3.2.08

Catosfera 2.2 del 2 del 2

(*)
El cap de setmana passat es van celebrar a Granollers les 1eres. Jornades de la Catosfera. Vaig seguir amb un cert interès el desenvolupament d'aquells actes, encara que des de certa distància, ja que vaig saber notar de bon principi que aquell esdeveniment estava dedicat a les grans patums blogueres i que allà al mig no s'hi podia pas presentar algú explicant que ell es dedicava a posar escales als seus posts.
Tot i això, aquest dissabte, un servidor i la Sra. Vilapou ens vam dirigir a Granollers per veure què hi havia quedat surant a l'ambient i si en trèiem algun profit de respirar el mateix oxígen que havien respirat aquelles personalitats.
Vam arribar a les 9 del vespre i després de fer un petit tomb pel centre ens vam dirigir cap el Casino, institució bàsica per palpar l'estat de la cultura i el saber popular. Tot prenent una cerveseta i una cocacola de llauna vaig veure una fesomia que s'aturava davant de la porta. No sé per què però aquell nas (amb perdó) em va recordar un post que havia llegit feia temps. No em vaig poder estar de preguntar:
-Zinc...Piritione?
-Mestre?
Semblava impossible però era realitat. M'acabava de trobar amb un blocaire "dels altres", però de referència. Vam començar a xerrar pels descosits...
El Casino té un pati d'entrada força gran. I, de cop, allà al mig vam distingir una parella parlant per telèfon. Per la manera que ell movia els braços, els crits i les referències polítiques a no sé quin taxista que deixava anar no podia ser ningú més:
-Karbeis?
-Mestre?
Quin èxtasi, quines abraçades, tots tres. Què dic tres? Tot de cop ens vam adonar que érem quatre. Quatre?
-No sereu el Perdedor?
-Mestre?
Làgrimes als ulls. Us ho ben juro...
Vam tornar a seure a la taula, bé, a les cadires...
La Sra. Vilapou però, em va mirar de reüll. No per res, però sé que a ella li agraden les reunions més "compensades". Quatre blocaires masculins i cap dona?
Va ser pensat, dit i fet. La porta es va obrir de bat a bat i una noia mona, mona, però mona de veritat, va entrar al local amb un encant i una conjunció impecable en tots els detalls visibles(cosa que feia suposar que tot allò que no estava a la vista devia seguir el mateix patró).
-Anna Tarambana?
-Mestre?
Sense temps de fer les presentacions, com si fos un festival, s'obria una altra porta.
-La Marlene, la veïna de l'Àrtic?
-Mestre?
Vam fugir tots plegats abans que allò es convertís en un akelarre blocaire en una nit de Carnestoltes. Necessitàvem sopar. Un lloc que fos bo, excel·lent, agradable, tranquil..., que fos chévere, per exemple. I el vam trobar. I just a la porta, un homenot alt i ben plantat semblava que ens esperava.
-L'Antoni de Sant Pol?
-Mestre?
No tinc paraules, ni puc composar frases d'aquelles amb "sujeto-verbo-y-predicado", que reflexin una mínima part del que va representar la nit del dissabte. Em sembla que vam parlar de tot, fos terrenal o diví, i, al mateix temps, que ens vam descuidar de parlar d'aquelles 50.000 coses que sempre penses que comentaràs el dia que et trobis amb algú que tens ganes de conèixer.
La frase de comiat era obligada:
-Això s'ha de repetir!

---------------------------
(*)L'administració d'aquest blog adverteix que qualsevol semblança amb algun fet real és pura coincidència...o no.

Publica un comentari a l'entrada