Ah, el disseny!

És bén cert que tos els extrems són dolents. Moltes vegades arribem a la conclusió que tampoc n'hi havia per tant. Potser no calia. Amb una mica menys o més repartit, ja estava bé. Podem passar de les quatre fustes que ténen fins i tot "solera", a l'enfustissat rodó, perfectament ajustat a una placeta circular que té tres nivells formats amb uns maons posats de cantell, que deuen haver portat una feinada de tres parells de... Amb això, una escaleta molt mona de dos escalonets com de la "señorita Pepis", que són l'enveja de totes les companyes en les reunions anyals d'escales sardaneres. Ja sé que no tinc raó per queixar-me de "quasi" tot (encara que en el fons crec que tinc tots els drets i uns quants més), però portem molt de temps picant pedra en tots els fronts, com perquè arribis a la plaça d'un poble que sembla plé de "forasters" (qualsevol altre faria servir paraules fins i tot grolleres), i et trobis aital mostra de disseny urbanita.
P.D.: Pujar aquesta alçada amb els dos escalonets va ser un autèntic plaer.