31.5.06

Per nota

Sí senyor, n'anem aprenent! Serà veritat que algú (perdó, algú del gremi dels constructors d'enfustissats i/o organitzadors de vetllades musicals sardanístiques), llegeix i es fixa en aquest blog? O és casualitat?
No, segur que no. Aquest escenari és per nota, però per nota alta. (Obro ara un altre parèntesi per dir que una vegada vaig treure en un examen de llatí un 14 sobre 10 (toma!), i el cadafal en qüestió potser no arriba a límits de perfecció tal, però ho deixarem en una nota molt alta).
No només tenim una bona amplada, una barana al darrera, dues alçades, un topall a l'últim tauló per les cadires, una escala acceptable (això, acceptable), si no que arrodonim el tema amb una barana al davant dels músics: súmmum de la feina ben feta. Això els permetrà: caminar amb seguretat al moment de posar-se al lloc, recolzar-se per fer la xerradeta entre sardana i sardana, descansar-hi el pes de les tenores col.locant la campana a sobre, seguretat, seguretat i seguretat.
Ostres quina emoció!

30.5.06

Un hom

De tant en tant un (hom) es troba amb alguna escala vella, deixada, que se li comencen a trencar els esglaons, li surt verdet, ja no li queda ni un mal record de pintura o potser no n'ha tingut mai.
I aleshores aquest hom mira al voltant i veu que l'entorn és ben igual, brut, deixat, oblidat de tot. L'hom està cansat, desencisat, avorrit i si mira cap amunt veu un cel gris, trist, indecís.
És en aquests moments en què l'hom ha d'anar girant el cap i aclucant els ulls i forçar el coll si cal per mirar i buscar uns metres (els que calgui) més enllà.
Al final un altre paisatge apareixerà, amb la seva escala dreta, digna, cuidada.
I si no, sempre li quedarà donar la volta sobre sí mateix, respirar fons, dibuixar un somriure i començar a cuidar aquella escala que fou tan maca, esbelta, ...
És un bon jan aquest hom.

29.5.06

Fashion

Sempre m'ha fet certa gràcia la paraula aquesta: Fashion. I més que la paraula en sí, per l'associació que se li fa. Es fa servir com a adjectiu, o ho deu ser. A mi em sona a substantiu però segur que és perquè està escrita en anglès, i això sempre imposa una mica (si més no als que no dominem gaire això dels idiomes). Tot pot ser fashion, tothom pot ser fashion.
Però de fet, en el meu sector, el de la Cobla, no hi acaba de lligar. No em ve al cap res al món de la sardana que pugui ser titllat de "fashion". A veure: una cobla fashion? Una tenora o un contrabaix fashions (torneu a pronunciar aquesta darrera paraula: fashions, amb totes les lletres...m'imagino en Núñez..)? No ho sé però no hi trobo la relació. Mira, l'única cosa seria que ens poséssim a parlar dels músics, però tenint en compte que la vestimenta és tan tradicional, haurem de limitar-nos als complements: les ulleres i el "bolso".
Uix, quin món més poc fashion!

28.5.06

El meme "de maig"

Bé, m'ha arribat un altre "meme" (per cert, Bet, en tinc un de pendent que no trobo mai el moment; ja arribarà).
Comencem, posem la música, una mica baixeta, de fons.

Per què vas crear la teva bitàcora?
Un servidor és músic de cobla. Si us fixeu en els enfustissats en què acostumem a tocar veureu que la majoria ténen una mica de solera i les escales van d'acord amb ells. Hi ha vegades que no n'hi ha d'escala i aleshores s'ha de ser una mica equilibrista o fer servir una cadira. Un d'aquests dies vaig perdre l'equilibri i vaig caure amb el resultat d'un braç enguixat. Vaig dir-me que algun dia faria una web amb fotografies-denúncia d'aquest tema. Com que sóc negat pel tema va passar el temps fins que un dia en el programa d'en Bassas vaig descobrir els blogs. Aquella tarda ja vaig fer el primer post. Amb el temps he anat combinant les escales "professionals" amb les "generals", depenent del dia i el tema que em ve al cap. (Tot això és verídic).
Quantes bitàcores llegeixes al dia a part de la teva?
Diem que em moc bastant entre les que tinc enllaçades i alguna que vaig provant del catapings o el bitàcoles. Però fixes cada dia unes 8-10 que controlo amb comentaris inclosos.
Saps què és un lector d'RSS? Si la resposta és sí, quin utilitzes?
Como que no. Al principi em preocupava però no vaig lograr entendre-ho. Vaig arribar a la conclusió que allò era per gent més professional. Em sembla que ja vaig bé així.
Has banejat alguna vegada gent pels seus comentaris?
Canviaré la paraula banejat per bandejat que em sona millor. La veritat és que el meu blog no ha sigut mai massa comentat encara que d'un temps cap aquí la cosa ha canviat. No he tingut mai cap problema d'aquests i sóc dels que creuen que tothom pot expressar la seva opinió (he dit opinió). Per tant el Sr. Anonymous (segur que es diu Santi Anonymous) que em va enviar 166 comentaris en un dia, no entra en aquesta categoria, i espero que no ho torni a repetir.
Quin és el benefici i el perjudici que t'ocasiona aquest món de les bitàcoles?
Beneficis molts, i principalment, la gent que he "conegut" i que considero ja del "meu entorn". Jo que mai he xatejat i que em posso vermell quan parlo amb segons qui encara que sigui per telèfon, he arribat a tenir una franquesa que mai hagués pensat que tindria amb "desconeguts" tan propers. I també, com a benefici, un reforç a l'equilibri personal i a l'autoestima (jo ja m'entenc).
Perjudici, només el temps que a vegades em passa sense adonar-me'n, i a casa som dos, i a ningú li agrada anar a dormir sol.
Afegitó personal: Una escala pel post d'avui.
Com que no me'n podia anar sense deixar una escala, he anat al Google, he escrit "meme", i he clicat a "imatges". La número 347 de 432.000 és aquesta que us deixo. Xula no?
Ara l'hauria de passar a algú, però és que em sembla que tots els que conec ja han sigut "nominats". Que l'agafi algú, sisplau!

26.5.06

Plagi?

Avui, a la feina, en Joan m'ha fet arribar aquest prospecte de "la Caixa" (ara no sé si és la Nostra, la de tots, la que assenyala cap amunt...; per a mi és la d'en Catà). Ostres! Una escala! Les neurones (que queden) han començat a donar voltes i a topar entre elles (per tant n'hi ha més de dues). Serà que els publicistes de la Caixa s'han inspirat en aquest blog? Potser aquest augment de visites que hi ha hagut el derrer mes és degut a l'interès del sector de la publicitat. I si estic tocant (em pregunto) un tema realment molt interesant i a mi em sembla que només és una "boutade" (feia dies que no posava alguna paraula impactant)?
Però al cap d'un moment m'ha anat canviant la cara. Si comparo el volum de la Caixa en sí amb el meu volum (intentarem evitar les brometes fàcils), aleshores em veig com una formigueta al costat del T-Rex com a mínim. Mala peça al teler. I si a més dels publicistes s'hi ha fixat el Gabinet Jurídic (amb majúsucules, no fos cas), i es pensen que sóc jo el que m'he copiat la idea de les escales ho tinc magre. Perquè aquests en són ben capaços i com presentin una querella per cada escala, me'n cauen cap a 300, i jo, la veritat, no estic ja per segons què.
I l'eslogan diu:"Per als qui només volen pujar".
Espero que no em facin baixar de cop.
(P.D.: Jo, a baix de tot del blog hi tinc la Creative Commons Llicence, em servirà com a prova? Si d'aquí uns dies no he publicat res, busqueu-me! Ah, no fumo, vull dir que no em porteu tabac. Una mica d'embotit sí que estaria bé)

25.5.06

Faltava la Torre

Un moment. Abans d'acabar amb tot el tema de París he de posar la fotografia que faltava: l'escala de la Tour Eiffel. És que el món està ple de col.laboradors i en Ferran, a part d'haver-me deixat la imatge de l'escala de pujada a l'autocar, m'ha enviat la que jo havia demanat (aquesta frase sona al dia de Reis). Ja tinc l'escala més emblemàtica de París.

24.5.06

Ja fa una setmana

Avui fa una setmana. Ja fa una setmana. Estàvem (molts) amb aquella tonteria del futbol. El futbol és això, una tonteria de la que se'n pot parlar i discutir fins a límits insospitats, però sense arribar mai a parlar-ne seriosament. Jo puc enfrescar-me en una xerrada visceral sobre aquest tema, posar-me vermell, nerviós, pensar (i dir) de l'interlocutor coses gruixudes, però quan surt aquell savi que diu allò dels mils de milions i les injustícies del món dic: -Ep! que estem parlant de futbol, si hem de parlar "en serio" ja ho podem deixar córrer!
Bé, doncs la cosa va estar prou excitada en aquest petit món de la bloco-blogo-cato-sfera. Entre uns i altres i els que en parlaven de rebot, es van omplir moltes pàgines.
Però ara ja podem donar el dol per despedit. Pleguem la pantalla gegant i tornem cap a casa. Amb una setmaneta ja n'hi ha prou.
Avisem des d'aquí a l'operari que vigili amb aquesta escaleta de fusta més o menys reforçada. Sort que no va haver de pujar i baixar gaire.
Tornarem la propera temporada, que deu començar d'aquí tres o quatre... dies (ei, estic dient que tornarem a parlar de futbol, que jo no me'n vaig pas).
P.D.: Aquests enllaços no els he posat per fer el meu récord de pàgines vistes ni per marejar al personal, si no que és un petit i humil homenatge a tots aquells que s'ho van passar bé la setmana passada.

23.5.06

Amb sabates noves

Veus? És una escaleta amb sabates noves, coll blanc i un vestidet a ratlles grogues i vermelles. Tot la mar de mono. M'agraden sobretot les sabatetes, d'un marron claret, planes, sense taló, que són més còmodes. I sembla que no li apreten, és una talla que li va una mica sobrada i tot. Ha fet una bona compra.
El vestit el trobo més classicot, ho dic pels colors. Aquest model ja està una mica vist; si fins i tot el fan servir per forrar les taules i les barres del bars a les festes populars. O als actes públics, les conferències, els meetings, al davant de les manifestacions,...
Sort d'aquesta mica de coll blanc que trenca una mica (el blanc es diu amb tot i fa elegant).
Serà l'enveja de les seves amigues aquest estiu. A veure si la fan Pubilla...

22.5.06

Mira que no em vull repetir..

He repassat les imatges dels derrers dies (30 o 40...) i he vist que no hi havia cap escala d'escenari en tot aquest mes. Entre l'Ateneu Blocaire, la final de París, he estat molt enfeinat. I això no pot ser. De fet aquest és el motiu que em va portar a obrir aquest blog. Bé, les escales i la "nata" que em vaig fotre per manca de ídem.
Per una altra banda segueixo mantenint que no vull donar ni noms, ni cognoms, ni noms de pobles, ni cognoms de pobles. Però un va repetint llocs d'actuacions i es va retrobant els mateixos enfustissats i les mateixes escales. Evidentment el món de la sardana és un món diem-ne tradicional, però això no vol dir que tot s'hagi de mantenir a qualsevol preu; si hi ha alguna cosa dolenta, doncs canviem-la, home, canviem-la.
Repeteixo avui aquesta escala, que a mi em sembla una mica estreta i dreta (fins i tot els esglaons fan pendent andavant) i aviso: No em provoquin, no em provoquin...

20.5.06

Al confessionari!

Ahir al matí vaig mirar el meu correu (electrònic) amb aquella ingenuïtat diària de veure si hi havia algú que tenia alguna cosa per dir-me. Oh sorpresa! hi havia 77 missatges a la safata d'entrada. Però 77 missatges d'un tal Anonymous que em deia coses del tipus:
"Your website has a useful information for beginners like me" o "Great site loved it alot, will come back and visit again", acompanyats, evidentment d'un enllaç a una pàgina probablement immunda que no vaig mirar. Per acabar-ho d'adobar estaven dirigits a diferents, diversos i escampats posts del meu blog. Apa, fot-li que no ha estat res!
Després d'haver fet ooommmmm! diverses vegades vaig continuar el dia.
A la tarda, innocent de mi, torno a obrir el correu. Què hi havia? Doncs 89 missatges més del tal Anonymous, que segur que es diu Santi de nom de pila.
Sense ser capaç de tornar a dir oooommmmmm! vaig deixar un comentari al meu propi blog. I aquí és on ara he de tornar i demanar excuses públiques.
En primer lloc a l'Anna Tarambana (Sra. o Srta.), que m'havia deixat un comentari dolç i tranquil referent al meu post i que ara es veu acompanyat d'un comentari groller que em fa certa vergonya d'haver escrit.
En segon lloc, als (possibles) lectors que hagin arribat a llegir-lo perquè, senzillament, no és el meu estil.
En tercer lloc al mon mundial, pels dos motius anteriors.
Però no existeix quart motiu, perquè sóc dels que creu (hi ha més gent, però ara no recordo cap post de cap altre blocaire per enllaçar-lo), que un es pot autocensurar a casa dels demés però a casa seva no té per què fer-ho.
Bé, després de buscar una mica he trobat aquesta imatge que encara que no hi tingui res a veure (o sí?), m'ha recordat un confessionari. Hi entraré un moment i faré "examen de conciencia, dolor de los pecados, propósito de enmienda, decir los pecados al confesor y cumplir la penitencia" (és que he d'anar a una Comunió i m'ha vingut al cap el "Catecisme").

19.5.06

París anar i tornar

Quan agafava el tren (quan estudiava) deia allò de: Barcelona anar i tornar, o Mataró anar i tornar. Aquests dies un piló de gent m'ho ha recordat. Sembla que els senti: París anar i tornar! com aquell que fos a quatre passes. Però ho van fer i de gust. En tren, en autocar, en cotxe, fins i tot els que van anar en avió també van fer un viatge d'aquests pim-pam.
Aquest és el meu petit homenatge. En Ferran ho va fer. Va anar a Calella (Maresme) a agafar un autocar i va dir: A Saint Denis anar i tornar.
Jo em quedo amb la foto de l'escala quan pujava. El que va viure allà, les emocions (portava entrada), el patir, l'alegria, l'abans, el després, el cansament, l'arribada, les "anèctodes", tot això quedarà dins seu, i ho explicarà fins allà on vulgui o pugui.
N'hi ha que han fet la seva crònica. Jo sóc dels que vam fer el muntatge de la tele, la ràdio, la senyera, l'himne, tocar el clàxon, no trobar aparcament, anar a peu, mirar com salten i boten (un ja no és cap boig-noi, una mica de cada cosa sí, però), i tornar a casa amb cara d'haver fet els deures i amb bona nota.

18.5.06

Quins gats!

Gats, cats, chats, gatos.
Quina nit, quins gats.
(Gràcies Laura, per la foto)

17.5.06

A ballar!

Al final ho hem aconseguit. I és precisament avui, el dia de la Gran Final: els jugadors del Barça ja ballen Sardanes! Escolteu i observeu-los.
Ha costat anys i panys, i hem hagut d'aguantar com molts anaven criticant la catalanitat i la integració d'aquests jugadors tan nostrats, però aquesta imatge ho val tot.
També és cert que tot s'ajunta, perquè avui és justament Sant Pasqual Bailon. Un sant del que s'ha dit (ell ho nega) que porta aquest nom per haver-lo trobat saltant i ballant de joia repetides vegades davant del Sagrari.
No oblidem però l'altre sant del dia: Santa Restituta, de qui no en farem cap brometa fàcil sinó que deixarem uns apunts de la seva vida per qui la vulgui conèixer una mica.
I el soci?
Els socis i simpatitzants blaugranes desplaçats a París ténen avui un dia molt llarg, llarg i ample. Caminaran molt, visitaran museus i monuments, algun àpat de la "gran" cuina francesa, alguna cerveseta i uns quants Pernods. Ah, i si tenen entrada aniran al futbol. Però un moment o altre també hauran de descansar, i quin lloc millor que alguna escala perduda a la vora del riu?

16.5.06

Sí, sí, sí, alguns van a París...

... i els demés ens quedem aquí. Que no tohom pot agafar i dir que se'n va un parell de dies de la feina, i per la mòdica quantitat de 7oo o 8oo euros plantar-se a veure el futbol. Si som en plena era de la tecnologia, això vol dir que no cal estar als llocs en cos i ànima. Ens quedem a casa o al bar o davant d'alguna pantalla gegant i apa, que Déu hi faci més que nosaltres (o un altre, que tampoc hem de crear polèmiques filosòfiques ara...).
Bé, en quant al tema escales, en podem agafar una de París. A Montmartre va bé? Doncs resulta que allà hi ha la Rue du Calvaire. Cal que us ho tradueixi? Calvaire = Calvari? Doncs ho heu encertat. No sé si és bon senyal això, però aquí us ho deixo.
Tot és qüestió de veure com acaba el "calvari".
P.D.: Si algú va a París, em podria portar alguna escala (amb la foto n'hi ha prou)? M'agradaria la de la Tour Eiffel. És que no la tinc.

15.5.06

Arriba l'estiu

Ja som a mig maig (repetiu cinc vegades seguides aquestes dues darreres paraules cada vegada més depressa; diver, oi?).
Ja m'he perdut. Tornem-hi. Que ja fa calor i s'ha de començar a anar a la platja. Després de la "operación bikini" o la "operación banyerus", és a dir de l'intent de fer règim, se suposa que ja podem començar a exhibir les carns blanques per anar-les torrant de mica en mica. Els xiringuitos i bars de les platges comencen a estar plens i per això ja n'hi ha que han començat a fer les seves ofertes de temporada. L'últim crit és posar unes tumbones a la teulada amb servei inclòs. No us ho perdeu!
P.D. He rellegit el post i el verb "començar" l'he fet servir 4 vegades. Quin desastre!

13.5.06

Un semàfor i un tren

Qui més qui menys, tots hem tingut alguna relació amb els trens o directament amb la RENFE. Jo en vaig tenir alguns anys en època d'estudiant, però la veritat és que ara tindria problemes per saber què he de fer abans de pujar-hi: s'agafa bitllet? hi ha revisors? què són les zones? la darrera vegada ja hi havia música "ambiental", continua tan forta? Bé, deixem-ho, ara estic immers en un blog i resulta que ja és la segona vegada que parlaré d'una escala relacionada amb els trens. La primera (escala) la vaig trobar fora de lloc, aquesta no. Aquesta es fa servir per pujar a la part alta dels semàfors, suposo que per reparar-los o fer-ne el manteniment, que la RENFE és molt seva hi ho té tot molt a punt.
El meu dilema però és un altre. Es pot saber a qui es dirigeix aquest semàfor? Al tren no! O potser el senyor conductor baixarà de la seva cabina per anar al mig del carrer i mirar si està vermell? Tinc entès que en aquest carrer, just al davant de l'aparell en qüestió hi ha un hotel. Serà que el semàfor és per als clients, per avisar-los de quan poden saltar la tanca i travessar la via? O és que surten al balcó i miren quan ténen via lliure per fer "certes" coses? Què deu passar quan el semàfor està verd?

12.5.06

Primera aportació a l'Ateneu

El dimarts vaig rebre un correu de la lectora i Amiga (A majúscula i en negreta) Carme. Deia:
Aportació per a la Biblioteca virtual –què és un Ateneu sense biblioteca pròpia?– de l'Ateneu Blocaire Vilapou, d'unes planes d'un llibre amb una definició que em va corprendre.
Del llibre: Gala. De l'autora Dominique Bona (biògrafa de Gala).

Feu l'esforç de llegir-ho (la part blanca, no la grisa...).
Bé, ja hem començat. Tenim l'espai, hem iniciat la biblioteca i jo ja vaig recopilant les discografies de Ben Harper, Housemartins, Toreros Muertos, Shubert, Bach, Rita Lee, Casandra Wilson, alguna cosa de la Núria Feliu i d'El Puma, la videoteca amb Pedro Reyes i Faemino y Cansado...
I m'havia enviat també, faltaria més, una escala. En aquest cas una escala trobada en un moll, en un port. Després de tants dies parlant de terra endins, em ve bé tornar cap a marina. Això es porta a dins. Una escala de pedra, dura forta, acostumada a la gent de mar, també dura i forta (no els fa falta baranes...)

11.5.06

Viatge a Vilapou (i IV)

Més enllà del camí i les canyes hi havia civilització. No vam entrar en cap vitge més virtual del que estàvem fent, perquè ja s'havia barrejat prou la ficció amb la realitat que tocàvem. En efecte existeix Vilapou i limita amb una Zona Industrial, el riu Llobregat i una ciutat, Déu n'hi do.
I havíem trobat aquella nau mig cremada per un incendi i que a més d'un ens ha fet o ens fa somniar (més virtualitat) en ocupar-la, rehabilitar-la i gaudir d'un Ateneu Blocaire on deixar anar la nostra creativitat, per senzilla i simple que sigui (tot això sigui dit sense exagerar massa, no ens passem de "progres" ara).
Sortint de tantes emocions només em quedava passar per un lloc que m'acabés de tocar la fibra. Era massa a prop per ignorar-lo: El Timbaler del Bruc. Davant seu vaig sentir els ressons que proveníen de les muntanyes de Montserrat. Això és una orgia de sensacions. Sensacions per a tots els gustos. Podem anar d'un extrem a l'altre (i jo no sé amb què em quedo ... o sí).
Al tram final del viatge vam trobar (quasi sense buscar-la) una escala digna de ser immortalitzada. Sembla que no tingui res d'especial, està ben construida, ampla, segura, una barana, normal, diríem. Si no fos (ai, el si no fos!) que quan arribes a dalt s'acaba just a la tanca de l'autovia.

9.5.06

Viatge a Vilapou (III)

Mentres anava sentint de fons les converses dels ocells, vaig girar el cap (cap) a l'altra banda. No tot era el riu, l'areny, l'aigua transparent (?),... La imatge de les velles indústries apareixia de nou. (Si podeu, torneu a posar-vos els cants dels ocellets que us vaig deixar ahir, per compensar). Fan una mica de por aquests dipòsits mig menjats per la corrossió de ves a saber què. Qualsevol puja aquella escala que hi ha al mig per anar a fer un control de qualitat. (Ves-hi tu! que deia aquell).
O aquesta altra que comença de pedra i després de la reconversió industrial li van posar un afegit de ferro per arribar a questa espècie de piscina descoberta. Amb el temps però, els hi van instalar la uralita per no quedar cremats del sol, si ja no ho estaven de les matèries industrials.
Vam arribar cap al final del camí, després de passar per una zona de pícnic (és que no s'estan de res a Vilapou), però vam parar abans. No quedava clar què hi podia haver més enllà d'aquell camí. Arribaríem una altra vegada a la civilització? Ens quedaríem en algun perillós "bucle"? O potser ens portaria a alguna altra "Zona" amiga?
(Continuarà)

8.5.06

Viatge a Vilapou (II)

Vam deixar enrera la nau mig cremada que ens havia fet anar a la recerca de l'indret conegut com Vilapou. Una investigació virtual ja ens havia assabentat que no només estàvem parlant d'una zona industrial si no que podríem arribar a la mateixa vora del riu Llobregat.
I que aquesta zona encara que semblés, a primer cop d'ull, no massa rica en fauna i flora, era un espai ecològicament envejable tant per la pesca com per l'observació d'ocells. En aquest apartat podem destacar que una passejada pel costat del riu va acompanyada d'una música de fons variada i engrescadora (l'esteu sentint, oi?). Aquí podem trobar orenetes, ballesters, martinets, bernats pescaires, falzies, rossinyols, cucuts, un becadell sord, una cotorreta de pit gris, una guatlla maresa, un agró roig, un colltort i fins i tot, no us ho perdeu, s'hi ha observat un cigne mut.
Però em va sorprendre molt que, a més, és un lloc dedicat d'una manera organitzada a la pesca, la pesca intensiva controlada, com indica el rètol. Hi ha una quantitat elevadíssima de punts (més de 100) a poca distància l'un de l'altre per situar-hi els pescadors. Quina imatge deu ser aquest riu, amb aquesta aigua farcida de canyes i fils que busquen el seu trofeu... Per arribar des del camí a alguns d'aquests petits altars de l'esport de la pesca s'han construit unes escaletes més o menys rústiques de les que us en deixo una imatge. Si la podeu observar amb atenció veureu que un d'aquests esglaons està decorat amb un graffitti que sembla que esperés el moment de la nostra trobada, perquè precisament és un símbol musical: una "clau de sol".
Quantes emocions m'està donant aquesta expedició!
(Continuarà)

7.5.06

Viatge a Vilapou (I)

Tot va començar el 20 d'abril quan llegia la premsa digital: Incendi a Vilapou! L'esgarrifança que aquest titular em va produir em va conscienciar que havia de fer alguna cosa. Havia d'anar a descobrir aquestes terres, on eren, còm eren, còm podia ser que un Ajuntament les hagués deixat en estat d'abandonament. Fins i tot vaig pensar que potser en tenia algun dret. Mirant el Google, la majoria de les 12.500 entrades que corresponíen a aquest nom estaven relacionades amb mi mateix. Per tant, i en cas de necessitat, potser en podria reclamar la "propietat". Vaig pensar que alguns dels meus companys lectors em podríen acompanyar com a testimonis davant els representants de la Justícia, en el cas que això fos imprescindible (aquí ho deixo anar).
Anant ara al Google Maps, una altra bona eina, vaig situar aquests paratges desconeguts per mi (escriviu a la casella corresponent: vilapou, spain).
Ahir dissabte vam començar l'expedició. De bon matí érem ja a les carreteres del nostre país. Anàvem ben equipats al no saber quines condicions ens podíem trobar. A mig matí ja vam divisar la darrera indicació: En una "rotonda" (que estrany!) hi havia un indicador: a la dreta, Vilapou, una zona industrial. No negaré que allò de la possible "propietat" em va fer funcionar la meva personal calculadora mental. Uns terrenys d'aquesta mena sempre tenen un valor important i, sobretot, sempre hi ha la possibilitat de la requalificació (en política tot és possible). Però em va tornar a venir al pensament la possible imatge esfereïdora del foc. Els minuts es van fer llargs i intensos fins veure, després d'un rètol on s'ofereixen parcel.les i naus amb acabats de primera qualitat (ostres la calculadora!), un paisatge dur, un edifici mig devorat per les flames. Quina tristor, quin silenci va ocupar aquells inacabables moments. Amb els ulls humitejats teníem al davant aquell Centre de Formació Professional ara en desús, com explicava la nota de premsa. Crec que algun cabell se'm va tornar blanc i tot (no per la cendra, si no per l'impacte emocional). Només em quedava buscar, encara que fos amb l'esforç de les meves mans, si hi havia alguna escala i quin era el seu estat. La recerca va ser una mica llarga però al final la vaig trobar allà, fora de l'edifici cremat. Miraculosament (observeu bé la imatge), no estava ni sucarrimada. És més, jo diria que estava immaculadament neta. Algun d'aquells sentiments contradictoris amb que la nostra cultura ens marcava les consciències es va tornar a remoure dins meu. Semblava que hi havia hagut alguna "protecció" inexplicable vinguda de més enllà de la naturalesa. L'escala s'havia salvat.
(Continuarà)

5.5.06

Final de setmana

Després de llegir alguns blocs he notat que quan arriba el divendres el personal va de baixada. Vull dir que costa mirar el cap de setmana amb un optimisme engrescador sense haver passat primer pel punt mínim de la gràfica (aquelles gràfiques de funcions de les que ens feien calcular màxims i mínims...uff!). El dissabte i el diumenge tothom ja es torna a veure les orelles, però la majoria primer hem de tocar fons, com per treure'ns de sobre les "tensions" de la "fenya".
Només és una reflexió però m'hi fixo cada setmana. Per tant posarem aquesta escala o conjunt d'escales o escala d'emergència, segons com cadascú s'ho vulgui mirar o ho necessiti veure.

3.5.06

En repòs

De tant en tant toca reposar una mica. Llegeixo al diccionari, reposar: estar en suspensió de treball o activitat. Quina manera més elegant de dir-ho! M'agrada això d'estar en suspensió de treball. Sobretot si la dictes tu aquesta suspensió, que si no ja hem begut oli.
M'han fet arribar la imatge d'una escala que també està "en suspensió" (quarta vegada que repeteixo la parauleta, però és que m'ha agradat). Suposo que les escales també ténen els seus drets.
I un refrany per acabar: "Qui no reposa fa poca cosa".

2.5.06

Tocava Ofici

Ara feia dies que no en parlava de les escales de les esglésies, aquelles que et porten fins el cor. No el cor que batega si no el cor des d'on es canta (algú es pensava que diria el "coru"?). Doncs avui en tinc aquesta imatge prou representativa. Era una de caragol, d'aquelles que són tan boniques de veure i de pujar. Tenen la seva gràcia. Però i el contrabaixista? Ja hi som! Resulta que aquesta cobla fa els oficis amb piano, clarinet i contrabaix, a banda del director i tots plegats cantant. Sona la mar de bé.
Però tornem al contrabaixista per imaginar com ha de pujar l'instrument (musical). Sort que aquest en qüestió no es diu Miquel perquè podríem dir-li "er probe Migué". Us vull recordar que per pujar una escala estreta un contrabaix es puja d'esquena, marxa enrera (podeu veure la imatge d'aquest post). Si a partir d'aquí agafes l'escala i l'estires fent-li un moviment helicoidal per convertir-la en caragol, l'única que cosa que lograrem és marejar el pobre home, carregar-lo de problemes i fer-li agafar claustrofòbia. Això sí, després de fregar tota la paret amb l'americana i la funda del contrabaix, arribarà a dalt just a punt de començar i pensant ja en l'hora de baixar.
(La foto dels peus no és per veure si porta les sabates netes o no si no per intentar demostrar que no hi havia manera de fer una foto que es veiés l'escala sense que surtissin els peus del retratista).

1.5.06

Ja ha nascut

No tinc cap estadística a la mà, però segur que n'hi ha. Hi ha estadístiques de tot. No sé quantes criatures deuen néixer cada dia, o cada hora, però és una dada contrastada i calculada. No sé tampoc quanta gent està fent l'amor en un mateix moment, però algú deu haver optimitzat les dades per tenir-ne una aproximació. Seguint amb l'estadística, els infants "surten" als 9 mesos, o si més no, prenem-ho com un referent.
Això vol dir que fa nou mesos, hi havia una quantitat indeterminada però no exagerada de gent que estava fent l'amor quan jo vaig escriure el primer post. I d'aquests, sigui per amor, per mala sort o per destí natural, nou mesos després, AVUI, alguns han vist néixer un fill. Per molts anys!