29.6.06

Roda còsmica

Vaig quedar astorat, esglaiat, corprès i esmaperdut amb aquesta imatge. Demano disculpes de principi perquè no vull ser irrespectuós amb ningú, però l'anunci es "una mica" massa fort per a mi.
Que de 5 a 7 de la tarda hi hagi una roda i que sigui còsmica ja em provoca una certa perplexitat, això sigui dit de bon principi. Que la roda sigui d'energia ho començo a trobar complicat d'entendre, però que la roda sigui còsmica, d'energia i que aquesta sigui sanadora ja em deixa per terra.
Sort que això només es fa 2 horetes cada primer divendres de mes.
M'obliguen a obrir un gros parèntesi per recordar que els primers divendres de mes jo havia anat a missa algunes vegades, la qual cosa em porta a preguntar-me, jo a mi mateix, si el que havia fet a la meva infantesa ja eren rodes còsmiques però amb un altre nom. Tanco el parèntesi perquè si no això es complica ja molt.
He d'acabar dient que trobo molt adient (això sona cocofònic, no?) que l'entrada sigui lliure. Em quedo amb els dubtes de com deu ser la sortida.
L'escala que deixo avui aquí és la que em sembla més "propera" al tema que hem tractat. De cargol i vista així, de sota, ja la relaciono amb allò de la roda còsmica. I amb la claror que desprèn em sembla que ja tinc l'energia sanadora.

28.6.06

Què hi ha a la galleda?


Aquesta imatge m'ha deixat intrigat. Què hi ha a la galleda? Per què han tancat el pas d'una manera tan expeditiva. Sort que la cinta no és d'aquelles que hi diu "Policia Local", perquè aleshores la cosa ja faria mitja por. Però el que està clar és que per aquí no s'hi ha de passar.
I, la galleda, per què ha quedat a l'altre cantó?
Algun significat ha de tenir això.

26.6.06

Pelai, sant o don

No tothom coneix algú que es digui Pelai. Potser en altres zones es posi aquest nom, però aquí i en català, és una mica difícil trobar-ne cap. Jo en conec un (és Pelayo, però), sóc un privilegiat.
I tot això ve a que avui és el seu sant: avui, 26 de juny és Sant Pelai (*).
Resulta que el sant en qüestió deu ser un dels primers casos oficials d'assetjament sexual a menors del mateix sexe, en aquest cas per part d'un califa a un pobre infant de 14 anys que, evidentment va preferir el martiri a accedir a la monstruositat de la proposta.
I un altre Pelai famós és el Don, el Don Pelai, un "llegendari" cabdill astur que va protagonitzar una revolta contra els musulmans. Faig un parèntesi perquè he vist que en Pelai, don Pelai, té una certa relació amb un tal Opas (?), nom molt d'actualitat avui en dia.
Tot plegat, revoltes, violència, martiris, sang i color vermell. Deixo doncs aquesta escala, vermella, recargolada, digne d'un Pelai.
(*) Sento molt la coincidència que al final de la pàgina que reflexa la vida de Sant Pelai hi hagi la referència al beat Escrivà, però són coses de sants i dels seus dies.
(**) També hi ha uns altres Pelayos famosos, dels que parlaré algun dia, quan hagi acabat de llegir el seu llibre (un llibre de referència).

24.6.06

Revetlla

Com m'agrada la revetlla de Sant Joan! No s'ho pot imaginar ningú. Aquell ambient, aquella tranquilitat, la colla, la família, la coca (de Sant Joan), els petards, els coets, la pirotècnia en general, la dinamita pura, ...

A més, també hi ha la Flama del Canigó, que arriba a tot arreu, abans de començar les fogueres. I en alguns llocs se'n fa una petita festa, amb cercavila, músics, parlaments i... sardanes.
És tan maco estar concentrat en la música, en la particela, i, de cop, sentir una explosió brutal a 10 m. mentres tot s'omple de fum. Vist des de fora, es deu veure la rotllana dels balladors que fa un saltironet "extra" (a contratemps) en el moment que la criatura simpàtica de torn fa explotar aquella bestiesa que el seu pare li ha regalat amb gran orgull.
I al final el paisatge de cada any. Unes petites destrosses al "mobiliari urbà" (quin nom més tonto), papereres noves, i a esperar l'any que ve.

22.6.06

Final d'etapa?

Sento parlar molt aquests dies de "final d'etapa", "final d'època", "adéu-siau", "gràcies" i de res, ... He pensat que potser hi he de dir la meva, que això pot donar per escriure una mica, però com que ja hem tingut unes quantes diades històriques, tant polítiques com esportives darrerament, i m'hauria de referir a l'ahir, l'avui i el demà, doncs al final és com anar repetint una mica el mateix cada vegada.
No sé si 3 anys donen per parlar d'una etapa, però si agafem la trajectòria sencera de mitja vida potser sí, i la veritat és que se'm fa difícil emetre un judici de valor més objectiu que subjectiu. Per tant aniré cap al meu terreny: Com és una escala de final d'etapa? quina escala-homenatge puc trobar que ho representi?
Jo en tinc de majestuoses, en obres, de pedra, de mmm...xocolata, (que orgullós n'estic d'aquest post), metàl.liques, de fusta, però, de "final d'etapa"? Si la poso atrotinada semblarà que critico, si n'agafo una de "guapa", se'm pot ofendre algú altre (tampoc és que m'importi massa).
Doncs faré un "requiebro", o com diuen al bàsquet, una finta d'orella o, millor encara, una porta enrera, i posaré la foto que m'ha semblat oportuna, encara que no sigui de "final d'etapa". Aquesta escala veig que pot representar aquest moment. És de fusta, (de felipes sembla) i dividida en dues parts seguides, el que ens donaria la visió aquesta de final i principi d'etapa. La fusta a mi em sembla una cosa més entranyable, que dóna caliu. I el fet que sigui ampla i ni massa dreta ni massa perillosa em proposa tranquilitat i seguretat.
Total, que he acabat definint un final d'etapa planer que potser portarà a una continuïtat ...
Decididament, m'he equivocat d'escala.

21.6.06

Escala d'emergència?

I ara que hi penso resulta que avui comença l'estiu: 21 de juny. Bé, com que ara vindran els Picós i Mauris de torn i diran que és avui però no, però a les tantes i 2 minuts, però que segons com ho miris o no... Que tant li fot si parlem de l'arribada de l'estiu com si no.
Una cosa sí que és certa, i és que amb l'estiu arriben les revetlles i les Festes Majors. Això lligaria amb el que dèiem del Corpus i les celebracions de les festes paganes dedicades als canvis d'estació, a les collites, a l'agricultura en general,... però seria complicar massa el tema.
Jo us deixaré un ball d'aquests d'estiu amb aquest guitarrista que té al costat una escala que no sé si és d'emergència o és l'oficial; és a dir, que no està clar que sigui de pujada o de baixada. En tots dos casos la cosa no em pinta massa bé. Ja sé que jo tinc algun problema d'agilitat, però em nego a acceptar que tots els músics hagin de ser esportistes qualificats.
Llàstima de no saber si el bateria també havia d'utilitzar aquesta escala, sobre tot a l'hora de muntar i desmuntar.

20.6.06

Majestuositat

Des que vaig començar aquest blog o bloc (hi va haver una època que en deien DIP, diari interactiu personal, em sembla...), n'he pujat i baixat moltes d'escales, i de molts estils diferents. Normalment les que fan més impacte són les atrotinades, petites, dretes, és a dir les més cutres.
Però avui m'he aixecat amb bon peu, i amb bona cara, com si diguéssim content (no sé per què, la veritat). I he decidit passar-me el dia en aquesta escala més majestuosa, amb una bona estora per trepitjar (deuen ser les reminiscències del Corpus) i amb aquestes barres de ferro tan lluent, els miralls, la fusta, els aplics, les figuretes.
Quin estil, avui!

19.6.06

Catifes

De les catifes de Corpus me n'ha quedat aquella olor. Aquella olor a ... catifa, a verd, a frescor, a flor trepitjada.
El Corpus és d'aquelles festes tradicionals que "tornen". A mi m'agrada el manteniment de les tradicions, mira, sóc així. Hi ha gent que recorda quan "toca" comprar aquell pastís o aquella planta, o anar a determinat lloc a veure no sé què que es fa per Sant Tal o Sant Pasqual. Jo no arribo a tant. Però també em fa una certa "por" no separar moltes d'aquestes tradicions de la religió. A veure si m'explico. M'agrada tornar a disfrutar de les catifes de Corpus, però no tinc tan clar que m'agradi tornar a veure les processons pel carrer (com a norma).
Això ho dic després d'haver anat amb la Cobla en una processó davant del pal.li o del tàlem pel matí i veure una catifa dedicada al Barça a la tarda que serà trepitjada pels Gegants del poble. Quin contrast!
I aprofito l'avinentesa per a dedicar aquest tros de catifa al Perdedor en un moment que sembla estar buscant una nova referència pel seu blog.

18.6.06

Una mica d'embolic

Un escenari no deixa de ser un lloc de treball. Bé, en la majoria de casos. Però agafem aquesta opció com la normal. I en el lloc de treball cadascú s'organitza com li sembla bé, o com pot. Jo, a la meva altra feina, tinc una taula prou ampla com per poder-hi escampar una pila de papers, factures, albarans, més papers, carpetes i carpetetes. Això no vol dir que les necessiti totes al mateix moment, però m'agrada tenir-ho tot a la vista.
A dalt de l'enfustissat no necessito massa coses, l'instrument (musical), el faristol, la bossa de mà, la cadira, la fonda o l'estoig (si hi cap), i practicament res més. Però depèn de la mida o, millor dit, de la superfície total del cadafal en qüestió, la suma dels onze músics fa que quedi una cosa plena, atapeïda, embolicada, en definitiva.
Però mira, a organitzar-se i endavant que el públic espera.

16.6.06

Demà és la reflexió

Sempre m'ha fet gràcia que el dia abans d'unes eleccions o d'un referèndum se l'anomeni "dia de reflexió". Sembla ser que és una jornada en la que no s'hauria de sentir ni de veure cap informació que pogués influir en el votant. Un dia sencer sense bombardeig mediàtic. Però resulta que aquell dia és el que tots els mass i els media van plens dels resums del darrer dia de campanya, normalment un dels més plens. És a dir, el dia de reflexió està ple a vessar d'irreflexió.
És per això que un servidor acaba avui de parlar del tema (d'una manera molt personal) i deixa el dissabte perquè tothom reflexioni (sobre el que vulgui, evidentment).
Deixo una escala ben ampla i ben gran perquè tots hi tingueu lloc. Tots hi cabeu aquí. A més us garanteixo silenci i tranquilitat. Ni jo mateix passaré massa demà per aquí per no torbar la tranquil.litat de "dingú".
(És una imatge de Federico Romero) Suposo que això no deu anar contra la llei electoral. No estic incitant a res. Ni a votar SI, ni NO, ni NUL, ni a votar mil cops, ni en BLANC, ni a VOTAR, ni a ABSTENIR-SE...
Però, que lluny que queden aquells dies....

15.6.06

Deconstruir el país?

Seguint la meva "reflexió" abans del diumenge, se m'ha ocurregut aquesta paraula: deconstruir. M'ha sonat a Ferran Adrià o a Llongueras. Però em volia referir a això que sembla que estem fent amb el país: ni l'acabem de construir, ni el destruim. En fem una barreja "nostrada" que a vegades fa una mica de por i tot. El que em preocupa és el resultat final. Perquè ara ja no som nosaltres sols els que dirigim les obres (de fet no ho hem estat mai nosaltres sols, al contrari), ja que tots plegats s'han entestat en fer participar tota una sèrie d'empreses de fora, que jo em pregunto què coi hi foten aquí.
Bé el cas és que la parauleta aquesta, deconstruir, ja està inventada: "Desfer analíticament els elements que constitueixen una estructura conceptual".
No, no és això el que estem fent amb el país.
Segur que no, i tant.
Bé, jo asseguraria que no.
Au va, home, què m'has d'explicar?
No, no, no, ....

(Agraeixo a en Jaume de Malgrat i la Núria de Tordera aquesta foto tan interessant)

14.6.06

No com els burros

Jo ja tenia clar que al final em plantejaria si parlar o no del referèndum que ens cau a sobre. I pensava que entre una cosa i l'altra arribaria el dilluns i, com aquell que res, ja ho tindríem solucionat, i a parlar dels meus enfustissats que la temporada es va posant bé. Però mira, avui he pensat que puc deixar-me anar una mica, sense entrar directament en cap posició. De fet ja hi he dit la meva de tant en tant, i també d'altres s'han definit cap aquí o cap allà.
A mi el que em sembla imprescindible és allò que en diríem amplitud de mires (suposo que està ben dit). Vull dir que no ens quedem, com ho diria jo? Agafem aquesta escala. Paret a la dreta, paret a l'esquerra i paret al davant amb una petita obertura per mirar recte. Com els burros, amb aquell artilugi (que segur que té un nom i jo l'hauria de saber) que els posen al cap i que fa que només puguin mirar endavant. No sé si m'explico!, que diria el Beni.
És la meva petita reflexió d'avui (serà la darrera?).

13.6.06

Dimarts i 13 (2)

Un dels motius de seguir escrivint i/o treballant aquest blog és
intentar reflectir la quotidianitat (marqueu bé les dues "us" els del català central), tot amanint-ho amb alguna imatge més o menys recurrent, sense deixar mai de banda que la base de la columna és la meva "quotidianitat" en el pujar i baixar escenaris.
Doncs un dia com avui no hi ha res més poc original que recordar que és dimarts i 13, amb tots els tòpics que això comporta. I és tan poc original que fins i tot jo mateix ja havia fet un post amb aquest títol.
Per tant poques coses a dir que no s'hagin ja sentit avui. Això sí, vigileu les escales, vigileu que, com a mínim, tinguin tots els esglaons... (de baranes ja no en parlem).

12.6.06

Minut i resultat

Jornada: Cap de setmana 23
Audicions: 3
Sardanes vermut: 1
Oficis: 1
Cercaviles: 1
Escales església: 1. Puntuació alta
Carrer pel cercavila: Ben asfaltat, públic local i forani amb somriures generalitzats, sol i ombra, trànsit tallat
Enfustissats: 2 (1 amb escala, 1 sense)
Actuacions a "terra": 2
Escala de l'enfustissat: Alta, dreta, estreta. Tot una mica massa, però sense exagerar. Millorable però n'hi ha de pitjors (síndrome d'Estocolm)
Escala que no hi era: No hi era
Sopar dissabte: 2 plats i Magnum doble de xocolata
Dinar diumenge: 3 plats i vaset de vainilla i xocolata
Poliols: 2
Coca-Coles: 2 de mig, 1 de llauna
Estado de la mar: Llana
Fotos: Es publicaran properament

10.6.06

Ai, ai, ai, ui, ui, ui

Mama por!!!
Hi ha gent que es pensa que em queixo per vici, perquè no tinc res més per fer, que són manies meves, que no n'hi ha per tant. Potser si. No!!
Reflexionem i mirem-la bé aquesta foto. Algú em pot dir que "això" és segur?
Resposta fàcil: Tranquil, home, que ningú ha caigut mai d'aquesta escala.
Resposta lògica: Això no és segur.
Heus aquí la diferència.
No penso dir que és estreta, dreta, no té barana, no té ..., no és ..., no... , no..., no...
Ja no sé què dir.

9.6.06

A tocar en barca

Avui és divendres, fa un bon sol, demà dissabte, bon sol (més que probable), ...platja? Molt més que probable. I per tant, vinga cap a la carretera que hi falta gent. Jo ja sé que tothom té dret a ocupar-la la carretera, i dic ocupar-la perquè moltes vegades s'hi fa això, ocupar-la i no utilitzar-la. Un servidor n'és usuari assidu els caps de setmana de l'estiu (això sí, compensat i recompensat) i ja em començo a trobar amb tots aquells cotxes carregats de bosses, paquets, nens, tovalloles, bicicletes i algun canari (us juro que me'ls trobo i amb matrícules d'aquí). El dissabte passat per exemple vaig passar per sota la carretera de sortida de l'autopista a Massanet, direcció Costa-Brava-Empordà i ja estaven parats a les 12 del migdia, amb aquell sol i més de 50 Km. a la vista. Ep, i el 95% ho feien per gust!... i cada cap de setmana igual.
Bé, que em sembla que a partir d'ara proposaré a la Cobla que ens agenciem alguna barqueta, algun veler petitó per poder-nos desplaçar amb més comoditat. Ja m'imagino l'arribada a port, que aprofitaríem per fer-la sonant alguna havanera...
...El meu avi va anar a Cuba popom-pom-pom popom-pom-pom a bordo del....

8.6.06

Meme i ziga-zaga

Ja fa molts dies que la Bet va deixar el seu meme de maig. Vaig pensar que l'agafaria i entre una cosa i l'altra ha anat passant el temps. Bé, doncs avui sí.
Dues frases que mai vaig pensar que diria...
Hola, sóc Vilapou, el de les escales
Hola, som els músics. Em pot dir on es fan les sardanes?
Dues peces de roba que mai vaig pensar que em posaria...
Unes faldilles de la meva àvia per anar disfressat de nena petita
Una samarreta del Barça amb el nom de l'innombrable (L.E.) tota una nit
Dos llocs als quals pensava que mai aniria...
A una discoteca a presentar-me a un concurs de disfresses
A visitar Vilapou i descobrir que sí que existeix
Dues coses que mai hagués imaginat que faria...
Presentar-me al ball de disfresses a la discoteca
Portar sempre la càmera de fotos i anar retratant escales
Dues coses que segueixo pensant que mai faré...
Tenir ordenats els papers, els arxius, els discs, els llibres, els agraïments, els records, els calaixos i les butxaques
Presentar-me a un altre concurs de disfresses (és que em va marcar molt, i això que no em vaig sentir ridícul...aquell dia)
.-.-.-.-.-.-.-.--.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
I si temps fa que el meme estava llençat, més en fa que la Bet em va enviar unes escales que havia "trobat" a Hostalric. Gràcies mil! Quan em diuen el nom d'un poble, el primer que faig és pensar si hi he anat a tocar. D'Hostalric precisament en recordo les seves pujades (per tant segur que hi ha escales), el seu desnivell. Hi havia fet un cercavila (un passant, un passa-carrers, un "pasacalle") acompanyant els membres de la "Germandat" (crec recordar) des de la seva seu fins a l'església i tornar, i després sardanes. Quin fart de bufar!
Avui deixo aquesta escala que agafada com està em fa venir al cap allò de "ziga-zaga". Quina tonteria no? Però la veritat és que m'agrada molt com ha quedat enquadrada.

7.6.06

A sis mans

El dissabte passat vaig seguir la recomanació de l'Antoni...des de Sant Pol i em vaig acostar a sentir, veure i viure una mica de Jazz. Hi actuava un grup anomenat "Les deux guitares trio", dues guitarres i un contrabaix, que toquen "gypsy jazz", manouche, bé, l'estil que surt de fusionar el jazz americà amb les arrels gitanes europees, i quin iniciador és Django Reinhardt. Va ser un concert realment sorprenent i amb un final a sis mans. Digne de repetir.
Sant Pol és un poble que podria donar molt de joc a aquest bloc perquè de pujades i baixades i escales i escaletes n'hi ha una bona pila. Alguna en vaig retratar, encara que era ja de nit i això m'obligarà a tornar-hi (cap problema!). Deixo aquesta que em va fer molta gràcia. No sé com devia començar el problema (és allò de l'ou i la gallina), és a dir, si primer va ser la porta o l'escala o el carrer, però al final s'ha hagut de quadrar la cosa amb alguna totxana. El cas és que s'hi pugui entrar.

6.6.06

Corba a ...

Ja sé que és una tonteria, però aquesta "escala" gira cap a la dreta o cap a l'esquerra? Resposta fàcil: depèn de si puges o si baixes. Però aquestes coses tan senzilles no sempre són tan clares d'explicar. És allò de les corbes (no sona massa bé aquesta paraula, probablement estem massa acostumats a les "curves"). Bé, m'estava embolicant amb les corbes, que si són a la dreta o a l'esquerra, i que sempre hem d'afegir-hi una referència, la direcció o el sentit.
...
He de fer una reunió familiar i buscar a l'arbre genealògic si tinc algun ancestre gallec.

4.6.06

Reflexió estúpida

Vaig estar l'altre dia a Ocata i vaig anar a fer un cafè. Vaig veure coses molt interessants. Moltes vegades arribes al lloc més insospitat i quasi no saps com. La veritat és que no sabria dir com hi vaig arribar a Ocata.
Però me'n vaig emportar un descobriment: Jan Saudek, un fotògraf txec.
I també vaig fer una reflexió ben estúpida. És aquella de que les escales es pugen i es baixen com un vol, com a un li dóna la gana. Excepte el dia que no es pot triar i la cosa acaba com acaba: malament.
Realment una reflexió ben estúpida.

2.6.06

Què trobarem?

Arriba el cap de setmana i, per tant, toca anar a tocar (redundància). Com que ja som al mes de juny, això de fer de músic només el cap de setmana s'acaba (ja sé que hi ha moltes cobles, orquestres, grups, bandes, etc. que no paren entre setmana, no cal que escriguin tots ara "fardant" de treballar més que jo...).
Bé, el que jo volia dir és que he arribat a una certa deformació professional-blocaire que fa que ja estigui pendent de veure quina o quines escales trobaré. Estic obert a tot però com a mínim que sigui com aquesta de la imatge. Res de l'altre món, però està bé. Ni massa estreta, ni massa dreta, ni massa res. El que deia: està bé. Ja m'hi conformo.

1.6.06

A Keith Richards

Aquest matí m'ha sorprès una notícia del diari: El Pol Nord havia tingut un clima tropical amb cocoters i cocodrils inclosos. Sembla que ha plogut i gelat força des d'aleshores. Per aquells obscurs mecanismes de les associacions d'idees, m'ha vingut al cap en Keith Richards i el seu accident, pujant precisament a un cocoter.
A veure Keith, que ja tenim una edat, bé, la seva és ja una edat consistent (per no dir considerable), la meva ... és una edat. Sense entrar en el possible estat psicotròpic en què es trobés vostè (cosa de la que jo no n'he de fer res) en el moment de fer una mica el mono , em sembla que ja hauria de començar a pensar en pujar a llocs una mica més "preparats". Jo li ofereixo aquest "cocoter metàlic" que, si més no, porta una escaleta incorporada, que l'ajudarà en el cas que li vingui una altra "pujada de pressió".
Sé que hauria d'acabar posant alguna cançoneta seva o dels Rollings (jo sóc dels que diuen Rollings i no Stones), però la discografia és tan extensa que deixaré que tothom corri a la seva discoteca particular o en tot cas comenci a taralalejar la que li vingui al cap.
(Angie.... tatatatatataaaa....Aaanngiiiii.......)