29.9.06

Escales d'arreu (IV). Cadaqués

El passat 1 de setembre el correu va fer bluf... i va deixar anar una escala. Era una escala d'aquelles sorprenents, de les que classificaríem com a "escales que no van enlloc". Però no van enlloc per força, perquè ja em diràs què hi fa una escala enganxada a una paret. Bé sempre es pot fer servir com a podi, escenari unipersonal, o aparell gimnàstic per fer steps, no? Misteris.
La ubicació de l'escala en qüestió és a Cadaqués, un d'aquells llocs que sempre dóna per fer comentaris. De seguida ens ve al cap, apart del mareig ocasionat pels giravolts de la carretera que hi porta, aquella imatge bohèmia, tranquila, "espessa" m'atreviria a dir. Sempre que hi he anat m'ha donat la sensació d'estar un esglaó més avall que la majoria (i ja em diràs per què?). També m'ha semblat, i crec que no vaig massa errat, que actualment hi ha molta aparença, molta façana, que allò de la "gauche divine" ha quedat ja una mica arxivat. I precisament ahir en un aparador vaig veure el llibre de l'Oriol Pi de Cabanyes, "l'Empordà, el melic del món", que en parla de tot això.
Tres coses per acabar:
a) Aquest llibre em porta al cap aquell altre d'en Pi de Cabanyes, "Oferiu flora als rebels..." que en el seu moment em va fer agafar-los força mania als dos, el llibre i l'autor (no sé per què).
bb) Quan he anat a tocar sardanes a Cadaqués sempre hi ha hagut força quòrum de balladors, però de balladors diferents. Aneu-hi algun dia.
ccc) A partir de buscar la referència del llibre he anat a parar a un blog que en parla i el seu autor és un regidor de ¡¡¡l'Escala!!!
(Viatja amb G.E.)

28.9.06

És que tinc pintors

Aquesta setmana la casa està una mica (o dues) de cap per avall. Han entrat els pintors, els de parets i sostres. I quan dic que han entrat és realment això. Ells han entrat, i no sembla que marxin cada vespre. A l'ambient hi queda una presència indefinida, que sembla que et vigili i t'observi i, en definitiva, que et fa perdre intimitat. I això sense comptar amb la presència física d'estris per tot arreu, pots, pinzells, cartrons, papers, galledes, paletes i..., i..., escales, perdó, ESCALES! Això si que ho ténen els pintors. Fan servir escales. Són molt personals, de fusta, amb aquelles taques que només poden tenir les escales de pintor (per molt que un pinti en plan particular, mai aconseguirà una escala "bruta" com la dels professionals).
De tota manera, quan em pensava que podria fer moltes fotos per al meu arxiu personal, m'he trobat com trabat, com avergonyit davant aquelles escales indefenses a l'arribar a casa al vespre. No he pogut, què hi farem.
Això sí, la imatge de veure Can Vilapou amb una escala al balcó, com si fos l'estendard de la família, no m'he pogut estar d'immortalitzar-ho. Aquí teniu el balcó de "casa meu".
(Tot aquest enrenou m'ha fet ajornar el viatge per les escales d'arreu que havia començat)

25.9.06

Un conte amb pluja

Hi havia una vegada un país que era tan petit que quan el sol se n'anava a dormir mai no estava prou segur d'haver-lo vist, tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es podia veure el campanar veí. S'hi podia arribar venint del nord, venint del sud, de terra endins i de mar enllà.
Aquest país tenia una llengua pròpia, una història, una cultura, costums i tradicions i, és clar, la seva música i la seva dansa tradicionals. Aquesta dansa no era qualsevol cosa, no. El seu gran valor artístic i musical havia estat reconegut i enaltit per personalitats com Richard Strauss, Albert Einstein, Cole Porter, Igor Stravinsky, Thomas Mann, Pau Casals, Annemarie Flückiger, Rolf Van Krevel, Ko Tazawa, i fins i tot Paul Stanhope o el mateix Arnold Schönberg.
Això portava els habitants del petit país a estimar aquesta dansa, la més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Una formació totalment original i exclusiva de la terra era l'encarregada de difondre per arreu les notes que tan orgull donaven als habitants del petit país.
A molts pobles i ciutats s'organitzaven no només ballades sinó aplecs que reunien diverses d'aquestes formacions que anomenaven cobles, que durant tot un dia feien ballar multituds incomptables d'entusiastes dansaires.
En un poble a la vora de unes altes muntanyes organitzaven cada any un d'aquests aplecs. Era sempre cap a finals de setembre, una vegada entrada ja la tardor. Tothom sabia que la possibilitat de que arribés la pluja existia, vaja, era una senzilla qüestió de lògica. Un dia però, els organitzadors d'aquest acte van considerar que si ells feien una gran festa, els "elements" s'hi havien d'afegir, i precisament aquell any el Sol es va desentendre de la convocatòria i no hi va acudir, cosa que sí que va fer l'amiga Pluja.
-Oh, mira, està plovent, van començar a dir els organitzadors.
-És molt estrany això! I sembla que no ho havia previst ningú. Què farem ara?
El més eixerit del poble va fer una gran reflexió (amb veu greu, alta i molt greu):
-No patiu, només hem contractat 3 cobles, és a dir 33 músics que s'han desplaçat en diumenge i de bon matí per ser aquí abans de l'hora de començar. Com que el dia amenaça de no canviar i no tenim en tot el poble un lloc cobert per fer la festa, doncs la suspendrem. No passa res. Tothom entendrà el nostre descuit. Li pot passar a qualsevol. Els direm que tornin un altre dia, el mes d'ctubre o novembre o potser millor el febrer. Amb una mica de sort no plourà pas. Bé, o sí, però ja ho tornarem a suspendre. Ja ho entendran, segur que hi estan acostumats a que els facin tornar a casa si fa mal temps. En tot cas els direm que ja els donarem alguna cosa per les despeses del desplaçament i ja veuràs com salten d'alegria i ens demanen de tornar cada any cap a la tardor. Són tan macos els músics.
I així, els deu o dotze cotxes dels músics van tornar cap als seus llocs d'origen, contents de no haver treballat i, sobretot de no haver cobrat.
(Aquest relat el vaig trobar al fons d'un bagul a les golfes de la casa pairal dels meus besavis. Sempre vaig pensar que era tan fantàstic que no se l'empassarien ni les criatures. Avui, i no sé per què, se m'ha acudit treure-li la pols i explicar-lo).

24.9.06

Escales d'arreu (III). Girona

La tercera parada d'aquesta ruta que estic fent amb les escales que he rebut de diferents indrets, l'he fet a Girona, al Call jueu. D'allà em va enviar la imatge l'amic Karbeis un cap de setmana que la visitar. La Girona dels quatre rius, dels no sé quants ponts, la immortal, la que enamora. Una gran ciutat diferent amb mil racons per descobrir. Al seu blog ens descriu, amb els seu estil tan personal, aquell cap de setmana dedicant-hi tres posts, un a la ciutat, l'altra a l'hotel on va estar i el tercer al restaurant que va disfrutar.
Conèixer Girona és un plaer que no hem de deixar perdre. I la d'escales que hi ha no m'ho vull ni imaginar.
Localització amb Google Earth

23.9.06

Escales d'arreu (II). Mataró

Tenir i mantenir un blog m'ha comportat uns canvis a la meva vida quotidiana. Quan vaig començar em vaig proposar escriure cada dia, dins d'uns límits raonables és clar, i de moment ho estic complint força. Això suposa, evidentment, una bona quantitat de temps diària, ja que hem de sumar l'escriure (no sempre estic "inspirat"), trobar l'escala, amanir-ho tot i perdre'm després per la blogosfera (o la bloquesfera) unes quantes vegades al dia.
Això suposa que aquella quotidianitat que deia en surti una mic afectada amb els seus beneficis i els seus perjudicats. D'entre aquests, n'hi ha un de qui no he parlat mai. És una part de Vilapou, la Sra. Vilapou, la dona, la companya, la parella (em costa dir la "xicota"), l'amiga, la confident, una part de mi mateix.
Però hi ha una dita que fa, més o menys, "quien duerme en el mismo colchón se vuelve de la misma condición", i ara, quan té una càmera a les mans, o quan va pel carrer, les escales se li apareixen com mai havia pensat.
Per això avui porto aquesta fotografia que va fer a Mataró, aquell Mataró que m'és "capital", que conec de quatre anys d'estudis, que és com un poble gran o una ciutat petita.
Fem el viatge (amb G.E.)

22.9.06

Escales d'arreu (I). Reus

L'agost de l'any passat vaig començar aquest blog-aventura-personal que volia ser anunci-denúncia per una part (les escales als enfustissats i escenaris en general) i auto-teràpia-ajuda-personal per una altra. Al final no sé ben bé que ha resultat perquè, a més, ha anat evolucionant cap a una espècie d'estudi de les escales de tots tipus.
Bé, això ha portat com a conseqüència una participació (no esperada en principi) de molts (ja) amics en forma d'imatges tant d'escenaris com d'escales. Mai us ho podré agraïr prou.
He pensat començar avui un "petit" recorregut pels llocs des d'on me n'heu enviat. Res espectacular, però vosaltres en sou els protagonistes.
Com que no sabia on situar el punt de partida d'aquest viatge m'he fet un acudit fàcil, molt fàcil...massa fàcil. Escales d'arreu, doncs una escala de Reus. Perdó.
L'Antoni, blocaire reconegut i gran aimant del Jazz (precisament ahir ens vam trobar en un gran concert a Calella), em va enviar aquesta escala amb escenari que va trobar a Reus en una de les seves estades professionals (crec).
Bé, comença el viatge.
Localització amb Google Earth

20.9.06

Palatabilitat

Llegeixo a la secció "La contra" de La Vanguardia d'avui una entrevista a Pilar Vaquero, una doctora en Farmàcia i cap d'un departament amb un nom d'aquells d'onze paraules. La defineixen, a ella, com "analista de les propietats de l'aigua" i n'ha fet un acurat estudi, encarregat per Vichy Catalan. (Parèntesi del dia: Hi ha un vídeo de la Madonna amb una ampolla de Vichy precisament, que jo no us penso pas dir on trobar-lo).
Cada vegada més anem valorant les propietats nutricionals i metabòliques de l'aigua i, amb el temps, arribarem a situar-la en el lloc que es mereix no només a les lleixes del súper sinó a la carta dels restaurants. Aquí és on entra la palatabilitat, de la que la sra. Vaquero no se'n declara especialista (només li faltaria).
Un servidor, "jubilat" d'altres begudes i palatabilitat a part, només ha arribat a la Ty Nant, que, respecte al coneixement mig, no està pas malament.
No acabaré fent un elogi exagerat de l'aigua ni cap mena de crítica al consum mesurat d'alcohols diversos, ja que tots els excessos són perjudicials. El meu desig no és pas acabar com el jove de la fotografia que sembla que intenti fer-se llum o buscar la sortida d'un món massa aigualit.
(Obra de Philippe Ramette)

19.9.06

Tornada al cole

Avui torno al cole. Bé, tampoc és ben bé això, però quasi. Diuen que un no ha de parar mai d'estudiar i/o de reciclar-se. Per tant, i encara que em pesi, que em pesa però ho necessito, aquest vespre, a tres quarts de nou (no a les 20,45 pm, uix!), em plantaré al davant del "profe" amb l'instrument (musical) a la mà.
Intentaré donar una bona impressió el primer dia. Com quan els pares aconsellaven els seus fills que anaven a la "mili": Tu, ni el primer ni l'últim, ni el més xerraire ni el més callat, que sàpiguen qui ets però que no t'assenyalin quan passes, discret, vaja.(Obro un parèntesi perquè acabo de buscar al diccionari la forma "vaja" que jo em pensava que no era correcta i resulta que sí, ves per on!).
Doncs el que deia, que intentaré treure'n profit d'aquest curs que començo avui. A veure si allà pel més de juny puc fer-me una bona autoavaluació.
Ui, quina escala més alta i més llarga! Ui, quina mandra!

18.9.06

Amb rodes i cadenat

Ja fa uns dies, l'Antoni em va enviar aquesta fotografia d'un escenari que havia trobat. La intitulava (m'agrada aquesta paraula) així: Escenari amb rodes i cadenat. El correu deia:
"Et passo un parell de fotus que vaig fer a Ribes de Freser per si et poden ser d'utilitat. Es tracta d'un escenari amb rodes lligat a un arbre; es veu que algú se l'havia endut a fer una volta i van decidir lligar-lo. Fa temps ja en vas posar algun amb rodes, però aquest és diferent, fixa't que no té terra, és per músics que quan toquen leviten?"
És ben curiós tot plegat. Per una vegada que trobem un escenari cobert, resulta que no té terra. O potser se'l van emportar (amb l'escala) i per això han decidit lligar el que els ha quedat. Enigmes!
Que el lliguin no em preocupa massa, i de fet és millor per si es comença a moure quan els músics estiguin tocant, ara, això de levitar, en aquests moments ho veig una mica complicat, encara que si s'ha de fer es fa. Tot sigui per la música!
Sí que és veritat (quina memòria!) que ja fa temps vaig publicar un post amb un escenari amb rodes. Encara que no us ho cregueu, està quasi tot inventat.

16.9.06

Click!

A la lectura (virtual) de la premsa d'aquest matí he trobat una notícia interessant: Els col·leccionistes de clicks de Playmobil es reuneixen a Barcelona. La veritat és que mai vaig tenir cap clickdefamobil, probablement perquè em van agafar una mica "gran" o no sé ben bé per què, però sí que n'he regalat uns quants, i era força divertida la feina de triar-los.
De tota la varietat que he pogut trobar avui he triat "casualment" aquest neteja-xemeneies. M'he quedat però amb un dubte que segur que té la seva explicació: Per què va acompanyat d'un porquet?

15.9.06

Més enllà

Avui voldria ser capaç de veure-hi més enllà, d'arribar més amunt d'on arriba una vulgar escala, voldria estar per sobre de festes, d'alegries, de penes.
Voldria no haver de pensar, de recordar, d'esperar.
Voldria estar per sobre de tot, fugir, tornar enrera.
Voldria no estar escrivint això.
Voldria no estar escrivint.
Voldria no estar.

14.9.06

Nu baixant escales

Marcel Duchamp (1887-1968).
Després d'ahir, avui era obligat.

12.9.06

Els 4x4 i els cons

És curiós com després d'un cap de setmana llarg o un pont, i més si és a l'estiu, em vénen unes ganes boges d'escriure un post referint-me (per no utilitzar qualsevol altre paraulota més gràfica) a la xarxa viària. Aquestes ganes augmenten d'una manera exponencial quan he fet el trajecte Palafrugell-Vidreres per exemple, un trajecte farcit d'ingredients "agradables" per als conductors que, normalment (o no), culminen amb la visió d'una renglera de cons que proporcionen un carril més de tornada (de tornada cap a la capital, és clar, perquè és per a ells que els posen aquests cons).
Fins aquí no estic descobrint res de nou i/o excepcional, SI-NO-FOS per un nou additiu que m'he trobat: els 4x4 que s'ofenen si els vols avançar i s'han d'apartar. Ja sé que això del tercer carril és més tercer-mundista que no pas modern i que veritablement és perillós, però si els senyors propietaris de 4x4 (de ciutat, evidentment, que se'ls nota amb la manera de conduir) fessin el favor d'apartar-se, trepitjar la línia blanca i deixar-me passar quan ho intento amb el meu vulgar cotxe a una velocitat gens elevada, ens evitaríem un desgast d'adrenalina gens recomanable.
(Reconec la poca qualitat de l'escrit, ho sento, però ho havia de dir, que ja comencen a cansar, home!)

11.9.06

11 de setembre

Abans de començar a escriure he rellegit el post que vaig fer just fa 1 any, quan portava poc més de 40 dies en aquest món dels blogs. Em sembla que no fa falta que digui res més. Potser tot sonarà a tòpic però any rera any hem d'anar dient pràcticament el mateix. Festa, reivindicació, esperança, futur, records...
(La imatge és de la Donot, i és la segona vegada que la faig servir, però ja vaig avisar...)

10.9.06

Dues portes

A la vida, moltes vegades, després de recórrer un camí ens trobem amb dues possibilitats a escollir. No tot és tan clar com pujar una escala, arribar a una porta i obrir-la. S'ha de decidir, amb encert o no, però si al final del replà resulta que hi ha dues portes i no una, toca prendre una decissió.

jo també vull un estat propi

8.9.06

Pepe

Ahir vaig anar a veure un espectacle que feia molt de temps que li anava al darrera. Ja sé que no fa falta que la muntanya vagi a Mahoma (amb perdó), sinó que Mahoma (amb perdó) també pot anar a la muntanya. Però un dia per mandra, un altre també i un altre perquè tenia feina, han passat 10 anys des de que es va estrenar. I jo sense anar a la muntanya. Evidentment em refereixo a "Rubianes, solamente" d'en Pepe Rubianes.
No vull entrar ara en la crítica (personal) de l'obra perquè abans de començar ja savia que m'agradaria. La cosa ja ve de lluny, del "Pay-Pay" em sembla, una de les seves primeres obres en solitari i, si molt m'apreteu, de l'"Antaviana", amb Dagoll Dagom.
I tot això coincideix amb que ahir mateix surtia la notícia d'un nou atac a la llibertat d'expressió. Potser sembla una manera massa simple de definir-ho, però pressionar amb amenaces, insults (precisament quan es queixen d'insults), boicots i altres estratègies pròpies del feixisme, per evitar la representació d'una obra de teatre que no és tampoc el motiu de la "disputa", s'ha de definir, com a mínim, d'atemptat a la llibertat d'expressió.
Ah, i no espero pas trobar cap veu que s'aixequi massa contra aquest fet entre la intel.lectualitat cultural hispana (i ben just entre la d'aquí).
Deixo dues imatges avui. Una que la recupero de fa mots anys, però ja se sap (ja m'ho temia jo) que hi ha coses que no envelleixen mai. L'altra me la vaig trobar un dia en un escenari. Potser era una prova d'un rètol que s'anirà imposant.

jo també vull un estat propi

7.9.06

S'acosta l'onze

Després d'haver celebrat ahir el 4t aniversari de la meva baixada ràpida i sorollosa d'un escenari, torno a mirar cap enllà, no massa lluny, només a quatre dies vista. S'acosta un cap de setmana llarg, però un cap de setmana llarg amb 11 de setembre inclòs. Això que normalment sona a festa, a mi també em passa, però jo hi afegeixo la "feina" musical, que en aquestes dates en concret augmenta (i que duri).
Divendres, dissabte, diumenge i dilluns 11-S (la veritat és que no m'agrada massa això d'abreviar les dates, però tots hi caiem al final). Arribarà l'onze i parlarem de celebracions, derrotes, festa, reivindicació, torres bessones, Xile ... Són temes recurrents que han quedat ja lligats a la nostra història.
Mirem bé l'escala. Aquesta és ampla, llarga, amb dues baranes per si ens hem d'agafar. Parlarem de tots aquests temes, com cada any, amb energia, amb passió. És el que mereixerà aquell dia.
Jo també vull un estat propi

6.9.06

4t aniversari

123 dies de baixa mèdica
20 audicions perdudes
1 visita a urgències
10 visites al traumatòleg
5 visites al metge de rehabilitació
18 visites al metge de capçalera
87 sessions de rehabilitació
7 anades a la S. Social local
3 a la S. Social comarcal
1 a la S. Social provincial
3 a la S. Social de la capital
1 visita al Sindicat de Músics
x tràmits burocràtics
y trucades telefòniques
n hores perdudes....

5.9.06

Freddie

Avui, una de les primeres coses que he sentit (a la ràdio) és que en Freddie Mercury hauria fet 60 anys. No en sóc cap fan incondicional però ni ell ni Queen no em desagraden pas.
El que m'ha vingut al cap és un LP (sóc de l'època dels elepés, jo), que en els seus moments em va agradar molt. Records, només records. S'anomenava "Queen" i és del 73.
La foto em sembla que no té res a veure amb Freddie Mercury però m'ha sortit quan passejava per internet buscant alguna cosa relacionada.

4.9.06

Jo també vull un estat propi

Des d'aquí la meva humil adhesió a la campanya endegada per en Xavier Mir amb aquest lema. Potser podríem parlar més dels possibles efectes d'una campanya com aquesta que no pas del motiu de la campanya en sí mateixa. Per a mi, tot queda ja dit amb el títol. Què més es pot afegir? En uns moments on tot sembla que es vol harmonitzar més encara que quan aquesta "paraula" es va fer més que famosa, millor dir pocs mots i clars: VULL UN ESTAT PROPI!
I no ho dic per arrencar un petit somriure d'algun possible lector, ho dic amb el convenciment del significat d'aquestes 4 senzilles paraules.
Com a imatge, m'ha semblat adient aquesta escala que es troba a les "ruïnes" d'Empúries. Des d'allà, des de l'inici dels fonaments de la nostra història, podríem començar a reflexionar: 4 paraules, només 4, per anar repassant i assimilant el seu senzill significat...

3.9.06

Bàsquet

Avui hi ha la final del Campionat del Món de Bàsquet i sembla ser que la juguen Grècia i España. L'exageració "nacionalista", protagonitzada principalment per determinada premsa (quasi tota), però atiada per tot un seguit de sentiments molt estranys per a mi, fan que sempre em vingui al cap el fenòmen del futbol, cosa que ho espatlla tot. Quan a una persona li agrada determinat esport, el bàsquet en aquest cas, viu intensament els partits d'aquestes característiques i, no ens enganyem, sempre vol que guanyi un dels dos equips.
Avui m'agradaria que guanyessin els d'un equip en concret, però per ells, perquè els "conec" i em cauen bé. No per tots aquells altres que començaran a barrejar coses i ens bombardejaran el cap i les orelles amb un nom que, a mi, se'm fa molt pesat i ... llunyà.
Però és igual, jo estaré treballant, tocant sardanes precisament i no podré veure el partit. No sentiré allò de que "el mundo puede ser maravillosooo..."

1.9.06

Calaveras de...

Fa unes setmanes em vaig instal.lar al blog un d'aquells juguets que a mi m'agrada anar provant. En aquest cas és una eina que et visualitza les visites que has tingut les darreres 24 hores, situant-les en un mapamundi. Es diu Geo Visitors. Només s'ha de fer un "copy-paste" a la plantilla i ja et queda un botonet tot divertit, que et fa passejar per els llocs des d'on t'ha visitat algú. Tot plegat se suposa que és més o menys exacte encara que no he lograt que surti des d'on em connecto jo mateix (no l'ha encertat ni de 10 km. a la rodona). El que em fa disfrutar més és que t'enllaça amb el Google Earth. Bé, tot un juguet.
Però tot això venia a què avui ha visitat el meu blog algú des d'un indret situat entre Calaveras de Arriba i Calaveras de Abajo. Ho dic de veritat.
No voldria que s'ofengués cap dels 55 habitants que sumen els dos pobles ni que es pensessin que faig cap mena de burla al posar la fotografia d'avui, però la veritat és que per associació d'idees m'ha vingut aquesta. És més, prometo que si algun dia viatjo per aquella zona hi faré una visita. Paraula.