15.6.10

Càmeres i aplaudiments

Tots tenim moments d'aquells en què t'imagines la fama, la veus a la vora teu, t'hi passeges pel costat, la toques, suaument, l'acarones, hi parles de tu a tu, com qui hi està ben avesat, i al cap d'una estona, quasi sense saber com, te n'adones que continues sent el mateix, tímid, vergonyós, prescindible.
Fa uns dies vaig tocar a la Plaça de la Catedral, sardanes, és clar, i em vaig veure envoltat de gent, de mirades intenses, d'oïdes obertes i interessades, de flaixos nipons, d'indiferència i de deferència, de somriures, de riures, d'emocions.
L'ego és una part de la personalitat que mai s'arriba a educar, sembla mentida. Un pensa que la seva activitat quotidiana és un camp controlat, quina falsedat, quina inconsciència...
Publica un comentari a l'entrada