Un any de Riera

Avui fa un any de la inauguració de la remodelació de la Riera Capaspre. Podem dir doncs que, d'una manera simbòlica, avui fa un any que Calella té una nova entrada, una nova porta, una arteria, un esdpai de nexe i unió del casc amb l'anomenada zona hotelera, que ha fet replantejar i revitalitzar una part del moviment econòmic dedicat a l'oci i al turisme.
Aquesta Riera és un espai que els mateixos calellencs encara estem païnt. No la coneixíem així. I el mateix passa amb tots aquells que hi tenen un negoci muntat. La gestió que en facin serà determinant tant per al futur de la Riera com per una bona part del desenvolupament comercial i turístic de Calella. I uns quants sembla que així ho han entès.
L'altra part de la feina l'ha de fer l'Ajuntament i l'Administració. Ells han de vetllar per aquella gestió que dèiem, per la bona gestió. I aquí hi ha feina. La seguretat, el civisme i, principalment, la conservació i la neteja, són vitals. I en aquests punts s'ha de ser molt exigent: un repàs de com està el terra a la vora dels contenidors o la "ditxosa" línia despintada del carril bici en són uns exemples.
Personalment seguiré pensant que el disseny del vial central podia ser diferent... Entre les taules de les terrasses i les cases hi ha quedat el mateix espai de l'antiga vorera; i entre el carril bici, aquelles pedres encastades a terra i els esglaons del desnivell tampoc hi resulta un gran passeig, sobretot si ho comparem amb el que queda a l'altre costat.
Però l'explicació és que tècnicament no podia ser d'una altra manera... Permeteu-me dubtar: avui dia no hi ha gairebé res impossible. Una altra cosa és el seu cost.... però aquest no és mai l'argument.
Bé, felicitem-nos: la Riera ja té un any! I aquesta Riera ens ha de donar moltes alegries!
Només una petició: que ningú es pengi la Riera com una medalla.

Nadal 2010

La Marató, és clar

Pre? Campanya?

Cada vegada que s'acosta un procés electoral, però ja uns mesos abans, es comença a parlar de la pre-campanya, que vindria a ser un escalfament dels motors, de l'engranatge de la maquinària dels partits, per fer-nos estar ja atents al seu calendari. Això, fa uns anys, es notava uns tres mesos abans però, actualment, les campanyes i les pre-campanyes es van enllaçant l'una darrera l'altra.

I què és lícit fer en una pre-campanya que la diferenciï de l'autèntica? Doncs... res, en aquests moments res de res. Bé, potser no es pronuncia, amb la boca gaire grossa la paraula "voteu-me", però tant s'hi val, a la nostra edat les orelles les tenim per alguna cosa.
. . . . . . . . . 
L'altre dia vaig assistir a un acte en el que es donava un premi a una remodelació arquitectònica realitzada en un equipament municipal. El programa, organitzada per una entitat privada, deia que després d'aquesta entrega hi hauria una xerrada, "Urbanisme i obra pública", amb diversos ponents.
Quina va ser la realitat? Els diversos ponents van ser l'alcalde i el regidor d'obra pública, acompanyats (?), en una funció que no vaig acabar d'entendre, o sí, de l'arquitecte municipal. La xerrada, un relat minuciós de les obres fetes al municipi durant els 3 darrers anys i mig. L'embolcall? Una barreja de dades i xifres, amb una certa "apropiació" de la gestió dels costos i finançaments, una absència de menció, tret de dos puntuals detalls, a la resta de l'equip de govern,  un recull, vaja, de tot allò que ha afectat i afecta a l'obra pública local, aglutinant-ho als tres darrers anys, prescindint, pràcticament de les línies diverses, encertades o no, que hi ha hagut fins a les darreres eleccions municipals i adequant-ho a una línia "filosòfica" de l'actual partit que domina numèricament el govern local.
No sé si això era el que pretenia l'associació que convocava l'acte (encara que em temo que ja li va estar més que bé), ni si "l'altra part" de l'equip de govern es mereixia aquest tracte, ni si l'oposició fa bé no assistint, encara que només sigui "presencialment" a aquesta mena d'actes, ells sabran el que s'hi juguen, però a mi em va semblar que participava en un acte electoral perfectament preparat i mesurat.
I això que falten més de cinc mesos per a les eleccions...
Pre-campanya? O, directament, campanya?

Deu mil hores

"Creadors  EN RESIDÈNCIA als instituts de Barcelona posa en contacte l'art contemporani amb els estudiants de secundària, generant noves formes i contextos de creació. "
Salvador Juanpere EN RESIDÈNCIA a l'Institut Infanta Isabel d'Aragó.
"Deu mil hores" al Nivell Zero de la Fundació Suñol.
Fins l'onze de desembre.

Més vilapou: Una extrapolació: del Parlament a l'Ajuntament

Després de cada procés electoral toca fer anàlisis i valoracions dels resultats. I, amb elles, veure on han anat els vots perduts i d'on han vingut els nous, és a dir, es busca una explicació més o menys lògica de per què han canviat aquells....

(segueix llegint)

Resum del dia...

(Via Channel 4 News)

Trist poema

Formació quística retrocondilea,
lleugera basculació externa,
condils femorals,
plataformes tibials.

Osteocondritis rotuliana de grau 4,
meniscopatia degenerativa tipus 2,
fisuració puntiforme,
lleugera distensió.

Edematització del cartíleg rotulià,
defecte ossi subcondral,
menisc extern normal.

Postals pendents (3 i 4)

-Postal d'en Xexu: Bona nit i tapa't
... "Ah, i sense oblidar el mestre Vilapou, que no hi ha escapada que no trobi alguna escala digne de ser fotografiada! Aquesta en ple Arxipèlag d'Estocolm".

-Postal de l'Assumpta: Blog de l'Assumpta

... "Fa més d'un any i mig vaig publicar unes fotos al meu blog on hi sortien unes escales... Llavors jo era una bloguera força principiant i un dels comentaris que vaig tenir va ser d'en XeXu que em deia que aquelles escales tan xules les hi podria enviar a en VILAPOU... jo li vaig preguntar que qui i com, però ja no va veure la meva resposta...

Ara, en veure el seu darrer post, m'ha vingut aquell comentari seu a la memòria i, com he vist que t'enllaça, doncs he pensat aprofitar per clicar-te, copiar la teva adreça electrònica i enviar-te les fotos".

Camí cap a la Independència

Postals pendents (2)

Si la primera postal pendent que vaig posar era submarina, la segona haurà de ser al contrari, aèria. Aquesta me la va enviar la Ció i és, potser, la primera, per data, d'aquest estiu, de l'Església de Sant Michele a Lucca. És una escala "amb vistes", no? encara que el dia que fa una mica d'aire deu poder arribar a ser desagradable...
Si alguna vegada hagués de repartir uns guardons a la gent que m'ha enviat escales dels seus viatges, la Ció en tindria un d'or. Em sembla que jo podria enumerar la llista dels països que ha trepitjat els darrers anys. Gràcies Ció.
Ep, "mejorando lo presente", que és una frase que sempre m'ha agradat molt.

Escalons

Postals pendents (1)

Si a finals d'octubre, amb Tots Sants a tocar, amb els panallets sobre el marbre de la cuina, amb unes engrunes que en delaten el primer tast, amb l'ampolla de mistela visible des de tots els angles del menjador, amb les flors, naturals i de plàstic, camí del cementiri, si amb aquest ambient latent he de retornar a l'estiu, potser que no ho faci amb una vista de les platges paradisíaques de la Polinèssia, que ja he fet tard, sinó, directament, des del fons, des del fons del record i des del fons del mar.
En Joan em va enviar aquesta escala, "el que queda d'escala", em deia ell, però una escala. Serà això, una escala de fons, amb bombolles d'aire que l'envolten...
Em vol convidar a baixar-hi, allà a baix, diu, i a mi m'agradaria, és clar, però no sé si cal temptar la sort, o la salut...

Agafant forces

Fa dies que em miro el blog, pràcticament cada dia, és clar, amb ganes, amb sentiment, amb il·lusió. Perquè el blog que un ha anat fent i que continua fent, sempre es mira amb sentiment i il·lusió. Amb la de coses que portem viscudes junts....

Fa temps que tinc clar que l'estiu es mereixia, com a mínim, un final feliç, un recull de postals rebudes, una resposta pública de tot allò que he anat rebent dels meus volguts i estimats lectors (i lectrius, que diria en Zinc). Perquè, tornant a allò de la il·lusió, quan m'arriba al correu una imatge d'una escala o, millor encara, quan parlo amb algú que em diu que ha fet fotos d'escales o, senzillament, que se les mira ja d'una manera diferent, que les "reconeix", que les valora o que les compara, aleshores em cau la llagrimeta...
Per tant, potser que comenci a acabar aquest estiu que encara tinc pendent. Ho aconseguiré? Qui ho sap. Això és un blog!

I acaben els Premis Blocs Catalunya 2010

Si l'inici de la 3a edició dels Premis Blocs Catalunya ja va començar el matí amb l'acte de reconeixement dels blocs escolars del Maresme (*), la continuació va ser a partir de les 4 de la tarda amb una trobada d'esferes anomenada Euroesferes, que havia de ser un intercanvi d'opinions i experiències entre esferes i blocaires del nostre país, d'Espanya i d'Europa. La veritat és que es va parlar de tot menys d'esferes (?), encara que una hora i mitja de taula (o de cadires) rodona, dóna per molt.
I pel que sembla, per més que passin els anys, el debat sobre què som, d'on venim i on anem continua vigent.
Què és un blog? Té vida futura? Té una mort anunciada?
Aquestes preguntes continuen donant hores de converses... i de controvèrsies.
Si a l'anomenada trobada d'esferes ja hi vam donar cent voltes, durant l'entrega dels Premis, el debat es va repetir, a la sala i a Twitter (#premisblocs):
Què és realment un blog? Es pot considerar també així el treball "professional" d'uns professionals que treballen en un mitjà públic amb totes les facilitats i possibilitats? És lleial aquesta competència en el context d'aquests Premis? Es poden equiparar els blocs periodístics amb els polítics? Pot tenir un cert patrocini d'un programa d'una ràdio pública un bloc "personal"?
Preguntes per debatre fins la propera edició que, més que res, enriquiran el futur dels Premis Blocs Catalunya. Perquè al final són això, una convocatòria d'uns premis, amb unes bases i un Jurat sobirà. No ho perdem de vista.
Jo, si no em fan fer massa quilòmetres, hi espero tornar l'any que ve.

--------------
(*) Gent del Maresme, hauríem de parlar de si s'institucionalitza aquest reconeixement dels blocs escolars.....

Comencen els Premis Blocs Catalunya 2010

Veu i genoll

El dilluns, quan em vaig llevar, vaig notar que el genoll no em feia mal.... bona manera de començar la setmana. Però al cap d'una estona el que vaig constatar és que prècticament no tenia veu.... mala manera de començar la setmana.
I així va passar també el dimarts, amb genoll però sense veu. Ahir, dimecres, entre vaga i vaga, va tornar la veu amb la mateixa proporció que també retornava el genoll, i avui, dijous, resulta que s'ham esvaït els dos, ni (gaire) veu, ni (gaire) mal de genoll.
Ara em trobo que demà, divendres, he d'assistir a la 3a edició dels Premis Blocs Catalunya, i els necessito els dos, matí i tarda, necessito el genoll i necessito la veu....
Què he de fer?

S'ha acabat una altra Fira

30a Fira de Calella i l'Alt Maresme

I jo que sóc?

(Tret d'un somni...)
Aquesta nit m'he trobat amb tres persones que comentaven la jugada en una rotllana. Parlaven de política, sembla ser:
-Jo sóc nacionalista...
-Doncs jo no, jo sóc sobiranista no nacionalista...
I el tercer replicava:
-Jo el que vull és un Estat propi, sense nacionalismes...
M'he despertat i no he pogut dormir més...

Homenatge a Labordeta

Tornant de l'envelat

Segur que tornant de l'envelat, o de barrakes, no és el millor moment per escriure una mica i, menys encara, després d'haver estat tan desconnectat com darrerament...

Aquella reflexió tan recurrent de que un "ja té una edat" no para de donar voltes al meu voltant, valgui la redundància.
M'he estat intentant convèncer que el que hi ha és que, amb l'edat, això sí, un es torna més exigent. El so, sobretot el so, ha estat la meva preocupació des de que ha començat a sonar l'orquestra. Senzillament era un problema de falta d'equip, és a dir, si l'equip no dóna per a més, ja pot cridar el cantant que el resultat serà un desastre. I si el micro no sembla res de l'altre món, pitjor que pitjor....
I l'ambient? Em faig gran, oblido com era tot quan jo tenia la seva edat, encara que aleshores no hi havia barrakes. Ni els nostres pares controlant de lluny perquè no féssim els que feien ells... Ara sí, ara és així...
Suposo que no, que tornant de barrakes, a la meva edat, no era el millor moment per escriure...

11 de setembre

Escala, cel i alcalde

Escala en acte de servei

Escales prohibides

...país de prohibicions...
Quan un està de visita turística (vacacional) té aquella necessitat, incomprensible de vegades, d'entrar a esglésies, a museus, a exposicions i a tota mena d'equipaments culturals. No és que em sembli malament, ni que jo ho faci per obligació, sinó que aquells dies és quan es concentra majoritàriament aquesta activitat.
Fa uns dies vaig visitar una catedral d'aquelles que tenen muntat un circuit per conèixer les diverses restes conservades amb el pas dels segles. La veritat és que va ser prou fascinant: baixar a nivells inferiors, recórrer passadissos, observar més i més detalls constructius així com veritables obres d'art, en resum, una experiència.
Un "però"? Doncs sí, un "però":
-No es poden fer fotografies...
Us heu fixat en la quantitat d'escales que hi ha en aquestes visites? De tota mena: de pedra, de fusta, amples, estretes, de cargol, de ferro, dretes, tortes... i no es poden fer fotografies.
No és això injust?
Però sempre, sempre, al final, se'n pot robar alguna.

Escala elèctrica

vilapou 5.0

Les obres que sí que es fan...

L'anomenat Ministeri de Foment, que ja té conya el nom, ha fet una retallada exemplar de grans obres públiques. No seré pas jo el que torni a repetir cap de les crítiques, lògiques, que s'ha fet a aital mesura. Ni tampoc intentaré mortificar més a ningú explicant com en són de vitals per al desenvolupment de les infraestrutures del nostre país.

El que jo vull saber, el que vull que m'expliquin i em relacionin, és la llista de les obres que sí que es fan, de totes. I vull també constatar que totes aquestes que sí que tenen el dret a ser finalitzades, ho són més que les que es desestimen aquí.

Apostem alguna cosa a que sí que s'acabaran unes quantes carreteres que van d'enlloc a enlloc? O algun desdoblament del tot innecessari? I alguna connexió de vies que només afavoreix uns quants votants privilegiats?

Volem saber, volem que tinguin la dignitat d'ensenyar-nos uns quants, només uns quants, projectes totalment banals.

A veure si algú comença a fer aquesta relació, si us plau!

L'escala de la vida

Néixer, viure, celebrar-ho,.... i després....

Escala doble

Potser l'altre dia va ser la primera vegada que em va passar. No és que fos res massa important, ni interessant, però el fet d'una repetició involuntària en el moment de prémer el botó de la càmara fotogràfica em va produir un efecte especial.
Probablement només va ser un reflex dels nervis, uns nervis que a mi no em pertocaven però que, en el fons, barrejaven un munt de sentiments.
Perdona l'edat? I la responsabilitat?
Només una anècdota, però...
Ara quedaria fer un exercici amb la imatge.
Quines són les diferències?
No hi ha dos instants iguals, no hi ha dos moments iguals, no hi ha dues imatges iguals.
Hi ha dos sentiments iguals?

Hi haurà un després del 10 de juliol?

Quin és l'endemà del 10 de juliol?
Hi haurà un després del 10 de juliol?

L'èxit ha sorprès a tots, per més que ara hi hagi declaracions que vulguin denotar el contrari. La previsió de "molta gent" ha sigut superada per la realitat i, sobretot, per l'ambient de tota aquella gentada.
Quins moviments toca fer ara als polítics? Com llegiran realment la manifestació?
S'acosten dies importants i toca agafar posicions. Serà capaç el MHP Montilla de donar un cop de mà a la taula? Probablement no, encara que si no ho fa ho tindrà més magre, si això és possible. Des del seu partit, al PSOE em refereixo, ja l'han deixat ben sol, l'han venut, a canvi d'una major estabilitat a l'estat. Com sempre, vaja; com han anat fent tantes vegades amb els candidats a Catalunya.
És hora, doncs, de veure moviment intel·ligents entre la resta. Es parla de generositat i d'unitat. Ho veig difícil, ja que qui en parla més és aquell que l'ha negat anteriorment, però hem d'esperar que tots ells tinguin penjades a la paret algunes imatges de les d'ahir a la tarda.
Queden pocs mesos per a les eleccions i això implica haver de preparar molts moviment tàctics, és impossible negar-ho, però els "56.000" que érem al Passeig de Gràcia, o el 1.100.000, o el 1.700.000, tots, ens mereixem unes decissions que determinin un futur de llibertat per al nostre país.

Dels blocs a les Xarxes socials

El divendres 2 de juliol, a dos quarts de vuit i a l'anomenada Sala del Referèndum de l'Ajuntment Vell, la Llopasfera celebrarà un acte públic que serà una mena de posada de llarg davant la mateixa ciutat.
Serà un xerrada amb 4 blocaires calellencs que, a més, han  fet la seva evolució cap a altres xarxes socials.
En Saül Gordillo, en Christian Negre (applejux), en Gabriel Martí i el Quesito Rosa ens explicaran el que vulguin sobre ells i les aplicacions 2.0.
Ho presentarà i moderarà un altre reconegut blocaire local (ehem, ehem...): un servidor de vostès, en Josep Barri (vilapou).

Post rebel

Hi ha dies, o moments, en què veus com massa coses es comencen a posar d'acord per complicar-te la vida. No fa falta que siguin qüestions transcendentals, encara que sempre n'hi ha, sinó que comences amb la feina, amb aquell entrebanc que t'introdueixen perquè "algú altre" funcioni millor o quedi més bé; segueixes quan obres la primera pàgina del diari (digital o no) i certifiques que t'estan... com podríem traduir "ninguneando"?
Mires des del balcó de casa, busques papers invisibles, comprimeixes el temps per encabir-hi tot allò que es concentra a la mateixa hora, somrius als clients, apretes les dents perquè no et surtin les serps, observes, recapacites (tu sí, els demés a la seva...).
I aleshores decideixes que t'has de rebelar, és l'única solució, fer el teu petit acte de rebel•lió, puntual, privat, íntim, o col•lectiu, públic i compromès.
Però no et pots quedar quiet.

Un ressò...

"No s'acabarà el món, no!"
Un ressò de sant Joan, apart del soroll dels petards (se n'han sentit menys, oi, aquest any?, frase típica on n'hi hagi...), un ressò de sant Joan, deia, que amb tanta frase lligada i subordinada quasi perdo el fil, és que (és impossible no referir-se al conseller Nadal quan es parla de subordinades... No se li podria fer un reconeixement públic des de linstitut d'Estudis Catalans, o des de la mateixa Universitat? O potser una Creu de Sant Jordi... aquesta sí que estaria ben guanyada. Per cert, ja les han tornat, les que havien de tornar?).
Bé, reprenc el fil: un ressò de Sant Joan, apart del soroll dels petards (petards i coques és una parella d'aquelles impossibles d'imaginar separades, però que juntes fan molt poca gràcia; bé, a mi em fan poca gràcia... menjar i pólvora, plaer i estridència...).
Quin ressò queda de sant Joan?

Una ràpida reflexió després de Mataró

L'endemà mateix de la primera onada de Consultes per la Independència, el desembre passat, hi va haver una forta picabaralla entre Alfons López Tena, coordinador de la consulta a Osona, i la Coordinadora Nacional. A López Tena no li semblava bé que el percentatge de participació superior al 41% d'Osona es tractés de la mateixa manera que l'aconseguit a la resta de consultes.

Si "l'estil López Tena" havia aconseguit un augment a la participació de quasi un 15% sobre la mitja, això era un fet a tenir en compte. O no? Vist el resultat d'ahir a Mataró, capital de comarca i amb govern socialista quasi incontestable, sembla ser que sí que havia i ha de ser tingut en compte.

A Calella ja vam fer una trobada amb Alfons López Tena abans de la Consulta del 25A, de la que se'n van treure conseqüències i se'n va aplicar alguna correcció al protocol establert però, tornant als resultats d'ahir, constato que aquella trobada amb ALT, o amb el seu equip, s'havia d'haver fet molt abans: els números canten... i no em vull amagar de dir que veure com la participació a Mataró ha sigut més alta que a Calella em toca la fibra... "nacional"

No estic d'acord al cent per cent amb aquell estil però, vist com va anant tot, em sembla que una vegada més (i van...) l'independentisme, o el sobiranisme, o allò que abans se'n deia la lluita d'alliberament personal, continua amb l'objectiu desenfocat i marcat pels personalismes i els partidismes.

Ara tornarem a demanar signatures a la gent perquè el Parlament convoqui un referèndum, però ens continua faltant un "full de ruta" seriós. Un que estableixi, d'una vegada per totes, quin és el camí i el calendari a seguir, quins són els passos que s'han de donar per ser presos en consideració, sense dubtes ni salts al buit. I això ha d'estar fet i acceptat per tots aquells que volen arribar al final, en un sentit o en l'altre.

Sopars de carrer

A la Festa Major petita (com es diu aquesta contradicció literària?) del meu poble (perdó ciutat), s'acostumen a fer uns sopars de carrer la vigília del dia de Sant Quirze i Santa Julita. Aquesta idea surgida fa uns anys va anar tenint un èxit progressiu a la quadrícula dels carrers locals i, sobretot, quan l'Ajuntament proporcionava, o promocionava, la presència d'un grup musical que amentzés cada vetllada. Així, hi va haver un moment en que et podies passejar aquella nit per Calella mentres lligaves les cançons dels diferents grups tot passejant d'un sopar a un altre.
I com en tot, va aparèixer aquella famosa campana de Gauss.... És a dir, després d'arribar al clímax de l'èxit popular va venir la devallada.
Per què? Per la crisi? Per quina crisi?
El cas és que després de perdre les orquestres hem passat a perdre els grups i, ara per ara, estem perdent ja els músics: només queda algun teclat i alguna percussió...
Val la pena que en nom de la manca de pressupost perdem la qualitat?
Pensem-hi, si us plau.

Càmeres i aplaudiments

Tots tenim moments d'aquells en què t'imagines la fama, la veus a la vora teu, t'hi passeges pel costat, la toques, suaument, l'acarones, hi parles de tu a tu, com qui hi està ben avesat, i al cap d'una estona, quasi sense saber com, te n'adones que continues sent el mateix, tímid, vergonyós, prescindible.
Fa uns dies vaig tocar a la Plaça de la Catedral, sardanes, és clar, i em vaig veure envoltat de gent, de mirades intenses, d'oïdes obertes i interessades, de flaixos nipons, d'indiferència i de deferència, de somriures, de riures, d'emocions.
L'ego és una part de la personalitat que mai s'arriba a educar, sembla mentida. Un pensa que la seva activitat quotidiana és un camp controlat, quina falsedat, quina inconsciència...

Decideix!