30.9.05

Són moments importants

Aquests dies, aquests moments en què estic escrivint, són històrics, si més no ara per ara. Potser demà, o quan el "tema" es tracti "allà, lluny", la cosa es torni paper mullat, però ja hi haurà temps aleshores de parlar i recordar el que tots havien dit i havien deixat de dir, i havien callat. Si tots repasséssim les declaracions de quatre dies enrera aniríem veient les "estranyes" evolucions que ténen les idees, els principis, els dogmes, els anhels,...les Itaques. Per tot això, avui porto una escala ferma, ben quadrada, resistent, una mica cartessiana, funcional, moderna, amb futur, amb un record una mica clàssic però amb elements molt actuals, sostenible (perquè s'aguanta bé), segura, sense barana (ai!), una escala que pot aguantar moltes embranzides per fortes que siguin. Avui confiarem en ella.

29.9.05

Només un detall

Ja vaig dir que no faria un serial de la foto de fa dos dies, però si que em permeteria tornar-hi de tant en tant. I avui només n'ofereixo un detall. Realment és una obra d'orfebreria. Com es deu fer per trobar totes les peces necessàries per completar aital obra? O millor dit, com se li pot ocórrer a algú aquest acabat tan perfecte? No serà que s'agafa un troç de fusta d'aquí i un troç d'allà a terra, i es clava tot? El cas és que al final i si t'ho mires de lluny, quasi no es nota res. Però de la vora, millor que vigilis.

28.9.05

És com la "A"

Es veu tota elegant aquesta pota. Fa molts dies en vaig publicar una que era quasi germaneta seva, però potser se la veia una mica més humil. Aquesta fa més diumenge. I ara que me n'adono, resulta que estic parlant de la pota de l'escenari, no de l'escala. Perquè d'escala no n'hi ha! Més ben dit, l'escala és això. Ja sé que es posa un peu aquí i un altre a dalt, mentre t'aguantes al tauló i has deixat l'instrument a un cantó i la bossa o l'americana a l'altre, i vigiles no donar-te un cop amb l'estoig del company i de passada no caus. I també sé que tot no és tan dramàtic, que no n'hi ha per tant, però jo..., jo ja he avisat.

27.9.05

És que dóna per molt!

No em vull acostumar a fer monogràfics d'una mateixa fotografia, ni a mostrar-la per fascicles, o tornar a parlar del collage. Però és que aquesta dóna per molt! M'haureu de permetre que alguns dies (més o menys espaiats) hi vagi tornant. Començant per la mateixa escala i la seva mida respecte a l'empostissat, seguint per la pota del darrera, continuant pels additius de la litrona, el tap d'ampolla, el paquet de cigarretes i el paper de plata, les "roques" del fons, els taulons, el color de la "pintura" dels cavallets, i ... què sé jo. Cliqueu, cliqueu a sobre de la foto, no té desperdici. Per acabar-ho d'adobar us he de dir que és d'aquells enfustissats en els que el rest del davant toca a baix perquè tot és tan estret que pots acabar abraçat als del costat i amb algun instrument a l'orella o al clatell. Molta paciència...

26.9.05

Em falta la 3a dimensió


Bé, a mi no, però potser per explicar-me i que m'entengueu sí. Si faig una fotografia de lluny, després la puc retallar i mostrar la part que interessa més. Però quan no em puc allunyar sino que he de fer la foto quasi des de dintre mateix, doncs es pot fer difícil de veure o d'imaginar. Per veure les escales que van als cors (de cantar) de les esglésies em trobo amb aquest problema. Primer hem d'entrar en aquesta espècie de "garita" i després trobarem l'escala en tota la seva expressió. Però no sé com la puc mostrar per donar la imatge més real possible. Quan tinguem el video en 3D (i no comenceu ara a dir que tot això ja existeix) d'una manera més factible ho podrem solucionar. O també quan algú faci una pel.licula documental sobre el tema que ocupa aquest blog. M'imagino la propaganda als diaris i les cues allà al Imax o com es digui i tothom frissant per entrar i veure les millors escales dels escenaris de Catalunya.

25.9.05

Aprengui'n Sr. Clos

Compte! No us pensessiu pas que vull canviar el sentit del blog i passar-me a la política de país. De fet hi ha dies i sobretot ara, que me'n vénen ganes i en diria moltes i potser de molt grosses, si més no per algunes orelles que s'han tornat massa fines, però... tornem al que ens interessa. Sí que lligaré la foto amb un tema que s'ha tornat de certa actualitat: els urinaris públics, i concretament els de ciutat. Mirin, potser que es fixin una mica més en els "pobles" i veuran que els passen de més de tres pams. Encara que sigui a la muntanya i tot allò que allà no fa pudor o sí, doncs s'hi instal.len uns "WC" la mar de pràctics i monos. Ho veuen Sr. Clos i companyia com tot és més senzill del que sembla i potser haurien de girar el cap de tant en tant cap a fora de la Gran Vila? Ah! i té la seva escala ben subjectada i resistent. Hi podem trobar un però com sempre: una barana no aniria malament, no tant al pujar perquè tens certa pressa i no tens temps ni de caure, però al baixar, que ja vas més relaxat, pots perdre l'equilibri, i més si estàs sobre la mitjana d'edat que es mou en aquests aplecs i ballades. No parlaré avui del pobre i sofert contrabaixista perquè quan utilitza aquesta escala no crec que hi vagi massa carregat (musicalment parlant).

24.9.05

Sí que pot ser

Em sembla que fa dies que no dic aquella frase de "la bona intenció". I si de vegades no n'hi ha prou amb la bona intenció, d'altres el que es veu és que la intenció hi és i és bona. És un joc de paraules però té el seu sentit. Si mirem la fotografia veiem que o hi ha molta escala o poc escenari. La veritat és que l'escenari és petit; no el van muntar per pujar-hi una cobla sino que era per un altre tipus d'actuació, però tampoc és massa petit. L'escala em podeu dir que deu ser la que va amb l'estructura aquesta que tant pot tenir 6 metres quadrats com 100. Però si més no la van fer servir, tant si era per una actuació per a nanos com si era per fer el pregó de les festes (era el primer cas). Per tant, si tenim la intenció de fer les coses bé, no regatejarem a l'hora de fer servir el material i la seguretat de tots (i totes) en surtirà beneficiada.

23.9.05

Doncs puja com puguis

I és clar, al final cadascú s'ha d'espavilar. Depenent de l'edat i de l'agilitat farem un camí més llarg o més curt. Arribar a dalt és fer el cim (mai més ben dit). Però hi ha vies diferents per pujar, i de vegades són força més complexes. Si no hi ha escala i per tant no hi ha escalons, esglaons, esgraons ni graons, doncs ens els hem d'inventar, i aleshores primer intentarem pujar al banc de pedra i d'allà a l'escenari. I si fos més alt, buscaríem el tercer i el quart.Però al final, tots a dalt i a començar que ja és hora.

22.9.05

Res a la dreta...

Doncs mirem avui a la dreta, i... sembla que tampoc. És una mica la còpia de l'altra banda, però sense quadre de llums. Tampoc fa falta. Tornem a tenir el banc de pedra, la mateixa estructura o el saltiró de la cardina. Són les tres maneres de pujar que se m'acudeixen. Potser demà trobarem una altra solució, encara que em sembla que no anem pas bé.

21.9.05

Lo video-clip

Així queda lo video-clip:

Lo video-clip

Us presento el video promocional del blog. Heu d'anar a la dreta a la "zona d'audiovisuals". Tarda uns 30 segons en carregar-se (minimitzeu la pantalla i doneu un volt pel bloc). La veritat és que no sé com es pot millorar, aquest és el problema dels "nouvinguts". S'accepten consells. Ah! una forta abraçada a la Nydia.

Res a l'esquerra...

Iniciarem avui una nova trilogia amb aquesta part esquerra de l'escenari. De fet podem mirar diverses coses de la fotografia. Si comencem per l'esquerra veiem que d'escala i de moment, res de res. Això sí, tenim corrent i tenim llum gràcies a aquest quadre elèctric clavat a la paret de pedra més que centenària (potser ja venia inclòs de nova construcció). Però si parlem de pujar hi veiem poques possibilitats: o pugem pel banc de pedra, o posem un peu al ferro aquest i després aixequem una cama fins a dalt o som joves, alts, àgils i de passada "guapos" i fem el saltiró de la cardina. Acosteu la foto (cliqueu a sobre) i veureu els detalls de més a prop. Si de l'esquerra passem al centre, doncs 3/4 del mateix, però sense banc de pedra. Veurem demà des d'un altre angle.

20.9.05

El contrapunt d'ahir

Ja alguna vegada he dit que no tot són penúries en aquest món. I quan dic "aquest món" ho faig en doble sentit. En el segon, que és el que interessa ara, em refereixo a la quantitat de material utilitzat, a les grans mesures, a allò de que millor que en sobri... Però em podríeu titllar d'il.lús si em pensés que tota aquesta extensió s'ha muntat per a onze o dotze músics "de cobla". No!, mai!, impossible! Doncs és una llàstima però mai es fa un escenari així per a interpretar una audició de sardanes. Els músics de la fotografia van tenir la sort de poder aprofitar un escenari d'orquestra grossa o conjunt modern que estava allà per algun altre acte. I aquesta escala? L'heu vist bé? Hi caben tres músics de costat amb estoigs inclosos. Una passada. Mireu-ho bé que ha sigut una casualitat. Si fins i tot té dues baranes. El que us deia: una "gossada".

19.9.05

Encara queda fusta

Avui fa 50 dies que vaig començar el bloc. Me n'he adonat perquè tenia un calendari al davant i no perquè pensi fer un "especial" (potser quan hagin passat els primers 100 dies que s'han de donar de confiança a qualsevol innovació). I tot ve perquè he triat aquesta escala de fusta. A partir del 1r. d'agost vaig tornar a agafar la càmera i m'he fixat que cada vegada més les escales i els escenaris són d'aquells estandaritzats, de "mecano", els més pràctics. Però d'escales encara en queden de fusta. Són més acollidores, més simpàtiques, encara que siguin com aquesta tipus "capsa tancada". És baixeta, només 3 escalons, com l'escenari. No li demanarem pas una barana, però no cal massa alçada per perdre l'equilibri. Com que deu ser aprofitada o feta expressament per aqueta tarima, sembla de les mides adequades (i no). Jo crec que es pot millorar. Si us plau, no estalvieu en material!

18.9.05

La "dignitat" professional

Són aquests, dies de vents, pluges, tramuntanes, d'"inestabilitat" que diu l'home del temps. Està clar que no sempre i cada dia, però és una època que té més perill que no pas l'agost o el juny. A qualsevol feina, les inclemències del temps ténen un tractament força estandaritzat. Si plou es canvia el lloc per un altre i es fa una altra cosa. Sempre això comporta algun trasbals però tot s'acaba solucionant. A la música...(ara posaria el que correspon a un so fet amb la boca que sonaria ts, ts, tss). Bé, seguim, quan comença a ploure hi ha dues solucions, o trobem un lloc cobert, per estrambòtic que sigui, o s'acaba l'audició i cobres o no. Però quan fa molt vent o fred, però sobretot vent, estàs a la mà de Déu. Et fan anar a algun racó on algú ha decidit que tu estaràs bé. I si no ho estàs, aguanta't. I potser et "perdonaran" una o dues sardanes, però aquell "algú" t'ho recordarà sempre. I per rematar-ho tot, tu sempre has d'estar pendent que s'ho agafin bé, que no s'ofenguin, que no els pugui semblar que els estafes alguna cosa. Resumint: els has d'anar al darrera i la "dignitat" professional, doncs,..., millor que te la guardis per una altra ocasió.

17.9.05

Tot va sobre rodes

Mai millor dit. Si posem rodes a l'empostissat, no saps pas quants problemes solucionarem! Tota aquella feina de muntar i desmuntar abans de l'audició, o la nit abans, i trobar els que ajudin. D'aquesta manera el muntem a principi de temporada, o ja el tenim sempre muntat, i només caldrà anar-lo traslladant d'un lloc a l'altre si cal. En aquest poble el ténen a la plaça i el moment de fer l'audició el traslladen a l'altre costat del carrer per guanyar espai. Molt pràctic. No em vaig fixar si el falcaven o s'aguantava per gravetat, per pes o perquè el carrer fa baixada sobre la vorera. Se m'acudeixen moltes pel.lícules en algun carrer amb baixada, o mentre toca la cobla, i tots els sardanistes seguint el cadafal ballant carrer avall (molta imaginació avui). Algun dia s'hauria de fer un reconeixement (unes quantes Creus de Sant Jordi, potser?) als enginyers que projecten tots aquests escenaris tan "personalitzats".

16.9.05

Empostissat, cadafal,...

Si torno al primer dia que vaig començar a escriure i miro les acepcions que he donat a l'"escenari", en trobaré un munt. Algunes les he "inventat" o m'he suposat que eren possibles, més que no pas correctes. Altres sí que ho eren de correctes. Però avui i dins les innovacions (poques però per a mi molt importants) que vaig fent a la plantilla del blog, he descobert un Diccionari (ooohhhh!) i l'he posat aquí a la columna de la dreta, com un enllaç més. Hi vaig afegint coses que em fan gràcia i que poden tenir certa utilitat. Bé i al gra; he trobat que era correcte dir empostissat, cadafal (sona una mica tètric), catafal, cadafalc, estrada i potser també però menys, enfustat. Avui poso una fotografia de tot el cadafal. La veritat és que és maco el catafal. I està ben il.luminat el cadafalc. I té aquells dos "esglaonets" tan monos per posar-hi mig peu a cadascun aquest empostissat. Em sembla que hi tornarem a aquesta foto algun altre dia.

15.9.05

Aquí qui és qui?

No sempre hi ha escales. Moltes audicions o actuacions es fan a peu de terra. Moltíssimes. I "el terra", la terra, el sòl, l'espai, la superfície sembla que es redueixin quan es parla de sardanes. Hi ha un interès especial en acostar-se als músics, en sentir-los a prop i de prop. Parlaré estesament algun o alguns dies sobre aquesta relació tan propera del ballador i els músics. És per això (per si no ho sabieu) que es posa aquella cadira tan simpàtica al davant de la cobla. No és ni per que hi descansi ningú, ni per agafar-la el primer que passi, ni per passar entre la cadira i l'instrument musical. Potser per això, abans de començar i entre sardana i sardana, es fa aquesta comunió entre els assistents fins al punt de no saber on comença el públic i on acaba la cobla.

14.9.05

Us he pillat!

Un va pel món intentant fer prosselitisme del tema de les escales, intentant que tothom se n'adoni del perill que correm els "pobres músics", intentant educar a les masses perquè procurin per la integritat d'altri,... i es troba als col.legues de professió tirant pel dret per no fer trenta passes i pujar per l'escala. Aquesta fotografia no estava prevista, però m'hi he fixat de casualitat. En aquest escenari, enfustissat, tarima, estrada, o com carai vulgueu, hi ha una escala ben maca al lateral. Es pot saber perquè c... pugeu pel mig, amb aquesta cadira que es tancarà d'un moment a l'altre? Em sembla que m'hauré de replantejar moltes coses. Les cases s'han de començar pels fonaments (o era per la teulada?). Bé, avui no he pogut esperar ni un quart d'hora de les dotze per escriure. Millor que me'n vagi a dormir.

13.9.05

Amunt germans

Després del comentari d'ahir em va quedar una mica de regust de boca. Potser va semblar que havia arribat l'hivern, les tardes curtes, el cel entrenyinat, la boira, la grisor. I tampoc és això. Escriure aquest "bloc" em fa adonar dels canvis del meu estat d'ànim. Ahir vaig escriure a les 9 del vespre i avui ja ho faig a dos quarts d'una del matí. Tenia un tema pensat però m'és complicat d'explicar. Fa referència a un ofici de diumenge, al que vàrem poder veure per una finestra posterior que donava al carrer i que els que anaven a aquell recó no imaginaven que ningú veia. Bé, no "puc" entrar en "detalls" i la veritat és que tampoc podia fer una fotografia des de dins de l'església. Sé que dic moltes paraules i no explico res però millor deixem-ho així. "Moraleja": si mai tens ganes de..., no vagis al darrerra d'una església i si hi vas, mira primer si hi dóna una finestra. Apa, fins demà.

12.9.05

I avui, 12 de setembre

Hem passat ja l'onze de setembre. Aquest dia marca una mica el principi del final de la temporada forta (ja estic sentint els crits d'alguns: això tu!, busca't una altra cobla que toqui més!, nosaltres tenim un novembre millor que l'agost!...). Doncs el que us deia; l'estiu s'està acabant. Els nens tornen al cole, les carreteres es tornen a omplir de cotxes a les hores d'entrada i sortida de les escoles, aquestes mateixes carreteres es comencen a buidar (una mica) els caps de setmana, i abans de començar cada audició has de mirar més el cel que mai. Falten encara moltes festes, moltes Festes Majors, moltes fires, castanyades i diades variades, però... jo crec que està arribant l'hivern (bé, la tardor). Les escales, però, continuen i continuen. N'hi ha i n'hi haurà per tots els gustos. Avui una de "tranquila", que no és ni massa gran, ni massa petita, no és ni massa criticable. Bé, una mica estreta sí, però com que no han de pujar-n'hi dos a l'hora ni agafadets, doncs ja està bé.

11.9.05

11 de setembre

Diada Nacional. Diada de festa. Diada de reivindicació. Diada de records. Diada de desigs. Diada d'esperança. Diada plena d'escales. En diversos sentits, és clar. És plena d'escales perquè és un dia en el que es fan les mil i una audicions de sardanes. Potser és l'únic dia que tothom té clar que la sardana és la seva dança i no se n'amaga una mica. Ningú ha de buscar una excusa per sentir-les i fins i tot ballar-les. També m'entristeix una mica això de fer el "cupo" i fins l'any que ve. Està prou bé l'actualitat com perquè nosaltres mateixos ho anem deixant allà a la banda. Però allà cadascú, i després no ens queixem. Una escala és un estri que serveix per pujar i per baixar, però jo considero que la principal funció és la de pujar, la d'assolir arribar a un lloc del que ens separa una alçada. Fixem-nos-hi bé, la Diada d'avui, en les escales. Pensem que tots en tenim una al davant i l'hem de pujar amb més o menys dificultat per arribar a dalt. Cada "dalt" potser és diferent, però l'hem d'aconseguir amb el nostre esforç, la nostra habilitat, la nostra experiència. Per això els que les posen a cada escenari, que intentin, si més no avui, que sigui d'una bona qualitat, ampla, espaiosa...i amb barana.

10.9.05

Faria falta?

Aquesta és la pregunta del dia. Fa falta aquí una escala? Home, doncs què vols que et digui. Potser hasta per dissimular una mica. Perquè ja està clar que per l'alçada no fa massa falta, encara que em sembla que tot "professional" té dret a accedir al seu lloc de treball en les condicions més dignes possibles. Però si l'escala ha d'estar en "concordància" amb la resta del material (fusta i ferro), doncs potser no. És ben bé que estem mantenint les tradicions, el folcklore, la música popular, etc, etc. Però potser no cal que també mantinguem els mateixos taulons de fa trenta-cinc anys, o, en tot cas, millor que mantinguem als fusters, que em sembla que si fos pels encàrrecs d'enfustissats, no menjarien massa.

9.9.05

Molt millor, sí

Avui intentaré fer o proposar diverses coses a l'hora. Una, explicar una història; dues, proposar-vos una endevinalla o joc de memòria; i tres, comentar una foto. No faré cap reflexió, perquè entre tot plegat ja hi haurà prou feina. La història comença fa temps (alguns anys) quan vaig veure un escenari amb una escala d'aquelles de tisora o pintor o de set escalons o de cinc. No savia si ho feien per una qüestió de funcionalitat o perquè no savien com acabar el coi d'enfustissat. Vaig pensar que amb el temps ho solucionarien. Ara ve el "joc": heu de situar més o menys el dia que es va publicar una altra fotografia d'aquest escenari (penseu que aquest "bloc" va començar fac poc més d'un mes), però amb una escala diferent. Per si no hi voleu jugar, la solució està al final de l'escrit a l'esquerra amb lletra petita. Bé, la història continua fa poc temps quan vaig tornar a tocar al lloc en qüestió. La meva alegria va ser que sí que havien canviat l'escala, però per una de 3 escalons menys i del mateix estil. "El meu goç en un poç". Doncs comentarem la fotografia: és una escala d'aquelles que a mi m'agraden tant i que pensava que ja les havia vist totes. Però aquesta és més baixa (segurament va millor per portar en el cotxe), i has de pujar la darrera alçada una mica cap el cel, agafant-te a l'aire i a la inspiració del moment. Què hi farem! Quan hi torni a anar veurem amb què em sorprenen.
(12/08/05)

8.9.05

Tanquem el cercle, de moment

He cregut necessaris aquests tres dies de reflexió. Si més no per a mi mateix. M'he fet el meu petit homenatge i he recordat totes aquelles xifres que us deia fa dos dies. Potser és una tonteria això de recordar segons què, però tot pot tenir sempre la part positiva. Aquests dies hi ha algú que es fixa en escales, escenaris, músics... però d'una manera diferent. I aquí està la gràcia de l'invent! Demà tornarem a mirar unes fotografies d'escales més o menys "originals". De moment guardarem la cadira de plàstic i la portarem a la terrassa, que és el seu lloc.

7.9.05

Dia de reflexió

Miro el comentari d'ahir i... jo reflexiono, tu reflexiones?, ell/a hauria de reflexionar, nosaltres reflexionarem, vosaltres no reflexioneu?, ells/es... reflexionaran. Fins demà.

6.9.05

3r aniversari

123 dies de baixa mèdica
20 audicions perdudes
1 visita a urgències
10 visites al traumatòleg
5 visites al metge de rehabilitació
18 visites al metge de capçalera
87 sessions de rehabilitació
7 anades a la S. Social local
3 a la S. Social comarcal
1 a la S. Social provincial
3 a la S. Social de la capital
1 visita al Sindicat de Músics
x tràmits burocràtics
y trucades telefòniques
n hores perdudes....

5.9.05

El dubte del clau

Les escales estan subjectades a l'escenari d'alguna manera o altra. Ja n'hem vist algun cas. Però de vegades això ens comporta dubtes prou importants. Si mirem la fotografia d'avui, a mi se'm planteja el dubte de si l'escala està "clavada" al tauló o el clau és només un topall perquè encaixi i no caigui. Perquè si ho està de clavada, aleshores cada vegada que s'hagi de desmuntar s'haurà de desclavar el clau. I quin clau! Però potser aquest escenari està tot l'estiu a la plaça i coneixent el personal que corre, doncs millor fixar-lo bé.

4.9.05

I a les dotze, Ofici

Doncs sí, com que avui és diumenge, anem a Ofici. Ja vaig comentar un dia que parlaria també de les escales que pujen als cors de les esglésies. En aquest cas està claríssim que no es pot culpar a ningú ni de la forma, ni de si és dreta, ni si és estreta, ni si està ben conservada (bé, això sí), ni si els músics d'aquest segle ho ténen bé o malament per pujar. Per tant em limitaré a mostrar alguns exemples. A la primera fotografia veiem com és l'escala en qüestió. A mi em sembla una mica dreta i una mica estreta, però potser és una apreciació meva (no hi ha manera de trucar la realitat). En principi tothom hi pot pujar amb més o menys "agilitat". Tothom? I el contrabaixista? Bé, ell sí, però i l'instrument? Perquè hi ha cobles o orquestres que inclouen el contrabaix en el seu ofici. Tenim diverses modalitats: pujar-lo per fora el cor, fent equilibris; pujar-lo entre dos, un pel cap i l'altre pel peu; o que se'l pugi ell, amb compte, que ja sap el que s'hi juga. I així arribem a la segona fotografia. Compte! No us penseu que ja marxa! Llegiu la lletra petita! Està pujant! Ho ha de fer així, "marxa enrera", poc a poquet. Amb una mà agafant el contrabaix, l'altra a la paret, mirant de refiló els escalons, i de refiló el sostre que normalment és baix... Però avui com a mínim no està entre dues parets claustrofòbiques, avui pot mirar a un cantó i veure el terra. Si caigués (creuem els dits) podria veure com la gent des de baix el mira amb molta llàstima. Això el reconfortaria i en un lloc tan adient com el que està, li donaria molta tranquilitat d'esperit.

3.9.05

Tradició, tradició

Així deia una cançó de "Fiddler on the roof" (el violinista...). La veritat és que jo també sóc aimant de les tradicions. M'agrada fer certes coses només per seguir la tradició. Però separant la part ideològica que moltes vegades envolta aquestes tradicions. És a dir que m'agrada menjar algunes postres només perquè és Rams o Sant Tal o Pasqual, però no per això he de combregar amb tot el que els envolta. És un tema que donaria per molts de dies (m'hauré de retirar i dedicar-me a obrir blocs temàtics). I tot això lliga amb que m'agraden els escenaris, enfustissats, "tablados", etc., tradicionals: els de fusta i prou, dels que cada vegada en queden menys. I és normal. A la majoria s'han substituït els peus de fusta per metàl.lics per raons òbvies. Però cada vegada més arriben les estructures modulars, que tant et poden fer un escenari de 5x4 com de 30x20 (metres). És la modernització... la globalització (?). Em quedo observant aquesta escala clàssica de fusta amb tots els seus defectes, però avui... no els enumeraré.

2.9.05

Doncs la meva més

O és que sempre ens haurem de queixar per minúcies? En el mercat ja existeixen escales de totes mides. Igual que de jerseis, pantalons o fundes de contrabaix. És qüestió d'agafar el catàleg i dir: Posi-me'n dues d'aquestes i tres de l'altra. Bé, potser exagero una mica, però només una mica. Aquesta d'avui és de bona mida. Ben ampla, i amb baranes! Representava quasi la meitat d'un escenari més que generós. No ens podem pas queixar. Però... No pretendreu que la cosa quedi aquí. He de criticar, perquè tot es pot millorar. La veritat és que només puc dir una cosa i potser no s'aprecia massa a la fotografia. Aquesta escala queda fixada per la part superior a l'escenari i per tant, com més elevem l'escenari, més dreta quedarà, amb la mala sort que estava col.locada a la part de la plaça que hi havia més desnivell i aleshores els escalons es convertien en estrets. Com sempre, mala sort pel contrabaixista que millor que s'agafi bé a la barana o descarregui primer l'instrument a l'escenari i després pugi. Però amb compte!

1.9.05

Collage (i 3)

Rematem el collage. I el rematem amb un collage d'escales. Per aquest cantó de l'escenari sí que tenim possibilitats i maneres de pujar. Tantes que fins i tot ens hi podem entrebancar. Perquè tenim dos escalons, després un altre de pedra i encara un de petit de fusta. Si la cosa seguís així, arribaríem a la mínima expressió, fins l'infinit o a zero. Però d'això ja se'n va cuidar algun filòsof amb moltes més maneres. El cas és que podem passar del tot al res, de cap escaló a cinc en quaranta centímetres, de fer de saltimbanquis a semblar japoneses fent saltironets. Ja ho diu el dit que "la vida de músic és molt dura", i ningú s'ho vol creure. Acabaré aquí la composició d'aquest escenari majestuós. De fet encara quedaria la part del darrera, per la que també s'hi podia pujar. Però ja no tinc manera de reflectir-ho. Esperarem a les 3D, o a que el Google Earth sigui més precís (espai de propaganda gratuïta).