28.9.06

És que tinc pintors

Aquesta setmana la casa està una mica (o dues) de cap per avall. Han entrat els pintors, els de parets i sostres. I quan dic que han entrat és realment això. Ells han entrat, i no sembla que marxin cada vespre. A l'ambient hi queda una presència indefinida, que sembla que et vigili i t'observi i, en definitiva, que et fa perdre intimitat. I això sense comptar amb la presència física d'estris per tot arreu, pots, pinzells, cartrons, papers, galledes, paletes i..., i..., escales, perdó, ESCALES! Això si que ho ténen els pintors. Fan servir escales. Són molt personals, de fusta, amb aquelles taques que només poden tenir les escales de pintor (per molt que un pinti en plan particular, mai aconseguirà una escala "bruta" com la dels professionals).
De tota manera, quan em pensava que podria fer moltes fotos per al meu arxiu personal, m'he trobat com trabat, com avergonyit davant aquelles escales indefenses a l'arribar a casa al vespre. No he pogut, què hi farem.
Això sí, la imatge de veure Can Vilapou amb una escala al balcó, com si fos l'estendard de la família, no m'he pogut estar d'immortalitzar-ho. Aquí teniu el balcó de "casa meu".
(Tot aquest enrenou m'ha fet ajornar el viatge per les escales d'arreu que havia començat)
Publica un comentari a l'entrada