encara són "verges".1. Barri de Mar és un blog relativament nou, però molt interessant. En Joan Cantalagrella fa petits relats, darrerament més llargs, sobre alguna vivència personal, algun record, alguna opinió. Diria que són uns escrits molt ben escrits.
2. Encara que sempre donin imatge més "seriosa", als blocs polítics, o d'opinió política, també ha arribat això dels mems. Ho aprofito per esmentar-ne un que realment és de referència, el d'en Saül Gordillo.
3. La Musa mereix una menció especial per la seva vitalitat, franquesa, sinceritat i alegria. I s'ho mereix també per pencaire, estudiosa i perquè no para mai a casa.
4. A qui li agradi el dibuix, la il.lustració, l'animació, etc., en totes les seves facetes, pot trobar a Uff, il.lustració una font de coneixements, informació i inspiració, enllaçant amb l'obra de molts autors.
5. I un altre blog al que tinc un "carinyo" especial i que també fa "to think" molt, és Amics arbres-Arbres amics, un lloc de coneixement, denúncia i defensa dels amics arbres. Molt saludable.
Finalment, jo també els voldria donar un premi, que puguessin pujar i baixar aquestes escales durant uns dies...

16.7.07

Advocats a 2,60

Aquest cap de setmana ha sigut força complet de feina. Va començar el divendres amb una audició a la nit per així poder anar a dormir cap a les dues i encarar amb son el dia següent. El dissabte era 14 juillet, la qual cosa vol dir Catalunya Nord, és a dir, França, cercavila amb senyors amb banderes, nens amb banderetes, avis amb medalles al pit, discursos, marselleses (com a himne), "el silencio", monument als caiguts, conductors impertinents, dinar "a la francesa", orangines i sardanes, que això sí que ho té aquella gent, el dia de la seva festa nacional fan sardanes (a veure aquest any qui c... cantarà a la nostra celebració institucional de l'onze de setembre?).
Bé, per no allargar-me més, que aquest no és el tema, tornant de França una altra audició a la nit, i el diumenge, matí, tarda i nit en tres llocs diferents, més una caravana final com a repicó.
Evidentment quan vaig arribar a casa no estava per repassar qui havia escrit en el seu blog. Només vaig fer una passada ràpida pel Bloglines i vaig triar quatre coses per mirar llegint en diagonal.
Entre aquests em vaig parar a can Zinc i el vaig llegir en vertical: Fectus a 2,25.
La memòria em va començar a funcionar, els arxius, o millor dit, les fitxes perforades, passaven l'una darrera l'altra, no massa depressa, la veritat sigui dita, fins que van trobar la informació desitjada: Ja sé on treballava la señoritaienipaseporcajaporfavorseñoritaieni, abans de anar a parar al Mercadona. I l'escala? Com que d'aquesta "informació" ja fa força temps, no en tenia cap de l'edifici en qüestió (això ara no m'hagués passat). Per tant i com a única solució, quan he sortit de la feina he anat amb el cotxe fins al Mercadona del meu poble (perdó, ciutat), he saltat en marxa, he fet dues fotos, click, click, i he pujat corrent al cotxe que ja se n'anava tot sol.

14.7.07

Diada marciana

"Ahir" vaig acabar el post dient que "avui" explicaria per què ja li estava bé el nom al dia.
La cosa va començar a primera hora del matí a la feina. Dos dels meus companys de "fatigues" havien començat el dia d'una manera diferent. Un s'havia adormit i l'altre s'havia "desadormit", és a dir, l'un va arribar mitja hora tard i l'altre es va presentar una hora "abans", per no haver mirat bé el despertador. Un començament estrany.
Al migdia, a mi em va passar una cosa també una mica desconcertant. Després d'haver perdut mesos enrera definitivament el Sr. E. Mule, pensava jo que com a conseqüència d'algunes discusions amb els Srs. Ingenio i Norton, se'm va acudir tornar a provar "d'engegar-lo", i va funcionar o, millor dit, encara no s'ha parat. Incomprensible.
Per acabar, a la tarda, en un moment que em vaig girar per mirar quin temps feia al carrer, vaig veure l'escena de la foto.
Va ser o no va ser un dia marcià?
---------
Demà,

12.7.07

Santa Marciana

Aquest post d'avui l'havia d'haver escrit a primera hora, a hora zero, vaja, ja que es tractava (es tractava i es tracta) de parlar del sant del dia, segons el meu calendari de referència que, com ja sabeu alguns, és el de la cuina de casa.
(Voldria obrir un parèntesi abans de tot per dir que "post" no m'acaba d'agradar però és el nom al que ja m'he acostumat, així, en anglès, com "blog", que sí que m'agrada, encara que la versió en català, sí, en català, de Blogger utilitza "escrit" o "missatge", que tampoc m'acaben de convèncer. Bé, tanco el parèntesi, perquè em sembla que això no interessa a ningú.)
Avui, 12 de juliol, celebren la seva onomàstica les Marcianes.
Amb aquesta frase tan contundent quasi podria donar per acabat el post, però encara em queden un parell de coses més per dir.
Santa Marciana va ser verge i màrtir, dos estats de la persona que no he sabut mai si són origen o conseqüència del fet de ser santa, i va néixer al Marroc, segons les fonts més fidedignes (?), lloc on també va ser martiritzada, encara que això potser va passar a Toledo (??). És ben bé que la vida dels sants és complicada i misteriosa i potser per això els fan sants. La seva mort va ser a mans, o millor dit, a banyes, d'un toro, una mort poc agradable, encara que estem als voltants de San Fermín (Gora!).
Per si a algú no li acaba d'agradar que avui sigui Santa Marciana, li faig saber que també celebrem San Juan Gualberto, que era una persona més com de classe alta, en principi, i que sona més a protagonista de culebrot veneçolà.
------
I amb tot això m'he descuidat de dir per què al dia d'avui ja li estava bé ser Santa Marciana. Ho deixaré per demà per no allargar-me.

11.7.07

Vellutada

Hi ha dues coses que sempre m'han fet certa gràcia.
La primera és el concepte "vellutat". La raó principal deu ser pel tacte que té el vellut, suau, dolç, i, al mateix temps, per aquells reflexos, aquella brillantor una mica esquerpa que deixa anar. El vellut em sona majestuós, elegant, seriós.
I l'altra cosa que sempre m'ha agradat, encara que en principi no tingui res a veure amb el que comentava fins ara, és, o són, les escales (sempre surten les escales) amb aquella mena de estora o teixit central, que va corrent pels esglaons, ben subjectat per unes barres metàliques, generalment daurades, que li donen també majestuositat, elegància, seriositat.
Suposo que l'escala d'aquest enfustissat m'ha fet recuperar aquests dos records agradables.
Ja sé que els músics no hauran trepitjat gaire vellut en tota la seva carrera artística, si més no els de cobla, però no em dirà ningú que així, mirada de lluny (i amb els ulls mig clucs) no n'és de majestuosa aquesta escala.
No sé com es devia veure a mig metre però, a certa distància, m'ha vingut una mica d'enveja de no haver-la pujat.

10.7.07

A veure...

A veure per on pugem... Perquè això és una escala, oi? I està colocada aquí per pujar a l'enfustissat, no?
Si ho intento des del davant, em sembla que ho tinc magre...
Encara que, de fet, al davant tinc un banc, i en tot cas, si no ho veig clar, m'ho puc agafar bé i seure una estona.
Tornem-hi... Tinc un banc, una escala i un enfustissat. Hauria d'anar cap a l'escala, encara que, si m'hi fixo bé, diria que està posada "al revés". Suposo que deu ser perquè així queda a nivell...
I a la part de baix, no s'està obrint? Una "petita" esquerda, segur. Cap perill.
Així, primer m'hi poso al costat i faig l'acció de pujar el primer esglaó. Ja ho tinc. Ara, fent una mica d'equilibri, giro sobre mi mateix, i "enfoco" cap a dalt. Sense agafar-me a la barana, és clar, no n'hi ha...
Tranquil, que no es mou ... gaire.
Ostres, ja soc a dalt. I l'instrument? A baix, és clar.
A veure per on baixem... Perquè això és una escala. oi? I està colocada aquí per baixar de l'enfustissat, no?
Si ho intento.... (No sé per què em sona tot això que estic dient?)

8.7.07

Blanes i el kalimotxo

Amb això dels Sanfermins, he recordat un amic músic que sempre relaciona Blanes amb el "calimocho" (o kalimotxo, o...), com si fos la seva beguda típica.
Blanes = barraques = calimocho
Ves a saber per què.
Jo, avui, us deixo una escala de Blanes i un kalimotxo.
Gora San Fermín!



7.7.07

Temporada alta

Ara que ja som al mes de juliol, començat i ben començat, podem dir que "ya es verano en el Cort...", perdó, que ja som a temporada alta al món de la sardana.
Tocar un mínim de tres o quatre dies per setmana ja em deixa tornar a la meva comparativa d'enfustissats i escales. Fins aquí, així, parlant d'això (quins cacofonismes...), va començar aquest blog.
Mica en mica, es van modernitzant alguns escenaris. Actualment, la moda és el model "modul.litzat", que en dic jo, és a dir, l'escenari que es pot fer a la mida que un vulgui o necessiti. Tot és qüestió d'anar afegint més peces. Això comporta que les escales també siguin més "modernes", més segures, sense barana el 99,9999%, però més estables.
Bé, sobre aquest tema de l'estabilitat, hi hauria una mica a parlar.
Catalunya no és plana. El món potser sí, però Catalunya no.
Això, que sembla senzill, no ho és tant, i aleshores és quan les escales han de salvar els desnivells una mica d'allò com puguis.
-Noi, porta una falca!
-Què?
-Cacho madera, coñioooo!
I a continuació, l'escala queda a nivell.
Au, som-hi, que ja hi tornem a ser i hi ha escales i enfustissats per anar comentant "llarg i estirat".
-------------
Dues acotacions finals:
1.- Gora San Fermín!!!
2.- Avui fan les havaneres a Calella de Palafrugell. Què c... hi fa la Marina Rossell?

5.7.07

Estiu llarg

Aquest estiu es presenta llarg, llarg i ample, que diuen. Si més no, a la carretera.
Ja sé que és un tema poc original, però aquest any es veuen a venir unes "caravanes" de cap de setmana impressionants.
Un (hom) no és pas tan bajanet com per no entendre que les obres monumentals, les carreteres, no són unes construccions fàcils. Però un (hom), quan passa moltes vegades a l'any pel davant d'una obra i veu que no avança d'una manera constant, rítmica, apreciable, vaja, treu les seves pròpies conclusions. (Fa pocs dies en parlava l'Àirum).
Si féssim un mapa del país on estessin marcades les audicions i aplecs de sardanes, veuríem que la província de Girona estaria plena de marques. Per tant, el desplaçament de músics per aquelles carreteres és constant. La cobla on estic té força requesta per aquella zona i, sobretot, per la part de la costa de l'Empordà (quina manera més complicada i poc original d'explicar-me per no donar noms). Resumint, que per desplaçar-me del Maresme a Palamós, Calonge, Palafrugell, Calella (de P.) o Begur per exemple, m'he de menjar les obres dels desdoblaments d'aquelles carreteres, tant sí com no.
I aquest estiu, encara que aquesta setmana hagin obert parcialment el trocet de Mont-ras, ja em veig passant llargues estones mirant el paisatge.
Sort que de tant en tant quedo parat al davant mateix d'una escala, com va ser el cas d'aquesta que us deixo avui. Va ser qüestió de baixar el vidre i clic!

3.7.07

Amb la lluna

Ahir al vespre vaig anar a tocar, a tocar sardanes, és clar (ja comencem amb els rodolins).
Bé, doncs la tornada la vaig fer amb la lluna. Durant un bon grapat de quilòmetres la tenia ben bé al davant, rodona, groga, brillant, plena. Em va fer molta companyia.
Vaig començar a pensar en allò que diuen, i que és veritat, de com afecta als nascuts en aquesta època de l'any. Se'ns considera una mica llunàtics, encara que jo diria que el que estem és tocats per la lluna. És un toc a la personalitat, a la personalitat i al caràcter.
Després, el sentit del desplaçament va fer que em quedés al costat. Diem que ara jo ja anava més en paral.lel al mar, cap a casa. Aleshores el que vaig notar va ser una certa complicitat, anàvem junts, ella dominat la situació, i jo sota la seva estela.
Vaig recordar també com, quan va néixer la meva nebodeta, li vaig dir a la meva germana que desseguida que pogués li ensenyés la lluna, l' "oferís a la lluna". I ho va fer, malgrat el fred i que n'hi va haver un que no va entendre res.
Aquest vespre he de tornar a tocar, sardanes és clar (rodolí repetit) i ja m'espero a la tornada per veure si avui també m'acompanya la lluna.

1.7.07

La paret ploranera

Hi havia una vegada un país molt llunyà anomenat el País de les Parets. Allà hi creixien tots els tipus de parets i murs que es coneixen i que no es coneixen: murs de contenció, parets mestres, parets mitgeres, envans, els famosos "envanets de sostre mort". Aquests darrers eren molt apreciats. Fins i tot venia una gent de més lluny, una mica estranya, que els buscava al crit de:
-A ver, esos "tabiquillos conejeros".
Això sempre els feia molta gràcia.
Els habitants d'aquest país eren molt feliços. Ells estaven molt orgullosos del seu destí. Sense ells el món no evolucionaria, no es construiria res, la gent no tindria cases, no hi hauria carreteres, comunicacions. Eren un dels països més apreciats del món mundial.
Un dia van arribar uns camions d'aquells tan grans.
-Hem de fer un pas soterrat, per sota la carretera, en un poble (perdó, ciutat) de la costa. És en un lloc molt necessari. La gent ha d'anar al mercat i la carretera s'està tornant molt perillosa.
En un moment de res, el Consell d'Ancians es va reunir i va donar les instruccions necessàries. Van reclutar el jovent (les parets joves) necessaris i van omplir el camió. Tot el poble va sortir a fer el comiat. Quina alegria.
Una vegada construït el pas, i amb el temps, les coses van anar canviant. Aquella obra tan important va anar convertint-se en una més. La gent del poble (perdó, ciutat), però sobretot els nouvinguts ja no es miraven amb orgull aquelles parets. Quasi cada setmana hi apareixia alguna "pintada" que, a més, era de mal gust.
Tots els caps de setmana, sense excepció, matí i vespre, travessaven el pas uns homes que sempre feien el mateix acudit:
-¿Sabes que es un mudo?
-Nooooo.
-Una padeeeed.
I ha, ha, ha, ha ha! Quina ràbia li feia a la "paded".
Un dia no va poder més i l'enyorament i la ràbia van fer que trenqués a plorar. Se'n volia anar.
Les llàgrimes, convertides ja en un rajolinet, van continuar dos dies, però ningú, ningú li feia cas. Ni una alta autoritat local que passava per allà quasi cada dia.
A la tercera nit, no es va poder aguantar més i el plor va ser ja incontenible. La mollena del terra inicial es va convertir en una bassa, després va arribar a un gruix d'un dit, de dos, d'un pam, de dos, d'un metre...
Ara sí que li van fer cas. Va arribar la policia local, la brigada municipal, els lampistes, els de l'aigua, els enginyers, els regidors, els periodistes, les ambulàncies. Van tallar els carrers, la carretera, la llum i l'aigua corrent. Des d'allà sota li va semblar veure uns senyors plens de sabó al cap que s'havíen quedat a mitja dutxa i s'acostaven a veure què havia passat.
Van començar a cuidar aquella paret. La van netejar, la van repintar, la van condicionar...
Per una vegada es va tornar a sentir tan important com el primer dia. Tornava a ser feliç.
Però jo sé que es va guardar algunes llàgrimes per si algun dia la tornen a oblidar.