I després hi ha el títol. Com costa, de vegades, tancar el cercle, o millor la circumferència, amb un
Avui he fet un itinerari del tipus fotografia-títol-text, però, això sí, amb el text una mica més lluny. És a dir que la imatge i el títol han sortit així, patapam!, però després m'he quedat una mica sense saber com continuar, o com començar.
Quan vaig posar-me al davant d'aquest escenari em va venir un somriure a l'expressió i no em pregunteu per què. Em va semblar una escena (en tots els sentits de la paraula) senzillament maca, planera, de les que deixa anar pau d'esperit.
I, al final, només era el lloc on se celebraven les festes del poble, el lloc on havíem d'interpretar una audició de sardanes.
Però, mira, vaig notar que allà a dalt hi estaria bé, que disfrutaria aquell trocet de vida que hi passaria...
Un dia hi tornaré, però per mirar-m'ho des de baix, de més lluny, a veure què se sent mirant l'escenari de la vida.
4 comentaris:
I és que la vida és un teiatru!
"Teatro, puro teatro...". Ho cantava l'Olga Guillot, no?
Ai, m'ha agradat aquest post. Sempre m'havia preguntat quin criteri seguies per escriure, si tot ho feies a partir d'imatges, o com és el cas, no.
Ara, que això de mirar-se l'escenari de la vida des de fora m'ha portat a fer associacions de pensaments de les meves...
Salut!
Felicitats per aquest blog! dóna gust trobar gent que escrigui amb tan bon gust i a més s'interessi per Calella.
Publica un comentari a l'entrada