Ep, per molts anys!

Encara que sembli mentida, i ho sembla, i en molts casos ho és, tothom coneix a un que té un amic o un cosí que té una tieta, que va néixer el 29 de febrer.

És com una espècie de constatació de la teoria dels sis graus de separació o de coneixença.

Com que avui és avui, m'ho creuré i aprofitaré per felicitar a totes aquestes ànimes que ja van arribar a aquest món marcades per l'estigma de la casualitat. Van néixer casualment en un dia del que només en podran celebrar l'aniversari cada quatre anys, cosa que fa que tothom els ompli sempre de més regals, pensant que són els únics que se n'han adonat.

I com que no tinc res més, els regalo aquesta escala que segur que els farà un bon servei.

Eslògans de campanya: CiU

Encara que el trajecte que faig cada dia per la carretera no és massa llarg, la campanya electoral no m'abandona en cap moment. Em sembla que no queda un sol fanal de l'enllumenat públic sense el seu candidat i la seva frase lapidària penjats.
Els de CiU em fan força gràcia, potser perquè em recorden aquell Cine Nic que corria per casa quan era petit. Hi ha dues fotografies quasi iguals del Sr. Duran Lleida. En les dues té la mà a la cara, però en una està amb l'índex aixecat, més somrient, i les celles amunt, i en l'altra la mà tancada, més seriós i les celles arrugades. Com que estan intercalades, pots anar-te imaginant el Sr. Duran fent uns moviments prou còmics mentres vas per la carretera. Igual que el Cine Nic.
I en totes elles la mateixa frase:
El teu vot farà respectar Catalunya
mmmmmm..... aaaa.... ffffff...... ppppssssss.... gggggrrrrffff.... nstnstnstnst......
Vull dir que no ho sé, no ho acabo de veure clar, que no em sona bé, vaja.
El teu vot farà respectar Catalunya? O el que vol dir és que "gràcies al teu vot Catalunya serà respectada", si n'hi ha molts, molts, és clar?
És que no sona bé, la veritat. I quan una frase no sona bé a la primera, és perquè alguna qüestió gramatical falla, segur, no sé quina, però alguna.
Però els publicistes manen i ells dicten les normes...lingüístiques.
Tant costa fer una frase amb "sujeto-verbo-y-predicado"?
L'escala d'avui és la del portal gran de l'església. Segur que al Sr. Duran li agrada, segur. Ep, i a mi també, eh?

Eslògans de campanya: ERC

Un dels llocs més macos que té el meu poble (perdó, ciutat), és el Passeig de Mar. És un d'aquells que limiten a una banda amb la platja i a l'altra amb la via del tren que trenca la configuració urbana separant el nucli de la seva continuació natural cap el mar. Aquest és, segur, el segon millor de tota la costa (sobre el primer ningú s'hi posa d'acord...).
I aquests dies, mentres disfrutes la seva tranquilitat et pots trobar amb una pancarta signada per "esquerra" que va d'arbre a arbre, de plàtan a plataner (així no s'enfada ningú), vaja, i que diu:
Després d'haver treballat tota una vida em mereixo una pensió digna. Per això vull la independència. Pepa, jubilada, 82 anys
A mi, així, de cop, em va semblar que a Esquerra teníen un problema de pressupost. Vull dir que se'ls acabava la roba i havíen de dir moltes coses encara. Perquè si haguessin fet una pancarta que posés: "Després d'haver treballat tota una vida em mereixo una pensió digna", doncs ja estava bé. I després una altra que posés: "Vull la independència". Perfecte, tot s'entén.
Però que la Pepa, jubilada, 82 anys, hagi lligat això de la pensió com a motiu de voler la independència, em sembla una mica forçat. La Pepa, jubilada, 82 anys, vol la pensió i punt, perquè se la mereix. I vol la independència també, perquè se la mereix i la vol, i punt.
Quinze i deu vint-i-cinc, i setanta-cinc que fan cent, servidor. Per això vull la independència....
Un dia vi un viejo vestido de uniforme. Per això vull la independència...
Setze jutges mengen fetge d'un penjat. Per això vull la independència...
No ho sé, potser també "colaríen" com a eslògans, perquè de fet, quasi ningú s'hi fixa.
I l'escala del dia, doncs llarga, a troços, ara sí, ara no...però al final arriba a dalt...amb independència!

El meu vespre

He sortit, he agafat el cotxe i l'he anat a aparcar al garatge. El Cinco Días a La Llopa i La Vanguardia al Faristol. Cap a casa. He agafat el sobre amb els papers i els he anat a portar. He tornat a casa. L'ordinador, correus brossa, repassada general ràpida...
He agafat el baix, dues de Creedence, el San Francisco, anar escoltant i provant. Bé, surt prou bé.
Ella ha arribat. El viatge bé, les classes, la tornada tranquila.
Cap a dalt a sopar. Una mica de Caçadors de Paraules, "trajos", calces, fil dental. Sopem amb el Zoo. Primera mitja part i zapping. Sembla que fan Polònia... Acudit fàcil, però ho sembla. Ha pujat la llet, el pa, la carn. Més Zoo. En Benet i Jornet potser necessita vacances. Segona mitja part, zapping i...ha pujat la llet, el pa, la carn.... tota l'estona diuen el mateix?
Me'n vaig a baix (sempre escales) i repasso el Twitter, Mireiagalindo, Marphille, Saulgordillo. Ja tinc les primeres impressions, les bones. En Zp ha dit Javier Bardem, premi pel "follonero".
Pujo i rento els plats. El post surt sol. Només em falta la foto, vull dir l'escala.
Ja la tinc. Aquesta que està penjada. Segur que seria un bon resum del debat. I sense haver-lo mirat. Un rodolí i cap a dormir.

Eslògans de campanya: Ciutadans

Des del dissabte al matí, cada vegada que surto de casa o trec el cap per la finestra em trobo amb una pancarta penjada al mig del carrer signada per C (Ciutadans) que diu:

¿Vas a seguir tragando? ¡Coge aire!

A mi, la veritat, cada vegada que la veig, el que em ve al cap és una pel·lícula "d'aquelles", de les que es veuen a casa amb el volum ben baix perquè els veïns no sàpiguen què estàs mirant, i una escena on ell li diu a ella, li diu, ell a ella, mentres li està fent allò, li diu, ell:

¡Vas a seguir tragando? Coge aire...y...sigue...tragando.

Lleig, ja ho sé, però a mi és la imatge que em ve al cap, què voleu que us hi digui?

Ara seriosament Sr. C, disculpi, però a mi aquesta frase em dóna la sensació que m'està proposant seguir tragando, agafant una mica d'aire de tant en tant, això sí, per no quedar ennuegat, però seguir tragando.

Comenti-li-ho(?) al seu cap de campanya (no serà el Beni, oi?), encara que potser és el que pretén, jo què sé!

De totes maneres, el que suposo que vostès volíen dir és que ja n'hi ha prou de tragar i que ara hem de coger aire, votar-los a vostès i, quan manin, entonces ya nos lo arreglarán, no?

Em sembla que ja he agafat la intenció...

L'escala d'avui, i li torno a demanar disculpes Sr.C, ha de ser una d'aquelles que no porten enlloc.

Eslògans de campanya: PSOE

Des de fa uns dies una bona part del trajecte que faig per anar a acompanyar la nebodeta a cole s'ha vist farcit d'aquelles banderoles que es pengen als fanals que voregen la carretera. Ha arribat la campanya electoral i, per això, ja fa uns dies que el bombardeig "mediàtic" ha començat amb més duresa que mai, si s'escau.
(Per què diuen que la campanya dura 15 dies si és una mentida com una catedral?)
En aquests moments i per allà on jo em moc, hi ha una majoria de banderoles vermelles amb fotografies de la Sra. Chacón i el Sr. Zapatero.
Si tú vas, somos más
Doncs disculpi Sr. Zapatero però no!
Si tú vas, no somos más, en tot cas, si tú vas, entonces, después, seremos más. M'entén?
Aquest si és una conjunció que indica un condicionant. Per tant, primer s'hi ha d'anar i després, els comptarem ben comptats, i veurem que sí, que efectivament, aleshores, entonces, seremos más. Perquè somos és ahora i ahora somos los que somos, no más.
M'he explicat bé?
Espero que no s'hagin ofès, ni vostè Sr. Zapatero ni la Sra. Chacón, pobreta, en el seu estat, però jo canviaria aquesta frase.
Encara que tinc entès que després vindrà una segona part que diu una cosa així com: Si tú no vas, ellos vuelven, frase que a part de fer venir un iuiu que t'hi ca..., torna a caure en el mateix error: Si tu no vas a votar, ellos volverán, después, pasada la campaña, futuro imperfecto de indicativo....volverán a gobernar.
(Si el padre Huerta aixequés el cap...quins mastegots que s'emportarien!)
L'escala que toca avui és la del Congrés de Diputats, dedicada al Sr. Zapatero. Ja sé que l'havia posat en una altra ocasió però aquesta és una versió d'un altre autor (gràcies als dos!)

S'ha de menjar amb intel·ligència

Aquesta frase va ser una de les vedettes de la sortida que vam fer el cap de setmana passat. Va ser pronunciada, per primera vegada, precisament quan tots érem al voltant d'una taula, decidint el que demanàvem per dinar.
No cal que digui que la meva reacció va ser ràpida i contundent:
-I una po... como una o...!
(Demano, des d'aquí, excuses als presents en aquella taula)
Però és que, com es pot dir una frase d'aquesta mena quan estàs passant un cap de setmana d'esbarjo i desintoxicació laboral?
El menjar ja és una expressió de la intel·ligència humana, de la humana i de l'animal.
Tot hom (i remarco el tot i el hom) té una necessitat visceral de menjar i, per tant, el que no pot fer mai és avortar-la, retallar-la, cohibir-la.
Ja és clar que davant de determinades situacions socials i en determinats moments de la setmana (de dilluns a dijous, si fa o no fa) un, un hom que dèiem, pot coartar fins a cert punt els seus instints, però tenint clar que el que està fent és contra-natura. Que la naturalesa ja és prou sàvia!
Quin sentit tindria passar tres dies menjant verdura i amanides de cara a passar un cap de setmana de vacances? Algú ho veu lògic?
Amics, companys, coneguts i saludats, feu-me cas. Foragiteu frases com aquesta del vostre llenguatge habitual. Sigueu naturals. Si el cos vol menjar, que mengi. Si la vista us enganya i us fa demanar un plat saborós que feina tindreu en acabar... doncs un dia és un dia!
Disfruteu! Gaudiu de la nostra gastronomia nostrada!
I, a més, què pot superar el plaer que dóna veure la balança com, de dilluns a dimarts, us fa perdre 2 quilos? I superar els tres quilos sense cap esforç! Només tornant a la "crua" realitat!

Sant Potami

El passat 23 de gener vaig instal.lar aquí, al blog, a dalt a la dreta segons es mira de front, un rellotge d'aquells que compten al revés. El vaig posar perquè faltaven 10 dies per un sopar al que havia d'assistir i, com que em feia molta il·lusió, així estava pendent del temps pendent(redundància, ja ho sé).
Una vegada feta la celebració vaig notar que li havia agafat carinyo(*) i vaig decidir aprofitar-lo i, així, tindria sempre present quan faltava per qualsevol diada assenyalada.
El primer problema va ser trobar una data que ho fos d'assenyalada. Podia posar el dia del meu sant, Nadal, el proper concert de la Núria Feliu, alguna corrida d'en Jesulín, coses importants, vaja, però totes queien massa lluny.
Per tant, vaig agafar el Calendari dels Pagesos per a l'any bixest 2008 (2,10€), vaig obrir el mes de febrer, pàgina 11, i a sota on posava "Sol a Peixos" hi va aparèixer el dia 20 i Sant Potami. Imponent! Sant Potami. Ja ho tenia. Havia de comptar els segons que faltaven per arribar al dia de Sant Potami.
Ara ja hi soc...i què?
Ningú, avui, pensarà que és Sant Potami, que es veu que amb Sant Nemesi van ser uns màrtirs de l'illa de Xipre (heu de mirar aquesta pàgina i quasi al final apareixen els dos pobrets). Avui tothom estarà pendent de si arriba l'AVE (o el TAV, o el TGV, o el Talgo ràpid). I encara algú es pensarà que el que jo volia celebrar avui era precisament això, l'AVE, jo, celebrar l'AVE...
Mare de Déu, mare de Déu...
Ah, les escales d'avui són una per a Sant Potami i l'altra per a Sant Nemesi, pobrets.
----------
(*) Al diccionari hi posa que carinyo és un castellanisme inadmissible. I, aleshores, per què l'hi posa?

Hem tornat bé

Ja he comentat alguna altra vegada que un parell de cops l'any intentem fer una sortida, de cap de setmana com a mínim, en una casa d'aquelles que anomenen de turisme rural. En tenim ja una de quasi fixa però, si no, també anem fent nous descobriments.
La veritat és que el que ens interessa és passar aquests dos o tres dies ben tranquils, fer uns bons àpats, unes bones sobretaules ben discutides, algunes partides de parxís o rumicub, ballar (amb perdó) una miqueta i escoltar música (de fons) i fer alguna visita cultural que cada vegada és més puntual.
La d'aquests dies no s'ha sortit gaire de la línia habitual i, per tant, no m'extendré en detalls que podríen resultar repetitius als lectors habituals. Sí, però, que deixaré uns quants punts que mereixeran un tracte en posteriors escrits:
*Una frase: "S'ha de menjar amb intel·ligència"
*Una altra frase: "Los tigres no se inclinan ante las hienas"
*Un tema: La colla dels "pijos"
*Una deducció: Tots som parents d'en Ventura Pons...
L'escala que deixo la vam trobar el dissabte. És d'accés, o d'entrada-sortida, o de pujada-baixada a una plaça. El que logra és un efecte visual que et fa perdre una mica l'horitzontalitat. No saps si el terra de la plaça és plar o ho són les escales... I, si més no, és el que semblava a mitja tarda...
I, ara...? Ara, l'única cosa que puc fer, i amb urgència, és repassar els diaris i l'actualitat mundial fins a trobar uns quants motius per iniciar una vaga de fam. Si no és deixant de menjar un piló de dies, això de la meva "línia" no acabarà pas bé.

Jo no seria un bon crític

Sempre he pensar que tots, o millor dit, la majoria de tots aquests que fan de crítics d'alguna cosa o que participen a les tertúlies com a savis, el que ténen és força cara. I això ho dic sense ànim d'ofendre. Em refereixo a que aquesta gent el que fan, senzillament, és deixar anar el que pensen, sense embuts ni miraments. I com que ho diuen convençuts i decidits, doncs "cola" (tinguin raó o no en tinguin).
Jo, això no ho sabria fer. I no perquè no em vegi capacitat o perquè no tingui criteri, no, sinó perquè abans de començar ja estaria demanat perdó i excuses al "criticat".
En el món de la música no és que ens coneguem tots, al contrari, hi ha músics i entesos que surten de sota les pedres, sobre tot dels segons... I per això a mi em costaria fer una crítica pública seriosa i coherent.
Perquè, per exemple, si tu vas a veure un concert que s'anomena Jazz-cafè, o concert-vermut o dinar-musicat, no pots pretendre que hi hagi un silenci sepulcral, ni que el cambrer, que està treballant, agafi els gots amb cotó fluix. Però potser estàs acostumat a anar al Palau, o al Liceu, és clar. I tu, músic, tres quartos del mateix. I més si jugues amb el públic "comprat"!
Això sí, després els animaràs a picar de mans i dir ole, ole, oleoleole, mentres et tornes a queixar que les condicions acústiques (en un bar) no són les idònies i pateixes molt.
I si, com ja deia abans, el públic ve predisposat a dir que allò és la hòstia, i que la multiculturalitat i el blablabla, doncs encara més, tot atrevint-se (o pavonejant-se) a dir que quin alcalde més collonut perquè treu les banderes del balcó i que se jodan todos.
Suposo que el problema és que vaig arribar tard i em vaig haver de quedar dret. I que tots aquells "axorits", que són incapaços d'acostar-se a escoltar bon Jazz (que allò d'ahir també ho era, i del bo) si no hi poden posar cullerada ètnico-progre, el que són és una colla de pesats, per xerraires i per llençar-te el fum a sobre...
El que realment havia d'haver fet jo és comprar el CD (que segur que cap d'aquells el va comprar), disfrutar al menjador de casa amb la música al meu volum i, després fer una crítica seriosa.
Jo, si ahir hagués sigut el crític d'un diari, hagués deixat el concert, els músics i el públic....a parir.

L'escenari de la vida

No tinc un procediment fix i establert en això d'escriure. Vull dir que hi ha dies en que em ve al cap un tema, el desenvolupo (trobo que aquesta paraula és "pomposa", no?) i, finalment busco una imatge, amb escala és clar, que hi lligui. Altres vegades és a l'inrevés, una foto em porta a dir quatre frases més o menys ben entrellaçades (aquesta ja no és tan pomposa).
I després hi ha el títol. Com costa, de vegades, tancar el cercle, o millor la circumferència, amb un encapçalament rodó!
Avui he fet un itinerari del tipus fotografia-títol-text, però, això sí, amb el text una mica més lluny. És a dir que la imatge i el títol han sortit així, patapam!, però després m'he quedat una mica sense saber com continuar, o com començar.
Quan vaig posar-me al davant d'aquest escenari em va venir un somriure a l'expressió i no em pregunteu per què. Em va semblar una escena (en tots els sentits de la paraula) senzillament maca, planera, de les que deixa anar pau d'esperit.
I, al final, només era el lloc on se celebraven les festes del poble, el lloc on havíem d'interpretar una audició de sardanes.
Però, mira, vaig notar que allà a dalt hi estaria bé, que disfrutaria aquell trocet de vida que hi passaria...
Un dia hi tornaré, però per mirar-m'ho des de baix, de més lluny, a veure què se sent mirant l'escenari de la vida.

Salutació primaveral

Som a mig febrer encara no, i ens estem cansant ja de sentir parlar dels pobres ametllers. Que si floreixen, que si ja han florit, que si ja es panseixen, que si ja mai més seran el que eren...
Que la primavera no és la d'abans ja està prou clar, i, igualment, l'estiu, la tardor i l'hivern. Qui es vulgui quedar content pensant en què tot ve del canvi climàtic, millor per a ell, i el que no, doncs també. El cas és que no ha fet fred i, a aquest pas, ja hem passat tot el que havíem de passar.
(Obro un parèntesi, que fa temps que no ho feia, per comentar que a mi, què voleu que us digui, ja m'està bé, però sí, ja sé que la sequera, els camps, la terra, el mar, l'aire...tots, tots, excepte jo, necessiten fred i aigua; tanco parèntesi perquè m'hi veig obligat...).
El cas és que avui us voldria deixar una salutació que soni primaveral.
Pugeu, si us plau a dalt d'aquest arbre, amb compte, no prengueu mal i escolteu bé:

Ha dit exactament: Hola, sóc en Vilapou!
Quina nitidesa de pronúncia, no? M'agrado i tot!
I per acabar, un (altre) "divertimento". La mateixa frase però pronunciada per una altra mena d'ocellot:

---------------------
Agraïments a Nightingale songs.

Encara Carnaval

Ahir a la tarda em vaig preparar un programa que, a priori, havia de ser entretingut i gustós, de dissabte a la tarda, vaja.
Allà al meu (petit) país, en una zona entre Pilella de Mar i Caneda de la Costa, fan la rua de Carnaval el dissabte després del que marca la llei. Resulta que per allà se'n feia un fa anys amb força èxit, i que es va morir de tal, i després d'uns anys de sequera van decidir els dos municipis mancomunar-se per lloar el Carnestoltes, però una setmana després, i així poder reunir més colles. Una bona pensada (quina paraula més lletja), que diria aquell.
Per això vam decidir que a mitja tarda sortiríem a fer uns recados (recados sense cistell, ja te'ls pots posar al clatell), després aniríem a veure la Rua i, mentres sopàvem a casa, veuríem el Barça. Tot pur entreteniment...
De la primera part, la dels recados, en vaig quedar prou content, i de les altres dues també, que l'originalitat humana té uns límits. Hi va haver moments de tot, de diversió, d'aburriment, d'inventiva, de màgia, de vulgaritat. De les dues em vaig perdre el principi i em va semblar que el final tardava massa en arribar. Hi havia participants que es notaven concentrats en el tema i d'altres que, per mi, només pensaven en la festa i el got llarg. Cabells llargs, curts, diademes, pells blanques, brunes, negres, cops de geni, criaturades, salts esperpèntics i coreografies passades d'època...
I, al final, no sé ben bé si vaig quedar massa content amb cap de les dues coses. Jo em vaig notar un cert regust de boca que no tinc clar, potser m'aclariré aquesta tarda, de què era.
Sí que ha arribat la Quaresma, sí!

El primer del setzè

Ahir va ser el primer dia d'aquell any setze del que parlava.
És per anar tancant el tema...
I desseguida me'n vaig adonar que, de fet, a partir d'haver complert 15 anys, cada dia comença un any que fa setze, respecte a algun altre.
Podria acabar ja aquí la conclusió perquè de fet, és això. No s'ha acabat res, només s'ha tancat una etapa concreta. I cada dia s'engega un nou cicle.
Dues coses per acabar. La primera és que no m'ha sigut fàcil trobar una escala de 16 esglaons. En trobava de qualsevol quantitat, però no de setze....Al final sí.
I l'altra és que per acabar el dia vaig gaudir de la primera sessió del 9è Cafè Jazz a Calella, una gran obra de Juan Carlos Narzekian, amb els De Diego Brothers (Víctor de Diego, Juan de Diego, Caspar St. Charles, Albert Boquera i Jules Bikoko). Uns monstres!

15 anys d'il·lusió

Fa uns anys, al noranta-i-tants, es va editar un CD anomenat "15 anys d'il·lusió". Avui l'he recordat i no només perquè sigui de sardanes, que ho és, ni perquè estigui força bé, que ho està, encara que segurament ja no es pot trobar enlloc (ni als emules ni als cortinglesos).
M'ha vingut al cap per aquest títol tan explícit: 15 anys d'il·lusió.
Avui, o ahir perquè això ho estic escrivint a cavall dels dos dies, és dimecres de cendra, la fi del Carnestoltes i el darrer dia de la temporada pels músics. Amb el Carnaval s'acaba el nostre "any fiscal" (vinga fer rodolins!).
Jo, ja ho tinc clar que després del 15 ve el 16, alguna cosa em va quedar dels estudis (soc de ciències), i que la il·lusió no s'ha de perdre perquè s'acabi una etapa, una més, i en comenci una altra, encara que de principi sigui incerta.
No crec que existeixi cap altre CD, encara que no sigui de sardanes, que es digui "23 anys d'il·lusió" o 44 0 18. Però sí que crec en la il·lusió, en les ganes de fer i desfer, en el desig de veure el futur cada vegada més arrodonit.
Del pas dels anys (15 = 8 + 1 + 6) en queden records bons i no tan bons, moments agradables i moments aspres, imatges acolorides i pintures grises, però la suma de les parts fa un tot que, en aquest cas, sempre augmenta, no disminueix.
Demà, o avui, o ahir, comença el setzè any, un altre setzè any, que la vida n'està plena de setzes...

El primer litre

El proppassat cap de setmana la llar dels Vilapou es va veure alegrada amb l'arribada d'un nou membre (entenent per membre "la part o el constituent d'un tot o d'una cosa organitzada").
Feia temps que la família sencera (de dos) estava perseguint aquest esdeveniment.
A casa considerem que ja estem bé sols, però que la tradició, la història i la naturalesa mateixa demanen que aquest cercle obert que constitueix, en primer moment, la parella, s'ha d'anar tancant, no de cop, no de qualsevol manera, ni a empentes ni a cops de geni, sinó amb mesura i cura (m'ha sortit una rima consonant).
I el lloc destinat a aquest nou "personatge" no podia ser un altre que el balcó, peça fonamental de l'habitatge i de la seva projecció a la societat mateixa. Maleïda sigui l'hora que la malanomenada modernitat arquitectònica i/o urbanística va posar fre a la presència dels balcons.
Jo ja n'he fet difussió del que es pot veure des del balcó de casa, i no serà pas avui que no en faci una mica més, però ara, cada vegada que surti a immortalitzar una imatge d'una escala des d'allà, compartiré el moment amb el nostre pluviòmetre (del llatí pluvia i del grec metros).
Podeu veure aquí al costat el resultat del seu primer treball com a membre (entenent per membre....) de casa nostra, la seva primera aportació al pòsit familiar. La matinada del diumenge va mesurar el seu primer litre de pluja.
Llarga vida al nostre pluviòmetre!

Catosfera 2.2 del 2 del 2

(*)
El cap de setmana passat es van celebrar a Granollers les 1eres. Jornades de la Catosfera. Vaig seguir amb un cert interès el desenvolupament d'aquells actes, encara que des de certa distància, ja que vaig saber notar de bon principi que aquell esdeveniment estava dedicat a les grans patums blogueres i que allà al mig no s'hi podia pas presentar algú explicant que ell es dedicava a posar escales als seus posts.
Tot i això, aquest dissabte, un servidor i la Sra. Vilapou ens vam dirigir a Granollers per veure què hi havia quedat surant a l'ambient i si en trèiem algun profit de respirar el mateix oxígen que havien respirat aquelles personalitats.
Vam arribar a les 9 del vespre i després de fer un petit tomb pel centre ens vam dirigir cap el Casino, institució bàsica per palpar l'estat de la cultura i el saber popular. Tot prenent una cerveseta i una cocacola de llauna vaig veure una fesomia que s'aturava davant de la porta. No sé per què però aquell nas (amb perdó) em va recordar un post que havia llegit feia temps. No em vaig poder estar de preguntar:
-Zinc...Piritione?
-Mestre?
Semblava impossible però era realitat. M'acabava de trobar amb un blocaire "dels altres", però de referència. Vam començar a xerrar pels descosits...
El Casino té un pati d'entrada força gran. I, de cop, allà al mig vam distingir una parella parlant per telèfon. Per la manera que ell movia els braços, els crits i les referències polítiques a no sé quin taxista que deixava anar no podia ser ningú més:
-Karbeis?
-Mestre?
Quin èxtasi, quines abraçades, tots tres. Què dic tres? Tot de cop ens vam adonar que érem quatre. Quatre?
-No sereu el Perdedor?
-Mestre?
Làgrimes als ulls. Us ho ben juro...
Vam tornar a seure a la taula, bé, a les cadires...
La Sra. Vilapou però, em va mirar de reüll. No per res, però sé que a ella li agraden les reunions més "compensades". Quatre blocaires masculins i cap dona?
Va ser pensat, dit i fet. La porta es va obrir de bat a bat i una noia mona, mona, però mona de veritat, va entrar al local amb un encant i una conjunció impecable en tots els detalls visibles(cosa que feia suposar que tot allò que no estava a la vista devia seguir el mateix patró).
-Anna Tarambana?
-Mestre?
Sense temps de fer les presentacions, com si fos un festival, s'obria una altra porta.
-La Marlene, la veïna de l'Àrtic?
-Mestre?
Vam fugir tots plegats abans que allò es convertís en un akelarre blocaire en una nit de Carnestoltes. Necessitàvem sopar. Un lloc que fos bo, excel·lent, agradable, tranquil..., que fos chévere, per exemple. I el vam trobar. I just a la porta, un homenot alt i ben plantat semblava que ens esperava.
-L'Antoni de Sant Pol?
-Mestre?
No tinc paraules, ni puc composar frases d'aquelles amb "sujeto-verbo-y-predicado", que reflexin una mínima part del que va representar la nit del dissabte. Em sembla que vam parlar de tot, fos terrenal o diví, i, al mateix temps, que ens vam descuidar de parlar d'aquelles 50.000 coses que sempre penses que comentaràs el dia que et trobis amb algú que tens ganes de conèixer.
La frase de comiat era obligada:
-Això s'ha de repetir!

---------------------------
(*)L'administració d'aquest blog adverteix que qualsevol semblança amb algun fet real és pura coincidència...o no.

La Presentació del Senyor

Aquest matí hi ha hagut unanimitat a casa. Els dos calendaris de capçalera, els de la cuina, han coincidit en que avui no és cap sant; avui és la Presentació del Senyor. I no només ha passat aquesta coincidència, si no que el Calendari del Pagesos, a la seva pàgina 11, també diu que avui és (suposo que va ser) la Presentació del Senyor (suposo que Ell), i que el Sol surt a les 7 i 2 minuts i la lluna a les 3 i 47 (del matí?).
És curiós que, precisament avui, que tinc un sopar "important" amb una gent a la majoria dels quals no conec personalment, se celebri aquesta diada.
-Hola, què tal? Soc Vilapou, el de les escales. Aquí la meva senyora. Em fa il·lusió conèixer-vos (està ben dit, no?).
-Bona nit, una abraçada, quan de temps! Darrerament he sentit a parlar....
-Mira qui arriba! És clavat a la foto. Amb aquella cintura...
-Ostres, com ens cuidem, no? Que ben vestida. Quina elegància, tan ben conjuntada. Immillorable!
-Noi, quina sort que has fet!
. . . . . . . . . . . . . . .
I ja posats a fer presentacions, us faig la del 9è Cafè Jazz a Calella.