16.8.05

Escenaris naturals

Després d'aquest cap de setmana llarg situat enmig de vacances (si més no de les meves), m'he de posar a ordenar imatges, idees, esdeveniments, situacions i recomençar la publicació "diària" del petit article-reflexió. Puc dir-vos que aquesta pràctica que m'he imposat des d'aquest mes m'està resultant gratament i sorprenentment reconfortant (és com una teràpia a la meva manera). Bé, com que he viatjat una mica, he conegut indrets nous, he vist quasi totes les tonalitats dels verts i els blaus (inclòs el de la piscina), he vist valls i muntanyes, les he pujat i baixat (en cotxe), i finalment he tornat a casa sa i estalvi, doncs em trobo aquí ara reflexionant del que podem anomenar "escenaris naturals". I precisament, la paraula "escenari" la podem agafar en els dos sentits: el de paratge que contemplem i el de lloc on es realitza una actuació. Mirarem avui dues imatges més o menys clares de la conversió de dues parts d'una població en dos escenaris (anem redundant en la parauleta). La primera reconverteix una baixada en esglaons força amplis en el lloc idoni per fer l'actuació i la segona fa servir dos escalons d'un carrer com els dos nivells necessaris per a la bona col.locació dels músics. Les imatges estan retallades perquè quedi clar el subjecte principal del meu estudi. No fa falta veure que el contexte és quasi idíl.lic i el podríem qualificar de "marc incomparable". No fa falta veure la imatge dels músics interpretant davant d'un públic entusiasmat i una quantitat de balladors incomptable. No fa falta dir que avui no em puc queixar de les dificultats per pujar i baixar de l'escenari. Sempre hi sortim guanyant alguna cosa. Però, per cert: podrieu fer un esforç d'imaginació, i visualitzar com es va omplint de gent tant l'escala de pedra del primer cas, i sobretot, com s'omple el carrer en el segon, i els balladors s'acosten als músics que blanden (bonica paraula) els seus instruments quasi com a protecció, mentre puja i baixa la gent pels dos extrems?