25.9.06

Un conte amb pluja

Hi havia una vegada un país que era tan petit que quan el sol se n'anava a dormir mai no estava prou segur d'haver-lo vist, tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es podia veure el campanar veí. S'hi podia arribar venint del nord, venint del sud, de terra endins i de mar enllà.
Aquest país tenia una llengua pròpia, una història, una cultura, costums i tradicions i, és clar, la seva música i la seva dansa tradicionals. Aquesta dansa no era qualsevol cosa, no. El seu gran valor artístic i musical havia estat reconegut i enaltit per personalitats com Richard Strauss, Albert Einstein, Cole Porter, Igor Stravinsky, Thomas Mann, Pau Casals, Annemarie Flückiger, Rolf Van Krevel, Ko Tazawa, i fins i tot Paul Stanhope o el mateix Arnold Schönberg.
Això portava els habitants del petit país a estimar aquesta dansa, la més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Una formació totalment original i exclusiva de la terra era l'encarregada de difondre per arreu les notes que tan orgull donaven als habitants del petit país.
A molts pobles i ciutats s'organitzaven no només ballades sinó aplecs que reunien diverses d'aquestes formacions que anomenaven cobles, que durant tot un dia feien ballar multituds incomptables d'entusiastes dansaires.
En un poble a la vora de unes altes muntanyes organitzaven cada any un d'aquests aplecs. Era sempre cap a finals de setembre, una vegada entrada ja la tardor. Tothom sabia que la possibilitat de que arribés la pluja existia, vaja, era una senzilla qüestió de lògica. Un dia però, els organitzadors d'aquest acte van considerar que si ells feien una gran festa, els "elements" s'hi havien d'afegir, i precisament aquell any el Sol es va desentendre de la convocatòria i no hi va acudir, cosa que sí que va fer l'amiga Pluja.
-Oh, mira, està plovent, van començar a dir els organitzadors.
-És molt estrany això! I sembla que no ho havia previst ningú. Què farem ara?
El més eixerit del poble va fer una gran reflexió (amb veu greu, alta i molt greu):
-No patiu, només hem contractat 3 cobles, és a dir 33 músics que s'han desplaçat en diumenge i de bon matí per ser aquí abans de l'hora de començar. Com que el dia amenaça de no canviar i no tenim en tot el poble un lloc cobert per fer la festa, doncs la suspendrem. No passa res. Tothom entendrà el nostre descuit. Li pot passar a qualsevol. Els direm que tornin un altre dia, el mes d'ctubre o novembre o potser millor el febrer. Amb una mica de sort no plourà pas. Bé, o sí, però ja ho tornarem a suspendre. Ja ho entendran, segur que hi estan acostumats a que els facin tornar a casa si fa mal temps. En tot cas els direm que ja els donarem alguna cosa per les despeses del desplaçament i ja veuràs com salten d'alegria i ens demanen de tornar cada any cap a la tardor. Són tan macos els músics.
I així, els deu o dotze cotxes dels músics van tornar cap als seus llocs d'origen, contents de no haver treballat i, sobretot de no haver cobrat.
(Aquest relat el vaig trobar al fons d'un bagul a les golfes de la casa pairal dels meus besavis. Sempre vaig pensar que era tan fantàstic que no se l'empassarien ni les criatures. Avui, i no sé per què, se m'ha acudit treure-li la pols i explicar-lo).
Publica un comentari a l'entrada