S'acaba l'any

Doncs s'acaba el 2005, com aquell qui res. I demà serà un altre dia d'un altre any, també com aquell qui no fa la cosa. Suposo que tocaria fer resum de l'any, repàs, balanç i totes aquelles coses. Que cadascú faci el seu "examen de consciència" que ja som prou grandets (o no). Jo he de fer referència al blog, bloc, dip, bitàcola, diari, pàgina o què sé jo. Només diré que, qui ho havia de dir? Són 5 mesos 5, i pel meu gust, ben "lidiats". Deixo com a mostra la primera escala que vaig publicar, que em sembla molt representativa, i una de darrera hora, una mica nocturna, però ja preparada pel seu treball (una mica dreta, estreta, falcada, sense barana,...).
Si ho voleu, i no només perquè avui sigui fi d'exercici fiscal, podeu mirar els petits àlbums, o anar fent algun tomb de tant en tant pels "arxius mensuals".

Bé, que acabeu bé l'any, i comenceu el 2006 tan bé com pugueu, amb alegria, gresca i "moderació".

Vigileu, s'estan organitzant!

No sé com acabarà aquest Nadal. Això s'està complicant. A mi ja em preocupava tota aquesta quantitat de Pares Noëls pujant pels balcons (torno a repetir que si mireu durant el dia, n'hi ha molts menys). Donc el que deia, que ara ja s'estan organitzant. Són més, més petits, van en grup i no tinc clar quina és la seva finalitat (recordeu Gremlins?). No fan prou amb un de sol? Us recomano que mireu si teniu les finestres ben tancades.
Però també podria ser que fossin "de veritat", dels bons. Quina festa!
És Nadal!!!

I per Cap d'Any?

Ja fa uns dies comentava que per aquestes festes es podien fer "coses" originals per variar. Avui us en comento un parell més. Aquestes les fan els del meu ram, però per encàrrec (és a dir, cobrant). Es tracta d'anar a les 7,00 del matí del dia 1 de gener a veure com surt el sol. Tampoc és una cosa extraordinària que una nit com aquella s'acabi mirant com surt el sol (dic mirant perquè una cosa és mirar-ho i l'altra veure-ho). Però la gràcia del tema és que hi haurà sardanes!!! Gràcia pels que ballen i els que ho escolten (escolten o senten?) I els músics? Doncs a tocar. Em diuen dos llocs: el Far de Sant Sebastià (Palafrugell) i el Cap de Creus (Cadaqués). Que hi hagi sort!!!

28-D. Els Sants Innn......

Eh tu! Aquest bloc va d'escales, a veure on mires!!

Hi ha escales i escales

Si heu mirat les imatges abans de llegir l'escrit, suposo que no heu pensat pas que els músics volien fer-se un sobresou, o que s'ha afegit una coreografia especial a la sardana "el saltiró de la cardina". La vida del músic (de cobla) és dura, "original" i de vegades una mica extravagant, però de moment no s'ha arribat a aquests extrems. Ahir, dia 26-D (segueixen sense agradar-me aquestes reduccions de les dates, però són pràctiques), Sant Esteve, també hi havia sardanes. En aquest cas a Sant Feliu de Guíxols. Que no ha d'anar a dinar aviat la gent? Bé, doncs els músics (gràcies per la col.laboració gràfica) es van trobar una competència "artística". Poc públic i encara a repartir. Però com que en aquest "mundillo" tothom és prou sofert, la gent va tenir temps de veure-ho tot. Fins i tot podia veure aquell bon senyor com pujava i baixava escales (sempre hi ha escales), amb música de sardanes de fons. Un espectacle únic per al dia de Sant Esteve. Em sembla que més d'un, amb aquella "boira" que envolta una mica a tothom aquests dies d'horaris i àpats trasbalsats, no va acabar d'entendre què hi pintava aquell "collage" al mig del Passeig, però això ja és un altre tema.

En família

Dies de Nadal. Dies de festa. Dies de festes. Família. Agenda per quadrar-ho tot. Bones cares. Bons desitjos. Bons menjars. Més menjar. Bons vestits (macos vestits). Regals. Alegria. Petits contents. Petits excitats. Joia. Més menjar. Petons i abraçades. Recordes?... Mes menjar. I ara uns turrons. Mes records, alegria. Aquell disc de cada any. Una mica més de turrons?
Compte amb l'escala, que és molt dreta!

Una felicitació

Ahir a la nit després de sopar (bé, de fet ja era avui), la meva nebodeta em va posar un paperet a la butxaca sense que jo m'hi fixés.

Tòpics (de Nadal)

El primer per una diada com avui és deixar-vos una nadala (lo "villancico" que diuen ells).

Powered by Castpost
El segon és parlar de l'aniversari de la mort de l'avi Macià.
I el tercer, naturalment, és una escala, i avui agafarem aquesta que ho lliga una mica tot, i com que a més està així com si diguéssim de cap per avall, ja va bé perquè entre les celebracions, la son i l'excitació general, més d'un la veu així.
Apa, Bon Nadal!

Em sembla que ja hi som

Sí, sí, dia 24 o potser hauríem de dir 24-D, posats en aquest costum de fer una espècie d'etiqueta per tot. Si avui sortiu al carrer agafeu-vos-ho amb molta calma, que com que per acabar-ho d'adobar és dissabte, quasi no hi cabreu, al carrer.
Acabem ràpid: molta paciència i bon profit!

Hem baixat a l'hivern

Les escales, serveixen per pujar o per baixar? Quan un es nota optimista, diria que les escales van cap amunt, com si el més enllà (positiu) fos això, amunt. De la mateixa manera, baixar ens porta a anar cap a la part negativa. Senzillament deu ser una herència d'allò del cel i l'infern, arriba y abajo, up & down, una imatge, una representació dels dos extrems, del bé i del mal, en definitiva. Si ho transportéssim a punts de vista d'altres cultures, només canviaríem els noms, però tindríem sempre els dos pols, més o menys oposats. Tot "això" deu ser la suma de l'inici de deu dies de "vacances" amb l'arribada del Nadal i un bon dinar en un "argentí" (l'estómac ple, fa filosofar més?)
Resumint, proclamo que hem baixat a l'hivern i aquí estarem fins que comencem a pujar cap a la primavera i arribem allà a dalt, a l'estiu, per anar continuant successivament el cercle (diuen, i ho crec, que la vida és una successió de cercles que es van tancant, i... uff!). (Continuarem)

Ja arriba, ja...

Divendres, dissabte, diumenge, dilluns... Un piló (el primer) de dies en els que només se surt, es menja, es saluda, es felicita a la gent, es gasta, es somriu, es té son, es va a dormir a deshores, es descontrola el despertador... No sé si ens queda temps per "aquelles altres coses" que són pròpies d'aquestes dates. Com sempre, hem d'acabar dient que tot és molt complicat, o ens ho fem de complicat.
Per anar despistant més tots aquests temes, ara ens dediquem a complicar fins i tot els balcons. Quins envelats que s'hi munten! I els P. Noëls amb les seves escales? Quin descontrol!
Per cert, jo, durant el dia, diria que n'hi ha menys de P.N. als balcons. Algú sap on van?

Ja des del primer dia

No m'imagino tota la vida, des del primer dia de sortir al carrer, encara que siguis nadó, amb un constant pujar i baixar escales. Ja està clar que depèn de la casa en què vius també has de pujar-ne i baixar-ne, però que, a més, quan surtis al carrer, tota la vida també ho hagis de fer,...és massa dur. I, és clar, si un és músic, doncs dependrà de l'instrument. I jo que tinc debilitat pels contrabaixistes, ja pateixo només de pensar-hi. De fet, a part del contrabaix, altres instruments que em cauen bé, són la tuba, l'helicon, el xilofó, l'arpa. Tots ideals per viure en aquest mateix carrer.

Powered by Castpost
Bé, doncs escoltem aquesta música tranquila que em transporta a èpoques més juvenívoles i gaudim del carrer-escala d'aquest poblet del Matarraña (gràcies Joan per la foto).
P.D.:Com que no se sent la cançó que havia posat, de moment us en deixo una altra.
P.D. de la P.D.: Gràcies a la col.laboració inter-blocaire puc posar finalment la peça que volia.

L'escala sense fi

La veritat és que sí que té un final, però és una paret. Així de clar i senzill. Tantes coses ho fossin. I mira que deu tenir història aquesta escala, i en deu haver vist de coses, i la deu haver trepitjat un munt de gent. I tot això per acabar amb una paret (un mur) al davant. Ara me n'adono que hi podia haver posat una música adequada (Pink Floyd). Quan estaré ensenyat ja serà hora de plegar.
Però anem a les imatges. En poso dues (no m'estic de res), així com si fossin una làmina de dibuix d'aquells exercicis amb una planta, un alçat (en aquest cas lateral) i una perspectiva (que té un nom, però ara no el recordo). Però sense la planta. Així es pot veure més l'efecte de l'escala sense final (feliç). Bé, és un final dur i contundent. És el que hi ha en aquests temps. Encara pot donar gràcies que l'hagin mantinguda dreta (de moment).
He d'obrir un apartat d'agraïments per fer-me arribar les fotos: la localització d'exteriors, guió i producció és d'en Paco i la Carme; l'execució i manteniment d'en Santi i l'ajut i suport de la Nuri.

El dia de Nadal, banya't (tu)

M'ha arribat una informació una mica "peculiar". A Calella (Maresme), hi una colla de gent que el dia de Nadal al migdia no ténen res millor a fer que anar a la platja i fer-se una remulladeta. Aquesta serà la novena edició, encara que el principal instigador ja portava uns anys banyant-se tot solet. Deixo la informació i un enllaç a mà dreta per a qui li interessi. Així obro un apartat per si coneixeu "actes o activitats" originals per aquests Nadals (ho poso en plural no com una traducció literal, sino perquè és una manera de dir aquestes festes que em cau simpàtica). Jo, què voleu que us digui, peró a mi no m'hi trobareu,i si algú té una curiositat per saber quina imatge personal hi ha al darrera d'aquest blocaire, ja vaig posar una fotografia meva el seu dia.
No voldria acabar el post del dia sense una escala per tornar a la "normalitat". És d'una església de la Terra Ferma. La imatge ja ho diu quasi tot. Té a més, els seus additius: els contenidors, la línia elèctrica, el fanal, les herbetes, la barana, ....

Aixi, ben mudats

Perquè es noti que es diumenge, tots ben mudadets cap a tocar. No sé si és que s'acostava Pàsqua i les Caramelles o és que s'estaven provant el nou vestit per la propera temporada (per als que no ho sàpiguen, el canvi de temporada és per Carnaval). Era l'any 1956 i no crec que el "model barretina" fos la nova moda, però això del món dels músics és una cosa ben estranya. Deixem-los aquí ben posadets que a fora fa fred.

Necessitaran escales "ells"?

I ara que hi penso, i com que ahir comentava allò dels P. Noëls aquests que estan penjats dels balcons amb una escaleta de no res, quan arribin els Reis (sempre en majúscules), necessitaran escales?, o millor dit, necessitaran escenaris? Ai, que m'ho veig a venir! Tant de temps fent comentaris sobre els músics i el seu "puja i baixa", i ara arriben moments importants, transcendentals, i el més calent és a l'aigüera. Arriba el dia que els Reis i la seva cohort començarà a treballar a "destajo". Però està clar que, primer, hi ha uns moments en els que reparteixen uns regals com d'aperitiu, per anar fent boca. I també que recullen les cartes. I tot això sempre és a una certa alçada del terra, que s'hi arriba després d'una inacabable cua que va a parar a una escala!
Ho tindran en compte les autoritats pertinents, els organitzadors dels actes? He de fer alguna cosa. Ajudeu-me! Organitzem-nos! Tothom queda encarregat d'avisar als del seu poble! Ai, que no sé si hi som a temps!
I sobretot, vigileu el nivell, com a la fotografia, i si heu de fer servir unes falques, endavant! La seguretat és primordial!

Que arribin les vacances!

Això és com una regressió a l'infantesa. Vull unes vacances d'aquelles de tres setmanes. Que agafin d'avui fins passat Reis (amb majúscula, que per això de les festes no cal entrar amb disquisicions filosòfiques).

Powered by Castpost

Però ara ja no hi podem fer res. Com a mínim depenem de les decisions del "Comitè d'Empresa" (també amb majúscules que mai se sap) i de la Patronal (idem). Bé tot és un embolic.

Jo només vull dir que s'acosta el Nadal (en singular) i que vaig mirant amunt els balcons i frueixo de la quantitat de metres de bombetes que envolten les baranes, i de tots aquests Pares Noëls (més majúscules) que pugen per unes escaletes... I al final hem anat a parar a les escales. I això que quan he començat a escriure veia que aparcava un dia més el tema "estrella" del bloc (blog). No me'n puc escapar. Voleu dir que són prou segures aquestes escaletes que fan servir els P.N's? Ja sé que ells ténen uns poders i uns encanteris que no tenim els demés (si més no jo no els tinc i per això vaig caure).

Podríem arribar a un acord: ells em donen una mica del seu poder i jo els dono uns consells en el tema aquest de la seguretat laboral.

I quina competició!

Ahir vaig "entrar" en una urbanització d'un poble "qualsevol". Bé, la veritat és que abans se'n deia urbanització a un grup no massa elevat de cases que s'havien construït a la vora d'algun poble (o ciutat), i que normalment era d'un nivell una mica més elevat que la mitja (o la mitjana). Ara això ha canviat, perquè aquests grups de cases han esdevinguts nuclis cada cop menys petits, amb cases cada vegada més iguals i amb "habitants" cada vegada més clònics. Doncs quan arriba Nadal comença una espècie de competició per veure qui fa l'espectacle lluminós més original. Si no fos que fotografiar-ho és (per a mi) massa complicat per que s'aprecïi la "bellesa" en tota l'extensió, faria un fotoblog exclusiu. O inclús una pel.lícula. O...un flim!

Anem-la reforçant

Un pedacet per aquí, una fusteta per allà, un llistonet, quatre puntes, dos cargolets, i... quasi que pot passar per nova. De mica en mica no sé què s'omple però ja en farem de feina, ja. Encara que si mirem l'entorn més proper a l'escala, tot ja s'hi adiu. L'enfustissat, el banc, el fanal, la "mullena" del fanal, tot plegat fa venir unes ganes boges de posar-se a tocar, encara que siguin sardanes. Ni que fossin xotis! És d'aquelles escales que millor pujar-les sense mirar i depressa. Les penes com més aviat passin, millor.

Dimarts i 13

No és que a aquest bon operari li hagi tocat pujar a l'escala perquè fos dimarts i tretze, sino que amb una mica de sort no oblidarà mai el que no s'ha de fer en una data com aquesta. La imatge, si és seriosa, té tela, i si no ho és, doncs també. Però la veritat és que a mi no m'estranyaria massa veure un cas com aquest amb el personal que corre. Esperem que tot sigui una "brometa", i si no que Santa Llúcia ens conservi la vista (que així alguna cosa tindrem).

Ginjòlia, un llibre o potser més

Us presento un llibre, o un conte, o un relat, o potser més. Es diu Ginjòlia o la inimaginable expedició dels germans Aronet, Roscafort i la Srta. Dorremí a la recerca del so perdut. Ha estat escrit per Jaume Forest i Salvà i il.lustrat per M. Isabel Feliu i Ferrer, encara que no sé on acaba la feina de l'un i comença la de l'altre. Ens relaten les aventures dels germans Aronet (llegiu-ho al revés), constructors d'instruments musicals al País de la Música, Ginjòlia. Hi ha personatges divertits, tenebrosos, "reals", el País del Foc, el País de Qui-salta-bota, el País sense nom. És fascinant. És una mostra d'amor familiar (d'un paràs) i també d'amor a la música.
Està editat a la col.lecció MOS per GISC-Promocions Culturals i Festives Garonuna.

Deixeu que els nens se m'acostin

Segons diu el peu de la fotografia en el llibre que la publica, aquesta formació de la Principal de la Bisbal era la que l'any 1892 va guanyar dos premis en un concurs a Barcelona, cosa que ens demostra que la qualitat ve de lluny, per no dir del primer dia. Però el que jo volia comentar són alguns detalls de la imatge. Principalment els nens, i no els que hi ha a la dreta, és a dir fora del enfustissat, sino els que apareixen entre les cadires dels músics del davant. Ells estan posant per la foto com el millor dels professionals. Us he de dir que avui dia, lògicament, els nens també corren i juguen per sota de l'escenari. És "molt" divertit pels que som a dalt sentir-los i notar-los com donen cops (he, he). Dos petits comentaris més: primer, que veiem encara que el trombó està situat al costat del contrabaix ( fa molts anys que ja està situat entre els trompetes i els fiscorns) i que aquesta arcada és de la plaça de Monells al Baix Empordà (un poble realment maco).

Germanor

Continuo amb la teràpia nadalenca. Ara, una mica cansat de només mirar a terra per no caure si pujo o baixo una escala, també miro cap amunt. Potser que intenti trobar ja el punt mig.
Doncs en un balcó he trobat aquesta imatge de germanor. I tot ben il.luminat.

Fer una "cama redonda"

Recordo haver sentit aquesta expressió fa molts anys, així en català, dient que havien trobat algunes persones (d'ambdós sexes) fent una "cama redonda". Sonava molt fort. Amb els anys ja van sortir els llits rodons, que no deixaven de ser llits amb una forma rodona, i que la cosa també donava per fer moltes fantasies ( la veritat és que per al propietari no feia falta que ho fossin de fantasies). Ara ja hem arribat als escenaris rodons i us puc assegurar que ni fantasies ni gaites. A tocar que els balladors esperen i, quan acabem, a córrer que hem d'anar a un altre lloc o cap a casa.

He recuperat el meu primer mòbil!

Avui he tornat a casa amb un trasto més per guardar: el meu primer mòbil. Ja veus tu quina gran cosa, però m'ha fet gràcia. Déu ni do del que ha evolucionat el tema en 10 o 12 anys que és el que té aquell primer Motorola de l'època que eren les Caixes qui els proporcionaven. Direu que poca relació hi ha amb els temes que sempre toco, però si que va ser important per allò d'estar localitzable quan marxaves a tocar per aquests mons de Déu (2a vegada que surt, deu (no Déu) ser la proximitat de Nadal). Resumint, que m'ha fet gràcia i ja està.

Teràpia nadalenca

Explicava fa uns dies que això dels Nadals em feia venir un "rollo" estrany (deia "mal rollo"). Doncs crec que he d'intentar superar-ho. Diuen els especialistes, els professionals del tema, que els problemes s'han d'afrontar, s'han d'acceptar i començar algun tipus de teràpia. La que començo avui i que m'ocuparà totes aquestes festes (sense oblidar les escales, que és part d'una altra teràpia molt més seriosa i necessària), serà la d'intentar comprendre la mentalitat "festívola" de tota aquella gent que no només adorna el menjador de casa, sinó que surt al balcó a expressar la seva alegria. I no ho fa posant un petit motiu nadalenc, unes boletes de colors, un arbret, una tireta petita de llums, sinó que munta un autèntic castell de bombetes que s'encenen i s'apaguen, que volten cap a tots cantons i que poden enlluernar a tot el carrer (pobres veïns), o a tot el barri sencer. Començo avui amb aquest trenet amb vagons inclosos, arbres, boles, pare Noël,...

6-D. Dia de la C...

Com que és un dia d'aquells assenyalats, farem el discurs una mica més institucional. L'escala (gràcies Donot!), l'he triat amb una mica de missatge. Podríem dir que avui treiem el Sant Cristo Gros, que és allò que es fa només en dates determinades, però "amenaço" amb treure'l més vegades si m'obliguen. Per qui no vulgui veure la doble intenció de l'escala, doncs que la pugi amb el cap cot i mirant a terra, que així no veurà les coloraines de cada esglaó. Que tingueu una bona diada de festa (això vosaltres, que a mi em toca treballar per poder fer pont el divendres).

La Catedral de les escales

Com que és diumenge he fet allò de buscar alguna imatge antiga o millor dit històrica. He agafat un llibre que parla del tema (de la sardana, no de les escales) i he trobat aquesta. Com ja passa de vegades, el 99% de les fotografies porten el lloc i la data o l'any en què han estat fetes, excepte la fotografia que interessa. Per tant faig deduccions i dic que la imatge és de finals dels 50 o principis dels 60 com a màxim i que està feta al Pla de la Catedral de Barcelona (i si l'erro mala sort). M'ha agradat, la foto, per tres qüestions principalment: primer per la composició estètica (opinió personal), segon, pel fons de la imatge (crec que és impressionant, tant el que es veu, com el que un s'imagina), i tercer, per l'escala. Qui pot desitjar una escala més imponent, important i respectable que aquesta? No tinc paraules per buscar-hi cap defecte, ni m'hi atreveixo!

És per pujar això?

Quan he parlat dels cors de les esglésies he ensenyat imatges d'escales més aviat estretes, que de fet ho són per lògica constructiva (no em queixo). Però al mirar aquesta fotografia d'avui no tinc clar si l'aigua i el full parroquial són per anar amunt o per entrar a l'església, o potser per sortir. Ja podria ser que els que necessiten més l'aigua beneïda siguin els músics que no pas els feligresos, però això de "la fulla de missa", millor que no ho agafin per pujar, que després no estan pel que han d'estar i els oficis surten com surten (però surten bé, no?)

Sempre pujar (o no)

Probablement sigui això del desembre, però em comença a venir un cert "mal rollo". Els Nadals no m'han acabat mai d'agradar, encara que ara els tolero una mica, i el fet d'haver començat aquest mes, m'hi fa pensar.
Si parlem més "musicalment", aquesta època no és massa bona, en general. Amb el fred es redueix el nombre d'audicions (fora d'algun concert de Nadal), sempre has d'estar pendent del temps, de si són sota cobert o no, i tornen a arribar els assaigs. Per què serà que no agrada massa això de preparar-se per la feina que has de fer d'una manera professional? Deu ser que ens creiem ja prou preparats (?).
Us deixo aquesta escala per la que sempre puges i puges, com un càstig, com un suplici. Però com allò del got buit o ple, algú podrà dir que és una escala per la que sempre es baixa content i descansat. Són maneres de veure-ho!

Ha arribat el desembre

No sé per què però a mi el desembre és el mes que em sona més (redundància) a fred, encara que la seva major part sigui de tardor. Què hi farem! Probablement sigui per les "postals" de Nadal i totes aquestes coses. I si identifiquem fred amb neu, i tot això ho barregem amb escales i escenaris, us imagineu anar a tocar un dia a un lloc on s'hagi de pujar en unes condicions com les de la foto? Esgarrifa't!!

I jo em queixo

Un, de tant en tant, ha de fer petits exàmens de consciència. No massa sovint ni massa exhaustius, però s'han de fer. Avui completo el quart mes d'aquest bloc. Són 122 dies parlant d'escales, de pujar-les, de baixar-les, de la seguretat, de l'estabilitat, de les baranes, dels graons, dels materials, de les bones intencions, de les tradicions... Ja toca que miri una mica més enllà, a veure què hi ha. No tot s'acaba en aquestes petites escales de tres o quatre esglaons que salven una alçada màxima de metro i mig.

Powered by Castpost
I la immensitat del món mundial? I les grans construccions? I els gratacels? Que no ténen escales? Les he de retratar totes? I a més, m'he de queixar sempre d'alguna cosa?
Per si no ho heu fet, comenceu a escoltar aquesta música (una peça de Tous les Matins du Monde). Dóna tranquilitat d'esperit (a mi sí), em serena, em fa adonar que les mesures no són tan "finites" com semblen a vegades. Tot és relatiu, si més no, respecte d'alguna cosa. És el moment de passar a la segona fotografia. I encara que no ho sembli, això també és una escala. Aquest bon senyor està pujant. No sé si arribarà a algun lloc però no es preocupa ara de si té una barana o la construcció és prou estable. Ell mira cap a dalt, ha d'arribar-hi.
Qui pensa ara en els pobres músics?
Doncs jo hi penso, perquè soc contrabaixista i espero que no m'hagin fet la putada de muntar l'escenari a dalt de tot de la piràmide.

Jo vaig avisant, però...

Jo aniré insistint, que no sigui dit, però un dia en passarà una de grossa. És clar que, de fet, com que això no ho llegeix massa gent, tampoc podré dir que no m'han fet cas. Jo, de vosaltres, aniria donant l'adreça d'aquest bloc a molta (molta, molta, molta) gent i, si pot ser, a alguna persona relacionada amb els que col.loquen les cadires a dalt dels escenaris. No per res, però...
Les cadires del "primer" pis, ténen si més no, una mica de "dificultat" per anar en orris, però les de dalt... Sort que quan els músics hi pugen, acostumen a mirar-s'ho i les posen bé. Però algun dia...

Tarda de festa

El diumenge a la tarda és per sortir i anar "de" festa (bé, això era abans, o ho és ara per a la gent gran, que el jovent ja se sap...) o per anar "a" la festa, sobretot si ho és al poble. Aquí tenim a la Principal de Palamós l'any 1950 en plena Festa Major, amenitzant una "novillada". No ens podem perdre els senyors de la boina (deu ser la de mudar), les viseres pel sol, ulleres, faldilles a quadrets, i els músics, en posició, treballant de valent al sol amb bateria inclòs. Sembla que l'escenari era prou consistent, o les graderies, perquè si resulta que érem a "toros"...

I al final de la...

I al final, et pots trobar amb qualsevol cosa. Una escala pot tenir un final precís, concret, clar, "vist" o... no. Podria ser perquè l'escala gira i no veus on s'acaba, podria ser perquè el final està fosc, lluny, és imprecís... Si hi ha una porta et pots emportar alguna sorpresa, però si és a l'aire lliure...,també (vaja, avui m'ha donat pels punts suspensius).

Powered by Castpost
I què passa si quan arribes a dalt de tot, després de l'esforç, et trobes un impediment per seguir? Doncs... mitja volta que fa baixada. Sort que els graons d'avui són planers (bé, una mica irregulars) i fan que l'escala no s'enfili massa entre l'un i l'altre. Són "felipes", en principi velles travesses de via que al final han trobat una altra sortida després de la modernització de les vies de tren. És el progrés.
Bé, i al final de l'escala, també hi pot haver...,...,...un efecte òptic.

I amb el fred que fa

Sembla que no tingui res a veure la fotografia d'aquesta escala amb la temperatura. Doncs sí. Primer perquè jo sé que està feta en una època freda i per tant a mi ja me'n fa venir de fred. I la segona ja és més rebuscada. Es tracta que quan un està enfredulit (mira, fa dies que no feia paraules noves), doncs acostuma a anar una mica més encongit i aleshores pot perdre agilitat. Resumint i anant per feina, una mica de barana aniria la mar de bé. Ja sé tots els pros i contres, però fa dies que no us ho recordava això de la barana. I us puc assegurar que no és cap tonteria.

Camí tortuós

Segueixo, de moment, generalitzant el tema de les escales. És temporada baixa d'actuacions i el material s'ha tornat car de trobar i l'anirem racionant. La imatge d'avui és de pedra dura, i ens portava a un sòtan molt ben arranjat: el celler, els cups, les ampolles arrenglerades...
Però també aquesta escala em dóna la imatge d'un camí tortuós, a la foscor (?), a un lloc desconegut. En aquest món de la blogosfera o catosfera, fa uns dies que s'ha encetat una discussió que també és tortuosa i comença a fer-se feixuga. Pels que no us hi moveu us diré que és un problema de còpies de textos o plagis o res d'això; més aviat és una lluita d'egos, un joc de força on la paraula va botant d'una banda a l'altra i depèn d'on topa esquitxa sense miraments. Totes les escales ténen un final, però sempre ens podem entossudir en tornar cap a baix al derrer moment i en tornar a pujar abans d'arribar a baix. Així podem estar-hi hores i hores. Jo prefereixo anar poc a poc, intentar no caure i arribar a algun dels dos extrems. Em sembla l'ús més raonable d'una escala.

Santa Cecília / Camí cap al cel

Comencem primer posant la música que tocava el seu dia i que també lliga amb la diada d'avui.

Powered by Castpost
I anem ara a parlar de Santa Cecília. És la patrona del músics i, per tant, em sento part implicada. Sembla que tots els gremis han de tenir algun patró (fins i tot el dels internautes) que els protegeixi o els acompanyi en els moments bons i dolents. A nosaltres ens toca Santa Cecília, la de la imatge que ens acompanya. He buscat la seva biografia i la primera que m'ha sortit és bastant interessant. Aneu a la pàgina principal que també ho és. La segona, doncs, déu ni do. I la seva pàgina principal, amb adhesió al ase català inclosa, encara que escrita en espanyol, tampoc té desperdici.
Buscant pàgines en català, he hagut d'anar a la cinquena del Google, és a dir a l'entrada 44, per trobar una biografia.
Però em quedo amb la millor pàgina per celebrar el dia de la meva patrona: cliqueu aquí!

Convocatòries

Per celebrar actes, públics o no, més o menys multitudinaris, s'ha de convocar la gent (això és de "perogrullo"). Hi ha diverses maneres, i cada tipus d'acte en té la seva més característica. Al món de la sardana o de la música en general, les convocatòries són clàssiques: cartells, anuncis als diaris, ràdios, etc. N'hi ha de més o menys reeixits però ara aniríem a parlar una altra vegada d'allò de la bona voluntat i del saber-ne més o menys. Aquesta il.lustració que us porto ha servit força vegades per anuncis i convocatòries. És molt maca (aquesta em sembla la paraula més justa). És de Junceda (1881-1948), un gran dibuixant.
I parlant de convocatòries, em faig ressó d'una de blocaires a Girona. Aquest fenòmen creix d'una manera imparable. Jo entono una mica el "mea culpa" perquè en un post meu anterior (el dels 100 dies) deia que em semblava que a la part de Girona no el veia massa estès ("craso error"). De fet em referia més a la part de l'Empordà, que en tot cas no exerceixen públicament com a tals, com ho fan els maresmencs per exemple. Però com que probablement també la vesso, ho deixo aquí. Quedi la convocatòria ressenyada.

Visca la festa!

Això sempre! Però més que res ho dic pels voltants de l'escala. No em vull pas imaginar què deu ser aquesta vessamenta. M'imaginaré que era un nen que devia portar alguna beguda, algun gelat (al novembre?), alguna llaminadura, i li ha caigut. Perquè si començo a relacionar l'espai amb alguna festa grossa (Fires, per exemple?), aleshores m'imaginaré alguna festa nocturna amb uns gots d'algun beuratge innovador i alguns fums emboiradors, i amb unes conseqüències una mica descontrolades. Tampoc sóc jo ningú ni per fer-me el sant ni per jutjar comportaments festívols, faltaria més! Només ho dic per si l'endemà ens toca venir a tocar aquí i l'estat general de l'escenari va degenerant amb el pas de les hores.

Tram rera tram

No sé si el primer tram és una ampliació del segon, és a dir una continuació posterior, o és el segon el que continua el primer. Però clar, tot depèn des d'on ho miri, perquè potser l'escala no es torna ampla sino que es fa estreta. El cas és que va de baix a dalt, o no? Les escales serveixen per pujar o és al revés? Perquè aquesta fotografia està presa a la planta baixa, però com que el menjador, cuina, sala, etc, eren a la primera, havies de baixar per sortir, i aleshores semblava que anessis al sòtan. Ho esteu entenent? Si fos gallec ho tindria clar perquè no quedaria res clar després de parlar deu minuts sobre si les escales pugen o baixen. M'estarà afectant tot això de les escales? Jo, era així abans? Ara, quan m'aixequi del davant de l'ordinador per anar a dormir i m'enfronti a l'escala, sabré què fer?

I es fa llarg...

Després d'un bon viatget, quan arribes a lloc i tens ganes de seure, descansar, menjar i relax, les escales, no se per què, es fan més altes, més estretes i més llargues. Suposo que és una deformació pel cansament, però l'endemà les distàncies i les mesures tornen al seu lloc. Aquesta escala, de fet, ja ho era una mica d'estreta i "llarga". Però sort dels testos i el llum de benvinguda que fan que el camí cap a dalt, amb les bosses i les maletes, sigui més curt i plaent.

L'escala catalana

Voleu dir que existeix una escala catalana? I, hauria d'existir? En aquests temps que la globalització "obliga" a diversificar-ho tot i a la llarga a reetiquetar-ho tot, ens cal tenir un proptotipus d'escala nostrada? Jo m'inclinaria per una escala de masia qualsevol. Em sembla que ja ens pot representar prou bé. Però, és suficientment diferent a les demés? Si tirem més enrere i agafem una escala d'un castell de l'època d'algun Guifré, ens representarà dignament? O potser que ens quedem amb algun edifici modernista, Gaudí, Puig i Domènec i Cadafalch i Montaner i ...
Però potser que no agafem cap símbol, no fos cas que algú comencés alguna croada per enderrocar tots els edificis de l'estil corresponent. O millor que sí?
Jo us deixo una mostra ben enrajolada per que hi aneu pensant.

Visita a l'església

Seguim a la Segarra i quan s'està de visita més o menys cultural, un no es pot estar d'anar a visitar esglésies, santuaris, monestirs i claustres en general. I, per deformació "professional", quan entro a una església, jo ja començo a buscar el cor i com anar-hi. En el cas que ens ocupa avui, un santuari enorme i impressionant, el cor quedava allà dalt, lluny... i, dissimuladament, vaig anar buscant una porta que ens hi conduís. Com que sóc força discret no vaig acabar preguntant (tampoc hi havia ningú de la casa), i em vaig quedar imaginant que l'escala que hi portava era aquesta de la foto que, a més, estava darrere d'una reixa, i que es veu gràcies al flaix. La veritat és que vaig preferir que la reixa estés tancada perquè em sonava tot a pel.lícula de por.
L'altra escala que vaix veure era la que portava al púlpit (no recordo ara si s'anomena així, ho sento), molt més clara i diàfana, però amb un final poc espaiós.
Sort que la visita no era per feina, perquè no m'imagino ni anant al cor per aquella escala "fantasmal" ni pujant onze persones a un escenari tan petit. I si aquí hi començo a imaginar el pobre contrabaixista, la cosa es torna ja força complicada.