29.9.08

La fragilitat humana

Una de les novetats, poques novetats per cert, que em vaig trobar a la feina quan es van acabar les vacances, va ser una discreta invasió de formigues a la zona d'oficines, la meva.No cal que digui que a les poques hores d'haver reiniciat l'activitat laboral ja s'havien fet tot un seguit de judicis sumaríssims que havíen decretat l'immediat ajusticiament dels irresponsables invasors, cosa que es va fer sense massa miraments, tal com demanava la urgència dels esdeveniments.
Al cap d'uns dies vaig notar que pel mig dels papers de la meva taula hi passejaven un parell de formigues, que vaig suposar supervivents de la massacre, i a qui que vaig concedir immediatament l'estatut de refugiades. Portem ja un mes en aquestes condicions i, encara que ja sé que no hi ha només aquestes dues formigues, com que normalment només en van apareixent un parell a l'hora entre els albarans i les factures, no he volgut pendre cap mesura dràstica.
El que sí que faig, però, és apartar-les del davant meu quan traspassen una distància mínima de seguretat.
I com ho faig?
Doncs la veritat és que no soc un d'aquells que les esclafen d'un cop de puny o de mà oberta, ni tampoc estampint un paquet de 500 folis al damunt d'elles. Jo soc més... "discret". Poso els dits índex i polze formant una rodona i agafant-se per les puntes mentres fan palanca i... zzziiiiuuuuu.... formiga a l'altra extrem de la taula: Que n'aprenguin!!
El que em continua tenint sobtat (i això ho és des de que jo era petit) és que les pobres formiguetes s'aixequen i es refan com si res, fan un parell de passes tambalejant i apa! a tornar a repassar els albarans...
Quan fràgils que som els humans, que només que caiguem de l'alçada d'un pam ja no ens podem aixecar sense ajuda...
Publica un comentari a l'entrada