4.9.05
I a les dotze, Ofici
Doncs sí, com que avui és diumenge, anem a Ofici. Ja vaig comentar un dia que parlaria també de les escales que pujen als cors de les esglésies. En aquest cas està claríssim que no es pot culpar a ningú ni de la forma, ni de si és dreta, ni si és estreta, ni si està ben conservada (bé, això sí), ni si els músics d'aquest segle ho ténen bé o malament per pujar. Per tant em limitaré a mostrar alguns exemples. A la primera fotografia veiem com és l'escala en qüestió. A mi em sembla una mica dreta i una mica estreta, però potser és una apreciació meva (no hi ha manera de trucar la realitat). En principi tothom hi pot pujar amb més o menys "agilitat". Tothom? I el contrabaixista? Bé, ell sí, però i l'instrument? Perquè hi ha cobles o orquestres que inclouen el contrabaix en el seu ofici. Tenim diverses modalitats: pujar-lo per fora el cor, fent equilibris; pujar-lo entre dos, un pel cap i l'altre pel peu; o que se'l pugi ell, amb compte, que ja sap el que s'hi juga. I així arribem a la segona fotografia. Compte! No us penseu que ja marxa! Llegiu la lletra petita! Està pujant! Ho ha de fer així, "marxa enrera", poc a poquet. Amb una mà agafant el contrabaix, l'altra a la paret, mirant de refiló els escalons, i de refiló el sostre que normalment és baix... Però avui com a mínim no està entre dues parets claustrofòbiques, avui pot mirar a un cantó i veure el terra. Si caigués (creuem els dits) podria veure com la gent des de baix el mira amb molta llàstima. Això el reconfortaria i en un lloc tan adient com el que està, li donaria molta tranquilitat d'esperit.
reflexionat i escrit per vilapou
vilapou
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada