És un dia gris

Així comença una cançó d'Ia i Batiste, però la meva grisor és menys transcendent. Avui acabo les vacances (de l'altra feina). El retorn a l'horari, al marcar el rellotge, a la vida de "fàbrica", m'engriseix (feia dies que no inventava cap paraula) el dia. Per això he agafat aquesta fotografia i m'he permès la llicència d'aprofitar les mancances de la màquina de retratar per parlar de la mitja foscor que m'envaeix l'ànim. Aquesta escala també es grisa: veieu l'amplada dels escalons?, veieu l'amplada de l'enfustissat en sí? Té una mica de barana, però és que si no, els músics caurien per l'efecte dominó. Avui millor que no us imagineu el contrabaixista pujant per aquesta escala, perquè no hi pot pujar. Fins i tot aquesta tanca "municipal" fa joc amb el conjunt. No pel color sinó per la grisor que desprèn des del groc. Però després de tot, només he tornat de vacances (de l'altra feina). Segur que no us faig massa pena.