La notícia hauria sigut, més o menys: "Gadaffi ha mort avui quan el convoi en el que fugia ha sigut interceptat per un atac aeri de les forces de l'Otan".
Després, al cap d'uns quants dies, potser hauria transcendit que se li havia fet l'autòpsia i que s'havien apreciat un o dos impactes de bala, però aquests serien atribuïts a impactes de metralla o a algun tret perdut dels seus mateixos defensors. I aquí s'hauria acabat el dictador i la seva llegenda, d'una manera més que "digna".
Però fins avui ningú havia comptat amb els telèfons mòbils, amb les seves càmeres incorporades i la difusió social en xarxa. Els soldats, per rebels que siguin o poc armats que vagin, no s'obliden el mòbil abans de sortir de casa per iniciar la revolució.... Compte amb això!
I ara, a partir d'ara, serà més difícil amagar segons quins aspectes tèrbols de la història. O, en tot cas, entre l'equip d'intervenció immediata dels oficials hi haurà d'haver un deshinibidor de cobertura de mòbils, o com carai es digui.... La guerra (ja) és així.
P.D.: I seguint amb les innovacions tecnològiques, algú es va fixar que els "locutors amb txapela" d'ETA es van comprar aquesta vegada una càmera d'alta definició (llegit a Twitter)?
23.10.11
21.10.11
La força (o no) de Twitter i les xarxes
Darrerament ha aparegut una mena d'esport "friki-nacional" que consisteix en seguir, els dilluns, el programa El Convidat amb un ull i dues orelles a la televisió i amb l'altre ull i les mans al teclat de l'ordinador o d'alguna eina similar.
Fer el seguiment del hashtag #elconvidat és veure un altre programa. Cada imatge, cada frase, cada detall, és comentat quasi a l'instant per una bona quantitat de connectats online.
I què provoca això? Doncs provoca molts comentaris directes, frescos, punyents, crítics, fora de lloc o banals. Cap detall queda lliure d'esment: la gorra de la parella de la Gemma Mengual, la pinta de l'home de la Ruscalleda, la marca de l'ordinador de la germana Forcades, el que tenen penjat a la paret, el llit, la roba, la música, els fills, les sabatilles, el partit del Barça, la vista des de la finestra, cada frase, tot, i tot en un màxim de 140 caràcters.
I quina importància té o pot acabar tenint això? Doncs depèn... I crec que hi ha un abans i un després del programa del dilluns passat amb Gerard Quintana.
I per què? Només per com parla o deixa de parlar un cantant més o menys independentista a casa seva? O per si un pare ha, o hauria, o podria parlar amb el seu fill en la seva llengua, tal com ho fa la seva mare?
No, crec que no només serà per això....
En aquest país, entre alguns altres esports nacionals, tenim el de mirar-nos el melic d'una manera exagerada, i de considerar-nos unes víctimes en potència de qualsevol causa.
Tot el que es va "dir" a Twitter el dilluns no va ser més cruel que el que es va dir, per exemple, durant el programa dedicat a la Carme Ruscalleda. M'atreviria a dir que no s'hi va acostar ni de lluny. Aquell dia hi va haver molta crueltat amb les persones de l'entorn familiar de la protagonista... entre d'altres "guindes" ja habituals. I, en els dos casos, també hi va haver molts comentaris "normals", divertits, favorables, distesos, etc. Però aquests no acostumen a tenir cap ressò...
Què va ocasionar el rebombori del darrer programa? Que alguns seguidors de Sopa de Cabra es donessin un cop al cap i ara siguin capaços de llençar tots els seus discos per la finestra, perquè en Gerard Quintana és fill d'un gris i deixa l'educació dels fills en mans de la seva dona? No, no ens enganyem.
El mateix dilluns van sortir alguns comentaristes de, diguem-ne, més nivell (gurús), que van entrar al multi-diàleg en defensa de la llibertat individual del protagonista i en contra d'un "independentisme" curt de mires i inquisidor. I això ho van fer amb una vehemència inusitada i fins ara mai vista. El trasllat de la discussió al trinomi llengua-llibertat-independència ha tingut uns resultats demolidors. Ara tots els tertulians, cronistes, articulistes, tots, senten càtedra sobre la identitat nacional. I, al final, les deduccions van afavorir i afavoreixen les tesis crítiques amb l'independentisme, no ens enganyem. Criticant la pretesa "puresa ètnica" que semblen demanar alguns "twitteros" acabem (acaben) demanant una "puresa" nacional que no es demana per als nostres contraris (o "enemics").
Sempre acabem sent unes víctimes i, moltes vegades, les víctimes de nosaltres mateixos.
Fer el seguiment del hashtag #elconvidat és veure un altre programa. Cada imatge, cada frase, cada detall, és comentat quasi a l'instant per una bona quantitat de connectats online.
I què provoca això? Doncs provoca molts comentaris directes, frescos, punyents, crítics, fora de lloc o banals. Cap detall queda lliure d'esment: la gorra de la parella de la Gemma Mengual, la pinta de l'home de la Ruscalleda, la marca de l'ordinador de la germana Forcades, el que tenen penjat a la paret, el llit, la roba, la música, els fills, les sabatilles, el partit del Barça, la vista des de la finestra, cada frase, tot, i tot en un màxim de 140 caràcters.
I quina importància té o pot acabar tenint això? Doncs depèn... I crec que hi ha un abans i un després del programa del dilluns passat amb Gerard Quintana.
I per què? Només per com parla o deixa de parlar un cantant més o menys independentista a casa seva? O per si un pare ha, o hauria, o podria parlar amb el seu fill en la seva llengua, tal com ho fa la seva mare?
No, crec que no només serà per això....
En aquest país, entre alguns altres esports nacionals, tenim el de mirar-nos el melic d'una manera exagerada, i de considerar-nos unes víctimes en potència de qualsevol causa.
Tot el que es va "dir" a Twitter el dilluns no va ser més cruel que el que es va dir, per exemple, durant el programa dedicat a la Carme Ruscalleda. M'atreviria a dir que no s'hi va acostar ni de lluny. Aquell dia hi va haver molta crueltat amb les persones de l'entorn familiar de la protagonista... entre d'altres "guindes" ja habituals. I, en els dos casos, també hi va haver molts comentaris "normals", divertits, favorables, distesos, etc. Però aquests no acostumen a tenir cap ressò...
Què va ocasionar el rebombori del darrer programa? Que alguns seguidors de Sopa de Cabra es donessin un cop al cap i ara siguin capaços de llençar tots els seus discos per la finestra, perquè en Gerard Quintana és fill d'un gris i deixa l'educació dels fills en mans de la seva dona? No, no ens enganyem.
El mateix dilluns van sortir alguns comentaristes de, diguem-ne, més nivell (gurús), que van entrar al multi-diàleg en defensa de la llibertat individual del protagonista i en contra d'un "independentisme" curt de mires i inquisidor. I això ho van fer amb una vehemència inusitada i fins ara mai vista. El trasllat de la discussió al trinomi llengua-llibertat-independència ha tingut uns resultats demolidors. Ara tots els tertulians, cronistes, articulistes, tots, senten càtedra sobre la identitat nacional. I, al final, les deduccions van afavorir i afavoreixen les tesis crítiques amb l'independentisme, no ens enganyem. Criticant la pretesa "puresa ètnica" que semblen demanar alguns "twitteros" acabem (acaben) demanant una "puresa" nacional que no es demana per als nostres contraris (o "enemics").
Sempre acabem sent unes víctimes i, moltes vegades, les víctimes de nosaltres mateixos.
reflexionat i escrit per vilapou
vilapou
20.10.11
I continua el verd....
Vert et je te veux vert.
Vent vert. Vertes branches.
Le bateau sur la mer,
le cheval dans la montagne.
L'ombre autour de la ceinture,
elle rêve à son balcon,
chair verte, verts cheveux
avec des yeux d'argent froid.
Vert et je te veux vert.
Dessous la lune gitane,
toutes les choses la regardent
mais elle ne peut pas les voir.
Vert et je te veux vert.
De grandes étoiles de givre
suivent le poisson de l'ombre
qui trace à l'aube son chemin.
Le figuier frotte le vent
à la grille de ses branches
et la montagne, chat rôdeur,
hérisse ses durs agaves.
Mais qui peut venir? Et par où?
Elle est là sur son balcon,
chair verte, cheveux verts,
rêvant à la mer amère.
reflexionat i escrit per vilapou
vilapou
19.10.11
Consideracions...
Setze jutges d'un jutjat
mengen fetge d'un penjat;
si el penjat es despengés
es menjaria els setze fetges
dels setze jutges que l'han jutjat
I encara una altra.....
Un chasseur sachant chasser
doit savoir chasser sans son chien
reflexionat i escrit per vilapou
vilapou
17.10.11
Esperança (bis)
El 23 de març de 2006 vaig escriure: "Diuen que el verd és el color de l'esperança". Avui, començo la setmana amb el mateix pensament...
reflexionat i escrit per vilapou
vilapou
16.10.11
Petits contrastos
Un florista em deia un dia que..... Bé, segur que avui ja no se'n diu "florista", disculpeu. No sé quina deu ser la titulació correcta: Tècnic especialista en disseny d'espais naturals? Dissenyador ambiental d'interiors? Interiorista de zones vitals? No ho sé, disculpeu.
Deia que l'interiorista, vull dir el florista, m'explicava que si tinc dos replans de l'escala (jo sempre he d'intentar cuidar les escales... per l'harmonia, ja sabeu...). Que em raonava que el que he de posar als dos replans no ha de ser semblant, ha de contrastar.
I així ho hem intentat fer a can Vilapou. No és res de l'altre món, ni l'escala, ni can Vilapou, ni el nou ornament, però vaja, hem canviat una mica el Feng Shui de l'escala.
Deia que l'interiorista, vull dir el florista, m'explicava que si tinc dos replans de l'escala (jo sempre he d'intentar cuidar les escales... per l'harmonia, ja sabeu...). Que em raonava que el que he de posar als dos replans no ha de ser semblant, ha de contrastar.
I així ho hem intentat fer a can Vilapou. No és res de l'altre món, ni l'escala, ni can Vilapou, ni el nou ornament, però vaja, hem canviat una mica el Feng Shui de l'escala.
reflexionat i escrit per vilapou
vilapou
7.10.11
Però vostès no s'escolten?
Ahir hi va haver Ple a l'Ajuntament de Calella. I, com és habitual darrerament, el vaig seguir en la seva totalitat, tot i que aquesta vegada ja ho vaig fer d'una manera parcialment presencial.
He de dir que va ser un Ple força interessant amb algunes intervencions a tenir en compte a partir d'avui, per allò d'anar situant a cada regidor en el seu lloc en aquest tauler.
I, com també era d'esperar, la passada Fira va ser una mica protagonista en l'apartat de precs i preguntes que van dirigir els grups de l'oposició a l'equip de govern.
Una primera cosa a destacar van ser les paraules de l'Alcaldessa Candini quan va afirmar, fent sincera autocrítica, que la Fira no els havia agradat a ells. Sincera autocrítica, espero, i amb positives conseqüències de futur, també espero.... (No entraré a sac en el tema, ni en les declaracions que s'havíen fet fins a dia d'ahir...).
Però el que sí que vull destacar i denunciar públicament ja d'una vegada, és l'enèssima utilització de la frase: "Hem tingut 100 dies per preparar aquesta Fira". Prou, ja, de donar aquesta excusa, i els exigeixo (pobre de mi), a govern i oposició, és a dir, a oposició i govern anteriors, que donin explicacions públiques a la ciutadania de Calella sobre aquest fet incomprensible.
M'estan dient que durant 265 dies no s'havia preparat res de la Fira? O només tramitat alguns estands?
M'estan dient que aquell organigrama que tenia cura i responsabilitat de l'organització de la Fira no ha treballat durant 265 dies?
O estan insinuant que l'equip de govern anterior no els ha deixat fer la seva feina?
I des de l'oposició no havien fiscalitzat el que (no) es feia? Cap on miraven?
I si ahir, al Ple, l'ex-alcalde Juhé no va fer retirar aquesta frase repetida 100 vegades, vol dir això que és veritat que no havien preparat la Fira? I si arriben a guanyar les eleccions?
I, pitjor encara, vol dir això que tenien un pla que ara s'han emportat a casa? I quan hi hagi les properes eleccions faran el mateix els que manen ara?
Som els ciutadans els que hem de pagar aquest joc infumable dels que guanyen i els que perden? Quan ens ha costat això?
Govern i oposició, oposició i govern, ahir i avui, no són seriosos amb un esdeveniment de la importància de la Fira de Calella.
I, per acabar, els números de la Fira, o de la Challenge, només els poden veure els grups polítics que els demanen, si els demanen? No haurien de ser públics i transparents?
Si us plau, més seriositat!!!
He de dir que va ser un Ple força interessant amb algunes intervencions a tenir en compte a partir d'avui, per allò d'anar situant a cada regidor en el seu lloc en aquest tauler.
I, com també era d'esperar, la passada Fira va ser una mica protagonista en l'apartat de precs i preguntes que van dirigir els grups de l'oposició a l'equip de govern.
Una primera cosa a destacar van ser les paraules de l'Alcaldessa Candini quan va afirmar, fent sincera autocrítica, que la Fira no els havia agradat a ells. Sincera autocrítica, espero, i amb positives conseqüències de futur, també espero.... (No entraré a sac en el tema, ni en les declaracions que s'havíen fet fins a dia d'ahir...).
Però el que sí que vull destacar i denunciar públicament ja d'una vegada, és l'enèssima utilització de la frase: "Hem tingut 100 dies per preparar aquesta Fira". Prou, ja, de donar aquesta excusa, i els exigeixo (pobre de mi), a govern i oposició, és a dir, a oposició i govern anteriors, que donin explicacions públiques a la ciutadania de Calella sobre aquest fet incomprensible.
M'estan dient que durant 265 dies no s'havia preparat res de la Fira? O només tramitat alguns estands?
M'estan dient que aquell organigrama que tenia cura i responsabilitat de l'organització de la Fira no ha treballat durant 265 dies?
O estan insinuant que l'equip de govern anterior no els ha deixat fer la seva feina?
I des de l'oposició no havien fiscalitzat el que (no) es feia? Cap on miraven?
I si ahir, al Ple, l'ex-alcalde Juhé no va fer retirar aquesta frase repetida 100 vegades, vol dir això que és veritat que no havien preparat la Fira? I si arriben a guanyar les eleccions?
I, pitjor encara, vol dir això que tenien un pla que ara s'han emportat a casa? I quan hi hagi les properes eleccions faran el mateix els que manen ara?
Som els ciutadans els que hem de pagar aquest joc infumable dels que guanyen i els que perden? Quan ens ha costat això?
Govern i oposició, oposició i govern, ahir i avui, no són seriosos amb un esdeveniment de la importància de la Fira de Calella.
I, per acabar, els números de la Fira, o de la Challenge, només els poden veure els grups polítics que els demanen, si els demanen? No haurien de ser públics i transparents?
Si us plau, més seriositat!!!
reflexionat i escrit per vilapou
vilapou
4.10.11
Cercles i línies infranquejables
Suposo que deu ser una herència innata de l'espècie el considerar-se el centre de... tot, de la societat, del món, de l'univers sencer. No crec pas que això sigui un signe d'orgull ni de prepotència, al contrari, és, més aviat, una mostra d'auto-defensa. Si jo m'erigeixo en el centre del meu cercle, en el qual hi pugui incloure la meva gent més íntima i propera, i aquest cercle està inclòs en un de concèntric amb un altre nivell d'amistat, i així successivament, el que estic fent és muntar un sistema defensiu i protector tant per a mi com per a tots aquells del meu voltant.
I què passa quan algun element extern i aliè va travessant aquest cercles i va traspassant totes les línies que marquen el meu entorn?
El resultat és insospitable, les reaccions humanes són imprevisibles. La invasió de la intimitat pot provocar efectes d'un abast mai imaginat.
A la política en sentim a parlar força darrerament d'això de traspassar línies vermelles i infranquejables. No sé què els donen als polítics que quan els posen uns "galons" es creuen ja amos de la terra i posseïdors de no sé quines veritats.
Jo em permeto donar un consell a qui el necessiti: No és bo traspassar les línies marcades que envolten la intimitat personal, no és bo que ningú vulgui entrar en cap cercle que no li és permès i, sobretot, jo no aconsellaria a ningú posar a prova al que està al centre del cercle.
I què passa quan algun element extern i aliè va travessant aquest cercles i va traspassant totes les línies que marquen el meu entorn?
El resultat és insospitable, les reaccions humanes són imprevisibles. La invasió de la intimitat pot provocar efectes d'un abast mai imaginat.
A la política en sentim a parlar força darrerament d'això de traspassar línies vermelles i infranquejables. No sé què els donen als polítics que quan els posen uns "galons" es creuen ja amos de la terra i posseïdors de no sé quines veritats.
Jo em permeto donar un consell a qui el necessiti: No és bo traspassar les línies marcades que envolten la intimitat personal, no és bo que ningú vulgui entrar en cap cercle que no li és permès i, sobretot, jo no aconsellaria a ningú posar a prova al que està al centre del cercle.
reflexionat i escrit per vilapou
vilapou
Subscriure's a:
Missatges (Atom)