30.9.09

75 dies després

Ahir va jugar el Barça, i va guanyar, és clar... Però aquest no era el tema... Avui, a tots els diaris, televisions i ràdios se'n parlava. A ningú li passaria pel cap de fer-ne la crònica uns dies després, i menys encara, 75 dies després...
Però si un avantatge té això de tenir (posseir, editar, etc.) un bloc (per què serà que darrerament estic escrivint cada vegada més bloc i no blog?), és que ets amo d'escriure el què i de decidir el quan i el com.
I així he arribat, 75 dies després, a fer la petita crònica de la 3a trobada de la Llopasfera.
Com totes aquestes trobades "informals", la tercera va ser diferent de la segona i de la primera, però no per millor o pitjor. Aquí, més que mai, s'hi escau l'expressió: ni millor ni pitjor, diferent...
Vam ser 12 els escollits, com una escala (sempre una escala): do, do#, re, re#, mi, fa, fa#, sol, sol#, la, la# i si. I ben harmonitzats....
I què dir-ne de tot el que es va parlar al voltant d'una taula? Doncs potser ho podríem resumir en una paraula: dispersió. No sé si és una conseqüència de la crisi general, o una influència d'en Punset (present en esperit a la trobada), o, senzillament, la reunió de dotze criteris diferents, però va ser quasi impossible lligar una conversa que captés més de dos minuts l'atenció de tots a l'hora: ràpidament es partia en dues o tres. D'això també se'n diu riquesa.
La meva valoració és totalment positiva i avui, 75 dies després, encara ho tinc més clar. Ja estic pensant en la quarta, allà a mig juliol de l'any que ve, en la que intentarem tornar-nos a retrobar els que hi hem sigut les tres primeres vegades i, evidentment, ampliar el grup.
Gràcies a tots: Montserrat Candini, Carme Guri, Jordi Sitjà, Enric Sivianes, Alfred Lieury, Christian Negre (Applejux), Lorena Sanchez, Dolors Lieury, Quim Lloret, Ferran Muñoz, Pilar Mas i Josep Barri (vilapou).

28.9.09

Ahir vaig anar a ciutat

Ahir vaig anar a ciutat, encara que, de fet, potser hauria de dir que vaig anar a la capital; i, si ara fos abans, hi podria afegir que vaig anar-hi a fer-los ballar.
Però la veritat és que ara ja no és abans i tot ja no és com era.
Ahir vaig anar a ciutat, que era Festa Major. I vam anar a tocar i a posar música a la gent que ballava, perquè la festa crida gresca i la tradició no és quieta. Les dances eren de molts llocs, dels nostres, però de molts llocs, encara que no sé si ens podem atrevir a "desuniversalitzar-les" i és aquests dies quan la música i la dansa ens fan perdre les distàncies.
Em va agradar veure, sense treure un ull de la particel·la, com les cares de la gent, grans i petits, i sobretot aquests, canviaven i es tornaven alegres, i em va agradar veure com els caps es movien acompassats en uns saltirons intuitius.
I al final, poder fer ballar a més de mitja plaça, a tots aquells que ho van voler, fou la recompensa més ben rebuda.
Després, de tornada a l'aparcament, vaig haver d'esperar una estona a entrar-hi perquè hi havia un grup de gent enganxada a la paret de vidre que intentaven que "no-sé-qui", que actuava en un altre escenari, els mirés...
Bé, estils diferents... però Festa gran!
I us deixo també una "escala" de set:

25.9.09

Observant balcons

Aquest matí, aprofitant que tenia festa, he anat a passejar una mica. I mentres ho anava fent m'he dedicat a mirar com estaven allò que anomenen "brots verds" en quant a l'activitat immobiliària. És a dir, he intentat apreciar si veia algun senyal de moviment en aquells edificis que ja fa temps que estan acabats però que sembla que no s'acaben de vendre...
-"En venda. Des de 175.000€. Acabats..... etc., etc."
El primer que he fet és "convertir" els euros, perquè jo, quan parlo de quantitats grans, prefereixo les pessetes. Per tant no arribava a 30 milions . Deuen ser petits, és clar, en aquest lloc i aquest preu...
I sí, he vist un balcó que demostrava que ja hi vivia algú, perquè ja hi havien desplegat l'estenedor de roba. Quina mania, quina dèria, en això dels estenedors amb tota la roba interior a la vista. I si fos un pati interior, encara, però és que ho fan a qualsevol carrer, per principal que sigui...
Següent promoció: "En venda. Des de 192.000€..."
És a dir, ja passem dels 30 kilos. A veure els balcons....
Sí, també hi ha un balcó estrenat. Però aquest només té testos; es nota que ha augmentat la "categoria".
I així he anat passant l'estona mirant balcons, de més nous, de més vells, amb estenedors, amb bombones de butà, amb armariets, i amb escales.
I de fons anava sonant una musiqueta....


21.9.09

Colors de diumenge...

Un dia, un diumenge, pot començar fosc, gris, groc, blanc, clar.... i després, a mig dia, es pot tornar groc, blanc, gris, fosc...
Poden passar les hores i començar a caure aigua, i aleshores ho veurem tot gris, blanc, fosc, groc...
I els minuts i els desigs no canvien de color, però sí de matís, fosc, gris, blanc, clar, groc...
La tarda queda sola, i el verd no és clar, i el gris ja és fosc, i el blanc no és groc...
Al final, tornes a casa i, senzillament, és fosc...

19.9.09

Indignació, Jazz i barrakes

Aquest vespre (és a dir, ahir) he tingut assaig. Mal dia, sí, perquè començaven els actes de la Festa Major, el pregó i el Festival de Jazz, però el primer és el primer, i avui tocava assaig.
El cas és que quan he arribat a casa encara he tingut temps de deixar els estris i acostar-me a veure si enganxava les quatre peces finals del concert.
I m'he indignat, sí senyors, m'he indignat. A la meva edat he fet ja com la gent gran, m'he indignat.
Com es pot organitzar el Jazz al recinte on hi ha les barrakes, i aquestes en funcionament?
Però a quin cap cap (redundància) que 300 joves estiguin gaudint dels seus bars mentres hi ha unes actuacions que precisarien de cert silenci?
On és el respecte cap els músics? I cap el públic?
Estaran obertes les barrakes també el dia de la Nit Lírica? I la tarda del concert de la Simfònica de Cobla i Corda?
O aprofitaran l'envelat per celebrar la Missa Solemne del dimecres?
Que consti que ni les barrakes ni el seu públic en ténen cap culpa d'aquest desgavell, però avui m'ha semblat veure un vaixell a a la deriva....

17.9.09

Una nova barra

Des de que em vaig introduir en aquest món dels blogs m'ha agradat anar provant i experimentant les noves aplicacions que he anat descobrint, tant en altres blogs com en informacions que he pescat de la xarxa. La veritat és que algunes m'han servit i d'altres no m'han durat ni tres minuts.
La conseqüència d'això, o una de les conseqüències, és que, quan em miro el blog, hi ha vegades que em recorda una mica un arbre de Nadal, amb tantes coses "penjades".
I la veritat és que, darrerament, ja estava pensant en fer algun retoc a la plantilla del blog, però com que ara resulta que, i ho diré amb la boca petita i la lletra també, aquesta casa és finalista als Premis Blocs Catalunya, a l'apartat de Blocs Personals, potser millor no remenar res, no fos cas que quan algun membre (amb perdó) del Jurat ens visiti es despistés...
Ah, i per què serveix aquesta nova barra que veieu aquí a baix (wibiya)? Doncs, més o menys, vol servir per ajuntar els accessos a diverses aplicacions d'aquestes que fem servir i fer-ho tot més proper. No ho sé bé, però amb el temps es veu que serà la...

15.9.09

Diàlegs... de màquines

-"En aquests moments no el podem atendre. El nostre horari d'atenció al públic és de 9 a 1 i de 3 a 7. Si voleu deixar un missatge, feu-ho al sentir el senyal. Gràcies."
-"Bon dia. A continuació podrà parlar amb el seu assessor comercial. Si ho vol fer en català, premi 1, si ho vol fer en castellà premi 2."
.... .... .... .... ....
Quan hem arribat, a les 3, les dues màquines seguien parlant entre elles en una llarga i animada conversa farcida de senyals, piiips i tecles 1, 2 i 3...
A la telefonista li ha sigut totalment impossible reemprendre la seva activitat normal fins que els dos contestadors s'han acomiadat amb un xiulet eixordador.

12.9.09

Efectes de l'onze

No m'agrada gens, i ja em comenen a cansar...
-Els metres i metres de senyera fent d'estovalles
-Els xiulets mentres sona l'himne de Catalunya
-Els crits i xiulets constants en els actes d'ofrena
-La utilització dels actes oficials per grups amb problemes "particulars"
-Les ofrenes amb calça curta, samarreta i xancletes
-Els "boicots" partidistes en actes oficials
-L'esquizofrènia dels que conviden, presideixen i després munten protestes... en actes oficials
-...........................

11.9.09

Un 11 de setembre, senzillament

Fa uns anys, la discusió que es produïa quan s'acostava l'onze de setembre, era si la jornada havia de ser considerada com a festiva, senzillament, o reivindicativa.
D'alguna manera semblava que la progressiva normalització democràtica i la conseqüent regularització del procés nacional havien arribat a uns punts mínims que la majoria considerava acceptables. O no...
Amb el pas del temps estem assistint a una degradació o a un oblit d'aquells mínims cada vegada que ens acostem a l'onze de setembre, diada nacional, no ho oblidem.
No sé per quins motius (o sí) cada any tenim un seguit de temes paral·lels a la celebració que, no només em (ens) recorden que la reivindicació segueix viva, sinó que em (ens) portaríen a mirar molt enrere per enyorar aquell esperit i aquella unitat d'acció en tots i en cada àmbit.
No hi ha any que l'acte oficial de la celebració d'avui no tingui alguna polèmica produïda, no ens enganyem, a partir d'aquell intent rídicul i provincià, d'intentar fer-la més multicultural, "representativa", oberta, progressista i internacional. Cada any el mateix.
I cada any, també, tenim alguna altra polèmica relacionada amb l'ordre públic que ens presenta, als ulls d'aquells a qui intentem convèncer de la nostra preparació per entrar en la normalitat internacional, com uns autèntics provincians (paraula que ja he fet servir més amunt, però que malauradament i trista, és la que ve més sovint al cap quan intentem analitzar el nostre moment...).
Avui és l'Onze de Setembre, la nostra Diada Nacional, senzillament això.
Senzillament: Visca Catalunya!!!

9.9.09

Les obres continuen

De tant en tant, ja ho he fet unes quantes vegades, torno a retreure el tema de les obres. I no les que podríem dir "de totxo" directament, sinó aquelles a les que sembla que estem abonats constantment. Són les que estem fent a la nostra societat o, millor, a la nostra cosnsciència social.
Som una societat en obres... Som una país en obres...
I les obres creen conflictes, i "fan pols", i originen trasbals, i, i, i...
Jo vaig començar a estudiar Arquitectura Tècnica, Aparelladors vaja, i des d'aleshores em va quedar un regust i una convicció, de que les coses, les obres, es poden i s'han d'organitzar. I de veritat que es poden organitzar.
Llàstima que no vaig acabar els estudis...

6.9.09

7è aniversari

123 dies de baixa mèdica
20 audicions perdudes
1 visita a urgències
10 visites al traumatòleg
5 visites al metge de rehabilitació
18 visites al metge de capçalera
87 sessions de rehabilitació
7 anades a la S. Social local
3 a la S. Social comarcal
1 a la S. Social provincial
3 a la S. Social de la capital
1 visita al Sindicat de Músics
x tràmits burocràtics
y trucades telefòniques
n hores perdudes....

2.9.09

La quietud del mar

Fa anys, fa molts anys, jo ja tenia una cosa clara: el meu somni era tenir una masia a l'Empordà. I quan explicava això sempre afegia que, a mi, l'Empordà, la seva tranquil·litat i els seus colors em tenien el cor robat i que una de les coses que m'atreia més era que podies trobar la quietud de la plana i el bosc a quatre passes del mar.
Jo sempre he necessitat sentir el mar a la vora...