30.6.10

Post rebel

Hi ha dies, o moments, en què veus com massa coses es comencen a posar d'acord per complicar-te la vida. No fa falta que siguin qüestions transcendentals, encara que sempre n'hi ha, sinó que comences amb la feina, amb aquell entrebanc que t'introdueixen perquè "algú altre" funcioni millor o quedi més bé; segueixes quan obres la primera pàgina del diari (digital o no) i certifiques que t'estan... com podríem traduir "ninguneando"?
Mires des del balcó de casa, busques papers invisibles, comprimeixes el temps per encabir-hi tot allò que es concentra a la mateixa hora, somrius als clients, apretes les dents perquè no et surtin les serps, observes, recapacites (tu sí, els demés a la seva...).
I aleshores decideixes que t'has de rebelar, és l'única solució, fer el teu petit acte de rebel•lió, puntual, privat, íntim, o col•lectiu, públic i compromès.
Però no et pots quedar quiet.

27.6.10

Un ressò...

"No s'acabarà el món, no!"
Un ressò de sant Joan, apart del soroll dels petards (se n'han sentit menys, oi, aquest any?, frase típica on n'hi hagi...), un ressò de sant Joan, deia, que amb tanta frase lligada i subordinada quasi perdo el fil, és que (és impossible no referir-se al conseller Nadal quan es parla de subordinades... No se li podria fer un reconeixement públic des de linstitut d'Estudis Catalans, o des de la mateixa Universitat? O potser una Creu de Sant Jordi... aquesta sí que estaria ben guanyada. Per cert, ja les han tornat, les que havien de tornar?).
Bé, reprenc el fil: un ressò de Sant Joan, apart del soroll dels petards (petards i coques és una parella d'aquelles impossibles d'imaginar separades, però que juntes fan molt poca gràcia; bé, a mi em fan poca gràcia... menjar i pólvora, plaer i estridència...).
Quin ressò queda de sant Joan?

21.6.10

Una ràpida reflexió després de Mataró

L'endemà mateix de la primera onada de Consultes per la Independència, el desembre passat, hi va haver una forta picabaralla entre Alfons López Tena, coordinador de la consulta a Osona, i la Coordinadora Nacional. A López Tena no li semblava bé que el percentatge de participació superior al 41% d'Osona es tractés de la mateixa manera que l'aconseguit a la resta de consultes.
Si "l'estil López Tena" havia aconseguit un augment a la participació de quasi un 15% sobre la mitja, això era un fet a tenir en compte. O no? Vist el resultat d'ahir a Mataró, capital de comarca i amb govern socialista quasi incontestable, sembla ser que sí que havia i ha de ser tingut en compte.
A Calella ja vam fer una trobada amb Alfons López Tena abans de la Consulta del 25A, de la que se'n van treure conseqüències i se'n va aplicar alguna correcció al protocol establert però, tornant als resultats d'ahir, constato que aquella trobada amb ALT, o amb el seu equip, s'havia d'haver fet molt abans: els números canten... i no em vull amagar de dir que veure com la participació a Mataró ha sigut més alta que a Calella em toca la fibra... "nacional"
No estic d'acord al cent per cent amb aquell estil però, vist com va anant tot, em sembla que una vegada més (i van...) l'independentisme, o el sobiranisme, o allò que abans se'n deia la lluita d'alliberament personal, continua amb l'objectiu desenfocat i marcat pels personalismes i els partidismes.
Ara tornarem a demanar signatures a la gent perquè el Parlament convoqui un referèndum, però ens continua faltant un "full de ruta" seriós. Un que estableixi, d'una vegada per totes, quin és el camí i el calendari a seguir, quins són els passos que s'han de donar per ser presos en consideració, sense dubtes ni salts al buit. I això ha d'estar fet i acceptat per tots aquells que volen arribar al final, en un sentit o en l'altre.

17.6.10

Sopars de carrer

A la Festa Major petita (com es diu aquesta contradicció literària?) del meu poble (perdó ciutat), s'acostumen a fer uns sopars de carrer la vigília del dia de Sant Quirze i Santa Julita. Aquesta idea surgida fa uns anys va anar tenint un èxit progressiu a la quadrícula dels carrers locals i, sobretot, quan l'Ajuntament proporcionava, o promocionava, la presència d'un grup musical que amentzés cada vetllada. Així, hi va haver un moment en que et podies passejar aquella nit per Calella mentres lligaves les cançons dels diferents grups tot passejant d'un sopar a un altre.
I com en tot, va aparèixer aquella famosa campana de Gauss.... És a dir, després d'arribar al clímax de l'èxit popular va venir la devallada.
Per què? Per la crisi? Per quina crisi?
El cas és que després de perdre les orquestres hem passat a perdre els grups i, ara per ara, estem perdent ja els músics: només queda algun teclat i alguna percussió...
Val la pena que en nom de la manca de pressupost perdem la qualitat?
Pensem-hi, si us plau.

15.6.10

Càmeres i aplaudiments

Tots tenim moments d'aquells en què t'imagines la fama, la veus a la vora teu, t'hi passeges pel costat, la toques, suaument, l'acarones, hi parles de tu a tu, com qui hi està ben avesat, i al cap d'una estona, quasi sense saber com, te n'adones que continues sent el mateix, tímid, vergonyós, prescindible.
Fa uns dies vaig tocar a la Plaça de la Catedral, sardanes, és clar, i em vaig veure envoltat de gent, de mirades intenses, d'oïdes obertes i interessades, de flaixos nipons, d'indiferència i de deferència, de somriures, de riures, d'emocions.
L'ego és una part de la personalitat que mai s'arriba a educar, sembla mentida. Un pensa que la seva activitat quotidiana és un camp controlat, quina falsedat, quina inconsciència...