30.9.07

Gent i persones

-Hola, bon dia! Agafo un programa de l'aplec...
-No, vosaltres no. Aquests són per la gent.

........................................

-Bé, ja estem a punt (3 cobles = 33 músics). Podem començar?
-No. Esperem que hi hagi com a mínim 20 persones.

28.9.07

Reaccions als debats

Cada vegada que s'acosta un debat d'aquells de la Nació, o "de la nación", o "del estado d'alguna cosa", o unes eleccions, penso, i decideixo, que uns dies abans ja faré el post amb les reaccions dels diferents partits. És allò de cada vegada que hi ha eleccions, que tothom guanya, tothom suma, tothom ha millorat els resultats respecte a ves a saber quina combinació anterior...
Però les reaccions dels partits després de qualsevol debat general, o qualsevol declaració de principis del governant de torn són les més previsibles.
El protagonista del tema fa un discurs amb el seu to habitual, és a dir, allargant-se un parell d'hores, amb les exposicions generalistes habituals, comentant alguna intenció i algun fet ja previst però sense avançar realments quasi bé res trascendental. (Sí que he de fer menció aquí i respecte al derrer discurs del MHP, de la trascendència de la promesa, per a tot el país, que els metros obriran els dissabtes a la nit: Lleida, Tarragona, Girona i 900 municipis més ho agraeixen de tot cor).
Reacció del primer partit de l'oposició: un discurs gris, continuista, que ens diu que el govern està en crisi permanent i que posa en perill la progressió econòmica i social de Catalunya com a país.
Reacció del partit del govern: un discurs brillant, amb voluntat de futur, amb promeses sòlides que senyalen la direcció de futur que està emprenent el nostre país.
Reacció d'un partit dels que manen: un bon discurs, clar, contundent però trobem a faltar alguna menció a la nostra identitat com a nació.
Reació d'algun altre partit dels que manen: l'oposició està en crisi permanent i és la culpable que estem on estem (?). I nosaltres, encantats d'haver-nos conegut.
Reacció a l'ensems d'aquells partits d'oposició permanent: Aquest govern va a la deriva i ens està portant al pensament únic i a la dictadura del funcionariat.
Totes aquestes reaccions les podríen ja deixar guardades a sota el faristol aquell des d'on fan totes les rodes de premsa. La veritat és que s'estalviaríen paper i la Selva Amazònica ho agrairia.

P.D.: En relació als derrers debats del Parlament, no ténen desperdici les acusacions de nacionalista al MHP Montilla, i les seves reaccions tant a aquesta acusació com en la defensa del català. Im-pre-ssi-o-nant.

27.9.07

El fum groc

Aquest dia al matí, quan anava cap a la feina, vaig passar pel costat d'un polígon industrial d'aquells que hi ha quasi bé a cada poble, i amb això el que vull dir és que no era massa gran sinó d'una mida standard que existeix perquè així tothom pugui tenir la seva zona industrial, ves.
Des de la perspectiva que em donava el parabrisa del meu cotxe vaig divisar una columna de fum d'un to groguenc que sortia d'una xemeneia, no massa alta tampoc, sinó d'aquella mida que concorda amb el tamany del polígon mateix.
He de dir que la primera impressió va ser com d'espant, de trasbals davant el que podia significar tant per a mi mateix, i això que anava en cotxe i a certa velocitat, com pels treballadors i els habitants en general de la zona.
La segona impressió, però, va ser una expressió, va ser un somriure. Com podia ser que m'esverés el fum d'una sola xemeneia d'una sola fàbrica? Però si fa quatre dies teníem, a l'entrada mateix de la capital, per exemple, i a la sortida, i a cinc, deu, quinze, vint quilòmetres, unes zones industrials que deixaven el cel, i la terra, d'un to grisós constant i compacte! Si quan vaig estar pel nord, que se'n diu, em vaig fartar de passar per ciutats senceres totalment industrialitzades, descolorides, amb olors a tot menys a poble, menys a vida! I d'això no fa pas massa anys.
Com ens hem tornat?
I amb això, què vull dir? Que estic contra l'ecologisme? Quasi ho sembla, oi?.
És que aquesta reflexió la vaig fer ahir a casa, al menjador, i la tenia ben estructurada, però de fons hi havia la tele posada amb el MHP fent un discurs... i aquell to... aquell run-run... aquella grisor...
Millor en parlem demà...

26.9.07

Músics i genteta

La meva àvia quan parlava d'aquella gent que volíen aparentar el que no eren, que no teníen cap mena de classe, vaja, els deia genteta. Hi ha senyors, hi ha gent i hi ha genteta.
A la Cobla Els Santis passa una mica el mateix. Hi ha músics, músics i genteta. He insistit dues vegades en la paraula músic perquè no sigui dit que critico la seva sapiència artística, que no ho faig, sinó per constatar que ho són molt de músics, però que també hi ha genteta.
Els Santis són una mica estirats, són d'aquells que es barregen poc amb la gent ordinària.Ells sempre caminen uns cinc o deu centímetres per damunt del nivell del terra, mentres et miren, si et miren, amb una condescendència insultant.
Probablement el primer que et poden dir, si mai coincideixes amb ells en algun aplec, és allò de:
-Oi que es nota la diferència? Realment estem per sobre de la Ciutat de la Principal!
-I tant, i tant!!! (Què els has de dir?)
I quan després d'una de les seves magistrals interpretacions, el públic els demana una repetició, ells, tot somrient, pleguen veles i deixen el personal amb uns quants pams de nas, si no és que els engeguen a dida, per aital atreviment.
També hi podem trobar, entre la genteta, aquell que, també entre somriures, se sap els historials acadèmics de tothom per, així, poder menysprear, ridiculitzar i, si pot, expulsar del temple, a qui no s'acosti mínimament al seu currículum...
I què no dir d'aquell sentit de la propietat de la Cobla, que és seva, seva i seva?
Genteta, que deia la meva àvia, genteta.

24.9.07

Estic emprenyat

En el món aquest de les cobles hi un factor que encara que també es repeteix en les demés feines, aquí té un funcionament una mica especial.
Es tracta dels canvis de cobla que fan els músics, els canvis d'empresa com si diguéssim.
Aquí, quan un músic decideix canviar de cobla o, al revés, quan una cobla decideix canviar algun músic, es produeix moltes vegades una espècie d'efecte "dominó". És a dir, si jo fitxo a aquell, allà queda un buit que es cobrirà amb un músic que vindrà d'una tercera cobla, i així fins a tancar el cercle.
També vull ressaltar que fins fa poc no es firmava res ja que es considerava que amb la paraula donada n'hi havia prou. D'un temps ençà però, i amb l'aparició del Sindicat de Músics, es signen uns contractes de compromís que pretenen posar una mica d'ordre en cas de desavinences. Algun dia en parlarem del Sindicat...
Però avui estic emprenyat! Per què?
Suposem una cobla anomenada "Els Santis", per exemple. (I per què m'ha vingut al cap el nom de Santi ara?).
A la Cobla Els Santis s'ha produit una baixa, la qual ha estat coberta amb un músic de la Cobla A, i la d'aquest, amb un de la Cobla B, la qual està buscant com refer-se amb algun altre element. Fins aquí cap problema.
Però ara resulta que Els Santis es volen tirar enrera, és adir que el músic que plegava, ara no plega, mira que bé. I no estan pensant en res més que dir-li al substitut que havien trobat que "donde dije digo, digo que no, y búscate la vida, resalao".
Com es pot jugar d'aquesta manera amb la gent? I la paraula? I les persones?
-Mira noi, que ja no et necessitem, i si allà on estaves han trobat algú, doncs mala sort...
Quins collons!
No és ja el "prestigi" de les cobles o del món de la sardana, és, senzillament, que les coses no es fan així.
Espero que tot torni al seu lloc i ningú en surti perjudicat. De moment només sé que jo estic emprenyat i ho havia d'explicar a algú.
Seguirem la trajectòria de la Cobla Els Santis, us ho ben asseguro.
-----------
I mira si estic emprenyat que m'he desfogat publicant això en dos blogs alhora, apa!

23.9.07

Tecla

Tecla:
-Petita palanca metàl.lica o de fusta dels instruments de teclat sobre la qual es recolza el dit per a accionar el mecanisme corresponent.
-Cadascun dels mitjans possibles per a la consecució d'un fi.
Santa Tecla:
-Una santa, verge i màrtir.
-Una ciutat del Salvador amb història, contes i llibre.
-La patrona dels internautes?
-La Festa Major de Sitges.
-La Festa Major de Tarragona.
Però a Calella se celebra la Festa Major de la Minerva.

22.9.07

Fumant espero...

Una de les tasques que tinc encomanades com a tiet, i ho faig encantat, és acompanyar la meva nebodeta 3 pobles enllà cada dia per anar, ella, a l'escola.
Ara que he començat a parlar de la nebodeta no pararia, i recordo ja haver comentat alguna de les seves habilitats literàries (prometo anar posant algun altre poema o, fins i tot, algun conte, com el de la Caputxeta i l'àvia que xatejava...) o algun dels seus detallets. Ja no pararia.
El cas és que ahir quan anava per la carretera a buscar-la, em vaig fixar en dues nenes o noietes, no vaig poder precisar-ho, que estaven al costat d'un cotxe parat en una zona d'aquelles on aparquen els autobusos. Evidentment estaven esperant algú o potser l'autocar que les portaria, a elles també, a escola. I em vaig fixar en elles perquè portaven unes d'aquelles faldilles de quadrets identificatives d'algun col.legi concret, normalment poc concertat. Vaig pensar que d'escoles n'hi seguiria havent de tota mena, i que les classes, i blablabla. Però al apujar un xic la mirada vaig veure que estaven allà dretes fumant.
Resumeixo l'escena. A un quart de nou del matí, dues mosses (ves a saber si algun dia seran d'escaire!) amb faldilleta de col.legi de "pago", que no crec que passessin del quinze anys, estaven dretes, fumant, al costat d'un cotxe amb un conductor adult del que no vaig arribar a concretar el sexe, més que res perquè les meves (poques) adormides neurones estaven esverades i a mil per hora.
Primera reacció: Vila, t'estàs fent gran.
Segona reacció: Què cony m'estic fent gran?
Reacció global: És possible que a aquelles hores i a aquelles edats, necessitin fumar? I és possible que al conductor adult no li caigui la cara de vergonya?
Sempre havia pensat que les generacions joves estaven mal criades i se'ls exigia poc. Amb el temps vaig arribar a la conclusió que no, que a les pobres criatures la nostra societat les pressiona (perquè així ho volem nosaltres) en excés.
Ara ja no sé què pensar. Quina mena de personal estem formant? Quin futur ens espera, a nosaltres, sí, a nosaltres, que som els que envellirem sota el seu poder i les seves decisions?
Vols dir que hi som a temps?
Vols dir que el problema és que m'estic fent gran?

21.9.07

La soledat de la multitud

Jo diria que els que som una mica tímids, o dues miques tímids, ens podem dividir en dos grans grups, a saber, els que no els agraden les aglomeracions de gent, i els que ens agrada la soledat de les multituds.
Sembla que hi hagi contrassentits en aquesta afirmació, però no. A mi m'agrada estar enmig de la gent, en espectacles, concerts, al carrer, a la rambla, i no per això em fa cap falta la conversa constant amb l'un i l'altre. Que potser m'ho passaria millor? Potser sí o potser no.
Diuen que els amics els tries i la família te la trobes. I els coneguts? Aquests, la majoria de vegades són ells els que et troben, i maleït el moment en que volen traspassar aquella barrera que tan acuradament hem brodat els tímids al nostre voltant.
Observem aquesta escala, tota sola al bell mig (bonica expressió) de l'envelat*, mentres la gent va passant al seu voltant, com aquell que res. Sí que sembla que estigui una mica fora de lloc, però ningú pot dir ni que fa nosa, ni que no compleix cap funció. Igual que un servidor sempre que ha estat sol i rodejat de gent a l'hora.
--------------
(*) Sempre he preferit parlar d'envelats que no pas de carpes. Em recorden massa la Juanita.

20.9.07

Meme de 8 esglaons

Ahir vaig fer un meme de 10 esglaons. Avui en baixo un parell i em quedo en 8. Aquest consisteix en fer 8 confessions, personals, íntimes...
1. Només tinc aprovats 2 cursos de solfeig. Són els meus únics estudis oficials de música.
2. Un dia vaig entrar en una escola de música per estudiar el violí i en vaig sortir matriculat de contrabaix.
3. Vaig participar en un programa de TVE amb en Kiko Ledgard.
4. He gravat 6 CDs i 3 "videoclips", de sardanes, és clar, i no he cobrat una p... pela de drets d'imatge, ni d'interpretació, ni res. Gràcies SGAE, AIE i demés.
5. No suporto que expliquin el final d'una pel.lícula, o del Cor, o de Policías, ni que en parlin, ni que riguin abans d'una escena graciosa. Però sempre hi ha algú que ho fa. Gràcies.
6. Soc tímid, què voleu que hi faci. I no és cap tòpic, em poso vermell, mira.
7. No puc entrar a una botiga de roba, provar-me alguna cosa i marxar. Si m'ho provo, ho compro.
8. Fa anys que no he llegit cap llibre sencer. No sé si em fa vergonya...

Si algú el vol fer, ja ho sap.

18.9.07

Meme de 10 esglaons

Fa temps que el Gran Barrufet em va passar un "meme", allò que serveix per explicar coses d'un mateix. Avui ha tocat contestar les preguntes.
1a: Quant temps portes com a blocaire?
Des de l'1 d'agost "del" 2005.
2a: Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?
Em sonaven com a cosa una mica elitista fins que el matí del 01-08-05 vaig sentir un reportatge al programa d'en Bassas i em va semblar que jo també m'hi podia atrevir.
3a: Nomena cinc blocs que segueixes diàriament o amb molta freqüència.
Al Bloglines tinc una llista de 100 que no me l'acabo i mai vaig al dia. "Quien mucho abarca a poco llega"... o una cosa així.
4a: Ets lector anònim d'algun blog?
Lector anònim? És el que realment soc en un noranta i tants per cent.
5a: Alguns autors que et despertin especial simpatia.
M'hauria de remetre a la 3a, però disfruto molt amb aquells que descobreixo improvisadament, seguint el fil d'enllaços i enllaços.
6a: Amb quins cinc blocaires te n'aniries de gresca?
Ja sé que queda lleig fer grupets, però m'agradaria fer un dinar d'aquells amb sobretaula inacabable amb el Perdedor, en Zinc, en Karbeis, en Dessmond i l'Anna Tarambana. I després festassa amb tots els demés, és clar...
7a: Amb quins tres blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Evidentment (i virtualment) amb la Candela i per raons "òbvies".
8a: T'has enamorat alguna vegada d'algun blocaire?
No he arribat (encara) a l'enamorament virtual però sí a l'admiració.
9a: Estàs satisfet amb el teu blog?
En principi sí, en relació directa amb els meus coneixements i les meves habilitats. És a dir, m'agradaria ser més, saber més i oferir més.
10a: Tria entre 3 i 5 blocaires perquè responguin aquestes preguntes en els seus blogs.
Aquesta la deixo a l'aire, perquè l'agafi qui vulgui. Gràcies.

17.9.07

Aviat arribarà, segur

He llegit una nova declaració del senyor Zapatero en la que diu (i en van ja no sé quantes...) que l'AVE arribarà el desembre a Barcelona.
Cada vegada que se m'apareix aquesta frase, perquè a mi em fa el mateix efecte que una aparició, una cosa sobtada, fantasmagòrica, irreal, enganyosa, volàtil, freda, inconsistent, aparent, decreixent, llunyana..., cada vegada que se m'apareix, deia, em pregunto, i li pregunto a la tele o al diari:
-On arribarà? Al límit de la província, de la ciutat, del nucli urbà (això segur que no)? Arribarà sol o al damunt d'un tren de rodalies "normal"? O arribarà en fotografia? O serà un holograma?
I si arriba, què? Si el que importa es que se'n vagi! Vull dir que travessi Barcelona i segueixi cap amunt. És allà on ha d'anar, cap amunt.
La veritat és que la "pressumpta notícia" l'únic efecte que m'ha produit ha sigut el de recordar-me que tenia aquesta imatge d'un vagó de tren, dels d'abans, però dels de força abans, o potser encara n'hi ha d'aquests?.
Per què es produeixen aquestes associacions d'idees tan malèvoles?

15.9.07

Mare de Déu

Escena real:
-Pots mirar al calendari de capçalera quin sant és avui?
-Mare de Déu!
-Què hi ha? Que t'ha passat alguna cosa?
-No, és el que hi posa al calendari. El dimarts posava Catalunya i avui posa Mare de Déu.
-Bé, doncs ho tindrem en compte...
--------------------------
Escena fictícia (o no):
-Ei que avui és el meu sant, que no em feliciteu?
-Però com et dius tu?
-Mare de Déu!
-Què hi ha? Que ha passat alguna cosa?
-No, és que realment em dic així. El que passa és que em fa un no sé què dir-ho...
-Ah, doncs felicitats.
-Mare de Déu!
-Sí, què vols?
-No, era una expressió.
-Ah, em pensava que em cridaves.
-No, que deia que mare de Déu quina escala...
-Què? Vull dir que sí que ja la veig. Mare de Déu!
-Ja sé que et dius Mare de Déu, no cal que m'ho repeteixis!
-No, si era una expressió.
(Duet final):
-Mare de Déu, quina escala!

14.9.07

El llibertí

Ahir, com a conseqüència de l'atzar, vaig anar a teatre. He de dir que l'atzar va consistir en enviar un missatge de mòbil i que em toquessin dues entrades a 5€ la unitat. Un regal ... de l'atzar.
L'obra escollida, o que em va escollir, va ser El llibertí, d'Eric-Emmanuel Schmitt, dirigida per Joan Lluís Bozzo i interpretada per Ramon Madaula, Laura Conejero, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín i Paula Vives.
(Obro aquí un gros parèntesi per fer un comentari sobre com identifiquem els actors per les obres que han fet o fan a la televisió: aquelles dues són del Cor, i aquell també, i els altres tres de Ventdelplà, i, apa, enllestit. Quines obres més han fet? Una pila, però...
Segueixo dins el parèntesi. Avui al programa d'en Bassas, han anunciat l'entrevista a 5 dels 6 actors d'una altra obra de teatre. Casualment, els cinc són "televisius", l'altre, Andreu Benito, un dels millors actors de teatre que tenim, no ho és (perquè no vol). Casualitat? Probablement. I aquí tanco el parèntesi ).
Bé, l'obra val realment la pena, el tema, la interpretació (la Conejero i en Madaula, per aquest ordre), la direcció (hi ha escenes que vaig veure en Bozzo a l'escenari).
Tracta de la discussió sobre com definiria la moral Diderot, filòsof i llibertí, i les contradiccions que li van sorgint a mesura que repassa el seu propi comportament. Tracta dels homes i les dones d'una manera atemporal i tracta, com el 99% de les obres de tots els gèneres, de la soledat.
La foto? Una obra "artística" que va crear el mòbil tot solet...

12.9.07

El 12-S? Au, va!

Quan s'anava acostant l'onze de setembre, el meu cap anava buscant com havia de ser el discurs institucional corresponent. El fet de tenir aquesta tribuna em dóna, de vegades, un to més seriós, més doctrinal, si es pot dir així. Aquests moments "de glòria" dels que gaudeixo quan veig el meu escrit penjat en la immensitat de la virtualitat m'obliguen a expressar, de tant en tant, les meves idees amb total entusiasme i vehemència.
I en això estava quan no atinava a trobar quina direcció havia de seguir el meu discurs, perquè les frases es perdien en una mediocritat esgarrifosa, fins que em vaig adonar que era jo mateix el fidel reflex dels meus representants públics, o a l'inrevés, més probablement...
El dissabte, tornat a les tantes de tocar (sardanes), la ràdio em va gratificar amb una cançó que vaig trobar la més adient com a banda sonora del dia onze, i el dimarts, a primera hora, tot repassant els diaris digitals per inspirar-me un xic, vaig veure que els titulars del discurs institucional (aquest sí) del MHPresident s'havíen de buscar enmig de la lletra petita...
Eren el principi i el final de l'article, és a dir, poca cosa però molta reflexió.
Finalment, havia pensat que avui seria el moment de deixar-me anar i abocar tot allò que penso del moment actual, dels que manen aquí i allà, dels que no manen ni aquí ni allà, de l'any 14 i de mil coses més, quan la realitat m'ha tornat a superar. A la feina m'han donat els resultats d'una "revisió" mèdica que van fer a tot el personal, i, aleshores, he recordat la imatge que tenia al davat quan m'esperava per fer-la.
L'onze de setembre? El 12? El 2014?
Vols dir que no hi ha molta feina a fer encara?

11.9.07

3 per l'onze

El meu calendari de capçalera:
Una escala: Una reflexió:

10.9.07

"Oju", vigila!

Em sona de quan era petit (força més que ara) un anunci de la televisió (i poso el "la" en negreta perquè era la televisió) que devia ser d'algun Ministerio de la Vivienda o del Trabajo, que deixava anar un eslogan final: "Trabaja, pero seguro".
Ara, com que som moderns, no necessitem aquests anuncis, necessitem unes campanyes consensuades entre els anomenats "agents socials" i els governs i la "societat civil" i els "agents econòmics" i les patronals i el sursum corda, i que al final diuen el mateix que aquella i , malhauradament, només serveixen per arrancar-nos un somriure despectiu quan les veiem.
Però el que m'ocupa a mi no és el que fa el "Gran Poder" si no el que em trobo a peu de carrer o de plaça. Perquè quan arribo a la vora de l'enfustissat ja estic pendent de l'escala: n'hi haurà? serà segura? tindrà barana? serà dreta?
I amb tot això, moltes vegades vaig amb la mirada perduda, perdó, trobada i dirigida en un una única direcció i un únic sentit (que no és el mateix, eh?). I el que està al voltant em passa pel costat sense que jo me n'adoni, com les branques dels arbres, per exemple. Què passa si no són gaire altes? No puc, ni jo ni ningú, sobretot els homes masculins, estar per dues coses a l'hora (anar en bicicleta i menjar xiclet, parlar per telèfon i escoltar la meva senyora, vigilar el foc i amanir l'enciam...).
Però sort que hi ha qui pensa en aquests pobres mortals imperfectes que som. Si les branques són baixes, es protegeixen (les branques, no els caps) amb unes escumes prou gruixudes perquè cap dels dos patim desperfectes.
Gràcies!

9.9.07

Cadires

Una mica com a continuació del post del dia 6, aquell que es repeteix any rera any, sempre igual, volia fer un comentari sobre les cadires, encara que la veritat és que aquest també serà un post que es va repetint d'una manera continuada i "matxacona".
El fet és senzill, no hi ha escala a l'escenari, per oblit, per desídia, per comoditat o perquè sí, i, aleshores, l'única possibilitat que hi ha per pujar és fer un saltiró (el de la cardina), els que poden, o fer servir una cadira per pujar. Així de senzill...
Vaig escriure ara fa dos anys, un més i set dies que no hi haurà solucions serioses fins el dia que la víctima sigui en Tal o en Qual, parlant del tema aquest de caure de les cadires, i sembla ser que ni en Tal ni en Qual se l'han fotut a dia d'avui, cosa de la que me n'alegro evidentment, però potser si hi posessin una mica de la seva part (només una caigudeta de piscina, com els futbolistes), els grans responsables de muntar escenaris es veuríen obligats a colocar una escala al costat de l'enfustissat.
Un servidor continuarà, però, essent, o vulguent ser, optimista. El tema s'ho val i la dignitat dels músics també.
Per acabar, una reflexió que em sembla que també he fet alguna altra vegada, i és que fer fotografies com aquestes d'avui, té un perill, que la gent es pensi que són un muntatge. Res més lluny de la realitat. En poc més d'una setmana n'he aconseguit 3. Una que he fet jo i dues que m'han enviat (gràcies Xavi T. i J.B.).

7.9.07

En la mort d'en Tutto

Als esportistes en general, però als futbolistes en particular, se'ls acostuma a fer un seguiment realment exagerat dels seus moviments i del seu comportament. Ens expliquen què fan, a quina hora ho fan, què mengen, on viuen, on van de vacances, amb qui estan i deixen d'estar i les seves aficions. Això darrer, les seves aficions, no sol donar per gaire, vull dir que es limiten, normalment, a escoltar música, jugar amb alguna consola i poca cosa més.
De sempre, m'he quedat amb dues anècdotes sobre les aficions culturals dels futbolistes.
Recordo fa uns anys quan en un reportatge explicaven allò que deia abans, què feia cada jugador en el temps lliure d'una concentració. El més estrany de tots ells era en Guardiola perquè llegia llibres, i no un qualsevol, no, els llegia gruixuts, i recordo que ell mateix deia que havien de ser de temes banals. Això era, evidentment, abans de que s'anés "sotisficant" i acabés com el més lletrat dels futbolistes.
La segona anècdota, per dir-ho d'alguna manera, la va protagonitzar un jugador (no recordo qui) que davant la pregunta de qui era el seu cantant preferit va exclamar, sense posar-se vermell ni res, que en Tutto Pavarotti. En aquells dies un dels discs més venuts s'anomenava així, Tutto Pavarotti...
Amb el temps sembla que van ser molts els que van canviar-li el nom al pobre Tutto.
He trobat dues coses per deixar en aquest post, avui. Una, evidentment, és en Luciano Pavarotti i una escala.L'altra, aquella famosa peça on el gran tenor ens ofereix 9 "dos" de pit.

6.9.07

5è aniversari

123 dies de baixa mèdica
20 audicions perdudes
1 visita a urgències
10 visites al traumatòleg
5 visites al metge de rehabilitació
18 visites al metge de capçalera
87 sessions de rehabilitació
7 anades a la S. Social local
3 a la S. Social comarcal
1 a la S. Social provincial
3 a la S. Social de la capital
1 visita al Sindicat de Músics
x tràmits burocràtics
y trucades telefòniques
n hores perdudes....

4.9.07

Emoticons, logotips i ciutats

Un servidor no ha sigut mai de xats, potser perquè és tímid o potser perquè hi va arribar tard a les tecnologies, ves a saber. Però si que recordo que al principi de llegir blogs i comentaris, em tenia intrigat una combinació de dues lletres, XD. Ho posaven sempre al final d'una frase, en sentit alegre o irònic. Vaig pensar en "per Déu", "joder", i altres tonteries, fins que em vaig donar un cop al cap i ho vaig girar 90 graus a la dreta. Uns ulls i una boca, rient.
Hi havia també altres combinacions, :-) ;-) 8-) :-P :-( etc. Només era qüestió de mirar-ho amb el cap tort. Emoticons, es veu que se'n diu. Està bé. I també hi ha les versions més compactes, amb una cara rodona groga i tota mena de mueques i moviments, tot un món...
Lligant amb tot això, l'altre dia vaig llegir una notícia: Pineda havia fet un concurs per trobar un logotip que la representés i acabava de sortir el veredicte..... ;P
Una mica "pillat", no?
Ja sé que no només és això, que hi ha l'estil i els colors i la combinació i l'"ocurrència", i que Los Angeles és LA i L'Hospitalet L'H, però el que deia, que ho trobo tot una mica massa poc treballat. Encara que per 600 € tampoc feia falta perdre massa el temps.
De totes maneres, felicitats a la guanyadora, que ella sí que s'ho mereix.
Ara, si m'ho permeteu, donaré unes idees a uns quants pobles i ciutats per trobar el seu logotip, dels que n'espero alguna petita gratificació, és clar:
:-( Campllong, Canovelles, Cunit
:-S Sallent, Sentmenat
:-D Darnius, Deltebre
;-P Pallejà, Parlavà
:-O Oliana, Olot
i, finalment, el millor, el meu ;-> vilapou

3.9.07

El grinyolar de les portes

Una de les possibilitats que em dóna la meva feina de músic (de cobla) és la d'interpretar oficis, oficis religiosos, s'entén.
Deixant apart les creences que un tingui o deixi de tenir, la música religiosa ens ha proporcionat una part important de l'anomenada música clàssica i l'ha farcit de grans obres (oratoris, rèquiems, misses,...).
Personalment he de dir que un senzill ofici en qualsevol església, per petita que sigui, quan surt ben interpretat (que no és sempre), deixa un bon regust tant a l'intèrpret com al feligrès.
Però entre cant i cant, o peça i peça de la missa un té temps de fixar-se en petits detalls, en la gent, en l'arquitectura de l'edifici, en les escultures, en la pintura, en mil detalls. I sempre, però sempre, aquests moments d'investigació es veuen torbats pel grinyolar d'una porta que fa donar immediatament un cop de cap a la majoria dels presents, des dels més petits que es giren per inspeccionar qui acaba d'entrar, fins als més grans que fan un repàs inquisidor de dalt a baix al pobre i envermellit parroquià.
Totes les esglésies ténen aquest soroll incorporat a les portes d'entrada. Ningú se'n pot amagar d'arribar tard.
Algunes vegades em quedo embadalit mirant les millores que s'han fet, tant tecnològiques com artístiques, a les esglésies. I, fins i tot, m'he quedat mirant alguna porta que es va tancant poc a poc sense fer cap soroll fins que ... PATAPAM!, un cop brutal l'acaba de tancar. Aquestes són les pitjors.
Jo estic ben segur que entre els estris propis que ténen els mossens, hi ha una ampolleta d'oli (o d'anti-oli) per desengreixar les frontisses de les portes de l'entrada i que així facin soroll...