27.9.07

El fum groc

Aquest dia al matí, quan anava cap a la feina, vaig passar pel costat d'un polígon industrial d'aquells que hi ha quasi bé a cada poble, i amb això el que vull dir és que no era massa gran sinó d'una mida standard que existeix perquè així tothom pugui tenir la seva zona industrial, ves.
Des de la perspectiva que em donava el parabrisa del meu cotxe vaig divisar una columna de fum d'un to groguenc que sortia d'una xemeneia, no massa alta tampoc, sinó d'aquella mida que concorda amb el tamany del polígon mateix.
He de dir que la primera impressió va ser com d'espant, de trasbals davant el que podia significar tant per a mi mateix, i això que anava en cotxe i a certa velocitat, com pels treballadors i els habitants en general de la zona.
La segona impressió, però, va ser una expressió, va ser un somriure. Com podia ser que m'esverés el fum d'una sola xemeneia d'una sola fàbrica? Però si fa quatre dies teníem, a l'entrada mateix de la capital, per exemple, i a la sortida, i a cinc, deu, quinze, vint quilòmetres, unes zones industrials que deixaven el cel, i la terra, d'un to grisós constant i compacte! Si quan vaig estar pel nord, que se'n diu, em vaig fartar de passar per ciutats senceres totalment industrialitzades, descolorides, amb olors a tot menys a poble, menys a vida! I d'això no fa pas massa anys.
Com ens hem tornat?
I amb això, què vull dir? Que estic contra l'ecologisme? Quasi ho sembla, oi?.
És que aquesta reflexió la vaig fer ahir a casa, al menjador, i la tenia ben estructurada, però de fons hi havia la tele posada amb el MHP fent un discurs... i aquell to... aquell run-run... aquella grisor...
Millor en parlem demà...
Publica un comentari a l'entrada