11.7.07

Vellutada

Hi ha dues coses que sempre m'han fet certa gràcia.
La primera és el concepte "vellutat". La raó principal deu ser pel tacte que té el vellut, suau, dolç, i, al mateix temps, per aquells reflexos, aquella brillantor una mica esquerpa que deixa anar. El vellut em sona majestuós, elegant, seriós.
I l'altra cosa que sempre m'ha agradat, encara que en principi no tingui res a veure amb el que comentava fins ara, és, o són, les escales (sempre surten les escales) amb aquella mena de estora o teixit central, que va corrent pels esglaons, ben subjectat per unes barres metàliques, generalment daurades, que li donen també majestuositat, elegància, seriositat.
Suposo que l'escala d'aquest enfustissat m'ha fet recuperar aquests dos records agradables.
Ja sé que els músics no hauran trepitjat gaire vellut en tota la seva carrera artística, si més no els de cobla, però no em dirà ningú que així, mirada de lluny (i amb els ulls mig clucs) no n'és de majestuosa aquesta escala.
No sé com es devia veure a mig metre però, a certa distància, m'ha vingut una mica d'enveja de no haver-la pujat.

4 comentaris:

Zincpiritione ha dit...

A mi el concepte "vellutat" em du al cap la veu de la Núria Feliu.

Aiiiii (sospir) la Núria, com n'és, de maca...

granbarrufet ha dit...

Aquesta escala no l'has pujat?
No tocaves tu?
el vellut el barrufo una mica eròtic no?sobretot vermell...

Puji ha dit...

Si tingués barana ja seria la hòstia!

vilapou ha dit...

Zinc, aquella veu "vellutada"...Aiiii (sospir)
Gran Barrufet, no puc tocar i fer la foto a l'hora (perdó, que dolent). Això del vellut vermell "eròtic", no em vull ni imaginar en què estaveu pensant?
Puji, esglaons vellutats i barana també forrada en vermell, digne del Liceu.