Piano Stairs

Reflexions sobre les consultes

Després de tres onades de Consultes ciutadanes l'opinió pública ja comença a tenir una visió més real del que volen representar. És molt difícil generalitzar però la gent que s'ha acostat una mica a algun d'aquests processos ja veu que la cosa no es queda en una revetlla de quatre il·luminats. Si la utilitat final pot continuar sent discutida, que no discutible, la complexitat del procés ben fet cada vegada és més reconeguda.
I així ho hem vist ara que a Barcelona, la capital, s'han volgut afegir a l'organització d'una consulta ciutadana amb una frivolitat que fa avergonyir a qualsevol col·laborador de les Plataformes pel dret de decidir.
La participació ciutadana és molt més que el que s'ha intentat fer a la Diagonal de Barcelona. Poc favor s'han fet els seus promotors pensant-se que n'hi havia prou amb un bon pressupost, propaganda i partidisme descarat. La principal qüestió és creure-hi i aquesta l'han suspès...

Puc ben assegurar que només que haguessin vingut a parlar uns dies amb els del meu poble (perdó, ciutat) durant aquests mesos que es va preparar el Referèndum, ara tindíen uns altres resultats.

I el que tenen ara és un 12% de participació amb tota la publicitat del món i 3 milions de despeses: qualsevol resultat que millori aquest és un èxit.

De tant en tant... no fa mal

De tant en tant toca anar a tocar (redundància) sardanes a alguna ermita. El ritual és el mateix de sempre, el que s'ha repetit anys i anys, d'abans de l'existència de les mateixes sardanes. Hi ha una missa, és a dir una ofrena, un agraïment, i després continua la festa, d'una manera més popular: en el nostre cas, amb una ballada de sardanes.
Tothom pot tenir les creences que vulgui, o les que li provinguin de la seva cultura, però a mi, una festa d'ermita de tant en tant, m'agrada, m'omple d'algun no-sé-què que em deu venir d'algun racó interior.
No sé, ni tinc massa interès en saber, si és reminiscència de la meva educació o, senzillament, és que un acte d'aquests desprèn alguna cosa més.

Girona, temps de flors

via @rispau

3r record del 25A: la festa

A qualsevol jornada de votacions se l'anomena com a "festa de la democràcia". Però si a aquesta jornada l'envoltem realment d'actes lúdics, d'entreteniment, de diversió i de festa, aleshores sí que obtenim l'exemple perfecte del que és una jornada de festa de la democràcia.
No fa massa que encara havia sentit aquelles frases de "que no es poden fer sardanes a la plaça perquè hi ha eleccions".
I què? Són tendencioses les sardanes? O és que, en tot cas, hi hauria d'haver sardanes, balls tradicionals, sevillanes, jotes, ballet, recital de poesia i balls d'envelat a l'hora per no ofendre a ningú?
La festa és festa i una jornada festiva necessita l'ambient que calgui, per a tots, grans i petits, d'aquí, d'allà i de més enllà.
I per això el 25A, a Calella, hi va haver fira, il·lusionisme, música, vermuts, una banda, percussió, gralles, guitarres, xocolata desfesta, clarinets, tubes i trombons, tot el necessari per fer més festa d'una jornada de festa.

2n record: tres generacions

Veure entrar gent, somrient, seriosa, sorpresa, i dirigir-se cap a l'espai reservat a les taules, un espai nou, una situació diferent, i tot com si fos amanit de normalitat, desprenia una energia viva i colpidora.
I persones com la Sunsion, amb els seus vuitanta-i-tants anys, esperant a la porta de casa seva que l'anessin a buscar per participar de la diada, per ser-ne partícep i protagonista a l'hora....
I després, una parella amb el seu hereu, un pare i un fill, tres joves amb cares de suficiència, retrats d'un matí ple de sol i uns jorns farcits d'esperança.

Ja ha passat una setmana. 1r record

Diuen que les anàlisis a cor calent no són prou objectives, que cal deixar córrer el
temps, que passin els dies i es relaxi la sang. Jo, moltes vegades penso que això ho diuen aquells que no saben com analitzar els fets, que necessiten recollir les opinions dels demés per poder treure les seves conclusions. Una mica com faig jo amb el futbol, que entre el que veig, el que diu el locutor i un parell de frases que escolto aquí i allà, ja faig la meva crònica i, al final, sembla que hi entengui i tot.

Avui ja fa una setmana d'un dia important, històric, amb perdó, m'atreviria a dir. I dic amb perdó, perquè com que la història se la fa també "cadascú", hi haurà una gran majoria de gent que s'esgarrifarà amb aquest adjectiu...

I una diada així sempre comença amb una imatge per recordar. Quin és el primer record que tinc gravat del 25 d'abril de 2010?

Doncs n'hi ha un, hi ha una escena, un moment, uns instants que, tot just començar el dia, vaig considerar que marcarien l'evolució de la jornada: em vaig haver de dutxar amb aigua freda...

Un fet tan petit, una circumstància tan efímera, una situació tan... compromesa, un aparell que no va funcionar i em vaig quedar glaçat (i mai millor dit).

Així va començar aquell 25 d'abril... a Calella.