11.2.08

Salutació primaveral

Som a mig febrer encara no, i ens estem cansant ja de sentir parlar dels pobres ametllers. Que si floreixen, que si ja han florit, que si ja es panseixen, que si ja mai més seran el que eren...
Que la primavera no és la d'abans ja està prou clar, i, igualment, l'estiu, la tardor i l'hivern. Qui es vulgui quedar content pensant en què tot ve del canvi climàtic, millor per a ell, i el que no, doncs també. El cas és que no ha fet fred i, a aquest pas, ja hem passat tot el que havíem de passar.
(Obro un parèntesi, que fa temps que no ho feia, per comentar que a mi, què voleu que us digui, ja m'està bé, però sí, ja sé que la sequera, els camps, la terra, el mar, l'aire...tots, tots, excepte jo, necessiten fred i aigua; tanco parèntesi perquè m'hi veig obligat...).
El cas és que avui us voldria deixar una salutació que soni primaveral.
Pugeu, si us plau a dalt d'aquest arbre, amb compte, no prengueu mal i escolteu bé:
Ha dit exactament: Hola, sóc en Vilapou!
Quina nitidesa de pronúncia, no? M'agrado i tot!
I per acabar, un (altre) "divertimento". La mateixa frase però pronunciada per una altra mena d'ocellot:
---------------------
Agraïments a Nightingale songs.

Publica un comentari a l'entrada