1.6.06

A Keith Richards

Aquest matí m'ha sorprès una notícia del diari: El Pol Nord havia tingut un clima tropical amb cocoters i cocodrils inclosos. Sembla que ha plogut i gelat força des d'aleshores. Per aquells obscurs mecanismes de les associacions d'idees, m'ha vingut al cap en Keith Richards i el seu accident, pujant precisament a un cocoter.
A veure Keith, que ja tenim una edat, bé, la seva és ja una edat consistent (per no dir considerable), la meva ... és una edat. Sense entrar en el possible estat psicotròpic en què es trobés vostè (cosa de la que jo no n'he de fer res) en el moment de fer una mica el mono , em sembla que ja hauria de començar a pensar en pujar a llocs una mica més "preparats". Jo li ofereixo aquest "cocoter metàlic" que, si més no, porta una escaleta incorporada, que l'ajudarà en el cas que li vingui una altra "pujada de pressió".
Sé que hauria d'acabar posant alguna cançoneta seva o dels Rollings (jo sóc dels que diuen Rollings i no Stones), però la discografia és tan extensa que deixaré que tothom corri a la seva discoteca particular o en tot cas comenci a taralalejar la que li vingui al cap.
(Angie.... tatatatatataaaa....Aaanngiiiii.......)

7 comentaris:

vilapou ha dit...

Pagaula deston.

Anònim ha dit...

En Keith Richards ja no té "una edat": podriem dir que en té dos i tot.
Em permetrà que no vagi corrent a la meva discografia, doncs seria perdre el temps... no tinc res seu.

Jo també dic "Rolings" -ni "Rollings", com fa vostè- per la mateixa raó que no sé distingir entre un "torero" un "banderillero", un "picador", un "rejoneador", etc. etc: perquè no m'han agradat mai.

Com que dir "Stone" és de purista, no em sento amb dret d'anomenar-los així.

P.D.: Faig una excepció amb l'"Start me up"... però no per la cançó en si, sino pel que em recorda: quan vaig començar a treballar, molt jove, teniem un comptable sonat (45 anys, solter, juerguista, etc.) que es va enfilar a sobre la taula al bell mig d'una oficina amb molta gent tot simulant que tocava la guitarra. D'acord que era divendres, la nit del dijous havia estat molt dura per ell, i encara anava "taja". Molta gent parlava en veu baixa de "pena", "llàstima" i coses semblants. A mi, però, em va semblar d'una genialitat absoluta, jeje.

Anònim ha dit...

Senyor Vilapou, Satisfaction és el que ens dóna a tots llegir els seus posts.

Anònim ha dit...

Imagineu-vos com aniria per pujar a un cocoter!! Si no s'aguanten els pets!!

vilapou ha dit...

Jo també he de dir que no he sigut mai massa dels Rolings.
Només una vegada havia comprat una entrada per veure'ls (i era més que res pels efectes colaterals d'anar al concert) i al final no varen venir a Barcelona.
I com a cançó també me'n agrada molt una però no sé com es diu i hauria de repassar tota la "discografia emule" per trobar-la. És força coneguda però només recordo el video-clip: anaven arribant tots els membres del grup caminant un a un a una entrada d'una casa d'aquelles que ténen una escala (quina casualitat) tipus Harlem. Uff, deixem-ho.

Anònim ha dit...

Parlant de mites, una altra cosa no ho sé, però la nostra Núria Feliu no va pels puestus enfilant-se a les palmeres.

Au. Doncs massa poc.

Anònim ha dit...

Really amazing! Useful information. All the best.
»