Escales d'arreu (XXX). Peyrepertuse

Perapertusa significa, en occità, "pedra oberta". Aquest castell és un dels més espectaculars i bells de la ruta càtara. És una construcció feta al cap de munt d'una muntanya on per moments es perd la separació entre la pedra i la roca. La seva situació a la frontera del Rosselló el va fer molt important en aquells moments. El "traspàs" d'aquelles terres a domini del francès li van fer perdre més endavant la seva importància estratègica.
La Caterina em va enviar unes quantes fotografies de la ruta càtara. Amb la d'avui ja n'hem vist dues, però del castell de Perapertusa n'hi havia quatre o cinc. Totes (ja aniran sortint) ens porten a imaginar aventures, potser a recordar escenes del cinema, que són el que primer ens dóna una perspectiva o una primera imatge històrica més o menys encertada.
Veient aquesta escala, llarga escala, que puja al costat d'aquests inmensos murs, el cap ja es trasllada a l'època. Quanta gent devia pujar per aquí? Quina funció tenia l'escala? Va contribuir a la defensa de la fortificació d'una manera directa? La pujaven o baixaven prínceps i princeses? Quines històries amaga? Va viure traïcions? I amors? I desamors?
Les roques, les pedres, sempre seran un niu de secrets inconfessables i amagats. Això és una part de la història...
La ruta amb el G.E.

Escales d'arreu (XXIX). Vilarroja

Arribo ara a una zona molt concreta, al país dels càtars. Aquí hi seré uns dies, en tinc bones referències.
El catarisme és una confessió cristiana extesa entre els segles X i XV que basa la seva creença en la existència de dos principis independents, el Bé i el Mal, responsables de dues creacions. El principi del Bé –"Déu"- dugué a terme la creació veritable: la de les coses que són realment, el Cel i els esperits, que no es poden corrompre ni destruir. Per la seva banda, la creació perpetrada pel principi del Mal –el Dimoni- és la il·lusòria: la del món material, visible, inestable, on tot està sotmès a la corrupció, a la mort, al desordre, al sofriment, a la violència. Prou complicat per l'època de la que parlem.

Jo no havia arribat ni fins aquí, vull dir que no tenia clara ni la definició del catarisme, fins ara que viatjaré "virtualment" per aquest món càtar, un altre dels meus temes pendents (la meva vida és una successió de temes pendents).

L'inici, Vilarrroja, el faig gràcies a la Caterina que m'envia unes quantes escales que aniré visitant properament (entre d'altres).

Començo doncs un viatge per un món medieval, espectacular, espiritual, que no conec, i que serà més fruit de la meva imaginació que de la realitat.

Seguiu-ho amb el Google E.

Escales d'arreu (XXVIII). Auch

Per trencar el ritme faré ara una mica de ziga-zaga, és a dir, anirè cap a l'esquerra, o millor dit cap a l'oest per tornar després cap a la part oriental, però tot això per aquestes contrades de la França. Arribem ara a la Gascunya i, allà, a Auch, nom que no em sona massa a francès però que per història, segur, li ve d'algun lloc.
En Joan, a qui li agrada molt moure's per aquesta zona del sud de França, em va portar, entre d'altres, l'escala (bé, la imatge) de la famosa Escala Monumental d'Auch. No vull enganyar a ningú i confesso que quan m'ho va explicar era la primera vegada que en sentia a parlar, perquè d'escales ja hi vaig entenent, però mica en mica.
El cas és que té 234 esglaons i salva un desnivell de 35 metres. També he aprés que en un replà hi trobem una escultura de Jaume Plensa i a l'altre una figura de D'Artagnan.
Doncs per semblar-me que el poble no donaria per gaire, déu ni do.
Seguiu el viatge amb el G.E.

Escales d'arreu (XXVII). Marsella

Arribo al mar, a la Mediterània, a casa com si diguéssim. Jo sempre necessito el mar a la vora, encara que sigui en viatges virtuals.
I de la mà de la Ció, o de la foto que em va enviar, parem a Marsella, l'anomenada o que s'autoanomena la capital sud de França.
És una ciutat amb caràcter, amb personalitat, forta i dura, com ens expliquen les històries del carrer. Però una ciutat on hi neix en Maurice Béjart i hi mor l'Arthur Rimbaud ha de tenir alguna cosa especial.
Com a cas excepcional en aquesta ruta, sí que he estat a Marsella. Fa anys, un cap de setmana, i d'aquells més difícils d'explicar que de passar.
Intentaré donar unes pinzellades i qui ho entengui, dòmino!
Em vaig apuntar a anar-hi el divendres mateix una hora abans de sortir l'autocar. Anaven a "presentar" una pel.lícula (de romans) a un festival de cinema més o menys independent, més o menys amateur. Per un seguit de circumstàncies estranyes vam anar a parar allà i ,disfressats i tot, ens vam passejar pel bell mig d'una pila de gent molt seriosa, concentrada, moderna i progre. Al final no la volíen passar i la vam poder veure en una carpa apartada..., tot una mica esquizofrènic.
Recordo també passejar pels voltants del port i fer-nos una foto asseguts en uns norais. I finalment, una bullabessa.

Va ser un viatge original, diferent, estrany en sí mateix. No el sabria explicar gaire més bé del que he fet...

Repasseu la ruta amb el G. Earth.

Escales d'arreu (XXVI). Sisteron

Ja fa dies que aquest viatge per arreu havia quedat aturat a París. De fet és un lloc en el que no m'importaria gens quedar-m'hi força temps aturat. I això que no hi he estat!
Però toca tornar a engegar la ruta i anar baixant cap el Sud, sense exagerar, però baixar una mica de latitud.
I farem la propera parada a Sisteron, un lloc més que no conec, però del que llegeixo que està entre els Alps i el mar, perdò el Mar, on acaba un país i en comença un altre. Aquesta referència ja m'agrada.
Veig també que té "prehistòria", època romana, vida medieval, napoleònica i és punt de mira dels bombarders de la segona guerra mundial. Una història densa que segur que es deu notar en els seus habitants. Ho suposo jo, si més no.
La Ció, bona col.laboradora, em va enviar aquesta escala, escala de carrer en podríem dir, o carrer d'escala, ves a saber que és més real.
Tinc el pressentiment que m'estic a costant a terres d'aventures, a terres d'històries fantàstiques...
Seguiu la ruta amb el Google Earth.

Edifiquem!

Fa una setmana anàvem passejant la Sra. Vilapou i jo, i quan vam passar pel davant d'un solar, ella em va indicar desseguida una imatge al fons:

-Mira, les restes del que era una escala.

En aquell moment a mi em va semblar que no es veia massa bé, que no era ben bé una "escala sencera", que no tenia prou interès retratar-la...

Aquest matí he tornat a passar pel davant del mateix solar. He tingut una necessitat d'acostar-me a aquelles restes "del que va ser una escala". He hagut de fer la fotografia.

He arribat a un punt que mantinc una relació molt directa amb les escales. Hi ha qui necessita tot un paisatge, muntanyes, el mar sencer, per poder expressar una situació del seu estat d'ànim. Jo ja estic logrant no necessitar tant, trobar aquestes expressions amb coses més petites, només amb detalls. Aquell perfil m'estava indicant molt de mi mateix.

Després, reflexionant una mica, m'he adonat que he estat passant una "petita" època com d'obres, amb enderrocs inclosos, i ara em sembla que el solar ja està net, aplanat, a punt de començar a fer fonaments i edificar, aixecar pisos...

No massa tampoc, que ni les ordenances, ni el meu pressupost, ni les meves pretensions ho permeten.

L'article 69

Fa uns dies vaig trobar a la bústia un exemplar de l'Estatut d'Autonomia, un llibre gruixut i de paper reciclat. Això del gruix era evident a la vista, i més sabent la quantitat (exagerada al meu entendre) d'articles i disposicions transitòries, i que el paper és reciclat ho dic pel color i la rugositat.
La meva primera reacció va ser mirar al carrer, amunt i avall, com si fos estrany que jo hagués rebut aquell present. Després vaig mirar la primera pàgina, per si hi havia una dedicatòria d'alguna amistat "de nivell", i en veure que no, que tot era normal, vaig entrar a casa.
He de dir que sí que em va estranyar rebre'l precisament ara, que estan a punt d'espurgar-lo, ja que es podríen haver estalviat un munt de pàgines, que multiplicades per uns cèntimes vénen a donar un grapat d'euros. Però amb els coses de Palau millor no posar-s'hi.
Assegut al sofà vaig triar un article a l'atzar, el 69:

ARTICLE 69. EL CONSELLER PRIMER O CONSELLERA PRIMERA
El president o presidenta de la Generalitat per decret pot nomenar i separar un conseller primer o consellera primera, de la qual cosa ha de donar compte al Parlament. El conseller primer o consellera primera és membre del Govern. El conseller primer o consellera primera, d'acord amb el que estableix la llei, té funcions pròpies, a més de les delegades pel president o presidenta.

Jo, un servidor, com que ja començo a tenir una edat puc dir i/o confessar que vaig fer la majoria de l'ensenyament en castellà o espanyol. També he de dir que fa uns anys vaig aconseguir el títol de nivell C de català, amb la qual cosa em puc equiparar ja a la totalitat de persones estudiades que corren per aquests mons. Potser és "a resultes" del meu passat que m'han quedat algunes coses que em fan mal d'ulls i d'orelles i d'altres que aquests sentits agraeixen d'allò més.
Em va quedar gravat, per exemple, allò del sujeto-verbo-y-predicado. És a dir, que les frases han de tenir una certa construcció que les farà entenedores, cosa que avui dia no és facil de sentir o llegir...
I un altre criteri que em va quedar clar és que per anomenar persones o conceptes dels dos gèneres es pot fer servir només la corresponent al masculí, entenent això com una llicència que ens dóna agilitat i "esponjament" a l'escriure i al parlar. No és, entenc jo, una qüestió sexista si no pràctica. Aquest efecte Ibarretxe (que parla de "los vascos y las vascas" cada quatre frases) se'm fa carregós, com carregós se'm fa l'article 69. Torneu-lo a llegir si us plau.
No hi hauria cap problema en parlar de la persona elegida per a la Presidència, per exemple, per fer-ho tot en femení, o en un ús més racionalitzat de la doble expressió cada vegada i cada vegada.
I és que, a més, això comporta que s'analitzin altres articles. A la pàgina anterior de l'exemplar que jo estava mirant hi ha l'article 67, apartat 9, que diu:
"El president o presidenta de la Generalitat, si no ha nomenat un conseller primer o consellera primera, pot delegar temporalment funcions executives en un dels consellers".
Eeep! Aquí ho tenim! Un dels consellers. I les conselleres? Mai el President podrà delegar en una consellera? No tindrem mai una Presidenta de la Generalitat en funcions? Alerta! Sexisme?

Potser és per això que he trobat aquestes escales que van ja de dues en dues. Deuen ser "ell" i "ella". Com "los vascos y las vascas" o "el conseller primer o consellera primera".

Sant Ambròs de

A Can Vilapou som de cuina petita i menjar al menjador, però per voluntat pròpia. Vull dir que quan vam comprar la caseta, amb la benedicció de la Caixa, vam poder remenar una mica els plànols i vam decidir reduïr superfície de la cuina per guanyar-la per altres bandes. Per això, a la cuina només hi esmorzem i, quan ho fem, és a peu dret. I és en aquells moments quan aprofito i miro el meu calendari de capçalera que darrerament és de la Caixa de Girona (té unes fotografies molt maques i a aquella hora és el que entra millor).
Bé, i el sant d'avui és "Sant Ambròs de", així, tal com ho poso. En un primer moment he suposat que si el calendari posava aquest nom, era aquest nom, que a mi em van ensenyar de petit que amb les coses i els amics del Senyor (Ell), no s'hi juga.
Només cap a l'hora de dinar he començat a dubtar i he investigat (?) una mica. Fins el tercer Santoral virtual que he consultat no he trobat que el nom correcte és Sant Ambròs de Siena i, evidentment, ai tonto de mi, ho he trobat en una pàgina que s'anomena esglesia.net.
No entraré massa, ni gens, en la vida del beat dominic, només deixaré una nota que n'he trobat:
-San Ambrosio, de Siena, Toscana, fraile dominico que se distinguió por su celo en la predicación. Fue desde su nacimiento el hombre más feo y contrahecho del mundo, lo cual no le impedía arrastrar a las multitudes.
Queda tot dit.

De la manera que he començat acabo. El títol és, o sembla, inacabat, en construcció. L'escala d'avui és així, començada, inacabada, en construcció

Embolic?

Avui he començat el post a partir de la foto. No és, em sembla, la primera vegada que dic això de l'ordre en que ho faig, és a dir, si primer és la foto o l'escrit, l'ou o la gallina (la gallina!!!!).
I la foto m'ha portat a la paraula embolic, i no sé si per la imatge en sí o per l'època que passo. Qui ho sap?
Aleshores he fet servir "això" de dalt de tot de la pàgina que posa "Buscar Blog" i hi he posat la paraula "embolic". M'ha donat 4 resultats (amb aquest inclòs). Curiós.
Està bé llegir el que has escrit fa més d'un any.
Si més no, escolteu aquell "Christmas in heaven" del quart post. I aneu mirant aquesta foto...

TV3 a València

Jo sóc d'aquelles persones que creiem que el català és una llengua que es parla allà on es parla, així, sense posar uns límits de punts i ratlles, sense fronteres, sense separacions. Qui vulgui creure que això no és així, que el que es parla a València, o a Mallorca o a centenars de llocs més, és una llengua diferent, allà ell, científicament sembla ser que es demostra que no ténen raó, però les creences són propietat de cada persona (encara que vagin errats).
Una altra cosa, però, és voler imposar aquestes creences. Voler diferenciar allò que no es diferencia, intentar amagar allò que "sona" igual, dir que dos textos de 400 paraules amb 399 de comuns estan escrits en idiomes diferents, tot això és, com a mínim, lleig.
Al País Valencià (com a Mallorca) hi ha gent (massa) que creu que les coses han de ser així, que si existeixen uns "media" de comunicació en català han de ser silenciats en el seu territori. I així ho han anat imposant una vegada rera l'altra. La tossuderia de gent com la d'Acció Cultural del País Valencià ha estat sempre "legalment" boicotejada pels poders públics, siguin del partit (PP o PSOE) que siguin, fent migrar les freqüències d'un lloc a l'altre gràcies a anar-les donant successivament a altres mitjans.
Ara toca un altre capítol. S'acosten eleccions i l'anticatalanisme sempre ha donat vots.
Paradoxalment l'entesa (o la desentesa) que es qüestiona ara és amb el Ministeri d'Indústria que en aquell moment encapçalava l'actual MHP José Montilla, quin govern diu que són els demés els que s'han d'entendre i posar d'acord (ha, ha!). Tot una mica esquizofrènic.
Bé, jo deixaré una escala que no és de l'edifici de TV3 (ho sento, no en tinc cap, encara), però és del de Catalunya Ràdio, cosins germans, vaja, i que me la va cedir en Saül Gordillo, una eminència en això del món dels blocs (blogs).
I per acabar, només dir que al País Valencià, en el seu moment, es va poder veure aquest vídeo. Seria una llàstima que això no hagués estat possible.

Us presento en Borja

Aquest matí quan llegia el Punt digital he trobat una notícia de la que en trec un extracte:
"Es diu Borja, viu a l'exclusiva urbanització Bellaterra de Cerdanyola del Vallès i condueix un Ferrari F-355 acabat de comprar. Els Mossos d'Esquadra van enxampar el jove de 23 anys diumenge a la matinada a l'autopista C-16, la dels túnels de Vallvidrera, al volant del seu bòlid a 201 km/h, en un tram limitat a 90 km/h. Es va negar a fer les proves d'alcoholèmia i poc abans havia passat un peatge sense pagar. Els agents van comprovar que tenia el permís de conduir retirat, la tercera vegada".
Mira Borja, què vols que et digui? Jo a la teva edat, si hagués tingut els teus "possibles", un Ferrari i la teva cara, potser també hagués fet alguna animalada d'aquestes, però em sembla que no, que jo tenia altra feina... A veure, no em sembla malament que t'agradin els cotxes, ràpids, luxosos i cars, ni que t'agradi la velocitat, però no massa lluny de "ca teva" téns un circuit que te'l pots llogar per a tu solet i donar-hi totes les voltes que vulgui, panxa amunt i panxa avall, tu mateix.
Mala inversió la d'aquells calés que s'han gastat en col.legis, cars, però col.legis.
Bé, no n'he de fotre res jo, però m'emprenyaria molt trobar-me amb tu a la carretera quan vagi tranquilament a fer la meva audicio de sardanes amb el meu Focus i fer-te nosa, ja m'entens.. Ep, jo vaig molt per l'Empordà, vull dir que no cal que hi vinguis...
Dues coses per acabar:
La primera és que si vols et presento un altre xicot que li agraden els cotxes, els 4x4, i pujar i baixar escales. Es diu Pau, és una mica més gran que tu, en té 28, i és advocat, que també us pot servir. I tu, quin ofici tens?
I la segona, proposar-te que et compris una "furgona" com aquesta, amb escala incorporada (en Pau la disfrutarà). Potser no corre tant però segur que la pots aprofitar per anar-te'n ben lluny.
De res.

Dimarts i 13 (3)

Com que no tinc cap pretensió de ser original ni de ser massa trencador en això del blog, i com que em vaig adonar el mes passat que ja havia fet un post que es deia "dimarts i 13" l'any 2005, i un altre "dimarts i 13 (2)" el 2006, vaig decidir que aquest any no faria la tercera edició.
Així, el 13 de febrer vaig fer un post totalment inofensiu i reflexiu anomenat precisament "un reflex".
Una altra raó que m'havia portat a trencar la "tradició" va ser que el dia ja havia començat malament, força malament. De bon matí m'havia trobat el cotxe amb un vidre trencat, tot enlaire i els CD's (que havia ordenat feia uns dies, després de mesos) fosos.
Era doncs una temàtica massa fàcil.
Ara, un mes deprés, es repeteix el dimarts i 13 i, mentres espero anar-me trobant durant el dia tots els vidres sencers, he recordat una mica els primers moments després d'aquella troballa.
La meva primera reacció, i la lògica, va ser anar a la caserna de la Policia Local per veure, per saber, què havia de fer. Realment era la segona reacció, ja que la primera va tenir relació amb tots els sants apostòlics i romans que corren pel cel i els inferns. Les seves indicacions van ser clares, tot era cosa de l'assegurança, ells es cuidaríen de tot, ells i jo, clar. Temps perdut, humor perdut, discos perduts...
A la tarda un company de feina em preguntava si havia hagut de fer molta paperassa, la Policia, els Mossos, etc... Aleshores hi vaig caure. No m'havien ni preguntat on havia passat, quins danys havia patit el cotxe (de les persones ja ni pensar-hi), si m'havien robat, res, absolutament res...
Ara, un mes deprés, ho recordo.
I ara, un mes després, segueixo sense acabar d'entendre res. Vaig anar a una caserna o a una gestoria?
P.D.: La relació d'aquesta escala amb el post d'avui és que aquesta havia sigut precisament l'entrada d'una caserna de la Policia Local d'un poble (ciutat) del Maresme.

Mercat i vent

Una de les coses maques que ens queden, o que em queden, i que duri, és passejar pels mercats. Ja està clar que quan un treballa, o si més no va a la feina, li queden un màxim de dos matins lliures, encara que al final no sempre sigui així. Per tant algun dissabte, algun diumenge i algun dia de vacances són els únics que queden nets per passejar pel mercat. Bé, un també es pot aixecar a les tantes de la matinada i anar-hi a primera hora un dia qualsevol entre setmana, però això ja és un tema més delicat.
Aquest matí hi he pensat en la genta que fa mercats. Amb el vent que feia. És una manera ben fàcil de perdre el jornal. Inclemències del temps en diuen.
Un, que té un passat, també ha fet alguns mercats (èpoques artesanals), i recordo especialment la solidaritat de la primera vegada que em (ens) va enganxar un xàfec. Si no arriba a ser pels veïns de les parades que van començar a treure plàstics, lligar-los, i acabar fent-nos un tendal amb un plis plas, no hagués passat d'aquell segon dia de mercat.
Dependre del temps per viure (però seriosament, no com aquells que viuen i cobren de dir el que els sembla que passarà i al final nasti de plasti) és molt dur.

Antropologia

Llegeixo al diccionari (tot just vaig per la lletra A) que l'antropologia és la ciència que s'ocupa d'estudiar l'origen i el desenvolupament de tota la gama de la variabilitat humana i els tipus de comportament social a través del temps i l'espai, és a dir, del procés biosocial de l'existència humana. Agafo l'altre diccionari (en tinc dos) i diu que és la ciència que tracta de l'home en el seu conjunt. Dues definicions una mica diferents en quant a forma i volum però que vénen a significar el mateix (?).
No puc ara, per raons de temps i espai precisament, aprofondir massa en les opinions i teories de personalitats com James George Frazer, Radcliffe-Brown, Franz Boas o el mateix Gonzalo Aguirre Beltrán. Ni, per una altra banda, voldria deixar de mencionar grans mestres, John Wesley Powell, Alfred Kroeber, autor precisament del llibre "Anthropology", un puntal en l'estudi del comportament, els quals ens portaríen a revisar Oscar Lewis i, fins i tot, els treballs del corrent indigenista llatinoamericà protagonitzats per Guillermo Bonfil.
El temps i l'espai, aquests grans f. de p. que ens limiten per tot arreu.
Com que sóc de ciències, la meva mentalitat tendeix a numerar i quantificar les coses i aleshores parlar d'estudis de comportaments i de l'existència humana, ho he d'associar, per exemple, a quantitat de temps, a un estudi en el pas dels anys. És a dir, em costa veure un tema científic que no contingui números, encara que sigui per comparar èpoques i anys. D'aquí ve que l'escala d'avui ha de ser d'èpoques passades i remotes, els grecs, els romans, el que sigui que quan en parlem hi haguem d'incloure una quantitat (els segle) en la definició.
Bé, el cas és que, immers en aquests estudis, estava fullejant una altra "bíblia" del tema antropolègic, l'Interviu, i allà he descobert un interessant estudi "científic" que es resumiria en la següent làmina:Quanta feina hi ha encara per fer en l'estudi de la ciència! Quants becaris i becàries es necessiten encara! Quantes subvencions, quants ajuts, quanta promoció i quant treball de camp!

Divergents

Veure avui qualsevol informatiu o qualsevol diari digital és llegir o sentir paraules com bronca, vergonya, hooligans, espectacle, cinisme, hipocresia... Tot molt edificant.
Ja tinc clar que un alt percentatge de la gent, allò que anomenen "pueblo llano", s'empassa els conceptes i les idees que els escupen sense cap mena de misericòrdia molts polítics i molts amos de la pàtria. També tinc clar que el que jo penso no té per què ser més assenyat i més raonat que allò que diuen els que "hi entenen".
Però amb tot, em mereixo més respecte. I em mereixo que el respecte sigui un dels principis bàsics del funcionament de la nostra societat.
Em veig capacitat per donar lliçons, si cal. Com a mínim a "ells". Només he de recordar el que em deien a l'escola o el que em marca el sentit comú. Ni fa cap falta que posem sobre la taula conceptes com "seny" o responsabilitat.
Les conseqüències de la irresponsabilitat poden ser greus, però el preu ja pagat per tota la irresponsabilitat vessada és massa alt per l'actiu que tenim. Algú els hauria de fer un petit balanç i mostrar el que hi ha a cada cantó.
El temps passa, el futur no es mereix ser tan descolorit.
Jo adverteixo. Ells encara ténen temps.

Dos escalons

Per començar, dos escalons, esglaons, graons, com volgueu. És la meva manera de reflexar aquest principi de temporada (musical). Com que som una cobla modesta, no de les que van o lluiten per la Champions, perquè ens entenguem, si no de les que es mantenen sense massa problemes (seguint el símil futbolístic) a primera divisió, doncs comencem la temporada tranquilament. Aquest cap de setmana una audició dissabte i una el diumenge, per no abusar tampoc.
(Ja sento de lluny la veu d'aquells que diuen "doncs nosaltres vam tocar ja la setmana passada i dijous i divendres i...." Que t'aprofiti, home!)
Bé, nosaltres comencem pujant aquests dos escalonets petitons, sense pretensions però això sí, amb moqueta.

El meu eclipsi

Cada vegada que veig la notícia d'un eclipsi, total o parcial, de sol o de lluna, aquí o al'altra punta del món, em ve un neguit especial. Com es poden produir aquests fets quan parlem d'unes distàncies quasi inimaginables? Com podem nosaltres veure, o només apreciar lleument les conseqüències del pas d'un astre pel davant de l'altre?
Nosaltres, peces insignificants d'un univers impossible d'entendre. Nosaltres, la minúscula part d'un tot infinit. Com compendre el que això significa? Com podem intentar imaginar fets que es produeixen en una immensitat que no té principi ni final? Ni en espai, ni en temps, ni en qualsevol altra dimensió que existeix i que no podem ni intuir.
Avui he sortit al carrer, he tornat a casa, una i més vegades. Després al balcó, perquè l'univers, el món, l'espai, es mouen. Ja els tenia al davant. Els colors s'han transformat, els volums han variat, s'han confós els límits, la nitidesa ha desaparegut...
Hauria volgut tenir una escala per acostar-m'hi, per tocar-ho, per entendre-ho. Encara que fos aquesta d'una xemeneia (gràcies Oriol) que arribés fins allà on llença el seu fum, on assenyala el seu dit inquisidor. Hagués pujat agafant-me a cada esglaó com si fos una explicació de l'inexplicable.
Hagués volgut estar allà per això, per entendre-ho.

Em pot deixar passar?

Un servidor no té costum de criticar massa els demés des d'aquest blog.
(Bé, la veritat és que el blog es va fer per "criticar" els enfustissats que no reunien les condicions adeqüades, sobre tot en quant a les escales...)
(I també és veritat que he criticat qüestions polítiques i socials)
I un servidor també vol dir que no li agrada criticar cap col.lectiu en concret, com per exemple, (1, 2, 3,...) conductors professionals, taxistes, conductors de camions, conductors en general...
Però avui faré una excepció i criticaré, sí, criticaré.
Aquest matí quan he agafat el cotxe per anar a acompanyar la nebodeta al cole i després acompanyar-me a mi mateix a treballar (no de músic), m'he trobat amb un camió d'aquells que buiden els contenidors de reciclatge.
Feina lloable, sí senyor, però feina, res més que això.
Al carrer hi havia, d'esquerra a dreta i per aquest ordre: una vorera, un contenidor, el camió, un espai més ample que un cotxe i una altra vorera.
Al darrera del camió hi havia el meu cotxe.
A la meva dreta hi havia un cotxe aparcat.
A la meva esquerra una filera de cotxes aparcats.
Si el camió s'hagués acostat una mica de res més al contenidor jo tenia espai per passar.
Si el camió hagués parat uns dos metres més endavant, jo tenia espai per passar.
Resum: He hagut d'esperar-me 6 minuts veient com els dos operaris es dirigien mútuament l'operació i he arribat 3 minuts tard a marcar al rellotge de fitxar a la fàbrica.
Segur que és tan difícil mirar al voltant quan un està treballant?