30.3.06

Bones falques

Un dels greus problemes (que ja hem vist i fet notar alguna vegada) que ténen els muntadors (d'escenaris), és el del nivell del terra, o del sòl, que queda més bé. Ja fa temps que algú se'n va adonar que la terra no era plana i això es veu que continua igual. Però tampoc podem anar dient que la terra és rodona, perquè aleshores ja farien les taules i les cadires amb les potes compensades. Com que m'estic embolicant d'allò més, aniré resumint: Que a mi em sembla que si l'escala no toca a terra d'una manera uniforme, hi podrien haver maneres no tan "cutres" d'anivellar la qüestió. Que després, algun dia, "algú" pot caure, i, per tant ja torna a ser hora de recomençar amb la cantarella, perquè amb el bon temps, els balladors surten dels seus amagatalls i serà qüestió de fer-los saltar una mica.

28.3.06

Meme i ... escala

L'altre dia la Bet em "comentava" que havia deixat un "meme" al seu blog. Doncs, som-hi! Copio:
1. Agafa el llibre que tinguis més aprop. No el més xulu, ni el que més t'ha agradat, sinó el que estigui més a la vora.
2. Obra el llibre per la pàgina 123.
3. Busca la cinquena frase, o el cinquè paràgraf.
4. Copia el text més avall.
5. Del trosset de text, tria la paraula que trobis més bonica i la que trobis més lletja, i explica'n el perquè.
Bé, he de dir primer que he tingut sort que no demanés el llibre que estic llegint ara o hagi acabat de llegir perquè en aquests moments quedaria força malament.
Agafo el que tinc a la tauleta del menjador: El nostre temps.
Pàg. 123. 5ena frase: Aquesta brisa diürna acostuma a ser de força tres a cinc, entre els 20 i 40 km/h.
Com a paraula maca agafo "diürna", més que res per la manera com sona, pels moviments que fan la cara i la boca al pronunciar-la.
Com a lletja, agafo una composició: "força tres", que em sona a Mazinger Z o a peli d'en Van Damm.
I ara he de retocar el meme a la meva manera i afegir-hi una escala. Tinc la mala sort que l'única escala que he trobat al llibre ja la vaig posar, i per tant me n'he anat a buscar un altre llibre que ja havia comentat i que és "tanto" segur, que es diu "Escaleras". He anat a la pàgina 33 (com que només en té 90 he tornat a començar i la 123 = 33). I aquí us deixo l'escala que hi havia.

27.3.06

I al principi...

Això, què hi havia al principi? I abans? En el cas que m'ocupa no tinc dubtes tan existencials. Abans de l'escala acabada hi havia l'escala començada, i abans el no res, és a dir un solar. Faig aquesta reflexió no gaire ortodoxa a partir d'haver rebut una imatge d'en Pere de Porqueres (Pla de l'Estany). M'envia aquesta escala en procés de construcció. Fins avui no m'havia preocupat dels origens (constructius) de les escales. Prometo que ara ho aniré fent de tant en tant.
I en aquesta fotografia hi afegia una frase que crec important: -El paleta era jo. I noto que ho diu amb un cert orgull. Enhorabona Pere!. També he de dir que després em deixa anar: -Felicitats pel bloc. I aquestes paraules em toquen el meu d'orgull.
El que deia: Gràcies Pere!!

25.3.06

Canvi d'hora

Ja sé que és un tema molt amanit, però és que avui quan estava obrint els ulls i les orelles d'un a un, a les 9,02 a.m., he sentit que donaven la repetitiva notícia del canvi d'hora. Fins aquí tot normal, però aleshores han afegit aquell comentari de l'estalvi que això suposa, i han dit (textualment), que aquest canvi suposaria per a cada llar un estalvi de 6,5 euros (€). I jo, innocent, m'he fet, interiorment primer i després exteriorment (m'ha sentit la meva dona), la pregunta següent: 6,5 € cada hora, al dia, al més o en tot l'any? Perquè la cosa canvia substancialment!!!
I si no que ho preguntin a aquest de la bicicleta que se n'acaba d'enterar ara que hi ha canvi d'hora.
Només per acabar un petit comentari del Jazz que vaig anar a veure l'altre dia: Rai Ferrer (contrabaix), Juanma Nieto (bateria) i Jaume Llombart (guitarra). Uns músics amb experiència, sobretot Rai Ferrer, que fan una bona música. A lamentar la poca assistència de personal (pocs però ben avinguts) que crec que es va notar en el resultat final de la vetllada. Serà qüestió de tornar-los a sentir un altre dia (val la pena).

23.3.06

Esperança

Diuen que el verd és el color de l'esperança.

22.3.06

Entre la paret i la paret

Podem mirar aquesta escala de dues maneres (bé, n’hi ha moltes més, però concentrem-ho en dues). D’una banda podem dir que és una escala que està situada entre dues parets que la limiten i que ens “redueixen” l’espai, o dit d’una altra manera, que ens tanquen aquest espai. I, d’una altra banda, podem veure aquesta escala com un conjunt format per ella mateixa i dues parets que són el recolzament i els elements que li donen seguretat. Difícil d’explicar.
Si mirem la persona que hi ha al cap de munt sembla que tingui aquest dubte: quan comenci a baixar, tindrà sensació de seguretat o de claustrofòbia?
I la meva reflexió és: Té això alguna cosa a veure amb el tema de l’Estatut(et)? Em sento com si fos aquella persona que està mirant si baixa l’escala o es queda a dalt?
Una cosa tinc clara: de moment no torno a posar que el dia d’ahir va ser una diada històrica. Com a mínim esperaré al 30. I ja en parlarem!

20.3.06

Vilapou a Catalunya Cultura

Ahir vaig estar en un programa de Catalunya Cultura. Em va fer gràcia sentir la veu d'en vilapou. Així, enllaunada, és una mica diferent a la que estic acostumat. Coses de la "virtualitat". Si en sabés una mica més us posaria els talls de veu, pero mira, no en sé més (de moment). De fet el programa (d'un quart d'una a dues del migdia) està penjat en aquesta pàgina, però sota el nom de Missa. Ja tinc clar que en aquest país fa certa vergonya parlar de les nostres tradicions i sobretot de la nostra dansa, però n'hi ha per tant com per amagar-ho sota el nom de la Missa?
M'ho vaig passar bé amb en Quim, la Jordina i en Sergi, i també amb la gent de la Colla Amunt i Crits de Terrassa, que hi eren convidats com jo. És un programa una mica diferent, distès, que també intenta connectar amb la gent jove i tolerant i, fins i tot, es permet fer broma de la sardana, cosa que em consta que tampoc agrada a alguns "puristes". Però n'hi ha d'haver per a tothom.
Per cert, que com que el dia no-sé-quants d'abril Catalunya Cultura canvia el seu format, molt em temo que la nostra música tradicional i la sardana en particular en sortiran malparades. Fotut país!!!
Bé, d'escales només en vaig veure una, ja que els estudis són a la planta baixa, al costat quasi de la porta d'entrada. Era una escala senzilla, austera, ferma, segura i correcta, com ha de ser en un lloc tan oficial com aquest. Si algun dia em conviden a pujar a alguna altra planta ja us ho explicaré.

18.3.06

Fem un macro...

És que veient com està la cosa, tot sembla que hagi de ser macro. Bé, excepte l'Estatut que quedarà en estatut...et. No entraré en això dels macrobotellons perquè em sembla un tema prou seriós i llarg com per parlar-ne aquí, encara que tampoc hi hauria cap problema. En el sopar d'ahir comentàvem que potser ens estem fent grans, però jo diria que si el gran debat del jovent és el preu de l'alcohol, anem (o van) bé. Potser millor que gastessin les seves energies en manifestar-se contra els contractes-brossa o la precarietat laboral. Ah!, i jo també n'he fet de barrabassades a la vida juvenil i no tan juvenil.
El que està clar és que no els proposaré una macroballada de sardanes ja que les rialles se sentirien des de Peranmbuco. Deixaré aquí aquest macro escenari-graderia-escala-ampla, a veure si a algú se li empesca una activitat una mica més sana i positiva pel cap de setmana. Hi caben des d' unes quantes cobles, fins a grups de grallers i tabalers, unes corals, uns castellers en posició de descans, uns gegants estirats, una trobada de lectors en silenci, grups de reflexió social, bandes de rockers sense bateria però amb percussió, parelles i tríades amoroses, ...
Ep, ep ep! I demà ... desacomplexeu-vos!!!

17.3.06

Franc albir, una escala i en Zinc

Anem per ordre, que vull fer molta feina en poc espai.
Primer: ahir em vaig acostar a veure Jazzzz, i vaig gaudir d'un grup anomenat "Franc albir" (em permeto posar la segona en minúscula, no ho sé). En tenia només una referència dels anys vuitanta-noranta, i sí que són ells. Fan una mena de rock sinfònic, per etiquetar una mica, molt interessant i treballat, amanit d'un muntatge visual molt acurat (esplèndids Màdelmans). Dos teclats, bateria, percussió, guitarra, baix i veus, amb alguns tocs de saxo i flauta. Molt interessant.
Segon: Una escala-passarel.la trobada en un port marítim. Escalonets, bones baranes, encara que tot es movia una mica per donar-hi més efecte mariner. Dóna una mica de presència a aquest post que parla de bon ambient musical i de bons col.legues.
Tercer: Em copio sencera (amb permís o per la patilla) l'entrada que va posar en el seu dia l'admirat i mai prou ponderat Zincpiritione.

15.3.06

Som un preàmbul... sense aeroport

Quan començava a tenir ús de raó, social i política, se sentien aquells crits-desitjos exigint llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. Amb el temps i després d'haver aconseguit algunes coses, el carrer s'omplia d'un altre crit: Som una nació! Ha passat ja un munt d'anys i la política segueix el seu decurs intentant donar als ciutadans allò que consideren que els pertoca. Sobre aquest tema de la nació hi anem donant voltes i voltes. Ens diuen nacionalitat, regió, país, comunitat, però no ens acaben d'anomenar com nosaltres tenim clar que ens han d'anomenar. Ara semblava que teníem una majoria suficient perquè quedés clar, i al final ens hem de quedar amb un preàmbul: Som un preàmbul!
Però un preàmbul amb aeroport, no? Diuen que si no érem una nació però ens donaven un aeroport (el nostre), podíem fins i tot acabar votant que SI a l'estatut(et). I ara resulta que tampoc.
Som un preàmbul però no tenim aeroport (el gros vull dir). Què hem de fer?
Alguns ho acabaran pentinant amb una foto ben grossa donant-se les mans, els altres passaran els dies buscant algun fotògraf que doni la rèplica, i, tots plegats esperaran els resultats de les properes eleccions per veure si es poden tornar a col.locar en el mateix marc portaretrats.
Jo, ara per ara, ja m'estic fent a la idea d'aquesta nova definició: "Som un preàmbul...sense aeroport".
P.D.: Si m'afanyo i començo a imprimir samarretes i adhesius puc fer la primera pela. Necessito un parell de socis. Som-hi?

14.3.06

Espai, natura, claror

Hi ha dies que un necessita tot això que posa el títol. Potser et ve ja quan et lleves, o potser et va venint de mica en mica. O són les cabòries, o és algun savi que et trobes a la carretera, o és la feina, però entre tots et van omplint el cap i el pap i comences a estar una mica fart de tots i de tot. I aleshores necessites "veure" algun espai obert que et refresqui les idees ("ideies" en diuen alguns).
Per això he buscat avui una escala que reculli tots aquests conceptes (més o menys). És tan ampla que fins i tot té barana al mig. A això sí que no hi estic acostumat. Avui no pdria posar una d'aquelles escales que et pugen al cor d'alguna església, en què sembla que quedaràs clavat entre paret i paret.
Demà serà dimecres.

13.3.06

Mira l'escaleta

Sembla ben bé que l'acabin de treure de sota, com de sota el llit. O millor, sembla que hagin empès de l'altre costat totes aquestes fustes que es veuen amb rodetes incloses, i amb la mateixa força hagi acabat sortint l'escaleta. I la veritat és que ha quedat una mica de costat ("de canto"). La veig com forçada. Està aquí perquè la hi han posat, sense massa convicció. Si algú hi puja, donc farà la seva feina, però tampoc deuen confiar-hi massa perquè tothom ha deixat els estris davant seu. Deu ser que n'hi ha una altra, i aquesta fa d'escala de servei. I dic bé de servei, perquè si dic d'emergència, anem bé!

11.3.06

Sant Sofroni

Aquest matí quan estava esmorzant les meves torradetes i el meu yogourt, com cada dia, he mirat el calendari. Resulta que avui és Sant Sofroni. Nom maco, he pensat, i només acabar he anat a engegar l'ordinador per buscar qui era l'esmentada celebritat. No ho he fet amb cap intenció irreverent, ja que tinc certa curiositat de vegades per la vida d'algun sant (ho faig d'una manera aleatòria, sense preferències). I la veritat és que m'han sorprès un parell de noms relacionats amb la vida de Sofroni. Són San Juan Mosco i Juan "el Limosnero" (els poso així en castellà perquè és com ho he llegit). Ho sento però he començat a fer jocs de paraules i a canviar lletres i abans de que se m'escapés el riure he plegat.
Us deixo aquesta escala que està situada a la part posterior d'una església i, ves a saber, potser la varen fer servir en Sofroni, en Mosco i el Limosnero.

10.3.06

Augmenta la seguretat

Ho veus home? De mica en mica tothom s'hi va fixant. I ja està clar que no és pas perquè jo sigui un pesat, ni perquè aquest blog sigui un best-seller de la bloco-blogo-catosfera. Encara que els vint-i-tants (o trenta-i-tants) que passeu per aquí cada dia (+ o -) alguna cosa n'haureu tret. Aquesta imatge d'avui ja és una mica gratificant. Tenim escenari, tenim escala, tenim baranes a l'escenari, tenim unes potes de l'escala telescòpiques per a adaptar-se a l'alçada corresponent, i tenim..., tenim..., doncs tenim un llistó al darrera de tot per evitar que les cadires caiguin. Ovació! Ovació! Ovació! (semblo el Tagdà). És una fusta posada al final, d'una manera una mica ortopèdica, però m'és igual. SERVEIX!
He acabat el post d'avui dret davant del teclat, emocionat,prement les darreres tecles en posició de ferms i notant que una llàgrima d'emoció està a punt de rodolar per la meva galta dreta.

9.3.06

Fem reformes?

De vegades sembla que tenim el país o la societat sencera en obres. Quan els paletes (amb tot el meu respecte) entren a casa d’un, la vida queda alterada, tot va a mig gas o a contratemps (per fer-ho una mica més musical). Has de refer tots els hàbits adquirits que tens. La vida social i/o política també està de reformes alguna vegada, però fa un temps (llarg) que sembla que la reforma sigui permanent. Quan s’acabin les obres ens quedarà una caseta que riu-te’n tu de les dels rics. Però de moment tenim el que tenim.
Com aquesta escala, plena de runa, que no es veuen ni els esglaons, i la pobra barana tan bruta de pols, a punt ja de ser jubilada. Pensem, però en el resultat final. Quina enveja tindran els veïns. O potser no ens deixaran acabar les obres? A veure si ens envien els municipals (quan era petit, al meu poble en deien “els empleats”). Si passa això serà per “pura” enveja.

8.3.06

Vénen dificultats?

No cal que dramatitzem. Això per començar. Dificultats n'hi ha de totes menes a la vida. Però siguin les que siguin, sempre podrem construir una escala que ens ajudi a superar-les. Només ens faran falta quatre fustots i una mica de "savoir faire" o de "manya" (és que no em surt ara cap expressió "local"). I amb més o menys gràcia podrem passar, o intentar passar, a l'altre costat de l'entrebanc.
I quan parlava de dificultats només pensava en la propera eliminatòria del Barça, o en el futur de l'Estatut, o del Govern, o en el meu futur, o en la futura pujada de les hipoteques, vaja, coses trivials.

7.3.06

I la tornada

Fa dues setmanes em vaig quedar assegudet en una escala d'aquell estadi anomenat Stamford Bridge, en silenci, i recordo que al final se'm va escapar el riure. Vaja, que vaig sortir content. Avui ja he trobat un lloc per estar aquesta nit. He trobat una bona localitat al Nou Camp. Mireu quina escala més ben situada. Diviso tot el camp des d'aquí. Espero veure algun golet, i espero que sigui a la porteria adequada, que només faltaria ara que després de tot agafés un refredat i a sobre hagués de tornar a casa amb cara de tonto.

5.3.06

El futur? la vida?

No havia posat encara cap imatge d'escala de caragol. Són realment espectaculars. Et pots quedar estones llargues mirat-les. I si, a més, estàs una mica "filosòfic" comences a rumiar (pensar, considerar lentament i amb atenció, diu el diccionari). La imatge de l'espiral, la seva profunditat, és una imatge que em deixa entre reflexiu i inquiet. Estic escrivint i mirant l'escala a l'hora i els ulls se m'envan del que escric a la foto i viceversa. És un post curt de lletres i llarg de temps. És molt diferent al que estic acostumat a fer. Estic inquiet. Ho he de deixar aquí.

3.3.06

Feliç Any Nou!

No és que hagi començat l'any del gat o de la llebre, o l'any xinès o guatemaltès, vaja, em sembla. És més senzill. Al món dels músics ( de la faràndula) la temporada s'acaba amb el Carnestoltes. És una tradició que deu tenir els seus inicis a l'arribada de la quaresma i del recolliment, o potser, com en la majoria de tradicions ancestrals en el final o principi de les temporades agràries, no ho sé. El cas és que ha passat el dimecres de cendra o l'enterrament de la sardina, segons per on ho miris, i a partir d'ahir, dia 2, ha començat un nou Any. Paro un moment perquè recordo allò de la cendra que et posaven al cap quan anaves aquell dia a missa, i després intentaves que no et caigués (prohibit tocar la pilota amb el cap). Ara seria una mica més difícil que la cendra s'aguantés als "cabells". (Un moment: que ningú faci un mal càlcul de la meva edat! Això eren coses del cole).
Comencem doncs un nou any amb bons propòsits i amb un bon escenari. És ampli, està fixat a terra i no té quasi alçada. Això vol dir que no té massa perill ni massa dificultat per pujar i baixar. La conseqüència és que no necesita escala. Si li busco una "pega" seria que davant l'èxit de públic (he, he), els del davant de tot no deixarien veure als demés perquè "taparien", però no crec que això passi en una audició de sardanes.
Em sembla que és una bona manera de començar l'any. Esperem que el temps no ho espatlli.
Per tant Feliç Any Nou a tothom!!!
(Ahir no vaig anar a Jazz, llàstima. Hi havia l'Alfons Carrascosa).

1.3.06

Reflexió de dia 1

Ahir, la Bet em deixava un comentari en el que em preguntava per què no acostumo a posar d'on són les escales que us presento. Doncs aprofitaré per explicar-ho. Vaig començar aquest bloc amb la idea de mostrar les escales que es fan servir per pujar als escenaris. Un servidor és músic (de cobla) i un dia va caure "gràcies" a l'escala que no existia per pujar a l'enfustissat. Vaig decidir que algun dia el món ho havia de saber. Però per una altra part, un té molt clar que aquest món de la sardana i de les festes populars es mou molt per la voluntat i l'esforç de moltes persones anònimes que prou fan perdent el seu temps pel gaudi dels demés. Per tant no es tractava de deixar en evidència les Agrupacions i Entitats (en majúscules) que s'esforcen sinó de deixar constància de còm està el pati "para mofa, befa y escarnio" de qui hauria de vetllar per la bona imatge i cura de la nostra Cultura Popular. És per això que retallo les imatges fins a mostrar (en principi) només l'"objecte del delicte", sense que es doni a conèixer la seva ubicació.
Com està clar també, el tema s'ha anat obrint a les escales de tot tipus que em serveixen per fer algun comentari, ja sigui personal, com d'actualitat o senzillament una reflexió, sense importar massa on està situada l'escala.
Una mica és aquesta la història del blog, bloc, dip, diari, bitàcola,...
(Ah, i sense que serveixi de precedent, l'escala d'ahir era de Vancouver, al Canadà)