17.8.05
Onze, dotze, tretze,...
Com que les vacances continuen (he, he, he) (obro un altre parèntesi per comentar que no sé per què en català riem amb una "h", i tanco el parèntesi), i ahir estàvem ja tocant a ras de terra, avui m'hi quedaré. I des de terra observo a aquest bon ballador comptant. Està clar que en el món de la sardana això de comptar és vital, i està clar també que pocs sardanistes ho saben fer, i aleshores tots es refien dels que en saben. Quan només n'hi ha un que en sap i no ha pogut venir, doncs, ... l'hem fotut! Però si per poder acabar bé els curts i els llargs s'ha d'haver comptat, i per repartir durant la sardana s'ha de saber en quin moment es fa, per què volem saber abans de començar quan tira la sardana? Si igualment s'ha de comptar mentre es balla! També podria ser per una qüestió estadística, ja que hi ha qui enmagatzema totes les sardanes que pot amb el nom, l'autor i el tiratge. Així, si ja sap quan tira abans de començar, ja se'n pot anar al bar (?). Potser serà per allò de no poder menjar xiclet i anar en bicicleta a l'hora (confeso que jo tinc algun problema d'aquests). Potser, potser, potser,... Potser és per tocar el nas al músic mentre està tocant, i a aquest bon senyor ja l'han engegat més d'una vegada. Per si és aquest el cas, mostraré avui la meva admiració per ell, ja que sap comptar els compassos de la partitura i sap alguna cosa més que la gran majoria. I a més ha aprofitat que no hi havia el músic per no molestar-lo. Però probablement serà allò que deia abans, que l'havien engegat alguna vegada a n'orris i ara només s'acosta a les mitges parts. És que aquests músics són...
reflexionat i escrit per vilapou
vilapou
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada