31.10.05

Sant Rodríguez

He mirat aquest matí el calendari i avui és Sant Alfons Rodríguez. Per tant totes les persones nascudes al dia d'avui ho han fet el dia de Sant Rodríguez. Molt fàcil de recordar.

Tinc un llibre d'escales!

Ara resulta que porto tres mesos fent un bloc que parla d'escales i escrivint dia sí i dia també, i me n'acabo d'adonar que tinc un llibre que es titula així: Escaleras. És un exemplar d'una publicació dedicada a professionals que dec tenir des dels meus temps d'estudiant o potser poc després. La veritat és que no ho recordo. Per tant, alguna cosa hi devia haver que amb el pas dels anys fes que jo em dediqués a la música, que caigués i que comencés a tenir una dèria per les escales. Hem de parlar del destí? Estava "predestinat"? Hi creieu en això? A mí em sembla una mica fàcil dir que un estava predestinat a alguna cosa una vegada ja ha passat, però vaja, que tothom pensi el que vulgui. He de tornar a mirar quins llibres tinc de fa anys, perquè potser treuré l'entrallat a més d'un tema d'aquells "pendents".

30.10.05

Una altra d'històrica

Vaig repassant i trobant fotografies d'altres temps. Així podrem comparar amb la perspectiva dels anys, quines diferències substancials trobem amb les audicions d'ara. Aquesta és de 1919 (cobla Els Montgrins, a Barcelona). Veiem els onze músics amb el canvi de situació del trombó, però la majoria de coses no han canviat tant amb el temps. Podem notar l'elegància que caracteritza una cobla, el seu vestit amb harmilla (ni tots van iguals ni tots el porten complet el "traje", però deu ser cosa de l'època), i sobretot, el que més m'agrada és el barret. Per què s'ha perdut això del barret? Al món de la música de cobla hi ha hagut un parell d'intents de recuperar el barret, però ha sigut a l'estiu i amb un caràcter més informal que res. A l'hivern, només algun cas a nivell purament personal. A veure si algú s'atraveix a tornar al barret, però com a part de l'indumentària habitual!
Ah! no puc deixar de fer notar les cadires al davant dels músics per separar-los dels balladors. I algú donava la culpa als sardanistes actuals.

29.10.05

Apa, a dormir

Doncs aquí les tenim, totes dues ben juntetes que ja comença a fer fresca i a punt d'anar a dormir. Com que està arribant l'hivern i el fred, la temporada està molt apagada (bé, encara hi ha Sant Narcís i la castanyada), i les escales també s'han de cuidar. Si no ténen massa feina, millor que no es quedin a la intempèrie que ja arribarà el bon temps. No sé si aquestes dues acostumen a treballar plegades o és que aquí ténen el seu "cuartel d'hivern"; potser són bessones. Deixem-les tranquiles.

28.10.05

Tornem a la "normalitat", no?

Bé, això són coses meves, però per a mi és important i jo ja m'entenc. Doncs si tornem a la normalitat, agafem un escenari ben ambientat, rodejat de verd, amb palmeres, amb... no sé com es diuen, amb una gent asseguda en un banc al fons, amb un gosset preciós aquí al costat que em sembla que fins i tot porta un llacet al coll, amb una escala ampla, forta, una barana que ja havíem vist però que si vigiles i agafes bé la corba et serveix per aguantar-te, uns escalons a sobre d'unes bigues consistents, en un matí de sol i amb... dos... canons (?) allà al darrere? Allò que deia: tornem a la "normalitat".

27.10.05

El cor de...l'església

Capítol 993. Com que volia posar l'escala d'un cor ("coru") d'església, m'ha sortit la frase aquesta de la tele. Ja us vaig dir que és difícil reflexar en fotografia les mides d'una escala d'aquestes, l'estretor i la claustrofòbia però amb l'experiència que esteu agafant ja us ho imagineu. Aquesta d'avui comença bé, a l'aire i acaba com totes (a dalt). Sí que us voldria fer notar a la primera les parets repintades que li donen un aire com de pastorets, de decorat, però són coses de les esglésies. De la segona foto quedeu-vos amb la profunditat i amb la clau (bé, no us la quedeu). Quina mania en tancar-ho tot. Home, de fet a les esglésies (o Esglésies?) hi ha força (o massa?) coses de valor. De totes maneres els que ens vàrem educar en col.legis religiosos continuem tenint cert "respecte" (por?) per aquests edificis.
I jo que hi vaig anar una pila d'anys a cole de capallans he tornat a recordar quan vaig sentir a parlar per primera vegada (Santa Anna era un "gran" cole) d'en Xirinacs. I és per això que també em declaro amic d'en Xirinacs.

26.10.05

Toca una reflexió

Per què en aquest moment? ¿Interessa que una part de la societat, potser la més visceral, jove, radical, la que per cert no s'està posant massa amb l'Estatut (en "passa" per considerar-lo claudicador), interessa que surti a fer soroll?
Voldria que ningú es quedés només amb la frase fàcil de ser amic d'un o altre. Hi ha més història al darrere, i fa molts anys que va començar.

Sí que està a nivell

Aquesta foto la recupero però ara quasi sencera. Un dia vaig comentar el detall de com s'"aguantava" o es "subjectava" l'escala a l'escenari. Avui poso l'escenari sencer. Com que una part ja l'havíem vist, podrem dedicar-nos ara a mirar per exemple les potes. El raonament és simple: si el terra no està a nivell doncs retocarem les mides de les potes per solucionar-ho. Si fossin d'aquelles telescòpiques que es poden estirar a voluntat no es notaria res, però si ho hem de fer més artesanalment, es notarà una mica. I avui precisament és aquell dia que ens fa falta la senyera que envolti tot l'escenari. I avui és precisament aquell dia que l'empostissat està a pèl, ensenyant les "vergonyes". Si és que no estarem mai contents. Però si més no els músics no notaran la "baixada" del carrer. I si tot caigués, ja hi ha uns quants contenidors per recollir-ho ràpid, ràpid.

25.10.05

Estructural

En aquest cas, l'enginyer no estava per massa brocs, s'ha estat de "floritures" i ha anat a ser pràctic. Què es necessita aquí? Una escala? Què tenim? Ferro? Doncs som-hi: Dues barres al darrere, dues que aguantin els escalons, tres travessers, unes xapes per fer els esglaons, alguna peça més que ho ajusti tot, ho soldem i tenim una escala forta, segura, estable, pràctica, de tot portar i a la mida justa d'aquest escenari. Què més volem? (No diré avui allò de la barana, perquè al final m'engegareu). A mi m'agraden més les de fusta, però això ja és una qüestió de gustos. D'aquí un temps podem fer un concurs, l'elecció de la millor de l'any o alguna cosa per l'estil. Ja hi pensaré. Només em ve al cap una pregunta: si aquest escenari era gran, d'envelat, amb entrades laterals, vestidors inclosos, per què hi havia una escala al davant? Pels espontanis del públic? O potser pel dia de les Pubilles?

24.10.05

Les aparences enganyen

No us deixeu enganyar a primer cop d'ull. La primera imatge, el primer impacte visual d'una persona, animal o cosa, poden ser enganyosos (o no). Però jo diria, que aquesta escala és d'aquelles que pot enganyar, crec que pot sorprendre i tot. I ho crec perquè em sembla que és més forta i "compacta" que moltes d'altres més "sotisficades". Està clar que he de fer notar que és més aviat estreta, no hi ha barana i que , a partir de la imatge primera, un ja hi puja amb una mica de recel, amb una mica més de compte. Però tot i això crec que és una veterana amb experiència. Per cert i pels que teniu una mica de memòria "escalística", aquesta s'assembla molt a una publicada a finals d'agost, però no és la mateixa. En tot cas potser és de la mateixa escola d'artesans constructors, o potser varen anar a escola juntes.

23.10.05

Caurà o el llançaran?

Aquesta cadira que està aquí al final dels taulons em recorda aquelles pel.lícules de pirates a les que hi havia un pobre que el feien avançar per una taula de fusta amb una espasa a l'esquena i uns taurons esperant al mar amb les boques ben obertes. Sembla que a la primera nota que falli algú l'empenyerà daltabaix. De fet seria una pu..., perquè només hi hauria quatre músics en examen final permanent, encara que segons l'escenari, també ho estaria tota la fila del darrera. Però us asseguro que les notes de final de curs no es posen segons els músics que queden a dalt (ara hauria de dir que l'examen és dia a dia i que el temps marca allò que fa l'un i l'altre i posa tothom al seu lloc i bla, bla, bla,...).

22.10.05

Sembla que plou

Plou i fa sol. Coses del temps. I els músics? I les sardanes? Doncs tranquils, que en aquesta plaça hi ha unes voltes a les que hi cap la cobla, els balladors, el públic i alguna parella amb cotxet de bessons inclòs. Com que la foto no és lletja, no he retallat res i no hi ha cap problema en que es reconegui la població (tampoc hi ha res a retreure, ni ningú que es pugui sentir molest). Però i el pobre escenari?, i... l'escala? Els han deixat allà tot sols, que es mullin, pobrets. Oh!, i l'escala tombada, en una mala posició, que després entre la postura i la humitat ja veuràs quan es desperti i es posi dreta. Bé, esperem que amb el sol es pugui eixugar abans que arribi la nit, que ja comença a fer fresca.

21.10.05

Casa meu

Com que s'ha de predicar amb l'exemple, avui us presento l'escala de casa meva o ca meua o ca meu. Això de dir "casa meu" és una herència familiar, no sé de qui, però és un localisme que vaig descobrir que existia ara fa uns anys (uns quants) quan m'ho va fer notar una professora d'un curset de català que vaig fer quan estudiava a la Central a l'edifici de Plaça Universitat. Bé, doncs aquesta és la meva, la nostra (de fet és més de la Caixa que nostra, però jo prefereixo dir la nostra). Té barana, és prou ampla i la veritat és que no em puc queixar (tampoc la vaig dissenyar jo).
Ja fa dies que pensava començar a posar alguna escala més "general" barrejada amb les específiques del meu "tema". No sabia si esperar un dia més concret com el 100, o els 3 mesos d'haver començat el bloc però al final començo avui, i si alguna cosa especial li puc trobar al dia d'avui és que ahir era l'últim dia per pagar el 3r trimestre de l'IVA o que va fer 6 mesos que tenim cotxe nou (no em ve al cap res més). Amb el Blogger, a diferència d'altres blocs, no es poden classificar les entrades per temes (de moment i que jo sàpiga) i no puc agrupar-les segons la "utilitat" de l'escala, i aleshores ho intentaré fer amb l'àlbum de fotos. Però això és una altra feina que ja s'anirà veient amb el temps.
No renuncio a publicar escales d'escenaris, al contrari, però d'una part he de dir que no en tinc tantes (no puc publicar 300 fotos d'enfustissats diferents a l'any), i de l'altra no sé deixar d'escriure cada dia, si més no de moment.
Déu ni do quin "rollo" avui.

20.10.05

A terra hi ha de tot

Com que havia parlat dels detalls originals que podríem trobar en aquest escenari, avui ens podem fixar en la part baixa. Hi tenim els peus reals de l'enfustissat diguem que de ferro, tenim una caixa de fusta (us puc avançar que és un altaveu, un tema que hem de treure una estona que tinguem temps, i parlarem de les presentacions, els concursos, les rifes de pernils,...), també tenim un fil elèctric amb endoll inclòs, un arbre, vegetació variada i al fons el remolc d'un tractor que ens donarà el toc ecològic imprescindible. I parlant d'imprescindible, ho envoltem tot amb una senyera, element indispensable en aquests actes. ¿Vosaltres creieu que és necessari que tot estigui sempre vestit amb metres de senyera, des de l'escenari, fins a la barra del bar, passant per la tanca de l'aparcament, seguint per les tovalles d'alguna taula, la samarreta reivindicativa d'alguna cosa i acabant per les enganxines que et posen si fas un "donatiu"? Algun dia hem d'arribar a donar-li el valor real a la nostra senyera. Suposo que serà qüestió de temps.

Comentaris a la ràdio

Els diumenges al migdia a Catalunya Cultura fan un programa dedicat a la música de Cobla i a la Tradicional i a tot allò que hi està relacionat. Des de fa un temps vaig començar una "col.laboració" enviant correus que expliquessin "coses", anècdotes, punts de vista, etc. sobre el tema. A la "secció audiovisual", a la dreta de la pàgina, aniré penjant els comentaris que es vagin passant pel programa. Són escrits, algun dia potser lograré que se sentin.

19.10.05

Levitem?

Si seguim en el mateix "escenari natural" dels darrers dos dies, avui potser que ens ho mirem del davant. Com es deu aguantar l'empostissat? Sobre els dos bancs de pedra? Està lligat a l'arbre per l'estructura aquella de bastida? O senzillament està levitant? Potser els músics ja han sortit "volant" i són al tercer, quart o cinquè cel. De vegades intentes quadrar una imatge i després surt una altra cosa. Jo que sóc l'autor de la fotografia no recordo ja com s'aguantava el cadafal "de marres". O realment no s'aguantava??

18.10.05

Del ram de la construcció

Res a dir i que vagi tot el meu respecte pel davant, que jo, encara que sigui remenant papers també he estat una pila d'anys relacionat amb el ram de la construcció. I posats ja dins del ram, doncs quin millor que aquest per parlar de "construir" un escenari. I si construim, necessitarem elements i materials que s'utilitzen a l'obra, com per exemple (1,2,3, resp...), la bastida. I fent una espècie de bastida arribarem a una espècie d'escenari. Tenim els taulons, tenim els tubs, les peces per unir-los, i a més observem aquí el detall de posar-ne dos en horitzontal que fan de barana el de dalt i de topall per les cadires el de baix. Tot un detall de seguretat (això a l'obra és molt important). Resumint, que aquest escenari està molt treballat. Demà continuarem amb tant de detall.

17.10.05

De dalt a baix i d'esquerra a dreta

No és una frase per començar a parlar de política, encara que a partir d'aquest titular podria començar a desvariejar i omplir unes quantes planes sobre el tema. Hi ha dies que penso que aquest bloc em limita una mica i no em deixa "deixar-me anar" (m'ha sortit una frase una mica estranya però em sembla que ja m'enteneu), però de seguida torno al meu "carril", busco una fotografia i "em deixo anar". La d'avui és d'aquelles que dic que dóna per molt i per dies. I em sembla que l'aniré "descomposant". (Obro un altre parèntesi per dir que porto ja unes setanta i tantes fotos, i la meva experiència musical no donarà per molts escenaris diferents més. Continuo dins el mateix parèntesi i afegeixo que repetim molts llocs d'actuació i és molt típic que toquem a terra, sense escenari, empostissat, cadafal,...) Bé, tornem a la foto: mireu de dalt a baix i d'esquerra a dreta. Exercici per demà: trobeu un mínim de cinc detalls que podrien convertir-se un imatge per comentar. (Darrer parèntesi, no cal que contesteu, és un exercici de reflexió personal).

16.10.05

Temps era temps

Quan vaig començar tota aquesta història de les escales i els escenaris ho vaig fer pensant en els actuals, entenent per actuals aquells del que jo pogués tenir fotografies, és a dir de no massa anys enrere. Però avui he agafat un llibre d'història de la cobla La Principal de la Bisbal i he trobat aquesta imatge de 1953. Jo, evidentment no hi era encara (a la P.B. ni hi era ni hi seré, vull dir al món), però l'empostissat em sembla original d'una banda i no tan allunyat dels actuals (d'alguns) de l'altra. Hem substituit les botes per cavallets, però la cosa tampoc ha canviat tant. He buscat l'escala i suposo que devien aprofitar la de l'església. L'amplada i la fondària tampoc és tan diferent a les dels actuals. El públic sembla tan nombrós com el d'algunes ballades (és broma), i per cert, calculant l'edat del nen, ara deu tenir la mitjana de la dels balladors (això no és broma).

15.10.05

Coses bones

Doncs mira, aquesta fotografia té coses bones. Mira que em costa (o ho sembla), però quan una cosa és, és (apa aquí!). No anem encara per l'escala i mirem altres detalls, potser més petits, però realment importants. N'hi ha dos que a mí i als demés músics ens agrada però ens costa trobar: són aquests dos petits "llistons" que hi ha al derrer tauló que serveixen "senzillament" perquè les cadires no caiguin enrere(amb el músic a dalt). Petits però molt útils. Un altre també difícil de trobar és la barana a dalt. Sembla mentida? Doncs no, realment també és difícil de trobar. L'estructura també està bé i tampoc és tant complicada, al contrari, els típics cavallets de ferro. Anem ara a l'escala. No és massa ampla ni té barana però és bastant adequada. Vaja, que avui tenim un empostissat força complet. Per a mi dels que ténen la nota més alta. Potser és que el lloc em porta bon"feeling".

14.10.05

Ha acabat O.T. (i?)

Cal dedicar-hi un comentari? Home, la veritat és que si un dia d'aquests el Barça, per exemple, guanya alguna cosa, un alt percentatge de blocs ho comentaran, i molts d'aquests blocs dies abans hauran (i haurem) estat parlant de temes d'alta transcendència del món mundial. Per tant arribo a la conclusió que O.T. és un tema tan pervers com un altre. Podem parlar de si ho fan bé o podem parlar de la injustícia que representa pels cantants que comencen des d'abaix i s'ho han de currar molt per no saber si mai arribaran enlloc. Tinc un amic relacionat amb el món de l'audiovisual que al cap d'una estona de parlar més o menys frívolament d'OT, sempre acaba comptant els calés que va deixar de guanyar pel trasvals que ja la primera edició del programa va suposar en la indústria del disc, de l'audio i del vídeo. Bé, que la cosa donaria per molt tant si ho agafem seriosament com si no. Però com que jo he de parlar d'escales, la que he trobat que hi queda més bé és aquesta de cargol, que tot està molt enrevessat i complicat. Sort que no la vam haver de pujar (pobre contrabaix!).

13.10.05

Usos i serveis

La majoria d'objectes encara que ténen un ús principal, els en podem trobar molts més, depenent de l'objecte i també de la nostra habilitat i visió de la jugada. Les escales, segons el diccionari serveixen per passar d'un nivell a un altre o millor dit per pujar i baixar. Però si la tenim allà al davant, no ens passarem el dia pujant i baixant, no és obligatori fer-la servir constantment. I aleshores, doncs algú també hi pot seure, per exemple. I si són dos nens ens donaran aquesta imatge tan maca (preservarem evidentment la seva cara). En aquest cas, gràcies a que és una escala una mica ampla n'hi caben dos. Veieu com quan em queixo de la mida no és només perquè hi passi jo? I us asseguro que n'he vist alguna que fins i tot n'hi cabrien tres. Molt poques, però alguna n'hi ha.

12.10.05

Bona composició

Des que vaig començar el bloc he intentat seguir sempre el mateix procediment amb les fotografies: intentar reduïr les "k" d'una manera artesanal i anar-les retallant perquè només quedi la imatge de l'escala, que és el tema que m'interessa, però de manera que no es pugui reconèixer el lloc de procedència de l'escena (no pretenc ni culpar, ni acusar ni faltar a ningú). Avui però no retallo gens la foto que tinc, i només per una simple qüestió, que m'agrada el conjunt, la composició, còm ha quedat. Suposo que un entès dirà que no té massa interès, però a mi m'agrada, què hi farem? De tota manera, com que alguna crítica he de fer, diré que és un pèl estreta i dreta, però la foto m'agrada.

11.10.05

El dilluns, assaig


Tots hem d'assajar, encara que ho podem fer molt o poc. Ja se sap que això depèn del nivell, de la professionalitat, de la disponibilitat, de les ganes, de les possibilitats, etc. Però als músics també ens agrada tocar altres tipus de música i això ens torna a obligar a assajar. En els dos casos necessitem un local. Un local capaç per a la quantitat de músics del grup en qüestió i més o menys condicionat i accessible. Les dues imatges d'avui les porto amb molt de "carinyu". Podem deduir ràpidament que en aquest grup no hi ha contrabaix (en principi), ni instruments massa grans, o en tot cas es van muntar el primer dia i ara ja fins a final de temporada, i que es demana una certa agilitat per pujar i baixar. Us demano que mireu bé l'estructura de l'escala i us feu una composició de lloc per imaginar-vos com pujar cada un-un i mig-dos escalons. No em queixaré pas avui de les mancances perquè "sarna con gusto no pica", ni tampoc us diré on és perquè no crec que compleixi moltes normatives. Però això no és problema meu, a diferència de les que hi ha a les places i carrers del nostre país. No tothom té una sala gran o el típic garatge per poder fer tant soroll com es vulgui. Aquest és un cas més proper a la música underground o a la cava de jazz. I a sobre, quan el que assages sona bé, és l'hòs...

10.10.05

Una de cavallets

Per començar la setmana en posarem una d'una mica enrevessada. Bé, no massa, però entre els cavallets, les cadires de dalt, les cadires de baix i les cames dels músics, queda una composició prou original. I no sé si és pels temps que corren però veig la senyera una mica "por los suelos". Millor no hi donem més voltes.

9.10.05

Avui una de grossa

Avui és diumenge i necessitem una mica de tranquilitat, de relaxament. De cada cinc converses que han sortit el cap de setmana, tres giraven entorn del mateix tema: l'estatut, la quarta de Ceuta i Melilla i la que fa cinc era per fer temps i tornar a una de les anteriors. Per tant, només ens faltaria que posés una foto d'una escala petita i esmicolada amb tants defectes com escalons. Millor tirem pel broc gros i mirem aquesta que és de les que en sobra una mica de tot. És ampla, amb baranes i no massa dreta. És clar que està en relació amb l'escenari, però tot i això, de l'escenari en sobra el que n'ha de sobrar, no més, i de tant en tant va bé no haver de preocupar-se massa.

8.10.05

No hi tornem, home!

Ni fet seriosament ni fet en broma, la cosa no té gràcia. Pot semblar tot preparat, però no. No hi havia escala. No sé si el músic va fer "pose" o el van enganxar "in fraganti" (o "in escalanti"), però la foto és real i agafada en un mòbil. Però no hi havia escala. I aniré posant aquestes fotos i repetint que hi ha vegades que no hi ha escala. I tots vigilarem molt i si un dia cau algú potser serà on hi hagi l'escala més segura (no va ser aquest el meu cas), però jo aniré dient que hi ha llocs on... NO HI HA ESCALA! Serà com la cançó de l'enfadós, i potser per veure si callo, fareu que a tots els escenaris, empostissats i demés hi hagi escala. Eh que no és tan difícil?

7.10.05

I si anéssim a Madrid a ambientar-ho?

Ficats a dir-hi tots la nostra i ells la seva, potser que hi poséssim una mica d'ambient. No els agradaria que féssim uns cercaviles per aquells carrers i avingudes? Hi podríem anar totes les cobles i demés bandes a amenitzar les vetllades que sembla que seran llargues i amples. I posats a col.laborar també podríem anar per les Espanyes acompanyant a aquells 700.000 que han d'explicar les gràcies i ventures del nostre Projecte d'Estatut. Acostumats a cobrar el que cobrem, encara ho faríem de bon grat, som de bon contentar. Això sí, ens agrada menjar bé. Només cal que ens ho proposin.

6.10.05

Com un pessebre

D'escenaris n'hi ha de molts tipus. Des d'artesanals fins a industrials, els de bona fe, els de tota la vida, els que no hi són, els d'un, dos o tres pisos, els públics, els privats, els particulars de casa d'algú, els de l'ajuntament, els de l'agrupació, els de lloguer, els improvisats, els de disseny, els mastodòntics, els de pitiminí,... Avui m'he apartat una mica dels que porto normalment, però aquest també és interessant. I si els músics que l'ocupen no toquen la dansa més nostrada és perquè avui no toca, que algun d'aquests sí que ho fa habitualment. No em digueu que l'escenari no és original, que no us inspira pau i tranquilitat. I no em direu que no està ben aïllat de terra!

5.10.05

De nova ja era així?

Com que a algú li pot semblar que sempre critico les escales, avui no ho faré. Avui parlaré d'una barana. He buscat la definició i com que és una mica llarga he passat a la paraula següent, baranatge: passamà d'una escala. Ja ho tinc, un baranatge (que sona a menjar de mitja tarda), és allò que no hi ha a quasi cap escala d'entaulat (bonica paraula que es fa servir al Baix Camp). A veure, també tinc clar que si muntem un escenari més aviat petit, no hi posarem una escala de 1,40 m. d'ample amb dues baranes i que els escalons siguin grans i no massa drets; tampoc sóc tan exigent. Però si n'hi ha, millor. Avui en porto una que he de suposar que ja era així el primer dia. No crec que amb el temps, el mal ús o el "turisme de borr..." s'hagi reconvertit en aquesta forma. De totes maneres, si arribes després d'un bon dinar i has de pujar massa depressa, millor que vigilis. I si portes el contrabaix (que fa dies que no l'anomenava), més.

4.10.05

Ja pujarem?

Un moment!!! Que ningú comenci a criticar i dir que la foto té trampa. No és que tingui trampa, és que està feta durant el muntatge de l'orquestra o millor dit cobla-orquestra (no tinc clar que haguem de fer tantes distincions entre cobles, orquestres, cobles-orquestres, orquestrines, grups i grupets, conjunts, bandes,...). L'escala en sí és de les bones. Metàl.lica, ampla, amb baranessss, però la imatge té la seva gràcia, perquè quan arribes a dalt tens de tot menys lloc per passar. He de suposar que quan es va acabar el muntatge o s'havia mogut tot el material, o s'havia mogut l'escala de lloc. No sé que devia costar més.

3.10.05

El món al revés?

Hi ha vegades que sembla que tot estigui girat del revés. Porto més de dos mesos parlant d'escales que serveixen per pujar a dalt d'un escenari, de les seves mesures, de la seva perillositat, de les seves mancances, de les seves gràcies, i avui em surt una fotografia que ho té tot al revés. Resulta que els músics són a baix i la gent és a dalt. Resulta també que els músics estan tocant però la gent està d'esquena. I també que els músics estan al sol i la gent a l'ombra, però aquesta és la única cosa que és normal. Era una audició tan dolenta que tothom s'hi va girar d'esquena? O hi havia una altra cobla a dalt i el públic anava escoltant ara l'una i ara l'altra? El que sembla clar és que ningú ballava, però això tampoc és tan estrany, sobretot si és al sol. Bé, un altre enigma del meravellós món de la sardana.

2.10.05

Ens hem d'amotllar als temps

Quina frase! De fet el temps o el pas del temps és com un motllo, o millor un seguit de motllos als que ens hem d'anar acoplant, perquè no tinc clar que nosaltres hi influïm massa en com es prepara en principi el futur. Probablement ell vindria d'una forma concreta i som nosaltres qui el canviem o millor dit qui l'espatllem, i és aleshores quan ens hi hem d'acoplar o d'amotllar. I tot això a què ve? Doncs a la foto. Aquest empostissat i aquesta escala són els mateixos de fa quatre o cinc dies, però per alguna raó han modificat la part superior on es recolza ella en ell. Haureu d'aguditzar una mica la vista per la mala qualitat de la imatge, però aquesta d'avui té uns anys més i podeu veure que no té aquell detall artesà de la d'avui dia. Per contra l'escala quedava menys dreta i potser ho era una mica massa. És doncs el canvi per "raons de seguretat"?Incògnites que quedaran al pas del temps i que difícilment ningú ens resoldrà.

1.10.05

Ja tenim el nostre

Hem de fer una altra referència a aquest moment "històric" que passem. Ja tenim el nostre, perquè aquest no ens el treu ningú. No sé si l'arribarem a fer servir, aquest, o ens en donaran un altre d'esquifit que, en tot cas, ja se'l poden quedar, i nosaltres començar a pensar en altres maneres de fer. Però per celebrar aquest moment podriem fer una actuació en un escenari senzill i nostrat, d'aquells de poble, fets amb tota la intenció i voluntat del món. Els nostres Pares de la Pàtria també han de tenir en compte a la gent que viu lluny de l'urbs i que espera amb ànsia l'arribada de les festes. Unes festes per les que es donarà el bo i millor de cada casa. I si l'escenari no és de "campanetes" doncs ja està bé el que hi hagi. I si és a peu pla, doncs menys perill de caure. Bé, una mica de desnivell sí que hi és, encara que l'han pogut salvar d'una manera prou artesanal. Benvinguda sigui la festa, i celebrem-ho els dies que poguem!