En la mort d'en Tutto

Als esportistes en general, però als futbolistes en particular, se'ls acostuma a fer un seguiment realment exagerat dels seus moviments i del seu comportament. Ens expliquen què fan, a quina hora ho fan, què mengen, on viuen, on van de vacances, amb qui estan i deixen d'estar i les seves aficions. Això darrer, les seves aficions, no sol donar per gaire, vull dir que es limiten, normalment, a escoltar música, jugar amb alguna consola i poca cosa més.
De sempre, m'he quedat amb dues anècdotes sobre les aficions culturals dels futbolistes.
Recordo fa uns anys quan en un reportatge explicaven allò que deia abans, què feia cada jugador en el temps lliure d'una concentració. El més estrany de tots ells era en Guardiola perquè llegia llibres, i no un qualsevol, no, els llegia gruixuts, i recordo que ell mateix deia que havien de ser de temes banals. Això era, evidentment, abans de que s'anés "sotisficant" i acabés com el més lletrat dels futbolistes.
La segona anècdota, per dir-ho d'alguna manera, la va protagonitzar un jugador (no recordo qui) que davant la pregunta de qui era el seu cantant preferit va exclamar, sense posar-se vermell ni res, que en Tutto Pavarotti. En aquells dies un dels discs més venuts s'anomenava així, Tutto Pavarotti...
Amb el temps sembla que van ser molts els que van canviar-li el nom al pobre Tutto.
He trobat dues coses per deixar en aquest post, avui. Una, evidentment, és en Luciano Pavarotti i una escala.L'altra, aquella famosa peça on el gran tenor ens ofereix 9 "dos" de pit.