29.9.08

La fragilitat humana

Una de les novetats, poques novetats per cert, que em vaig trobar a la feina quan es van acabar les vacances, va ser una discreta invasió de formigues a la zona d'oficines, la meva.No cal que digui que a les poques hores d'haver reiniciat l'activitat laboral ja s'havien fet tot un seguit de judicis sumaríssims que havíen decretat l'immediat ajusticiament dels irresponsables invasors, cosa que es va fer sense massa miraments, tal com demanava la urgència dels esdeveniments.
Al cap d'uns dies vaig notar que pel mig dels papers de la meva taula hi passejaven un parell de formigues, que vaig suposar supervivents de la massacre, i a qui que vaig concedir immediatament l'estatut de refugiades. Portem ja un mes en aquestes condicions i, encara que ja sé que no hi ha només aquestes dues formigues, com que normalment només en van apareixent un parell a l'hora entre els albarans i les factures, no he volgut pendre cap mesura dràstica.
El que sí que faig, però, és apartar-les del davant meu quan traspassen una distància mínima de seguretat.
I com ho faig?
Doncs la veritat és que no soc un d'aquells que les esclafen d'un cop de puny o de mà oberta, ni tampoc estampint un paquet de 500 folis al damunt d'elles. Jo soc més... "discret". Poso els dits índex i polze formant una rodona i agafant-se per les puntes mentres fan palanca i... zzziiiiuuuuu.... formiga a l'altra extrem de la taula: Que n'aprenguin!!
El que em continua tenint sobtat (i això ho és des de que jo era petit) és que les pobres formiguetes s'aixequen i es refan com si res, fan un parell de passes tambalejant i apa! a tornar a repassar els albarans...
Quan fràgils que som els humans, que només que caiguem de l'alçada d'un pam ja no ens podem aixecar sense ajuda...

25.9.08

D'escales...

Us heu parat mai a observar els moviments que descriuen la cama, el turmell i el peu d'una persona quan puja els esglaons d'una escala? La tíbia, el peroné, l'astràgal, el calcani, els músculs extrínsecs, els flexors, els lligaments laterals, tots ténen una funció específica en aquesta acció que logra elevar les nostres extremitats i, conseqüentment el nostre cos, des del terra fins a salvar la distància que ens separa d'una alçada concreta, amb una successió mecànica, pràctica i, per què no dir-ho estètica de moviments.
Si tenim, a més, la possibilitat de veure tota aquesta acció protagonitzada per un cos més o menys juvenil i atlètic, obtindrem un resultat d'una bellesa espectacular.
Però imaginem-nos ara un decorat més concret i situem-nos, per exemple, en una audició de sardanes. Anem, en primer lloc, a localitzar l'escenari on la cobla haurà de fer la seva actuació. N'hi ha d'escenari? Tenim un enfustissat o, senzillament, veiem deu o dotze cadires en una punta de la plaça?
Suposem que sí, que tenim aquest enfustissat que ens deixi els músics a una alçada no massa elevada però prou digna com perquè la seva actuació pugui ser seguida en condicions.
Següent pregunta, hi ha escala? Perquè no seria la primera vegada que ens trobéssim un gran escenari, ampli, nou, acabat d'estrenar, però sense escala, amb una cadira d'aquelles de fusta o de plàstic, no mig amagada, no, si no al bell mig de la part frontal...
Anem doncs a suposar que sí, que també hem trobat l'escala encara que segurament no serà massa ampla, no tindrà barana i serà una mica dreta, encara que servirà per la funció que té encomanada.
Podem tornar ara a imaginar-nos allò de què parlàvem al principi,
és a dir, de la bellesa estètica del moviment d'una cama quan puja uns esglaons?
En el món de la sardana, en la majoria de casos, voleu dir que podrem parlar de bellesa estètica? Si els músics són joves, salten de cop a dalt, així, pel dret, i, si són grans i pensem en les escales que corren per aquests mons de Déu, feina hi ha a no haver-se d'aguantar a quatre grapes per no caure. La cadira, l'instrument, el faristol, l'abric si fa fred, i no parlem del pobre contrabaixista...
No és qüestió ara tampoc de desmerèixer, ni els esforços en actualitzar el material i les instal·lacions on es desenvolupen les actuacions, ni els cossos dels suferts músics, però ningú no em podrà negar que, amb estadístiques a la mà, la fotografia d'un músic de cobla pujant a l'escenari quan arriba a la plaça, no és la millor expressió de la bellesa estètica.
vilapou, músic de cobla
-------------------------------------------
Publicat al programa de mà del XLII Aplec Baix Camp 2008
Autor de la imatge: Salvador Ferré Aulés

24.9.08

Festa Major i Fira

L'espectacle es deia Bloc! Una exposició:
Un estand:
Tinc gana!

23.9.08

El forat negre de Begur

El dissabte vaig anar de "bolo" a Begur. Em va fer il·lusió perquè hi he tocat moltes vegades i ara feia ben bé un any que no hi anava. I, evidentment, vaig tornar a notar aquella "zona negra" que té Begur...
Sé que molts de vosaltres no ho acabareu d'entendre o us pensareu que alguna cosa se m'ha begut l'enteniment, però jo us convido a realitzar una senzilla experiència. Després ja em fareu arribar les vostres conclusions.
L'experiment s'ha de fer en cotxe i s'ha d'arribar a Begur venint de Regencós perquè ens entenguem, no passant per Esclanyà. Si ho féssim per aquesta altra ruta el resultat acabaria siguent el mateix, però hauríem d'incloure unes variants al mig que allargarien massa el tema.
Bé, quan arribeu a l'entrada de Begur, agafeu el trencant que puja amunt cap el centre de la vila (el carrer onze de setembre, em sembla), un carrer ple de cotxes aparcats que jo diria que hi són permanentment com enganxats a terra, però això ja formaria part d'un altre experiment...
Quan hagueu passat l'església, que us queda a l'esquerra, i un aparcament a la dreta, seguiu recte fins a trobar un caminet estret que us porta avall fins un altre aparcament on, probablement, i després de donar unes voltes tipus "tiovivo", podreu deixar el vehicle. En aquest moment és obligat anar a fer un tomb a peu per aquells carrers tan ben cuidats fins passada la mitja nit.
A partir d'aquí és quan comença la intriga i el "suspens"...
Agafeu el cotxe i sortiu de l'aparcament cap a l'esquerra per recuperar el punt d'entrada al poble. Notareu que comenceu una llarga corba cap a l'esquerra, un revolt que hauria de donar la volta al petit poble que, ja ho sé, té una muntanyeta amb un castell al cap de munt. Si hi penseu una mica veureu que heu travessat el poble en línia recta i, per tant, ara només necessitaríeu recuperar 180 graus. Però no! Ai las! (bonica expressió). Aneu girant a l'esquerra, sempre a l'esquerra, en un procés que sobrepassa amb escreix els 360 graus. Us ho puc ben assegurar, no és broma (i jo només bec cocacoles). Es gira i es gira sense parar i sempre cap a l'esquerra (excepte una petita essa sense importància).
Jo, més d'una nit, he arribat al punt d'entrada al poble amb la cara ben esglaiada.
I us demanaria que treguessiu aquest somriure que ara mateix dibuixeu a la vostra incrèdula cara, això no és cap broma.
Aneu a Begur, de nit, després de les dotze... i començareu a girar d'una manera inacabable fins arribar a...

21.9.08

6-S. Aniversari oblidat

Des de que vaig obrir el blog, cada 6 de setembre feia el mateix post. Aquest any no hi vaig pensar. Probablemnt sigui un bon senyal, però millor no oblidar-ho...

6è aniversari
123 dies de baixa mèdica
20 audicions perdudes
1 visita a urgències
10 visites al traumatòleg
5 visites al metge de rehabilitació
18 visites al metge de capçalera
87 sessions de rehabilitació
7 anades a la S. Social local
3 a la S. Social comarcal
1 a la S. Social provincial
3 a la S. Social de la capital
1 visita al Sindicat de Músics
x tràmits burocràtics
y trucades telefòniques
n hores perdudes....

19.9.08

Que algú m'ho expliqui

Abans (...no sé quan és abans...), fa anys o fa segles el món estava subjecte a tota mena d'inestabilitats. Aquestes podien provenir, i de fet era així en la pràctica totalitat de les vegades, de causes naturals principalment.
En determinats moments de la història el clima ha manat l'activitat de la societat. Així, quan les sequeres han sigut importants, tant l'agricultura com la ramaderia se n'han ressentit. I com més gran ha sigut la manca d'aigua, pitjor ha sigut la repercussió. A poca aigua li ha correspòs una mala collita, feblesa del bestiar i, conseqüentment, fam i pobresa. A l'altra extrem, les inundacions, les pluges, els desastres climàtics en general, han provocat els mateixos efectes. I no parlem ja de les plagues i les malalties...
De tot això se n'ha ressentit l'home (i la dona, i els nens...) i la societat sencera. El resultat era (abans) una crisi local, nacional, territorial o, fins i tot, mundial.
Ara (...no sé quan comença aquest ara...) resulta que els desastres naturals no són més greus del que es pot solucionar amb voluntat, diners i paciència (i vides humanes, és clar); el combustible, el petroli, continua existint, les collites, amb les seves variacions genètiques, es van succïnt durant tot l'any, el canvi climátic (no el podíem pas oblidar) provoca controvertides conseqüències que sembla ser que ens trobarem d'aquí 20 o 30 anys; les cases segueixen dempeus, la feina hi és, els vestits s'han de fer, els diners corren, el sol surt cada dia, l'Àfrica... continua tan pobra i desolada com sempre, a l'occident seguim vivint al dia, però mengem i sortim al carrer, a l'orient no deixen d'imitar-nos i avançar-nos...
Em pot explicar algú, doncs, quina mena (o merda) de sistema ens hem inventat per funcionar, que fa que els bancs tanquin, les borses baixin, tot perdi valor i vivim amb l'ai al cor?

17.9.08

Encara Tossa

El bon amic Amadeu, de la Cobla Baix Empordà, em fa arribar aquest retall del Diari de Girona: Tossa deu, encara, més de 6.000€ a cobles i orquestres.
I això no és de 4 dies, no. Jo mateix ja me'n feia ressó el passat 15 de juny, i com si hagués plogut... Aquella Cobla, modesta però professional, fa quinze mesos que va tocar a la festa dels avis. Pobres avis, ni ells són respectats. Ni la seva festa pot passar el sedàs de la normalitat... econòmica.
Ja se sap que una cobla és això, una cobla. Res més. Perquè amb 6.000€ no es paguen les orquestres "grosses", ni cap grup "important". Aquests segur que van cobrar. Però els de les sardanes, aquells... que s'esperin, no els vindrà d'un any o un any i mig...
Quina vergonya, de veritat...

15.9.08

12.9.08

La maresmesfera ja camina

És ben cert que de les converses que es fan al voltant d'una taula, amb bona gent i bon menjar, és d'on en surten els millors projectes i les bones idees.
I precisament així va sortir el concepte de la maresmesfera, d'una xerrada amb gent de la Llopasfera, calellencs de pro.
El meu intent de "sacsejar" una mica el "mercat" del Facebook em va portar a crear un grup amb aquest nom: maresmesfera, i, de mica en mica, hem passat els dos centenars de membres (amb perdó). D'aquí a intentar muntar una pàgina o un portal que agrupés tot el que teníen en comú de 2.0 tota aquesta gent i tota la informació que es pogués trobar de més, només hi havia un pas. Bé, un pas i una puntadeta de peu ben donada per en Saül Gordillo, blocaire (ja no sé com s'ha de dir això...) de referència i "sin embargu" bon amic. Una conversa amb ell, a Arenys de Mar precisament, va ser el que em va acabar de "punxar".
I ja tenim el resultat. Ahir, Diada nacional, va néixer i avui ja camina. 50 visites i 150 pàgines en poc menys de 24 hores són, em sembla, una bona carta de presentació. Ara només falta que tothom s'hi involucri una mica i aporti tots aquells enllaços que vegi que no hi són. Temps al temps.
No puc oblidar-me de referenciar a la Carme Guri, que la podeu trobar al Facebook i per a qui demano un aplaudiment o un missatge d'agraïment i felicitació, que amb aquesta capçalera i aquest logo sí que han donat un toc de distinció a la pàgina.
Per posar una escala, avui, he cregut oportú que fos maresmenca però que no fos ni de Calella ni de la capital. Per tant deixarem aquesta de... on?

11.9.08

La terra i el temps

Els infants acostumen a fer allò que els surt espontàniament, els adolescents comencen a contestar-ho tot, sense massa criteri, però són naturals, ténen autenticitat, una autenticitat que el pas del temps els anirà suavitzant. Aquest mateix pas del temps farà que surti de l'interior d'un mateix l'època reivindicativa, la que va al darrera de les veritats més despullades, més simples, més compromeses...
Una vegada més, el temps ("ese hijo de puta...", que deia aquell), anirà posant "raó" als instints més primaris, els reconvertirà en assenyats raonaments.
I com més temps, més relaxació "hormonal". El seny, el debat acurat i la mesura donen explicació a tot i treuen força a la rauxa més interna.
Avui no cal que siguem ni tan infants, ni tan adolescents, ni tan assenyats. Només cal que recordem que som fills d'aquesta terra.

9.9.08

Dependència reagrupada

Fa uns dies que molta gent, periodistes, tertulians i sociòlegs principalment, li estan donant voltes a aquell estudi que havia arribat a la conclusió que els catalans estem perplexos davant la realitat social, econòmica i política que ens està tocant viure. Jo he de confessar que el que realment em va deixar perplex el dia que van sortir aquests resultats va ser que l'Aznar sortís a desmentir l'embaràs d'una ministra francesa, però això ja és un bon punt de partida que confirma l'estudi...
Ahir llegíem a la premsa que dos dels sectors que es van presentar a les eleccions internes d'ERC, Reagrupament.cat i Esquerra Independentista, es fusionaven per tal d'articular una alternativa a la nova (de fa dos dies) direcció.
No és que això em causi massa perplexitat, no ens enganyem, però jo, que ja soc una mica "rara avis" en general, aconsellaria a la gent pública que pensés una mica en els pobres catalanets "d'a peu".
En aquella campanya interna d'ERC, a la que vaig assistir en algun moment, els caps visibles dels dos sectors es van sentir a dir "pijo", "submarí de la direcció", "llepaculs", "revisionista", d'una banda, i "convergent", "de dretes", "il·luminat" o "pedant", de l'altra. I tot això s'ho van fer entre ells, prescindint ara del que els deien els dos altres sectors, perquè n'eren quatre en total. Ara s'abracen com una família feliç.
No pretenc dir que no sigui la millor opció, tant per al partit, com per al país, però hauríem de començar a fer una mica d'examen de consciència i autoaprenentatge per no portar al pobre "poble" al desencís final i total.
Tots ens estem cansant de veure com avui es donen la mà i demà es diuen el nom del porc, el matí tenim la imatge de l'abraçada i l'endemà tots esperen veure el cadàver d'algun adversari.
Si us plau, comencem a dignificar el país, la política, la societat, l'economia. Potser aquest cas és realment tot el contrari del que pinto, però, veritablement, només sembla una repetició més de la jugada...
Jo veig el semàfor groc i espero que el proper color que aparegui sigui el vert, no el vermell.

7.9.08

Retorn

Fa uns setze mesos i després de sumar unes quantes raons (que ara no vénen al cas) vaig decidir fer un "alto" a la meva carrera de músic de cobla. No pretenia ser un final sinó un canvi d'orientació, trencar el ritme, disminuir la intensitat i reorientar el meu "funcionament". És a dir, que vaig plegar i, des d'aleshores, he fet algun "bolo", he disfrutat l'estiu i ara, només 7 mesos després de l'inici de temporada, ja he fitxat per una nova cobla...
Per tant, ja torno a estar a la "carretera", amb desplaçaments més curtets, més a la vora de casa i tocant una miqueta menys: he trobat allò que buscava. Final feliç.
L'escala aquesta d'avui me la va enviar en Joan aquest estiu. És d'un tros d'escenari que es va trobar a Laguardia,a la Rioja alabesa:
"T'adjunto una escala de Laguardia, una senyora escala d'un senyor empostissat (un altre nivell), "capital de la Rioja Alavesa y tierra de vino, que conserva intacto su sabor medieval...", etc, etc..."

5.9.08

L'Hospital, fàbrica de sorolls (II)

-Goita, goita qui ha arribat! Miri, iaia, miri...
-Com esteu? A veure vosaltres dos (aixecant el to de veu), sortiu de les cadires i deixeu seure els tiets.
-Sembla que se la veu millor, no? Què hi diu el metge?
-Nens, aneu a córrer al passadís, que la iaia vol dormir.
-Ha menjat o què? Jo la veig com sempre...
-I les vacances com han anat? Bé, no? Això sempre va bé.
-Perdó, ens deixa passar? No, vaig a veure la senyora de l'altre llit...
-Hola, què fem? Ostres, avui ens hem trobat tots, eh?
-Tu, abaixa la tele, home!
-Mira, ara vénen a "pendre-li" la pressió. I quin soroll que fa el "carrito", no? Sembla mentida!
-A veure, a veure si puc passar.
-Que la canviaran, ara? És que potser ja hauria de descansar aquesta dona, no els sembla? Pobreta...
-(en veu baixa, d'aquella que sent tothom...) Tu creeeuuuus? Són dos quarts de 10 de la nit i aquesta dona aquí, com deixada de la mà de Déu...
-(en veu altíssima) Poden sortir un moment, si us plau? Apa, vinga...
I van sortint 2 tiets, 2 nens, una parella de veïns i la cunyada pel llit número 1, i l'avi, 2 amigues, la filla i els bessons, pel llit 2... total, 13. I a dins queden les dues pobres iaies i, ara, les dues infermeres...)
..............................(continuarà)

3.9.08

L'Hospital, fàbrica de sorolls (I)

Jo, encara que no ho vulgui, tinc al cap aquella imatge dels hospitals amb una "S" de silenci a l'entrada, amb uns rètols on es veia un dit (l'índex, això sí) als llavis per induir a la gent a no alçar el seu volum de veu i mantenir els malalts en un estat de tranquilitat i de placidesa màxims, fins allà on ho permetés el seu estat de salut.
Però ara, cada vegada que hi vaig, noto que aquesta idea, aquest concepte, ha canviat. I no ho han fet a millor, no, ho han fet a pitjor.
Potser m'atreviria a dir que només hi ha un moment on el silenci "sembla" que ha de protagonitzar la vida de "la planta". És quan poses el peu al passadís que distribueix les habitacions de cada pis. I dic "sembla" perquè és un miratge curt i particular. Només és aquell calfred que, vulguis o no, t'origina la proximitat de la malaltia i el dolor. Però l'autodefensa reacciona ràpida i, instantàniament, comences a percebre el brugit i les rialles que van sortint de les diverses habitacions.
Quina reacció deu obligar als nostres sentits a activar el potenciòmetre del volum de veu? Aquella por que dèiem? Qui ho sap!
I qui tampoc ajuda a retornar el so al seu lloc obligatori és, i a veure si em sé explicar bé, el personal propi de l'hospital... No es tracta, ni molt menys, de discutir la seva feina, si no de "constatar" que el fet que ells estiguin en horari laboral fa que el seu comportament ratlli, d'una manera de vegades insultant, la normalitat i prescindeixi del rellotge biològic dels residents. Jo ja comprenc, i accepto, que un tingui ganes de fer la xerradeta de tant en tant, és a dir, quan fa unes hores que treballes d'una manera continuada, però quan aquests moments coincideixen amb les 4 o les 6 de la matinada.... I no parlem d'aquells artilugis per prendre la pressió que sempre es presenten a les 2 del matí, o aquell iogurt de la una...
Vaja, que el descans i el silenci massa hores seguides és pràcticament impossible.
Deixem per demà el parlar del comportament que tenim els visitants...