4.3.07

El meu eclipsi

Cada vegada que veig la notícia d'un eclipsi, total o parcial, de sol o de lluna, aquí o al'altra punta del món, em ve un neguit especial. Com es poden produir aquests fets quan parlem d'unes distàncies quasi inimaginables? Com podem nosaltres veure, o només apreciar lleument les conseqüències del pas d'un astre pel davant de l'altre?
Nosaltres, peces insignificants d'un univers impossible d'entendre. Nosaltres, la minúscula part d'un tot infinit. Com compendre el que això significa? Com podem intentar imaginar fets que es produeixen en una immensitat que no té principi ni final? Ni en espai, ni en temps, ni en qualsevol altra dimensió que existeix i que no podem ni intuir.
Avui he sortit al carrer, he tornat a casa, una i més vegades. Després al balcó, perquè l'univers, el món, l'espai, es mouen. Ja els tenia al davant. Els colors s'han transformat, els volums han variat, s'han confós els límits, la nitidesa ha desaparegut...
Hauria volgut tenir una escala per acostar-m'hi, per tocar-ho, per entendre-ho. Encara que fos aquesta d'una xemeneia (gràcies Oriol) que arribés fins allà on llença el seu fum, on assenyala el seu dit inquisidor. Hagués pujat agafant-me a cada esglaó com si fos una explicació de l'inexplicable.
Hagués volgut estar allà per això, per entendre-ho.
Publica un comentari a l'entrada