30.11.05

I jo em queixo

Un, de tant en tant, ha de fer petits exàmens de consciència. No massa sovint ni massa exhaustius, però s'han de fer. Avui completo el quart mes d'aquest bloc. Són 122 dies parlant d'escales, de pujar-les, de baixar-les, de la seguretat, de l'estabilitat, de les baranes, dels graons, dels materials, de les bones intencions, de les tradicions... Ja toca que miri una mica més enllà, a veure què hi ha. No tot s'acaba en aquestes petites escales de tres o quatre esglaons que salven una alçada màxima de metro i mig.

Powered by Castpost
I la immensitat del món mundial? I les grans construccions? I els gratacels? Que no ténen escales? Les he de retratar totes? I a més, m'he de queixar sempre d'alguna cosa?
Per si no ho heu fet, comenceu a escoltar aquesta música (una peça de Tous les Matins du Monde). Dóna tranquilitat d'esperit (a mi sí), em serena, em fa adonar que les mesures no són tan "finites" com semblen a vegades. Tot és relatiu, si més no, respecte d'alguna cosa. És el moment de passar a la segona fotografia. I encara que no ho sembli, això també és una escala. Aquest bon senyor està pujant. No sé si arribarà a algun lloc però no es preocupa ara de si té una barana o la construcció és prou estable. Ell mira cap a dalt, ha d'arribar-hi.
Qui pensa ara en els pobres músics?
Doncs jo hi penso, perquè soc contrabaixista i espero que no m'hagin fet la putada de muntar l'escenari a dalt de tot de la piràmide.

29.11.05

Jo vaig avisant, però...

Jo aniré insistint, que no sigui dit, però un dia en passarà una de grossa. És clar que, de fet, com que això no ho llegeix massa gent, tampoc podré dir que no m'han fet cas. Jo, de vosaltres, aniria donant l'adreça d'aquest bloc a molta (molta, molta, molta) gent i, si pot ser, a alguna persona relacionada amb els que col.loquen les cadires a dalt dels escenaris. No per res, però...
Les cadires del "primer" pis, ténen si més no, una mica de "dificultat" per anar en orris, però les de dalt... Sort que quan els músics hi pugen, acostumen a mirar-s'ho i les posen bé. Però algun dia...

27.11.05

Tarda de festa

El diumenge a la tarda és per sortir i anar "de" festa (bé, això era abans, o ho és ara per a la gent gran, que el jovent ja se sap...) o per anar "a" la festa, sobretot si ho és al poble. Aquí tenim a la Principal de Palamós l'any 1950 en plena Festa Major, amenitzant una "novillada". No ens podem perdre els senyors de la boina (deu ser la de mudar), les viseres pel sol, ulleres, faldilles a quadrets, i els músics, en posició, treballant de valent al sol amb bateria inclòs. Sembla que l'escenari era prou consistent, o les graderies, perquè si resulta que érem a "toros"...

26.11.05

I al final de la...

I al final, et pots trobar amb qualsevol cosa. Una escala pot tenir un final precís, concret, clar, "vist" o... no. Podria ser perquè l'escala gira i no veus on s'acaba, podria ser perquè el final està fosc, lluny, és imprecís... Si hi ha una porta et pots emportar alguna sorpresa, però si és a l'aire lliure...,també (vaja, avui m'ha donat pels punts suspensius).


Powered by Castpost
I què passa si quan arribes a dalt de tot, després de l'esforç, et trobes un impediment per seguir? Doncs... mitja volta que fa baixada. Sort que els graons d'avui són planers (bé, una mica irregulars) i fan que l'escala no s'enfili massa entre l'un i l'altre. Són "felipes", en principi velles travesses de via que al final han trobat una altra sortida després de la modernització de les vies de tren. És el progrés.
Bé, i al final de l'escala, també hi pot haver...,...,...un efecte òptic.

25.11.05

I amb el fred que fa

Sembla que no tingui res a veure la fotografia d'aquesta escala amb la temperatura. Doncs sí. Primer perquè jo sé que està feta en una època freda i per tant a mi ja me'n fa venir de fred. I la segona ja és més rebuscada. Es tracta que quan un està enfredulit (mira, fa dies que no feia paraules noves), doncs acostuma a anar una mica més encongit i aleshores pot perdre agilitat. Resumint i anant per feina, una mica de barana aniria la mar de bé. Ja sé tots els pros i contres, però fa dies que no us ho recordava això de la barana. I us puc assegurar que no és cap tonteria.

24.11.05

Camí tortuós

Segueixo, de moment, generalitzant el tema de les escales. És temporada baixa d'actuacions i el material s'ha tornat car de trobar i l'anirem racionant. La imatge d'avui és de pedra dura, i ens portava a un sòtan molt ben arranjat: el celler, els cups, les ampolles arrenglerades...
Però també aquesta escala em dóna la imatge d'un camí tortuós, a la foscor (?), a un lloc desconegut. En aquest món de la blogosfera o catosfera, fa uns dies que s'ha encetat una discussió que també és tortuosa i comença a fer-se feixuga. Pels que no us hi moveu us diré que és un problema de còpies de textos o plagis o res d'això; més aviat és una lluita d'egos, un joc de força on la paraula va botant d'una banda a l'altra i depèn d'on topa esquitxa sense miraments. Totes les escales ténen un final, però sempre ens podem entossudir en tornar cap a baix al derrer moment i en tornar a pujar abans d'arribar a baix. Així podem estar-hi hores i hores. Jo prefereixo anar poc a poc, intentar no caure i arribar a algun dels dos extrems. Em sembla l'ús més raonable d'una escala.

22.11.05

Santa Cecília / Camí cap al cel

Comencem primer posant la música que tocava el seu dia i que també lliga amb la diada d'avui.

Powered by Castpost
I anem ara a parlar de Santa Cecília. És la patrona del músics i, per tant, em sento part implicada. Sembla que tots els gremis han de tenir algun patró (fins i tot el dels internautes) que els protegeixi o els acompanyi en els moments bons i dolents. A nosaltres ens toca Santa Cecília, la de la imatge que ens acompanya. He buscat la seva biografia i la primera que m'ha sortit és bastant interessant. Aneu a la pàgina principal que també ho és. La segona, doncs, déu ni do. I la seva pàgina principal, amb adhesió al ase català inclosa, encara que escrita en espanyol, tampoc té desperdici.
Buscant pàgines en català, he hagut d'anar a la cinquena del Google, és a dir a l'entrada 44, per trobar una biografia.
Però em quedo amb la millor pàgina per celebrar el dia de la meva patrona: cliqueu aquí!

20.11.05

Convocatòries

Per celebrar actes, públics o no, més o menys multitudinaris, s'ha de convocar la gent (això és de "perogrullo"). Hi ha diverses maneres, i cada tipus d'acte en té la seva més característica. Al món de la sardana o de la música en general, les convocatòries són clàssiques: cartells, anuncis als diaris, ràdios, etc. N'hi ha de més o menys reeixits però ara aniríem a parlar una altra vegada d'allò de la bona voluntat i del saber-ne més o menys. Aquesta il.lustració que us porto ha servit força vegades per anuncis i convocatòries. És molt maca (aquesta em sembla la paraula més justa). És de Junceda (1881-1948), un gran dibuixant.
I parlant de convocatòries, em faig ressó d'una de blocaires a Girona. Aquest fenòmen creix d'una manera imparable. Jo entono una mica el "mea culpa" perquè en un post meu anterior (el dels 100 dies) deia que em semblava que a la part de Girona no el veia massa estès ("craso error"). De fet em referia més a la part de l'Empordà, que en tot cas no exerceixen públicament com a tals, com ho fan els maresmencs per exemple. Però com que probablement també la vesso, ho deixo aquí. Quedi la convocatòria ressenyada.

19.11.05

Visca la festa!

Això sempre! Però més que res ho dic pels voltants de l'escala. No em vull pas imaginar què deu ser aquesta vessamenta. M'imaginaré que era un nen que devia portar alguna beguda, algun gelat (al novembre?), alguna llaminadura, i li ha caigut. Perquè si començo a relacionar l'espai amb alguna festa grossa (Fires, per exemple?), aleshores m'imaginaré alguna festa nocturna amb uns gots d'algun beuratge innovador i alguns fums emboiradors, i amb unes conseqüències una mica descontrolades. Tampoc sóc jo ningú ni per fer-me el sant ni per jutjar comportaments festívols, faltaria més! Només ho dic per si l'endemà ens toca venir a tocar aquí i l'estat general de l'escenari va degenerant amb el pas de les hores.

18.11.05

Tram rera tram

No sé si el primer tram és una ampliació del segon, és a dir una continuació posterior, o és el segon el que continua el primer. Però clar, tot depèn des d'on ho miri, perquè potser l'escala no es torna ampla sino que es fa estreta. El cas és que va de baix a dalt, o no? Les escales serveixen per pujar o és al revés? Perquè aquesta fotografia està presa a la planta baixa, però com que el menjador, cuina, sala, etc, eren a la primera, havies de baixar per sortir, i aleshores semblava que anessis al sòtan. Ho esteu entenent? Si fos gallec ho tindria clar perquè no quedaria res clar després de parlar deu minuts sobre si les escales pugen o baixen. M'estarà afectant tot això de les escales? Jo, era així abans? Ara, quan m'aixequi del davant de l'ordinador per anar a dormir i m'enfronti a l'escala, sabré què fer?

17.11.05

I es fa llarg...


Després d'un bon viatget, quan arribes a lloc i tens ganes de seure, descansar, menjar i relax, les escales, no se per què, es fan més altes, més estretes i més llargues. Suposo que és una deformació pel cansament, però l'endemà les distàncies i les mesures tornen al seu lloc. Aquesta escala, de fet, ja ho era una mica d'estreta i "llarga". Però sort dels testos i el llum de benvinguda que fan que el camí cap a dalt, amb les bosses i les maletes, sigui més curt i plaent.

16.11.05

L'escala catalana

Voleu dir que existeix una escala catalana? I, hauria d'existir? En aquests temps que la globalització "obliga" a diversificar-ho tot i a la llarga a reetiquetar-ho tot, ens cal tenir un proptotipus d'escala nostrada? Jo m'inclinaria per una escala de masia qualsevol. Em sembla que ja ens pot representar prou bé. Però, és suficientment diferent a les demés? Si tirem més enrere i agafem una escala d'un castell de l'època d'algun Guifré, ens representarà dignament? O potser que ens quedem amb algun edifici modernista, Gaudí, Puig i Domènec i Cadafalch i Montaner i ...
Però potser que no agafem cap símbol, no fos cas que algú comencés alguna croada per enderrocar tots els edificis de l'estil corresponent. O millor que sí?
Jo us deixo una mostra ben enrajolada per que hi aneu pensant.

15.11.05

Visita a l'església

Seguim a la Segarra i quan s'està de visita més o menys cultural, un no es pot estar d'anar a visitar esglésies, santuaris, monestirs i claustres en general. I, per deformació "professional", quan entro a una església, jo ja començo a buscar el cor i com anar-hi. En el cas que ens ocupa avui, un santuari enorme i impressionant, el cor quedava allà dalt, lluny... i, dissimuladament, vaig anar buscant una porta que ens hi conduís. Com que sóc força discret no vaig acabar preguntant (tampoc hi havia ningú de la casa), i em vaig quedar imaginant que l'escala que hi portava era aquesta de la foto que, a més, estava darrere d'una reixa, i que es veu gràcies al flaix. La veritat és que vaig preferir que la reixa estés tancada perquè em sonava tot a pel.lícula de por.
L'altra escala que vaix veure era la que portava al púlpit (no recordo ara si s'anomena així, ho sento), molt més clara i diàfana, però amb un final poc espaiós.
Sort que la visita no era per feina, perquè no m'imagino ni anant al cor per aquella escala "fantasmal" ni pujant onze persones a un escenari tan petit. I si aquí hi començo a imaginar el pobre contrabaixista, la cosa es torna ja força complicada.

14.11.05

Escales a la Segarra

Quan tinc un cap de setmana sencer (és a dir buit de continguts interpretatius) i el podem combinar amb els amics, fem alguna sortida d'aquelles de "turisme rural". No en plan "can fanga" perquè no ho som, sinó en "plan relax-cultural-recreatiu-gastronòmic". Normalment en fem dues d'aquestes sortides multitudinàries (de 10-12), el novembre i el febrer. Aquests dies hem anat a la Segarra en una casa que n'hi cabien 18 i per tant hem estat amples d'allò més. Hem recorregut la zona, hem anat al mercat de Calaf, hem menjat i poques coses més.
Jo, per la meva part he observat algunes escales, però sense atabalar-m'hi massa. D'escenaris no n'he trobat, però com que la casa tenia tres plantes, la cosa ja donava per unes quantes fotos. M'ha agradat la combinació d'estils, cosa que ja passa en aquest tipus de cases, ja que hi conviuen les originals amb les renovades o amb alguna ampliació que es fa quan es veu que el negoci va donant (i sembla que va donant!). Com a curiositat he de dir que quasi vam igualar el nombre d'habitants del poble amb la nostra presència. Deixo, de moment, aquestes dues mostres.

11.11.05

Ai, l'escala

Això també és una escala. Mare de Déu!.
Bon cap de setmana.






Powered by Castpost

10.11.05

I amb moqueta, quin luxe!

Avui com que ja he passat dels 100 dies, ja em considero d'un nivell superior, i per tant no vull més escales de fusta "barata", ni escales reaprofitades, ni invents del TBO. A partir d'avui vull (això em sembla que en diuen una cacofonia), com a mínim, moqueta, i, si és possible, vermella, i si a més m'hi posen aquelles barres daurades acabades amb una espècie de punxa de llança, doncs millor que millor. I com a exemple us deixo aquesta foto, que és, més o menys, un reflexe dels meus desigs (una altra paraula amb un so original). Bé, potser no és exactament el que deia abans, però per començar ja està bé.

8.11.05

100 dies!!!

Fa 101 dies no tenia la més remota idea, per no dir-ho d'una altra manera, que començaria un bloc. N'havia sentit a parlar, n'havia vist un parell, i la veritat és que tampoc m'havia meravellat la cosa. Però el dia 1 d'agost (de 2005, no us pensessiu), vaig sentir un espai a Catalunya Ràdio que en parlava, mentres anàvem amb el cotxe cap a tocar. Va donar unes mínimes nocions, va donar un parell d'adreces i ja em vaig veure començant aquella "web" que m'havia promès fer algun dia: havia de explicar al món mundial com eren i com són les escales dels escenaris, enfustissats, empostissats, cadafals, etc. que un dia m'havien enviat a l'hospital (de fet no va ser una escala, perquè no n'hi havia). I aquella mateixa tarda vaig obrir el bloc (la plantilla) i vaig editar el meu primer post. Després he anat entrant en aquest món, he mirat molts blocs, he "conegut" gent admirable que probablement no veuré mai, i aquí estic. Potser també m'ha tocat aquest aire maresmenc que fa que aquesta zona estigui plena de blocaires (per la meva feina musical estic molt per Girona, i sobretot l'Empordà, i em sembla deduïr que el fenomen blocaire no està tan estès (és una apreciació personal sense cap base estadística)).
Doncs són moltes escales (podeu donar-hi un tomb) i una certa dosi d'ironia amb la més bona intenció (he, he!). De fet només he faltat 3 dies i per estar de viatge. I perquè no sigui dit, avui us poso una foto meva i així em coneixereu.

7.11.05

Companyonia i simetria

Les estructures acostumen a ser composicions geomètriques regulars. Anem afegint peces que conformen una nova supraestructura que s'amotlli en el possible a les nostres necessitats. Normalment, totes aquestes peces seran regulars i aixi tindrem una composició final on serà fàcil trobar-hi simetries. Una escala en sí ja ho és. Si tallem pel mig tenim dues parts idèntiques (en principi). Avui he trobat aquesta escala que, a més, té dues persones que posen per a la foto i dóna un resultat també (força) simètric. Sembla que ho fessin a propòsit. D'aquí podríem fer deduccions sobre l'amistat, la companyonia, la col.laboració,... entre els membres de col.lectivitats de més de 10 persones. Qualsevol que estigui en un d'aquests col.lectius sap que tampoc és fàcil, però aprofito aquesta imatge per fer el petit homenatge d'avui a la companyonia ... i a la simetria.

6.11.05

Això ve de sempre

Els diumenges m'estic acostumant a posar una foto "històrica". És qüestió d'agafar algun llibre i alguna cosa cau. Aquesta és de 1972 i la cobla és la Selvatana. En aquestes que ja ténen anys em permeto deixar la cara dels músics, a la d'avui alguns encara en actiu. I veiem que la manera d'improvitzar escenaris és ancestral encara que també és la més lògica. Una cavallets i uns taulons (el promig d'un cavallet per músic sembla suficient; és clar que dependrà del gruix dels taulons) i "tira que te vas". Tampoc estic posant el crit al cel perquè ja he dit que em sembla la manera més lògica de muntar l'empostissat, apart del carro o de deixar els músics a terra ferma. Només constato que avui dia la cosa tampoc ha evolucionat tant (en alguns casos). Per cert, em falta foto, però... i l'escala?

5.11.05

No explotarà, oi?

De la manera que estan les coses avui dia i ningú va dir ni malpensar res d'aquests bidons que hi havia sota l'empostissat. És que el món de la sardana és una altra cosa. Anava a dir que era diferent, però millor no embolicar la troca. En tot cas podríem dir allò de ni millor ni pitjor, i prou. Però què devien ser aquests dos bidons blaus tan ben posats? Algun veí que esperava que acabessin les sardanes per emportar-s'ho? O el que va muntar l'escenari? Perquè no recordo que plogués, i aleshores, que fèiem tocant? Som soferts però entre poc i massa. Tenia aquesta foto i com que no hi veia l'escala i no puc assegurar que no n'hi hagués, no l'havia publicat. I avui, repassant he vist el detall. I la veritat és que em quedo ben preocupat. Vam córrer perill? Suposo que no, oi?

4.11.05

Ha quedat força recta

Un dels problemes que ténen els organitzadors de concerts, audicions, ballades, etc., és preparar el terreny corresponent a l'acte. Pot ser que se celebri en una plaça "dura", un carrer, un pavelló, és a dir, en un lloc on la superfície del terra sigui ben plana. Però també pot passar, i passa moltes vegades, que el terreny no sigui uniforme. Aleshores toca igualar-ho tot perquè quedi a nivell, i això no és una feina fàcil. Ho he vist també amb grans escenaris o inclús quan es munten atraccions de fira de tots els tamanys, per posar un parell d'exemples tontos. Al final, si mirem les potes corresponents i els esglaons, la imatge pot semblar una mica aparatosa, però el que importa és el resultat global. I, "globalment", crec que tot plegat ha quedat prou bé.

3.11.05

La porta està oberta

Algú podria dir que s'està obrint, d'altres que estan a punt de tancar-la, que està mig oberta o mig tancada,... Tot són punts de vista. Si "polititzem" la foto, podem dir que després d'un camí amb alguna floreta, tenim una porta no oberta del tot, que està tapant el punt de llum i que el primer que ens depara és un esglaó del mateix color de la paret, cosa que pot portar al primer entrebanc. A continuació veiem l'escala, estreta, que s'enfila mentre va girant (cap a l'esquerra?) i ens porta a un final esperat però de moment amagat. El que és cert és que això és una església i que al final de l'escala hi ha el cor des d'on els músics podran interpretar l'ofici de Festa Major. Però sempre podem interpretar les imatges i donar-les-hi una mica de vida pròpia.

2.11.05

Stair way to heaven

Una escala cap el cel. Led Zeppelin fa, per a mi, una de les millors cançons que conec. Podríem avui tornar a parlar de diades històriques, però em sembla que al final farem perdre sentit a aquesta expressió. Per tant ho deixarem per si algun dia arriba la definitiva diada històrica. Mentrestant ens queda una escala que s'ha d'anar pujant, una escala llarga tram a tram. No sé si és una escala que arriba al cel, potser no n'hi ha per tant, però com que jo sempre he cregut que hem de tenir una utopia allà lluny, allà a dalt, doncs potser sí que es stair way to heaven. Que no es preocupin que anirem pujant.

1.11.05

S'ha acabat l'octubre

I per tant... entrem al novembre. Cada vegada això de l'hivern es va acostant més i les audicions minven i minven. Poca cosa en aquesta època (ep! la meva cobla, que no s'ofengui ningú). Però de l'octubre he agafat aquesta imatge d'escala amb banderes. Per aprofitar una mica més el turisme hi ha algun lloc que celebra cada any una típica festa alemanya: l'Oktoberfest. Molta cervesa, productes típics (cada vegada menys) i bandes i orquestres i més bandes. Jo sempre hi vaig alguna vegada. I com que hi ha actuacions i escenari doncs apa! foto de l'escala. No la veig massa "europea"; em sembla que s'hi podien haver lluït una mica més. La senyera i els colors aquests blanc i blau (de Bavària?) no hi falten en tot l'envelat, però l'escala la podien haver fet més internacional i no tan casolana (dic això de casolana perquè és clavadeta a totes les que he anat retratant). Bé, potser és que a tot arreu són així.