30.11.05

I jo em queixo

Un, de tant en tant, ha de fer petits exàmens de consciència. No massa sovint ni massa exhaustius, però s'han de fer. Avui completo el quart mes d'aquest bloc. Són 122 dies parlant d'escales, de pujar-les, de baixar-les, de la seguretat, de l'estabilitat, de les baranes, dels graons, dels materials, de les bones intencions, de les tradicions... Ja toca que miri una mica més enllà, a veure què hi ha. No tot s'acaba en aquestes petites escales de tres o quatre esglaons que salven una alçada màxima de metro i mig.

Powered by Castpost
I la immensitat del món mundial? I les grans construccions? I els gratacels? Que no ténen escales? Les he de retratar totes? I a més, m'he de queixar sempre d'alguna cosa?
Per si no ho heu fet, comenceu a escoltar aquesta música (una peça de Tous les Matins du Monde). Dóna tranquilitat d'esperit (a mi sí), em serena, em fa adonar que les mesures no són tan "finites" com semblen a vegades. Tot és relatiu, si més no, respecte d'alguna cosa. És el moment de passar a la segona fotografia. I encara que no ho sembli, això també és una escala. Aquest bon senyor està pujant. No sé si arribarà a algun lloc però no es preocupa ara de si té una barana o la construcció és prou estable. Ell mira cap a dalt, ha d'arribar-hi.
Qui pensa ara en els pobres músics?
Doncs jo hi penso, perquè soc contrabaixista i espero que no m'hagin fet la putada de muntar l'escenari a dalt de tot de la piràmide.
Publica un comentari a l'entrada