3.9.07

El grinyolar de les portes

Una de les possibilitats que em dóna la meva feina de músic (de cobla) és la d'interpretar oficis, oficis religiosos, s'entén.
Deixant apart les creences que un tingui o deixi de tenir, la música religiosa ens ha proporcionat una part important de l'anomenada música clàssica i l'ha farcit de grans obres (oratoris, rèquiems, misses,...).
Personalment he de dir que un senzill ofici en qualsevol església, per petita que sigui, quan surt ben interpretat (que no és sempre), deixa un bon regust tant a l'intèrpret com al feligrès.
Però entre cant i cant, o peça i peça de la missa un té temps de fixar-se en petits detalls, en la gent, en l'arquitectura de l'edifici, en les escultures, en la pintura, en mil detalls. I sempre, però sempre, aquests moments d'investigació es veuen torbats pel grinyolar d'una porta que fa donar immediatament un cop de cap a la majoria dels presents, des dels més petits que es giren per inspeccionar qui acaba d'entrar, fins als més grans que fan un repàs inquisidor de dalt a baix al pobre i envermellit parroquià.
Totes les esglésies ténen aquest soroll incorporat a les portes d'entrada. Ningú se'n pot amagar d'arribar tard.
Algunes vegades em quedo embadalit mirant les millores que s'han fet, tant tecnològiques com artístiques, a les esglésies. I, fins i tot, m'he quedat mirant alguna porta que es va tancant poc a poc sense fer cap soroll fins que ... PATAPAM!, un cop brutal l'acaba de tancar. Aquestes són les pitjors.
Jo estic ben segur que entre els estris propis que ténen els mossens, hi ha una ampolleta d'oli (o d'anti-oli) per desengreixar les frontisses de les portes de l'entrada i que així facin soroll...
Publica un comentari a l'entrada