31.8.05

Collage (2)

Quan ahir parlava de fer collages, recordava que hi havia qui buscava sempre troços diferents de pàgines diferents, amb algun nexe comú, i hi havia qui agafava una sola pàgina, la retallava hàbilment i després sabia barrejar tots els trocets perquè semblés que s'hi havia trencat les banyes fent aital composició. Bé, tot això treu cap a que jo he fet com aquest segon, agafant una fotografia i tallant-la en tres parts: una cada dia. A la d'avui veiem un cantó de l'escenari, que aprofitant una petita alçada de pedra, fa que ja tinguem la segona "semi-escala". Perquè si compareu amb les cadires del darrera, veureu que només fent l'esforç d'aixecar la cama una miqueta (o dues), ja sereu a dalt. Ja tenim la segona manera de pujar. Fins demà...

30.8.05

Collage (1)

Quan anava a escola (fa quatre dies), recordo que ens van demanar una vegada fer un "collage". Consistia en agafar unes revistes, retallar fotografies i enganxar-les en una cartulina d'una manera més o menys coherent (més aviat menys). Amb el temps vaig descobrir una nova versió amb roba que es deia "patchw..." (i més lletres). Total, que amb diverses parts a partir d'una mateixa base, arribem a fer un conjunt homogeni. I tot molt artístic. Si comencem pel final, podem partir d'un escenari i trobar les possibles "escales" que el composen. A la fotografia d'avui, tenim una incògnita: servia per pujar?, o era un element decoratiu? Vaig estar buscant si era un emblema característic de la zona o de la població i em vaig quedar amb el dubte. Em sembla que ningú es va atrevir a posar-hi el peu a sobre per si de cas. O potser al final uns nens s'hi van seure...

29.8.05

Un petit homenatge

Quan estava pensant com podria ser el comentari d'avui, m'ha arribat un missatge al mòbil. Fins aquí res d'original. Però quan l'he obert m'ha aparescut la imatge d'aquesta escala. He de dir que l'emoció m'ha envaït. Acabava de començar la col.laboració inter-companys-col.legues-amics-simpatitzants. No faré ara una declaració de principis (no la vaig fer el primer dia, encara que una mica cada dia va sortint), ni faré una proclama a favor ni en contra de res, però si que aprofitaré per dir que aquest seguit d'"articles" només volen constatar el que hi ha per tal de poder-ho millorar. Algun dia faré els plànols de l'escenari "quasi-perfecte" (pràcticament tinc ja les mides i els detalls, només falta dibuixar-ho i repartir-ho). Bé, es nota que es dilluns i el cap no acaba d'estar al seu lloc: tornem al tema per dir que l'escala en qüestió no està malament, és nova, sembla consistent, està ben subjecta (pel que es veu), però potser una mica estreta, no? Mira, avui no seré massa crític. Repeteixo el meu agraïment i petit homenatge a aquest inici de col.laboracions.

28.8.05

I després, la calma

Són xàfecs d'agost. És una frase feta que ens hem de sentir cada any. Depèn dels dies de pluja la sentirem més o menys vegades. I a partir d'aquí farem unes elucubracions sobre si va bé o no als camps, si fa tant de mal a la fruita, si no omple els pantans, si l'any passat sí que va ser un any bo,... (sempre, l'any anterior va ser tan diferent d'aquest, que no sé què hi fem en aquest!). El cas és que ahir hi varen tornar a haver xàfecs i encara que el resultat no va ser el mateix que el dissabte anterior, doncs quasi, i si no que ho preguntin a tots els "col.legues" que varen tornar a casa més aviat del compte (i van haver de trucar primer, abans d'entrar a casa) (un altre parèntesi: porto quatre dissabtes tornant més aviat a casa). I com que sembla que en aquest moment hi ha calma, he triat una fotografia del mateix estil: calma. Escala ampla, no massa alta, escalons normalets de petja, escenari ampli, no hi ha barana, però tampoc ens hem de passar, que és diumenge. Que quedi clar que també n'hi ha d'aquestes (unes ...ta-sis o set).

27.8.05

Ei, el detall!

Com són d'importants els detalls! Agafo el Pompeu (és un "detall" de dissabte), i ho defineix com "una de les parts petites o subordinades d'un tot, una particularitat" o com "relació, compte, llista, etc., minuciosa, circumstanciada" (déu ni do). Probablement el senyor Fabra es va inspirar en aquesta escala el dia que tractava la lletra "d". La part de dalt de l'escala és petita i està subordinada al tot, i està clar que és una particularitat. Perquè és clar, si tenim una escala acabada en dos ganxos i un escenari pla, com ho lliguem? Donc primer ens falta un travesser, el qual haurà ens haurà de servir per penjar-la. Aleshores agafem una brida en un cantó, un filferro al mig i un nosequè al final i ja està. Ja podem col.locar l'escaleta. Hem fet el cim. En quant a la segona acepció del diccionari, diré que se'm comença a acudir una relació, un compte minuciós i circumstanciat d'adjectius per referir-me al nyap en qüestió. Però és cap de setmana i hi ha molta feina. Ah! Em descuidava una tercera acepció del mestre Pompeu: "al detall: a la menuda, en petites quantitats". Em sembla que ens l'estan fotent al detall, a la menuda, en petites quantitats.

26.8.05

Tatxaaan!

A nosaltres mateixos, de vegades ens sorprenen quan arribem als llocs d'actuació. Amb això no critico directament res. De seguida anem a parar a allò de la bona voluntat, de la manca de recursos, de què si no ho fem nosaltres, això es perderà,... De fet, pels anys que fa que vaig per aquests mons, sí que potser tindran raó, perquè a molts llocs hi segueixo veient sempre les mateixes cares organitzant (i de tant en tant diuen que han renovat la junta!). Però les sorpreses a què em refereixo són, en el nostre cas, d'escenificació. Al principi dels temps musicals, la gent devia ser molt més prima (coses del'època), i així, poder-se entafonar a dalt dels enfustissats. I molt més àgil, això sí. Perquè les escales podran ser amples, però dretes com el pal de la "i". I si canviem l'escenari no canviarem pas l'escala, i si canviem l'escala, doncs, això... Però darrerament s'està imposant "el tres pisos": els del davant, a terra, els del darrera al primer pis, i el segon pis, doncs buit, pels estutxos. És molt més segur. A veure si us ho puc ensenyar un dia d'una manera prou discreta.

25.8.05

Home, sí, però potser no

Avui directament vaig a la imatge. És una escala que sembla que vol però que no arriba a ser allò que hauria de ser. Té molts detalls bons, però potser en té massa de detalls. Si la mireu bé (cliqueu i amplieu la imatge), veureu que no té desperdici. Hi ha tantes coses i cosetes, llistons, claus i reclaus, sembla que tingui ventilació incorporada. Al primer escaló, mireu bé l'angle metàl.lic que uneix les fustes de baix: autèntica obra d'art. No entenc bé que pretenia el constructor però s'hi va esmerar d'allò més. Potser havia d'encaixar amb no sé què. De fet és ampla, se la veu consistent i díficil de trencar-se, encara que té un aire de deixada. Em recorda aquells indigents que ho són per voluntat pròpia i se'ls veu aquella mica d'orgull personal. Aquesta escala té el seu orgull. Però un ha de tenir també un aire de rodamon per arribar a comprendre-la. Amb l'estona que me l'he anat mirant, he acabat per agafar-li una mica de "carinyu" i comprensió.

24.8.05

Primer l'un i després...

Per la vida, has d'anar sempre amb compte. No es pot anar esbojarrat, de qualsevol manera, sense vigilar. Quan comences a caminar, per anar més lluny en el temps, ja et diuen això de "primer l'un i després l'altre". Amb l'edat vas oblidant alguns consells i a la llarga en recordes d'altres, tot donant-los-hi la raó. Si un dia et trobes un "grup musical" d'edats variades, davant d'un escenari amb una "escala" com aquesta, sembla que estiguis davant d'una prova d'examen de revàlida de l'assignatura d'aprendre a caminar. Van passant tots la prova: A veure els peuets, primer l'un i després l'altre... Sempre hi ha algun "xulo" que puja pel dret o fa algun saltiró: ja s'ho trobarà. Els normalets ens posem al davant de l'escaleta en qüestió i posem primer un peu i després l'altre. Si us plau per força.

23.8.05

Hi havia una vegada una...

Tranquils, avui no explicaré cap conte, ni parlaré de ratetes (només faltaria!) que escombraven, però si d'escaletes. He vist aquesta fotografia i no m'he pogut estar de "publicar-la". Aquestes són les meves preferides. Podeu repassar els "blocs" anteriors i veureu que és la tercera. De fet ja no en tinc cap més d'aquest estil (de moment), però la seva visió és superior a mi. En podem dir "de pintor" o "de tisora" o "de tres, quatre o cinc escalons", però potser les hauriem de declarar "escales d'escenari". De fet són molt pràctiques, perquè una vegada estàs, les pots agafar i emportar-te-les a sota el braç o cap el cotxe. No vull ser pesat amb la imatge del contrabaixista pujant i baixant, però no sé per què sempre em ve al cap. Suposo que és el meu subconscient qui està nerviós, perquè aquesta setmana en veurà una d'aquestes escales. No crec que l'hagin canviat, és més, espero que no l'hagin canviat!. Us seguiré informant.

22.8.05

És un dia gris

Així comença una cançó d'Ia i Batiste, però la meva grisor és menys transcendent. Avui acabo les vacances (de l'altra feina). El retorn a l'horari, al marcar el rellotge, a la vida de "fàbrica", m'engriseix (feia dies que no inventava cap paraula) el dia. Per això he agafat aquesta fotografia i m'he permès la llicència d'aprofitar les mancances de la màquina de retratar per parlar de la mitja foscor que m'envaeix l'ànim. Aquesta escala també es grisa: veieu l'amplada dels escalons?, veieu l'amplada de l'enfustissat en sí? Té una mica de barana, però és que si no, els músics caurien per l'efecte dominó. Avui millor que no us imagineu el contrabaixista pujant per aquesta escala, perquè no hi pot pujar. Fins i tot aquesta tanca "municipal" fa joc amb el conjunt. No pel color sinó per la grisor que desprèn des del groc. Però després de tot, només he tornat de vacances (de l'altra feina). Segur que no us faig massa pena.

21.8.05

Més aigua

Un dissabte d'agost. A dos quarts de cinc pujo al cotxe amb el primer xàfec a sobre. Quinze km. i recullo un company, uns altres quinze i en recullo un altre. En mig, ens ha caigut una quantitat d'aigua espectacular (els pobres "netejaparabrises" no donaven l'abast). A més, la carretera és plena de cotxes i anem bastant lents. L'aigua no para de caure de dalt a baix. Quan estem arribant al primer poble on hem d'actuar ens truca el nostre "jefe" dient que s'ha suspès l'audició i que quedem al segon destí. Allà, sense aparcar (no hi ha lloc) esperem uns deu minuts, i ens confirmen que a la nit tampoc hi haurà res. Hem de tornar cap a casa. Pel camí, continuen les carreteres plenes de cotxes i l'aigua caient a dojo. Veiem com el cel va canviant de colors, surt el sol, plou, les bruixes..., l'arc de Sant Martí també apareix, torna la negror. És un dia dels que quan en Molina surti a la tele, ho farà amb aquell somriure explicant que té infinitat de fotos de cumulus i estratus i pedra i arcs de tots els sants i cels de tots els colors... Després de deixar els companys a casa seva jo arribaré a la meva i faré un petit resum de la tarda: no hem tocat, una audició segur que l'hem perdut (no la cobrarem), a l'altre lloc potser ens donaran un altre dia, els desplaçaments probablement els paguin i la S. Social, esperem que se'n facin càrrec (o no). És un quart de deu de la nit. He estat assegut al cotxe sense sortir-ne quasi cinc hores i he fet 190 km. Avui no he vist cap escala i no estic per buscar-ne cap.

20.8.05

I ella anava aguantant

Una vegada va ser jove, esbelta, amb el seu coloret a la cara. Se la veia de lluny, amb aquella gràcia; venien ganes d'arribar-hi i estar a prop seu. Era útil, se sentia observada, mimada, envejada en aquelles reunions anyals d'escales. Inclús va ser Pubilla Comarcal. El temps va anar passant, i com en tot, es va anar notant. Tampoc la van cuidar massa. Els cops, les inclemències meteorològiques (la tramuntana, el vent de Sant Feliu), tot sumava. Ara se la veu descolorida, com rovellada, una mica esquifida, sembla que s'hagi de trencar d'un moment a l'altre. Però ella aguanta cada jornada que la porten a la feina. Fa poc va demanar la jubilació però no li donen perquè ningú recorda bé quina edat té (potser encara és jove). A mi em fa una mica de llàstima.

19.8.05

No es trencarà, no

No recordo si en algun altre "article" he dit allò de que una imatge val més que milions de paraules. De fet només hauria de repassar el "blog", però ara tinc mandra (tranquils, que ja se m'acaben les vacances). Bé, disseccionem la fotografia del dia. L'escala és forta de nassos i, per tant no ens queixarem pas de que es pugui trencar o malmetre amb facilitat (toquem fusta). Moltes en voldriem que fossin d'aquest material encara que amb una mica menys també passaríem, però més val que en sobri que no que en falti i més val que faci mal que no pas que en sobri (això ja degenera). De totes maneres també podem fixar-nos que l'escala és més baixa que l'escenari, que no té baranes i que està separada a una petita distància d'aquest escenari. Obro aquí un petit parèntesi per dir que en aquestes imatges falta a vegades una referència que ens deixi clar quines són les dimensions reals de l'escala, i sobretot de l'alçada. Però dono fe que aquesta estructura és força alta i per tant els escalons també són alts. Per tant, avui l'esforç de visualització serà d'imaginar-nos el contrabaixista amb el seu "instrument" pujant fins el cinquè escaló guardant bé l'equilibri. (Va bé sempre fer aquesta visualització, amb totes les escales)

18.8.05

El tamany també importa

El títol és prou eloqüent. Ja no em queda gaire per comentar. Entre la fotografia i el títol està quasi tot dit. Les mesures de qualsevol objecte determinaran en general la funcionalitat d'ell mateix (molt bé!). Una escala pot ser petita, mitjana, gran, no-escala, king-size, i a partir de la seva mida, la funció que fa serà més o menys reeixida. Altres dies hem vist que els músics han de fer esforços i s'han d'arriscar per pujar. Avui, en aquest cas, s'hi pot fins i tot descansar; diria que fer-hi una becaineta i tot. Hem de dir que al ser un "aplec", l'escenari s'ho mereix, però l'exemple no "cundeix" massa. Ja et deia jo que no s'han de queixar tant...

17.8.05

Onze, dotze, tretze,...

Com que les vacances continuen (he, he, he) (obro un altre parèntesi per comentar que no sé per què en català riem amb una "h", i tanco el parèntesi), i ahir estàvem ja tocant a ras de terra, avui m'hi quedaré. I des de terra observo a aquest bon ballador comptant. Està clar que en el món de la sardana això de comptar és vital, i està clar també que pocs sardanistes ho saben fer, i aleshores tots es refien dels que en saben. Quan només n'hi ha un que en sap i no ha pogut venir, doncs, ... l'hem fotut! Però si per poder acabar bé els curts i els llargs s'ha d'haver comptat, i per repartir durant la sardana s'ha de saber en quin moment es fa, per què volem saber abans de començar quan tira la sardana? Si igualment s'ha de comptar mentre es balla! També podria ser per una qüestió estadística, ja que hi ha qui enmagatzema totes les sardanes que pot amb el nom, l'autor i el tiratge. Així, si ja sap quan tira abans de començar, ja se'n pot anar al bar (?). Potser serà per allò de no poder menjar xiclet i anar en bicicleta a l'hora (confeso que jo tinc algun problema d'aquests). Potser, potser, potser,... Potser és per tocar el nas al músic mentre està tocant, i a aquest bon senyor ja l'han engegat més d'una vegada. Per si és aquest el cas, mostraré avui la meva admiració per ell, ja que sap comptar els compassos de la partitura i sap alguna cosa més que la gran majoria. I a més ha aprofitat que no hi havia el músic per no molestar-lo. Però probablement serà allò que deia abans, que l'havien engegat alguna vegada a n'orris i ara només s'acosta a les mitges parts. És que aquests músics són...

16.8.05

Escenaris naturals

Després d'aquest cap de setmana llarg situat enmig de vacances (si més no de les meves), m'he de posar a ordenar imatges, idees, esdeveniments, situacions i recomençar la publicació "diària" del petit article-reflexió. Puc dir-vos que aquesta pràctica que m'he imposat des d'aquest mes m'està resultant gratament i sorprenentment reconfortant (és com una teràpia a la meva manera). Bé, com que he viatjat una mica, he conegut indrets nous, he vist quasi totes les tonalitats dels verts i els blaus (inclòs el de la piscina), he vist valls i muntanyes, les he pujat i baixat (en cotxe), i finalment he tornat a casa sa i estalvi, doncs em trobo aquí ara reflexionant del que podem anomenar "escenaris naturals". I precisament, la paraula "escenari" la podem agafar en els dos sentits: el de paratge que contemplem i el de lloc on es realitza una actuació. Mirarem avui dues imatges més o menys clares de la conversió de dues parts d'una població en dos escenaris (anem redundant en la parauleta). La primera reconverteix una baixada en esglaons força amplis en el lloc idoni per fer l'actuació i la segona fa servir dos escalons d'un carrer com els dos nivells necessaris per a la bona col.locació dels músics. Les imatges estan retallades perquè quedi clar el subjecte principal del meu estudi. No fa falta veure que el contexte és quasi idíl.lic i el podríem qualificar de "marc incomparable". No fa falta veure la imatge dels músics interpretant davant d'un públic entusiasmat i una quantitat de balladors incomptable. No fa falta dir que avui no em puc queixar de les dificultats per pujar i baixar de l'escenari. Sempre hi sortim guanyant alguna cosa. Però, per cert: podrieu fer un esforç d'imaginació, i visualitzar com es va omplint de gent tant l'escala de pedra del primer cas, i sobretot, com s'omple el carrer en el segon, i els balladors s'acosten als músics que blanden (bonica paraula) els seus instruments quasi com a protecció, mentre puja i baixa la gent pels dos extrems?

12.8.05

Bona tardaaa...

La feina d'un viatjant, el típic viatjant de comerç, és una feina que pot ser realment engrescadora, o també monòtona, repetint sempre el mateix. Si alguna vegada en reps algun, podràs deduïr si realment li agrada, si s'hi troba a gust, si ho fa perquè no hi ha res més, si és el que et lograria vendre qualsevol article innecessari, si és una màquina de recitar, etc. Un músic també es pot sentir de vegades una mica un viatjant de comerç. Notes que estàs venent un producte que t'agrada, però a vegades també arribes i deixes anar el "rotllo". Tot depèn també de si el client està o no predisposat, de si és exigent amb el producte que tu li ofereixes a cap preu, de les condicions en que estàs fent la feina, i de tants i tants elements que influeixen en una relació "comercial". Hi hauria molt a parlar d'això de si tu estàs treballant o estàs allà perquè t'agrada ser músic, interpretar la nostra sardana, fer un servei a la comunitat, fer pàtria. A vegades (moltes) acabes donant les gràcies per haver pogut fer molts quilòmetres, tocar al sol, no caure de l'escala (si n'hi ha), i tornar a casa a les tantes per tants euros que cobres.
Bé, com que és un cap de setmana llarg, deixarem al nostre amic "viatjant" que intenti anar pujant a molts "pisos", i vengui el nostre producte més preuat.

11.8.05

Tres millor que un

Anem per pams, i no comencem a pensar el que no és. En la majoria de coses està clar que millor tres que no pas un. Des dels temes més banals, fins als més importants, passant per totes les categories intermitges, triplicar sempre serà important. Està clar que en els afers negatius, les desgràcies, el dolor, doncs no cal ja ni parlar-ne. Però la frase del títol d'avui també es pot aplicar a la nostra temàtica principal. Sembla que no es massa difícil de pensar-hi, però m'ha costat força trobar un exemple de "no escala" que hagi sigut perfeccionat suficientment com per no quedar en afegir un troç de planxa com a escalonet. En aquest cas són tres els trocets de ferro que s'han soldat a les dues "potes davanteres" de l'enfustissat (dono la meva paraula que els tres "escalons" hi són a les dues potes). Suposo que el dissenyador de l'afegitó va quedar prou satisfet com per estarrufar-se cada vegada que veu el primer que ell va fer, o algun altre que l'hagi copiat. Qualsevol millora i benefici pel músic serà sempre benvingut.

9.8.05

Ah, el disseny!

És bén cert que tos els extrems són dolents. Moltes vegades arribem a la conclusió que tampoc n'hi havia per tant. Potser no calia. Amb una mica menys o més repartit, ja estava bé. Podem passar de les quatre fustes que ténen fins i tot "solera", a l'enfustissat rodó, perfectament ajustat a una placeta circular que té tres nivells formats amb uns maons posats de cantell, que deuen haver portat una feinada de tres parells de... Amb això, una escaleta molt mona de dos escalonets com de la "señorita Pepis", que són l'enveja de totes les companyes en les reunions anyals d'escales sardaneres. Ja sé que no tinc raó per queixar-me de "quasi" tot (encara que en el fons crec que tinc tots els drets i uns quants més), però portem molt de temps picant pedra en tots els fronts, com perquè arribis a la plaça d'un poble que sembla plé de "forasters" (qualsevol altre faria servir paraules fins i tot grolleres), i et trobis aital mostra de disseny urbanita.
P.D.: Pujar aquesta alçada amb els dos escalonets va ser un autèntic plaer.

8.8.05

Eppur si muove

Hi ha una tendència molt nostra, i gens criticable, que és la d'intentar aprofitar un mateix objecte per més d'una funció. Si pel preu d'un en tenim dos o més, doncs hem fet un bon negoci. Després dependrà de si els calés eren nostres o de tots (privats o públics), que farà que ens hi mirem més o menys. Però posem un cas pràctic: una escala (exemple original). Suposem una escala de quatre escalons. Si la fem totalment regular, tant la podrem posar dreta com estirada, perquè l'alçada serà la mateixa. Però si fem que la llargària i l'alçada siguin diferents, tindrem la possibilitat de tenir dues escales de diferents alçades amb els mateixos quatre escalons (és més dificil d'explicar que de veure). Un petit detall a tenir en compte serà que ara l'amplada de l'escaló serà diferent en cada cas i el peu no hi entrarà igualment. Però això ja ho salvarà l'agilitat de l'artista. Però perquè no sembli que parlem d'una escala qualsevol, la podriem acabar tapant totes les cares amb la seva tapa de fusta corresponent. Ens trobarem un altre petit detall: les fustes es poden bufar i no quedar totalment planes, i els terres, sigui per gràcia o per culpa de l'obra pública, mai acostumen a ser totalment plans tampoc. Conclusió: si dues superfícies no ben planes estan en contacte "total", l'objecte es mourà. I si tu ets a dalt pujant o baixant, doncs, vigila.

7.8.05

És diumenge i Festa Major!



La paraula "diumenge" ens remet a descans, la paraula "festa" ja ens allunya del descans, la combinació "festa major" comença a formar un cocktail una mica mogut, i el triplet "diumenge festa major", ens pot deixar ja per l'"arrastre". S'amunteguen massa temes com per triar-ne un de sol. Comencem per l'Ofici "amb orquestra" (per cert que se m'acaba d'acudir l'inici d'una nova sèrie de fotografies de les escales dels cors i el pobre contrabaixista fent equilibris per pujar-hi. Se m'ha girat molta feina per ser diumenge). Això ja m'ha desconcentrat per avui. Només puc seguir si penso en el "vermut popular", que ja no és una figura imprescindible en una Festa Major ben nostrada. Però encara en queda algun. El dubte transcendental és si quan s'acabin les sardanes (primer era una, després dues, ara tres) n'hi haurà pels músics. Com a exercici dominical us deixaré el de buscar algun músic (busqueu a Wally) que hagi arribat a temps al vermut.

6.8.05

Esports de risc


En qualsevol feina et trobes gent de diverses edats. Les seves aficions són evidentment molt variades i et podran semblar més o menys atractives. Sobretot entre el jovent trobarem els aimants dels esports anomenats de risc, escalada lliure o no, rafting, parapent, vol sense motor, i tantes varietats de les que no en tinc ni idea perquè ja se'm va passant l'època. A la feina el risc també existeix al mateix temps que les mesures de seguretat, la prevenció, etc. L'accidentalitat (paraula que em sembla que m'acabo d'inventar, però molt millor que sinistralitat) laboral existeix en tots els sectors, però també es diu que si tu no ho fas (la feina) doncs ho farà un altre. I també es diu que tot suma i per tant tot es pot fer encara que hagis de tancar els ulls per no mirar avall. Sempre anem (i anirem) a parar a això de pujar i baixar, amunt i avall (barri Sèsam).
Només avui i sense que serveixi com a precedent, diré que aquestes imatges, i totes les que vagi publicant són reals com la vida mateixa, no estan preparades i normalment el protagonista no sabia que li estava fent la "foto". Si ho haguéssim preparat no sortiria millor. Però si el que està llegint ara això és del "mundillo"... què t'he d'explicar!

5.8.05

La teoria del caos


L'estudi del caos és una part de la matemàtica de ben segur que entusiasmant, que té gran repercussió en altres branques de la ciència, en l'astronomia, en la investigació de l'origen de l'univers, etc. Però podem baixar al llenguatge de la majoria dels humans i consultar el Fabra que ens el defineix com confusió i desordre complet, apilotament confús d'objectes. Avui fem un petit salt i baixem de l'escenari (és momentani, perquè tenim tema i fotografies per estona). Està clar que la possibilitat de caure es redueix per raons òbvies, però també us demano que reflexioneu mirant l'escena que tenim al costat. Encara que no ho sembli lliga perfectament amb els dies anteriors (avui ja és el cinquè), les bones intencions, les "estructures" heretades, les situacions peculiars que s'han de viure en els moments previs a una actuació,... D'onze persones, no n'hi ha cap que vagi en la mateixa direcció, un porta una cadira, l'altre l'instrument, l'altre s'ho mira, l'altre parla, l'altre no l'escolta, els de l'organització (?) sembla que se'n van i el representant,... Ah! el representant. Tema complicat aquest. Però el perill de caure de dalt a baix sembla que avui no hi és.

4.8.05

La bona intenció


Quan sento aquesta expressió em ve al cap aquella altra de la presumpció d'innocència. Sobretot si estem en el tema aquest que estem. És com el reconeixement de que alguna cosa no està ben feta però que ja es pot perdonar. Tothom és innocent de bon principi. Si s'ha de pujar una alçada, la lògica diu que hi ha d'haver una escala (o similar?). Però una vegada hi és, sembla que ja s'ha acabat tot. És com allò de les cadires, que hi són però estan tancades amb un candau; el problema és qui, quan i com ha d'anar a buscar la clau. Tornem a les meves escales? Millor que sí. Una escala, amb el pas del temps es deteriora, algun escaló pot fallar, algun cargol saltar o alguna fusta obrir-se. S'ho mirarà algú? Sí, algun dia.
Per acabar (avui), voldria comentar també que la mateixa escala no va bé per qualsevol entarimat (introdueixo avui aquest terme). I no n'hi ha prou en col.locar-ne qualsevol per haver ja complert amb l'obligació. Sempre hi podrien haver conseqüències.
Quan he acabat de "composar" aquesta peça, m'he sentit quasi una mica culpable. Sembla que no doni valor a l'esforç de la gent. I això no és cert. El que passa és que sempre hi presumció d'innocència... pels demés. I al final, per poc m'ho crec. Jo també dec ser innocent, o no?

3.8.05

Estructures heretades


Quan arribes al lloc de l'audició (els concerts o els balls són un altre tema), tens la curiositat de veure a quin tipus d'estructura hauràs d'acomodar-te (?). Sembla que com que la dansa és tradicional i centenària, l'evolució no hagi d'arribar a cap (o quasi) dels seus components. És veritat que ja hem superat (pràcticament) els carros, però l'estructura de ferro i fusta es segueix movent entre les mesures avares, i estalviadores, en la despesa de materials. Així, si podem estalviar una escala (sempre tornem a les escales), convertint-la en un apèndix de la mateixa pota, doncs tot això que hi haurem guanyat. L'amplària dels taulons, el seu gruix i fins i tot la llargària ens podran fer estalviar espai (no només calés, no), i si no hi ha baranes, encara es podrà col.locar en algun lloc més precís. Mai passarà res. Tots som prou àgils.

2.8.05

Pujar i baixar escales

Les dificultats que et trobes quan has de pujar o baixar d'un escenari (avui introduirem "tablado"), ténen certa gràcia fins el dia que caus. Les lamentacions generals però, van en proporció directa a la importància de la "víctima", i per tant no hi haurà solucions serioses fins el dia que la víctima sigui en Tal o en Qual: mala peça al teler.
La fotografia d'avui és el clàssic per excelència en el nostre "mundillo". N'hi ha diverses varietats, tantes com materials i formes té la cadira. Puc dir per experiència que la de plàstic té molta mala llet.
Suposo que amb el pas dels dies aniré repartint les responsabilitats i les reflexions a fer davant tots els despropòsits retratats. Sembla que no però hi ha material per temps.

2 d'agost de 2005

Ahir al matí vaig pensar en començar aquest bloc com un possible joc, com l'alternativa a aquella web que he de fer jo solet, i que em sembla que va per llarg. Va ser en escoltar un programa de ràdio quan anàvem a tocar. Podria anar explicant històries de les "nostres audicions", però sobretot dels nostres "enfustissats", els escenaris en els que ens hem de moure. La veritat és que ahir ja vaig fer la primera prova, però això de la tecnologia a vegades fa que hagis de repetir les coses per millorar-les, encara que aquesta no sigui la filosofia d'un bloc. No tornarà a passar més.
Avui començo a publicar la primera fotografia i la que crec que és el símbol de totes les escales que es fan i es desfan.
Així és com s'ha de pujar a un escenari.