Facebook vs. blogs?

D'un temps ençà l'eclosió i el "boom" de les xarxes socials, i en especial del Facebook, han coincidit amb una certa disminució de l'interès en els blogs. Això, encara que la veritat sigui dita no en tinc dades estadístiques fiables, no és només una apreciació personal meva, sinó que també ho he percebut en comentaris llegits en altres llocs que segueixo. Podríem dir d'una banda però, que actualment ha aumentat l'ús de lectors, com el Google Reader o Bloglines per exemple, que permeten la lectura dels blocs amb total comoditat sense haver d'entrar-hi i, d'una altra, que molts blogs ténen una activitat mitjana de dos o tres anys, amb la qual cosa si un no va renovant el seu espectre de lectura pot anar-se adonant que els seus autors favorits cada vegada van espaiant més el temps entre publicacions si no és que desapareixen.

De tota manera em sembla que l'aparició del Facebook és una raó fonamental en el descens de visites als diaris personals. És una qüestió de temps. La xarxa social demana això, temps en anar "visitant" totes les actualitzacions que fan els amics, els grups, les causes, les fotografies penjades, els videos o els jocs en línia. I tot aquest temps pot anar, i de fet va, en detriment del que s'utilitzaria per anar passejant pels blogs i els seus enllaços.

I amb tot això també resulta que hi ha gent que aprofita molt les xarxes socials convertint-se en més "activista" que no pas un blocaire. D'acord que potser no té massa relació una cosa amb l'altra però el "militant" de Facebook està esdevenint, en molts casos, un element més representatiu de l'esperit 2.0 que no pas el veterà blocaire. És greu, això, o només és un esglaó més en l'avenç de la piconadora de les noves tecnologies?

A tall d'exemple...

Ara farà un any, a Calella vam fer una trobada de blocaires a la que vam assistir 7 persones. El juliol, amb la idea ja d'obrir la convocatòria a tota mena d'aplicacions 2.0 vam reunir-nos una quinzena. Però, atenció, en aquell moment, el grup Calella del Facebook, per exemple, no arribava a la vintena de membres. Han passat 5 mesos i mentres els blocaires no sembla que haguem augmentat gaire en número, al Facebook aquell grup té ara 450 membres...

Com convoquem ara un sopar? No començaria a semblar massa tancat fer un sopar de blocaires exclusivament? És prou "compromès" el membre de Facebook com per fer una trobada multitudinària?

En resum: Està desplaçant la xarxa social al blocaire compromès? O no té res a veure?

Il·lumineu-me, si us plau...

La vida no és una pel·lícula

Ahir vaig veure per la televisió unes imatges sobre un atracament que hi va haver a Petrer, a Alacant. Era un vídeo fet des de la finestra d'una casa i se sentien les veus de fons de la gent que estava gravant l'escena.

Quan m'hi vaig fixar es veia un dels atracadors que corria pel carrer. De cop va relliscar i va caure a terra. Una de les "veus" que hi havia al darrera de la càmera va exclamar un sonor:

-Toma!!!

Ho va fer com enfotent-se'n, rient del "dolent", del ridícul de la pel·lícula.

A continuació, però, van sonar uns trets i aquell "dolent" va caure a terra, diem que ferit...

Els crits d'aquella dona van canviar de to. Ara la cosa es tornava en uns angoixats:

-Ay madre... ay madre...!!!

La realitat i la mort en directe havíen pres el lloc a la pel·lícula de policies...

Com es financia el 2.0?

Aquest matí he vist un twit d'en jordiv que enllaçava cap a un escrit interessant, titulat "Buen rollo y altruismo digital". Val la pena llegir-lo, però fent un resum ràpid i fàcil, podem dir que es ve a preguntar i a qüestionar la rendabilitat o la financiació de gran part dels projectes i aplicacions anomenades 2.0.
Una cosa és fer un programa o crear una aplicació que es cedeixi sense "ànim de lucre" per a l'us lliure, i una altra és veure com funciona el manteniment de llocs o xarxes com, per exemple, Twitter o Facebook.
Com és manté Twitter? Jo encara no hi he sabut veure cap publicitat, encara que potser hi hagi alguna mena de fundació o de grup de donacions al darrera. N'hi haurà prou amb això? És tan rendible que Facebook li ha llençat una oferta de 400 milions de dòlars (en accions, això sí)?
I Facebook? N'hi ha prou amb aquells anuncis que surten al costat de la pàgina i que (quasi) ningú es mira? Quin cost té el manteniment de tots els servidors i del personal necessari per al seu funcionament?
Qui paga tota aquesta festa?
Probablement tots aquests raonaments (fàcils, ja ho he dit al principi) tinguin respostes encara més fàcils, però un, que està veient com aquests dies el valor dels diners i de les inversions, puja i baixa amb una facilitat esfereïdora, no acaba de veure clar si algú pot presentar un pla de finançament a mig termini sobre qualsevol d'aquestes aplicacions.
I el que és greu és que som molts els que hi tenim moltes expectatives abocades...

Sant Crisògon

El meu calendari de capçalera, el de la cuina, és clar, cada dia em sorprèn més. Suposo que s'ho deu fer venir bé per aprofitar-se de mi en aquelles hores del matí que encara no he acabat d'obrir bé ni els ulls, ni les orelles, ni la capacitat de raciocini...
Fins avui, jo ja havia celebrat Sant Pancari, Sant Potami, Sant Felicíssim, Sant Tong Viet Buong, Santa Marciana, Sant Sinforià, Sant Nin i Sant Non, Sant Sofroni, fins i tot San Alfonso Rodríguez... i d'altres que ara no recordo (sí que em ve al cap, per cert, la veneració que sento per Santa Prisca, és clar).

Però aquest matí he vist, m'ha semblat veure, que avui és Sant Crisògon. Sí, sí, si mai teniu un nen, poseu-li Crisògon, o Crisògona, si és nena, que per a tots i totes n'hi ha.

-Crisògon Puigdellívol i Rocafonda, surti a la pissarra!!!

Es veu que era un oficial romà, (el futur sant vull dir, no en Puigdellívol i Rocafonda) que no en tenia prou amb la feina i feia de pare espiritual de Santa Anastàssia, fins que l'emperador Dioclecià se'n va fartar i va fer que li tallessin el coll i el llencessin al mar. La veritat és que quan un se la va jugant continuament, al final les coses acaben com acaben...

Jo, cada vegada que faig una mica com en Salvador Alsius, explicant la vida i/o miracles dels sants, ja intento treure'n alguna conclusió profitosa, però la veritat és que sempre acabo pensant allò que deia abans, que se la jugaven tant a cavall perdedor, que al final, la corda petava i el cap rodolava (mira, un rodolí...).

L'escala d'avui, com que no tinc la de la Basílica de San Crisògon de Roma, és la d'una església de la mateixa ciutat de Roma de la qual no en sé el nom. (Per tant, podeu estar contents que sigui tan sincer i no faci colar gat per llebre...)

Santa Cecília i un llibre

Ahir, vigília de Santa Cecília, vaig assistir a la presentació del darrer llibre de Jordi Lara, "Una màquina d'espavilar ocells de nit", un llibre que havia vist la llum el febrer d'aquest any i que, fins el dia d'avui, està tenint un gran èxit de crítica.

Jo conec en Jordi Lara de la televisió, la veritat sigui dita, com a director del programa Nydia, encara que si mirem el seu currículum hi trobem que és periodista, escriptor, músic, creador d'espectacles, compositor, arranjador, productor..., una de les veus més revulsives i imaginatives de la música i la dansa catalanes d'arrel (sic). I el que jo li he d'agraïr és que en aquell programa un dia hi va ser present aquest bloc (youtube).

El llibre, que no he llegit encara, és un recull de relats on Jordi Lara fa un repàs a la seva vida de jove músic i, des d'allà, pot fer un seguit de reflexions sobre la vida, el seu sentit, el misteri de la mateixa música o el rerafons de la gent que el va envoltar o que va significar alguna cosa en aquell món de la música que l'envoltava. Repeteixo que no he llegit el llibre encara però això és el que he deduït de tot el que he sentit i llegit sobre aquesta obra. I la gràcia de tot això és que no és un llibre que et parla directament i exclusivament del món de la sardana però, sense apartar-se'n, l'utilitza per arribar on li interessa. Un llibre que, gràcies també al seu títol, entra directament al lector i que ja no serà capaç de deixar-lo.

A la dedicatòria hi va posar: "Als Vila-Pou, agitadors sardanístics a la xarxa". Un honor, aquesta definició, que em portarà encara uns dies d'assimilar... Gràcies!

I tot això ho escric avui que és Santa Cecília, patrona dels músics. Felicitats a tots (inclosos els músics de cobla que ja ténen el seu grup al Facebook).

Ja hi tornem a ser!!

Ja no queden flors

Ara deu fer uns dos anys em vaig interessar per cuidar flors. Algú m'havia parlat de tenir una mena de jardí que em podia donar unes bones alegries i entretenir força.

Així ho vaig fer i durant un any pràcticament vaig anar tenint cura d'aquella parcel·leta, ara regant les flors, ara canviant-les, ara mirant els seus colors, ara gaudint la seva sensualitat nocturna...

Però va arribar un moment que va resultar impossible seguir aquell ritme de canvis i actualitzacions i el jardí es va acabar. Globalment puc dir que el "negoci" havia sortit bé però que ja no me'n podria cuidar més del meu jardinet.

I, ves per on, es veu que algú va descobrir que la terra es podia tornar a abonar només adequant una mica les condicions de l'adob corresponent. Ja no podria tenir totes aquelles flors al davant amb tota la seva intensitat, perquè ara serien quasi totes d'una altra varietat més d'interior, però encara podria tenir, cada setmana més o menys, una part del jardinet per mirar.

Aquest diumenge, quan vaig arribar a casa després d'un cap de setmana de turisme rural precisament, me'n vaig adonar que ja no tenia jardí...

----------------------------

Versió reduïda per a no iniciats:

Primer va desaparèixer el Plus... Ara la Premiere... Ja no podré veure més futbol gratis... Ni "altres" coses...

Presentació a Innova 360°

I finalment va arribar el dia i l'hora...
És el tercer post seguit en què parlaré de la presentació de la Maresmesfera d'una manera física i presencial, però és que, per a mi, és un tema important de veritat. I vull deixar clar que tot això que escric no és falsa modèstia ni pretesa humilitat, no, és, senzillament un relat força fidel d'una tarda i una nit d'il·lusions i nervis.
Em puc saltar tranquilament les hores anteriors a la sortida de casa cap a Mataró perquè no ténen massa interès, encara que podríen resultar còmiques i tot... Vaig sortir de casa pràcticament una hora més tard del que pretenia però vaig ser capaç d'arribar a lloc amb mitja hora d'antelació, mudat, planxat, net, polit i a punt de revista (i no dic enclenxinat per raons òbvies). Després d'unes presentacions prèvies a l'inici de l'acte, vam pendre posició dels seients respectius: de dreta a esquerra i en butaques i sofà, Oriol Ferran, Marc Vidal, Carlos Guadián, Margalida Capellà i Saül Gordillo. A la primera fila del públic, com si fòssim a la banqueta i esperant sortir a la segona part, Eduard Batlle i un servidor (em presento) Josep Barri.
No cal ara intentar resumir els seus parlaments (els dels demés, no el meu) en una sola frase, seria absurd i complicadíssim i, per tant, em limitaré a aconsellar entrar en els respectius blogs perquè qualsevol escrit seu és una completa lliçó de saber i de professionalitat.
En quant a mi... què voleu que us digui... M'havia preparat el tema, com al cole, ben esquematitzat o, millor dit, amb totes les frases senceres escrites; fins i tot algun acudit de poca gràcia. I al final... al final, quan vaig pujar, i sort que hi havia un faristol, les lletres es van començar a "columpiar" d'una línia a una altra mentres em semblava sentir com reien i tot. No sé si vaig arribar a llegir res o vaig reconstruir mentalment la idea que tenia dos dies abans... Una mica desastre la meva xerrada pública, no ens enganyem. Però... Sí, afegim un però! en negreta... Però vaig arribar al final i no vaig veure ningú amb cara de "que li tornessin els calés". Vull dir que si algú em vol convidar a intentar-ho una altra vegada, segur que sortirà prou bé. Que de novatades només n'hi ha una.
Anem a fer resums:
1.-A la sala hi eren presents, com a mínim, en Quim Fernàndez (a qui agraeixo la seva crònica "amb carinyu", en Jordi Sitjà, en Gabriel Martí, en Bernat Costas (que és sempre a tot arreu, fins i tot va venir a sopar), en Joan Arnés, la Judith Vives, en Ramiro Tome, l'Andreu Francisco i "por la parte contratante", l'alcalde Joan Antoni Baron, l'Alícia Romero (sense blog, per poc temps) i l'Oriol Ribet (sense bloc, però amb la feinada feta amb el d'Innova, ja se li perdona). Menció especial a la Sra. Presidenta del Partit Demòcrata dels EUA a España Alana Moceri.

2.-El sopar i la sobretaula van ser... especials.

3.-La paraula i el concepte de la nit: "el herramiento".

4.-Nota sobre 10: un 11.

5.-Vaig arribar a Viladrau (turisme rural), a les tantes (des d'aquí demano perdó als que em van esperar sense anar a dormir: Gràcies!)

Que no es tanqui el teló

Em sembla que si ara hagués repassat els escrits d'aquesta mateixa època de cada any en trobaria més d'un de pràcticament igual.
Ha arribat la tardó, el fred, la calma, i la música al carrer ha acabat el seu cicle vital. I si parlem de sardanes encara més. Malhauradament només cal mirar la mitjana d'edat dels balladors i ja està clar que qualsevol metge aconsellaria no provocar refredats ni malalties.
Ens toca treballar poc o esperar que surti alguna audició a sota cobert... Què hi farem.
Però a mi m'ha sortit un "bolo" aquesta setmana. És poc musical, la veritat, però em fa molta il·lusió. Demà divendres tinc una presentació pública: la Maresmesfera.
Dins els actes d'Innova 360°, a Mataró, demà a les 7 de la tarda hi ha una taula rodona, "Innova 2.0. Economia, política,cultura i comunicació a la xarxa", en la que intervindran blocaires destacats com Saül Gordillo, Marc Vidal, Carlos Guadián, Oriol Ferran, Margalida Capellà o Eduard Batlle, i on també hi participarà un servidor de vostès presentant aquest interessant projecte que és la Maresmesfera.

Crisi brillant

El dissabte a la tarda vaig anar de botigues. Em volia comprar alguna peça de roba que em faci quedar bé o, si més no, em faci passar desapercebut o d'una manera discreta el proper divendres en el que he de participar en una taula rodona amb blocaires de primera línia, ells parlant dels seus blocs i jo presentant la Maresmesfera. No es tracta de mudar-me gaire, sinó que no voldria que se'm recordés per no estar a l'alçada ni en el parlar ni en la foto...

Bé, el cas és que quan vaig entrar a la botiga definitiva i em van començar a ensenyar peces de roba, jo anava veient que la majoria, camises i alguna americana, teníen un to més brillant del que és habitual en la roba de tot portar. M'estava transportant mentalment a les festes de Nadal, i aquesta no era la meva intenció. Només faltaria, a sobre, que semblés que vaig de nit de cap d'any...

-No, és que aquest any la majoria de roba ve així, més brillant. I aquesta encara és discreta, eh?, em va dir la venedora mare (perquè hi havia la mare i la filla).

I encara va efegir:

-Però el viatjant ja ens va dir que això sempre passa en èpoques de crisi.

És a dir, que quan les vaques són flaques i les butxaques ténen problemes, la gent ens vestim en tons més lluents, com si anéssim constantment de festa...

I jo que em pensava que la moda es dissenyava dos temporades abans. O és que reulta que els dissenyadors de moda aquests ja ho sabíen això de la crisi econòmica?

En macroeconomia cada dia s'aprenen coses noves.

Fragilitat

Cada vegada que hi vaig li miro les mans. Els seus ossos van ressaltant més, dia a dia, i la pell, que en el seu dia era jove i tersa, sembla que desaparegui per moments. Al voltant, hi ha moltes mirades, mirades perdudes, algunes, potser més que ahir i que la setmana passada.

Quants records es van perdent per moments... On van a parar?

Els anys, el temps (ese hijo de puta, que deia aquell), no perdonen res ni a ningú. Estem preparats per arribar al final? A mi ningú m'ha ensenyat a preveure'l aquest final...

I després, quan surto al carrer, miro el sol, el desafio, millor dit, i em sembla que ell m'entén i amorteix el seu to radiant, avergonyit, com aquell que abaixa el cap quan li diuen les veritats a la cara.

Com en som de fràgils...

Podem millorar?

Un dia vaig presenciar una conversa entre dos operaris que estaven treballant a la façana d'una casa. Ells deien que feien dues feines totalment diferents però a mi em va semblar que de "dilluns a dimarts...".

El cas és que un d'ells, el que semblava més gran, li deia a l'altre que la seva escala era molt forta i resistent, que només calia veure-la (déu ni do, vaig pensar jo), que feia anys i anys que li feia servei, des del mil nou-cents cinquanta-no-sé-quants, que només necessitava una persona per traslladar-la, que arribava més amunt que cap altra (sí, a la lluna...) i que era la millor perquè... perquè sí.

L'altra, més jove, de pell d'un color incert, cabell llarg, una arrecadeta i algun tatuatge que sortia per sota la samarreta, li va dir, casi cridant:

-Això és el que tu m'ofereixes per millorar el meu treball? Això? No, noi, no. Això ho podem millorar.

I es va sentir un cor de veus que repetia: Sí, podem! Sí (ho) podem (millorar)!

La seva escala era més moderna, de metall brillant, s'obria i, per tant, era més segura.

-Ho veus, avi? T'has de modernitzar. Has de canviar, que els temps i els trens passen a una velocitat a la que tu ja no hi arribes...

-Sí, podem! Les veus ressonaven per tot el carrer.

Jo, de lluny, m'hi vaig fixar bé i vaig veure que el "modern" tenia una escala més curta que "l'avi", que no podia arribar als mateixos llocs que l'altra. Que es necessitaven, vaja.

De tornada cap a casa vaig tenir clar que tots dos, en el fons, veníen a ser iguals. Que ara, de cara a la galeria, estava guanyant el jove, però que tots dos aniríen junts a tot arreu; que de fet ja ho estaven fent... A totes les feines sempre els veies als dos, un al costat de l'altre, i discutint.

I les dues escales anaven siguent criticades i alabades segons el vent bufava d'un costat o de l'altre, però al final no deixaven de servir per al mateix.

Preguntes de pluja

Ahir, quan em vaig despertar i vaig veure el cel gris del que anaven caient unes gotes grosses que colpejaven la paret amb un so acompassat i sec, només em van venir ganes de donar voltes dins el llit i deixar passar els minuts i les hores...

-Per què quan plou tothom només té ganes d'aprofitar el llit?

Després de dinar, com que veníem amb cotxe cap a casa, vam anar resseguint la línia de la costa fins que ens vam parar a veure les onades com trencaven furioses contra les roques...

-Quina reacció provoca la pluja en tots nosaltres que ens porta a quedar-nos badant davant el mar?

A la tarda, mentres les busques del rellotge no paraven de donar voltes, em vaig submergir en tots els racons del sofà intentant que cap muscle fes més esforços dels mínims indispensables...

-La tarda, el capvespre i la nit, per què es fonen sense límits quan plou?

M'han robat

Una de les expressions que sempre he trobat horribles és aquella que defineix els lladres com a "amics de l'aliè", o, en la versió hispana, igual d'horrible o més, "amigos de lo ajeno".
Què vol dir realment això? On és l'amistat amb allò que no és seu?
I avui precisament, quan un d'aquests "amics" m'ha robat a mi, la frase encara em sona pitjor.
Sí, senyors, aquesta nit m'han robat. M'han robat l'estora (fabricada en fibra de coco i cautxú) de l'entrada de casa.
Es pot saber qui coi és capaç de robar una estora d'aquelles que hi ha a l'entrada d'una casa i que té l'única funció de refregar-hi els peus i assecar les soles de les sabates quan ha plogut?
Va arribar, l'amigo, a casa seva i la va regalar a la seva dona embolicada amb paper de "celofana" i un llacet?
O es va dedicar a traginar-la amunt i avall fins ves a saber on (perquè als voltants de casa no hi era)?
I, a més, aquesta estora tenia (té) un valor. La Caixa me la va obsequiar a canvi de 1.100 punts estrella que, tenint en compte que cada punt equival a 6€ de compres fets amb les seves targetes, equivalen a 6.600€, o també, 1.098.147,60 de les antigues pessetes.
(Per cert, per què diuen antigues pessetes? És que n'hi ha de noves, de modernes?)
Vull que la Policia trobi la meva estora i castigui al culpable o que em retorni el seu valor, és a dir, 6.600 dels nous euros...
Si algú sap o ha vist alguna cosa relacionada amb aquest desafortunat afer, espero que m'ho comuniqui a l'adreça de la correu que hi ha aquí a la dreta d'aquest humil blog.
Mentres tant, podeu veure com queda de trista l'entrada de la llar dels Vilapou...