Suposo que deu ser una herència innata de l'espècie el considerar-se el centre de... tot, de la societat, del món, de l'univers sencer. No crec pas que això sigui un signe d'orgull ni de prepotència, al contrari, és, més aviat, una mostra d'auto-defensa. Si jo m'erigeixo en el centre del meu cercle, en el qual hi pugui incloure la meva gent més íntima i propera, i aquest cercle està inclòs en un de concèntric amb un altre nivell d'amistat, i així successivament, el que estic fent és muntar un sistema defensiu i protector tant per a mi com per a tots aquells del meu voltant.
I què passa quan algun element extern i aliè va travessant aquest cercles i va traspassant totes les línies que marquen el meu entorn?
El resultat és insospitable, les reaccions humanes són imprevisibles. La invasió de la intimitat pot provocar efectes d'un abast mai imaginat.
A la política en sentim a parlar força darrerament d'això de traspassar línies vermelles i infranquejables. No sé què els donen als polítics que quan els posen uns "galons" es creuen ja amos de la terra i posseïdors de no sé quines veritats.
Jo em permeto donar un consell a qui el necessiti: No és bo traspassar les línies marcades que envolten la intimitat personal, no és bo que ningú vulgui entrar en cap cercle que no li és permès i, sobretot, jo no aconsellaria a ningú posar a prova al que està al centre del cercle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada