13.2.08

L'escenari de la vida

No tinc un procediment fix i establert en això d'escriure. Vull dir que hi ha dies en que em ve al cap un tema, el desenvolupo (trobo que aquesta paraula és "pomposa", no?) i, finalment busco una imatge, amb escala és clar, que hi lligui. Altres vegades és a l'inrevés, una foto em porta a dir quatre frases més o menys ben entrellaçades (aquesta ja no és tan pomposa).
I després hi ha el títol. Com costa, de vegades, tancar el cercle, o millor la circumferència, amb un encapçalament rodó!
Avui he fet un itinerari del tipus fotografia-títol-text, però, això sí, amb el text una mica més lluny. És a dir que la imatge i el títol han sortit així, patapam!, però després m'he quedat una mica sense saber com continuar, o com començar.
Quan vaig posar-me al davant d'aquest escenari em va venir un somriure a l'expressió i no em pregunteu per què. Em va semblar una escena (en tots els sentits de la paraula) senzillament maca, planera, de les que deixa anar pau d'esperit.
I, al final, només era el lloc on se celebraven les festes del poble, el lloc on havíem d'interpretar una audició de sardanes.
Però, mira, vaig notar que allà a dalt hi estaria bé, que disfrutaria aquell trocet de vida que hi passaria...
Un dia hi tornaré, però per mirar-m'ho des de baix, de més lluny, a veure què se sent mirant l'escenari de la vida.
Publica un comentari a l'entrada